Almassora en Blanc i Negre

Batiste Claramonte ens explicava que els bous eren de Sentet de Puig d’allà de la Ribera, que només en portava tres o quatre però sempre bons. Els obrers feien les barreres, per costum, però eixe any eixqueren a subhasta i les va agarrar Belliure, fent-les en grada. Aquell dia dematí el meu amic Antonio i jo estavem a la barrera, i, a l’acometre el bou vam dir: eixe peu pareix que s’haja decantat !. I mirant el peu aquell, varem quedar en terra. A mí un cabiró m’agarrà el taló, vaig traure el peu i fuig. El cadafal caigué des d’ací de la dreta cap allà, com si fora un joc de cartes. Jo quan vaig tornar per l’espardenya m’hi veig una bassa de sang. Un dels dos morts era Rosildo i l’altre una dona que vivia al costat del Centre Obrer, sogra de Coqueta, tenia un fill frare. Els dos eren ja vells. Hi va haver un altre amb la cama tallada, del seu nom no me´n recorde.

Maria Simó, la Pereta segueix contant. Aprofitant que ma tia Doloretes de Borriana va vindre eixe dia, mon pare va dir Anirem a vore la prova. Ens posarem al balcó de casa ma tia Rebolla, en front del carrer sant Agustí. Els bous vingueren pel carrer l’Alcora, continuaren pel carrer dels Bolos i per davant del Calvari feren cap al corro. Després de veure’ls passar marxàrem al hospital on estava montada la plaça, pujàrem al cadafal per una escaleta de tres o quatre graons, ma mare i ma tia anaven al darrere. Un germà de mon pare li va dir porta la xica ! Mentre mon pare s’encarregava del meu germanet. Al moment oïm crac, crac !. Jo veia caure cadafals d’u en u. Primer el de la punta de cap a Castelló, després el que es recolzava sobre el primer també s’afonava. A tongadetes tota la tira que donava al convent va tombar com una baralla. M’ho veig ara com una pel.lícula. A tot això, el bou fora! Quan el bou sentí l’escàndol de la desgràcia es girà cap el corro, ara és la biblioteca, on un xiquet des de dalt li obrí la porta.Mentre jo m’afonava entre els cabirons. La gent que fugia em xafava. Una dona em va traure agarrant-me del muscle i ficant-me dreteta damunt de la paret. Quan escomençe a córrer senc dir Al sinyo Rossildo l’ha mort !. Rosildo era el pare de Rosildet, un xic baixet, que treballava a ca la Porera . L’havíem tingut de criat a casa nostra. El meu pensament fou per mon pare. També vaig veure una dona alta que tenia tres o quatre colzes, de trencat que tenia el braç. Plorant Por Díos lléveme al hospital ! , por Díos lléveme al hospital ! Per anar a l’hospital com passarem si està la plaça ? Vinga jo l’acompanyaré ! Rodarem per les Antonianes per a entrar per la porteta falsa a l’hospital. Me’n torne i trobe ma mare que m’envia ca la dona del corredor del Marro, la tia Maria, per una cadira baixeta. Al tornar vaig veure mon pare a qui un cabiró li havia matxucat el turmell. Mon pare va ficar la cama bona en terra i el genoll de la cama mala damunt la cadira. En eixa postura va vindre a casa. Ma mare ficà aigua amb sal al foc. El metge digué Pere, dona-li gràcies al coll de la sabata sinò, ara, tindriem un segon Forques !. Mon pare portava sabates de coll alt eixe dia perque va ploure dematí.

Pasqual Mas ens contà. D’això, jo només sé el que em van dir per carta puix jo treballava a França com molts almassorins en la post-guerra europea. Em vaig assabentar de la gran desgràcia ocorreguda al meu poble, i d’algunes possibles causes de l’afonament del cadafal. Potser, el feren sense base damunt de la roca i no el van clavar a la paret de les monges per a que tinguera més solidesa. També la mort d’una dona que li deien la Córdula, veïna del carrer Santa Bàrbera , amb un fill frare. Forques, mort encara fa pocs anys, del carrer la Trinitat, li tallaren la cama.

