Almassora en Blanc i Negre

¡Que la llum perpètua lluisca per a ell, mentre embolca el seu cos la terra, coberta de les brossetes que ell tan amava!

E. Beltran

València, març de 1981

Recollit del programa de festes de santa Quitèria de l’any 1981

La Joventut Alegre fou un setmanari festiu bilingüe editat en Castelló, plaça Sixto Cámara número 5. S’imprimí des de l’any 1900 fins el 1922. Desapareixent per sempre pressionada, potser, pels nous aires polítics-socials als preludis de la dic­tadura del General Primo de Rivera, per que la gent es va cansar o per altres motius.
A l’any es publicaven catorze o quinze números, el primer eixia a meitat d’Abril i el darrer a meitat Juliol, amb la calor “la joventut no estava per a llegir si no per a pren­dre el bany i refrescar-se”. Es componia de quatre pàgines, cada setmana de diferent color. La subscripció mensual valia tres quinzets, i els números solts deu cèntims.
La Joventut Alegre recollia l’opinió dels joves envers altres joves. Els fadrins de Castelló ocupàvem una pàgina o pàgina i mitja, i la resta, d’altres pobles de la provín­cia, principalment d’Almassora, Borriana i Vila-real. Els setmanaris que es conserven a l’Arxiu Municipal de Castelló estan com­presos entre els anys 1918 i 1922. Comentarem els més significatius referint-se a Almassora .

El diumenge de matí, un home anomenat El Marido venia la Joventut pregonant-la pels carrers, i segons per quin passava parlava d’alguna xica que hi vivia, com a reclam per a vendre el periòdic.
La meitat dels articles eren escrits per xics fadrins destorbant les xiques. Molt poques vegades ocorria a l’inrevés. L’altra meitat es reparteixen entre “corregudes de bous”, poemes parlant de qualitats, virtuts, amors o defectes de les xiques, “companyies de volantineres”, “Músiques infantils nocturnes”, “sarsuela”,teatre, “va­rietés”.
Els texts eren de tres tipus segons l’efecte que volien produir. els que assajaven agradar determinada xica amb paraules boniques, escrivint en vers i signant amb inicials. Els escrits amb la única intenció de fer riure. I en tercer lloc els que foren fruit de la rancúnia, enveja, … escrits amb la roïna intenció de ferir els sentiments de les dones o l’amor propi dels homes. Són els texts més breus i mordaços.
Signar amb el seudònim és el més habitual, encara que també apareixen les inicials, com exemples, ficarem: Un Atrevit, Suspiros, la Mano Roja, un Pica Roc, Cucaraxa, Ball Segur, el Diamante Celeste, Poco Miedo, Cervantófilo, el Cardenal?, Quiterieta, Hala! Adiós Monins, Hala! Adiós Tornarás, un Exno­vio, un Poeta, Cicatriz y Elmo, Pelailla, Rocambole, un Acorazado, un Foraster, el Femater, un Admirador, el Telefoniste, Cara de Tigre, Un Barber, Cantaclaro , la Mascara de los dientes blancos, Xòfer, Dàtil, Tornaràs, Caramel fan fan, Repano, el Hombre de las tres Caras, U que té vol molt bé, Formi gueta, Nabucodonosor, Ab el Krim,… Alguns d’ells són còpia de títols de pel.lícules de l’època. En rares escrits un seudònim es repeteix dues vegades.

Les “corregudes de bous” són escrits jocosos de colles d’amic@s sense altre motiu aparent que eixir en la premsa. Un cas de correguda és el següent: El diumenge es farà una correguda de vaquilles a la plaça de la Reina, travessa sant Marc a sant Pere . Les vaquilles seran Mª Gràcia la Rogera,Carme la Botarga, Carme la Xurreta i Carme la Caxamona. Les quatre viuen al carrer sant Marc. Faran d’espases. Amparito la del Manyà, Encarnació la del Musical, Encarnació la Flors i Matilde la Parreta. Totes del carrer la Trinitat. Les Picaores: Doloretes l’Agostineta del terme Borriana, Assumpció la Capa i l’Anguilera del carrer santa Bàrbara. Tindrem de puntillera a Elòdia del carrer Major. De parrandes: Mª la Conilla, la seua amiga la Matalapera, també a la Capellana i la Carnicera. Les dos del carrer el Carme. De banderilleres:María la Xurreta, s’amiga la Metja de sant Marc, Roseta la de Socorro i Doloretes la Bossa. Tindrem de Manoles a Vicentica la
Valenciana que viu en l’apeadero on estava la farmàcia, Doloretes la de la carretera que viu en el Bazal Acelita, Carme la Suerera, Elisa, Leticia, la Borilleta, Rosarín, Doloretes la de Cándido, María la Masa i la Llistetes un parell de forques per a batussar fesols; l´Italina i la Pedregaleta, Carme la Carretera, la Blanca del Raval, la Geronieta, la botifarra i les tres Manyanes. A l’acabar la correguda les portaran a l’Hotel Reina Victòria, fent un sopar amb el següent menú: Cues d’abaejo i de sardina, faves a tombets, llonganisses amb ceba, alls porros torraets amb all-i-oli i vi de marca. Tots servit per Batiste el Cardenal i Vicent Carril. Programa fou redactat per la Mano Roja.

I el firmant de Hala! adiós tornarás! diu de la mateixa Antonia el següent:

A Regina la de Tellols del carrer del Treme­dal i a la seua amiga la Ponsa, u que s’expressa com un amic:

Quan passeu pel Raval
sou boniques de veritat
però feu tota la cara
d’una espardenya d’espart.

Caramelo Fan fan s’adreça a Consol i Rosa:

Xiques tingau enteniment i
no pressumiu tant
perque sino els jovenets
vos ballaran els gegants.

El poeta Repano li recita a la Srta. Ballester:

Eres la mujer ideal
eres la más bonita
eres la maja sin rival
que enloqueces con la vista.
Rubios tus cabellos son como el fuego,
que por tí abrasa mi corazón.

Aquest poema no va caure gens be els amics de la Senyoreta, per que li digueren a Repano que se n’anara al seu poble, Vila-real. I una tal “Sociedad Levantina” li fa un “juí”, acordant de prendre venjanca si reincidia, doncs, ja el coneixen i saben que li diuen P.P.V.

Isabeleta la Nyonya del carrer sant Agustí s’engallava de no hi haver xiquet que la ficara al periòdic, per això la Banda li dedicà:

Tens cara de carassera,
I Cames de llagostí
per això t’ho penses molt
i no te vol cap fadrí.

El Dàtil li recita a Encarnació del carrer S. Salvador:

Es tu voz de ruiseñor
cada mejilla una flor,
son tus dientes nácar fino
tienes pelo de minino y
toda tu eres amor.

Un Admirador a Carme la Canyamissa del carrer del Carme:

Tenim ací una xiqueta
que és molt coqueta
i li diuen Carmencita
d’apodo la Canyamisseta
Es molt simpàtica
però té un defecte
que a tots fa cara
i en vol tres o quatre.
Tu t’ho aprecies molt
i te creus ser un capoll
i pareixes una col
doblegues massa el coll.
No seguisques així
i mira el que fas
que sino en Almassora
no et casaràs.