Pasqual Ordaz per la seua banda digué: Crec que eren les festes de Santa Quitèria quan va caure la barrera. La construcció de la plaça la va agarrar en pública subhasta Belliure. La plaça, quasi quadrada, la envoltava el cada­fal alçat contra el convent de les monges clarisses, els carros en tirera barrant el pas al carrer la Caritat, les escales lligades a les reixes de l’hos­pital i un tros de barrera des de l’eixida del corro, tot el llarg la pared del Calvari.
Feren el cadafal a un metre de terra, cap amunt. La gent anava per un corredor d’uns 80 cm. d’ample vorejant el convent des d’on calia pujar dos o tres graons.
Qui volia veure els bous des del cadafal per la vesprada tenia que pagar una pesseta o això. Els qui no volien pagar, però si veure’ls, pel mig deis cabirons, es ficaven a sota.
El cadafal va esvarar de les potes clavades a terra i va donar tot a la cara de dins la plaça per que contra darrere no podia caure al tindre la paret del convent.

Vicent Balaguer , el corredor de finques ,ens contava:El meu Batiste i jo ens vam anar amb el carro i l’animal al tros a fer la feina que el meu germà major ens havia manat; aixina a l’hora de la prova ja estariem ací. Saps per que recorde que eren les festes de Santa Quitèria?, jo t’ho diré!.
Al vindre-nos-en pel camí Manafelí jo anava dalt del carro i sentim cantar en un ciprer de 15 o 20 metres d’alçà, un niu de bileros.Entrant al poble trobem la gent escarotada i un home ens contà la caiguda de les barreres, feia un quart d’hora.Jo, quan tenia un minut, me n’anava a veure la prova per entre els quatre dits lliures que deixaven de tauló a tauló, on ficaven els peus els qui fugien del bou.Gràcies al niu de bileros no vaig caure com una rajoleta!.
L’Heraldo i la Província Nueva de Castelló escriuen el dilluns 22 de maig de 1920, segon dia de bous en plaça, a l’hora de la prova, s’afonaren trenta metres de cadafals alçats en la plaça d’en Pere Cornell. El de la presidència i banda de música, entre altres. El públic estava dret perquè encara no hi havien posat els seients de prefe­rència.Els morts foren Rossildo Pérez Gómez de 62 anys que morí a l’instant i Dolors Clausell Clara­monte de 52 que va viure encara uns minuts.El ferits atesos a l’hospital d’Almassora s’esmenten a continuació, amb trencaments: Carme Renau, fractura de tibia i peroné, Teresa Hidalgo, de cubito i radio, i Vicent Agustí, frac­tura del extrem de la tibia.

Altres ferits foren Maria Portales, Assumpció Valls, Rosa Artero, Dolors Mercé, Mª Gràcia Claramonte, Pasquala Vizcarro, Mª Rosa Amiguetl, Mª Gràcia Sivera, Pasqual Gual, Rosa Mingol, Dolors Marco, Josep Ferrer i Josep Baiarri (cal dir que altres ferits foren atesos en llurs cases, motiu, potser, el no figurar en esta relació). Tos ells assistits pels metges N’Enric Beltrán, En Manuel de los Santos Vivanco, En Joaquím Árenos i En Josep Castell; els practicants En Francesc Rochera, En Vicent Felip, En Josep Felip i En Vicent Marinos.
A les tres de la vesprada arribà de Castelló el jutge de 1ª Instància En Pere J. Moreno, acompanyat pel actuari Sr. Viñarta, el forense Sr. Forés, i l’agutzil Sr. Serrano, que junts amb el jutge d’Almassora Sr. Gimeno i el Secretari Sr. Ballester, alçaren el cadàver de Rossildo.A l’estona hi arribaven en automòvil el governador Sr. Muñoz, el secretari de governació, el doctor Clarà i els arquitectes En Godofred Ros i Ursinos i En Josep Gimeno.
A les quatre, el doctor Clarà va tallar el peu de Vicent Agustí perqué la tibia estava molt frag­mentada, afectant la carn.En el primer moment, es va pensar que Josep Ferrer havia perdut el peu, quan en realitat li faltava des d’un accident de tren temps endarrere.De Borriana vingué un equip de cinc homes de la Creu Roja, per si de cas feien falta.Els arquitèctes Ros de Ursinos i Gimeno manaren tirar els restes dels cadafals per a faci­litar la investigació. Uns deien que la nit última hom talla els cordells dels cabirons que sostenien els cadafals, ja que el primer dia amb mes de vuit-centes persones no va passar res, i al dia següent, sent moltes menys, van caure. Altres, a plena nit, oïren roidos en la plaça.Hi
havia qui parlava de la pluja del dia anterior com a causa del reblaniment de terra i cabirons, mentre que el sol del dia 24 secà les fustes que junt el pes de la gent ocasionaren la desfeta de l’estructura.Portaren els dos morts al cementiri on el dia 25 se’ls practicà l’autòpsia, raó per la que no h¡ hagué l’acte de gran gentada a l’enterrament. L’Ajuntament va regalar els ninxols a les famílies deis morts.El mateix dia, l’arquitecte Gimeno donà coneixer, en el seu informe, que l’excessiva provisionalitat de l’obra, sobretot la falta de consistencia en la part mitja, potser influït per la temperatura i la humitat, va fer que part de la plaça caiguera. Els mateixos arquitectes descartaren motius crimi­nals, com gent d’ací rumorejava.
Altres, entesos, dubtaven de l’informe de Gimeno, al creure que la causa principal fou l’excés de pes que va tindre de soportar el cadafal central.
El jutge de primera instància passà tot el dia, i següent, recollint declaracions per afegir al sumari.El tinent de la Guàrdia Civil i Cap de Línia Sr. Aldave també practicà diligències que el dimecres presentava el Governador.
El Cercle Conservador, i els centres República, el Musical, l’lnstructiu Demócra­ta, l’Obrer i el Sindical Catòlic de Sant Josep entre altres, posaren crespons negres en llurs balcons.
El diumenge 23 al teatre Serra, obtingueren un notable èxit les actuacions de la ballarina Emília Almela i la cançonetista l’Alcarrenya. El seu empresari Sr. Balaguer suspengué totes les funcions de cine i varie­tés.
La Província Nueva criticà de fals el comentari del periòdic de Madrid “Acción” que el 26 publicava: “Como había un toro en la plaza, nadie acudia a prestar auxilio a las muchas personas que lo pedían, hasta que el animal fue encerrado…”.
A Josep Agustí Forqués, que li tallaren el peu el primer dia, els metges veren, al cap de tres dies, la necessitat de operar-lo de nou. Es per aixó que, ara en Castelló, li fou practicada una nova amputació per damunt de la cuixa.
El Governador Civil tornà a la capital el mateix dia del sinistre, però abans li va fer entrega de cent pessetes al batlle En Josep Martinavarro. El primer dia de Juny s’obrí una subscripció encapçalada pel Governa­dor, l’Ajuntament, l’Alcalde, el Centre Con­servador i Ismael González. Per a escomençar s’arreplegaren 1340 pessetes. Cal des­tacar l’aportació de dues-centes cinquanta pessetes del Sindicat de Policia Rural.
L’Alcaldia,l’Hospital i els diaris de la capital serien els receptors dels donatius que li’ls passarien a l’administrador de l’Hospital En Facund Beltran, conseller i mes tard batlle accidental.
L’Ajuntament d’Almassora va comuni­car a la Diputació de no tenir diners per a fer front a les despeses que a diari ocasionaven els ferits, no sols els atesos en un principi, si no també els curats particularment i que ara acudeixen a l’hospital. Per tot això ¡ tenint en compte que no han sigut traslladats els ferits a l’Hospital Provincial, l’Ajuntament té dispendis que li corresponen a la Diputació. La comissió corresponent en sessió del 29 de Maig, acordà contri­buir a la subscripció amb 250 pessetes.
La segona llista publicada el vuit de Juny, presentava una recaptació de mil cent pessetes, destacant per la quantitat entre­gada, les set-centes cinquanta pessetes del Sindicat Católic Agrícola Sant Josep. Al final de la relació, l’Alcalde recordà a les societats almassorines que sols han contribuït, per ara, Sant Josep i el Cercle Conser­vador.
Les llistes es publicaven amb un espai de déu o quinze dies, i cap d’elles excedia la dotzena de donants. La setena i última va correspondre al vint-i-cinc d’Agost, recaptant-se un total de quatre mil cinc-centes setanta set pessetes.
Cal destacar la solidaritat de quinze Ajuntaments, contribuint des de la pesseta de Benafigos fins les vint-i-cinc de Borriana; també els candidats a diputats en les pro­peres eleccions del Desembre, la caixa d’estalvis i policia rural de Vila-real, personalitats com Ferran Gasset, altres llustríssims Senyors, el Bisbe, clergues i gent d’a peu.
L’Ajuntament, a un mes de l’accident, creà la Junta de Repartíment d’Ajudes, pre­sidida per l’Administrador de l’Hospital; a tal fí foren convocades totes les societats d’Almassora per a que triaren un vocal. Sols en varen nombrar el Sindicat Agrícola de Sant Josep i el Centre Conservador. Va donar sa conformitat a tot el que es fera el Centre Obrer Agrícola; mentre que les altres entitats no vulgueren participar-hi, puix no contestaren la convocatòria. La nova Junta aprovà les despeses realitzades fins el dia, per un import de dues mil noranta quatre-pessetes.
El sis de Juliol tingué lloc al teatre Serra una gala a benefici de l’hospital i damnificats de la plaça. A les nou de la nit, la banda de música dirigida per En Fredèric Agut, va des­filar pels carrers d’Almassora, acabant el passacarrers a la porta del teatre Serra, on tocaren mentre entrava la gent. El teatre era ple de gom a gom. Tenien decorats portats des de València, ventiladors deixats per algunes famílies, mobles de les millors cases particulars, motius florals a càrrec de jardiners de les millors cases. Entre els forasters aplegats hi eren distints candidats del partit conservador. Els actors locals representa­ren, amb molt d’èxit, dues peces teatrals, la una d’ambientació gallega i l’altra andalusa.
Després de traure comptes quedaren netes tres-centes quaranta-nou pessetes.

Per a que us feu una idea del valor dels diners arreplegats cal tenir en compte que en pessetes de l’any 1920, un quilo de moltó costava 4,5; un de corder, 3; un de porc, 4; un de pa, 0,35; un d’oli, 2′15; un de vi 0,60; un bitllet d’autobús, 0,07 el quilòmetre…

El 29 d’Octubre, el plé de l’Ajuntament aprovà la reposició de mobiliari i vidres de l’Hospital, i una gratificació a les Germanes de la Consolació, encarregades del seu manteniment.
I res més, ací s’acaba la història amb les ganes de saber com ho va resoldre el Jutjat de Primera Instància.

Aquest treball recollit per Manuel Renau Sancho fou publicat pel butlletí cultural la Vila-roja d’Almassora en desembre de 1988. S´han consultat les següents fonts: Gravació de veu, l’any 1988, d’algunes persones que visqueren l’experiència. Butlletí Oficial de la Província. Actes de la Diputació. Els diaris L’Heraldo i La Provincia Nueva. Els dibuixos són de Joan Edo

Si vols veure fotos d’Almassora fes click aci.