A la pescadora del carrer Sant Agustí li dedicaren: “en permís del pare, del fill i de l’esprit sant, ha fet un viatge a l’infern per a comprar-se vesc i canyetes de pescar per que li s’acabat la pasta que es feia. I tot per que se proposa anar a pescar un peixot que diuen que es tan bonico que no saben si será fill d’una merluça, d’un pop o d’una sangonera. Mal siga que sent tan gran no se li escape!.”
Per Matilde de Monín:
Hasta que te conocí, no supe lo que era amor i cuando lo comprendí, me separaron de tí, sin fijarse en mi dolor.
U que es diu la Cucaratxa monta “Una companyia de volantineres” la qual debu­tarà a la plaça del Calvari. Mª la Calcine­ra, Consuelo la Carreta, Carme la Bossa, Rosario la Catxarreta, totes del carrer l’Alcora. En el ball anglès eixiran Mª la Capellana i l’amiga la Nassaria del carrer San Marc. Paran el salto mortal Ramoneta i Josefina la Blasqueta. Bailaran danses xines Carme la Manxoreta i l’amiga. Les encarregades del ruedo serán Rosita i amiga la Qualeta del carrer Damunt. Ballaran la Cucaratxa i el Tapamlé Penyeta del carrer les Animes, la Goleta de Sant Marc i Adelina la Xaparreta. I com a final, Carme la Corretgera cantarà un cuplé acompanyada per Mª la Conilleta.
Demà a la nit hi haurá assaig de “Música Infantil”, ho diu Poco Miedo, a casa d’Enrique el Castellonero, dirigint la música Mª la Puça del carrer l’Alcora; els papers Fraisco el Merderet i el xin xin Manuel de Ribera i Con­sol la Sedera del c. la Trinitat, la pande­reta Ana Mª de S. Antoni, el bombo Regina de Tellols del c. Tremedal, el baix Rosa la Carnissera del C. S. Miquel, el clarinet Con­suelo la Goleta del c. S. Marc, el trompó Mª la Nassaria del c. S. Francesc, el cornetí Mª la Panxeta del c. S. Miquel, la flauta Carme la Pussa, el requinto Ana Mª l’Alberta del c. S. Miguel que té relacions amb Batiste el Borrianero, però fa el plantó amb altres joves i després venen els balseos.
Avui diumenge 29 de maig representa­rem una “sarsuela” còmica, el director Serfí Forcada del c. Canalejas, tenor cómic Miquel Forner del c. Gasset, bariton Fran­cesc Català del c. major, les artistes són Anita i Matilde les Borrianeres, Concepció la Bossa de S. Roc i Mª la Metga del c. S. Marc; s’estrenarà “La mar mo se trague!”, acabarem amb balls russos i anglesos i amb el foxtrot ballat per Joan el de Correus i Teresa Llop. El debut es farà al trull, per comoditat del local, doncs ha sigut netejat per Joan el Marro.
Li escriuen al director del setmanari criticant-lo per haver publicat una carta a La Juventut per que els tipus que presenta están passats de moda, com el Cardenal, Eusebio, Pilar la de Tarrons, la Petra i la Roncana; raó per la que la Juventut hauria de canviar el nom per la Vellea.
Matilde la Borrianera es mereix algo més que eixir en una correguda de vaques, i en desagravi, Monín li dedica uns versos.
Li diuen a Josep l’lnfantó del c. Cervan­tes, de tan presumit, es creu el majo del poble i totes les xiques li donen carabasses!
A Agustí T. del c. Desamparats li escriuen els seus amics Inocenci Lallana, Anacleto Borillo i Joan Ulldemolins que s’ha quedat sense novia per parlar massa.
Altre amenaça una Carme del c. Major, una Matapana i la criada de la sucreria del Raval deient-los que vagen en compte amb el que parlen perqué el poble s’enterarà del que ha passat.
Aquest altre escriu d’Assumpció la Corila de c. la Llum, Isabel la Rambla i de Mª Antonia la Capa del c. Pilar que íxen amb tots els xics d’Almassora. Sense anar mes lluny passaren tota la nit de Sant Joan amb Vicent Artero del c. la Trinitat, Joan de Calores del c. S. Marc i Batiste de Gimeno del c. S. Ramón. I que el diumenge darrer quan tornaren Santa Quitéria foren els últims en eixir. Elles, segur que es queden per vestir sants.
Els enamorats Amelia Beltran del c. Major i Josep Clausell del c. l’Alcora no s’ho tenen que agarrar tan fort.
I finalment Ab el Krim li diu a Antonia la Conilla del c. l’Alcora que mentre el novio J. Navarro està al Marroc, en té un altre que li diuen el Torero. Per això i més, eres una carassera, orgullosa, sossa i tonta. Antonieta, filla meua del meu cor, no te pareix que això no està bé per una jove com tú?.

Dibuix de Joan Edo. Publicat en el butlletí cultural la Vila-roja d’Almassora l’any 1989.

Manuel Renau

Almassora té aigua correnta, el que coneixem com la xarxa de les aigües potables, des de l’any 1929 . Però, abans, l’única aigua correnta era l’aigua de les séquies i… la de ploguda. La primera s’aprofità per a beure i altres quefers, puix estava a l’abast del poble molts més temps ; encara que sotmesa al règim irregular del Millars que deixava tothom sense aigua quan més falta els en feia. També, després de les grans o xicotetes riuades, l’aigua baixava roja, i per això, no apta per al consum humà.
Per altra part, les cisternes i pous foren construccions molt apreciades perquè incrementaren la disponibilitat i qualitat de l’aigua des de l’antigor.
La séquia Major i la dels Molins, sobretot la primera, abastien les gerres de les cases de tot el poble, d’on bevien persones i animals casolans.
La séquia Major tenia cinc omplidors o espais descoberts , que després de baixar per unes escaletes de pedra, de tres o quatre graons, s’omplien cànters i poals. Omplidors, n’hi havien al carrer sant LLuis; al de l’Aigua, on hi posaren una llumeta per veure’s de nit; a casa la Calderona, cantonera Ravalet de la llenya; un altre a la sucreria del Raval, d’Amunt - la Balma, ample, formava una mena de coveta amb la seua reixa i tot; l’últim omplidor es trobava al costat de casa Agramunt a la Picaora, cantoner carrer Major.
De vegades l’aigua de la séquia Major no baixava en les condicions que calia perque l’embrutaven els de més amunt, és per això que hom anava a omplir cànters, travessant horts, a la séquia dels Molins.
Una Fileta eixia de la séquia Major, enfront dels llavadors, que hi havia al costat de 1′actual Escorxador Municipal, a l’Estret, i on uns metres més avall, abeurava el bestiar. Tot seguit , vorejant la Casota d’Alegret i la ferreria de Mas, dues construccions que ocupen ara la placa i 1′escola, corria Darremur avall fins el carrer Sant Joan. Ací es ficava la última parà. La Fileta estava vorejada , al marge de cap a la Vila, per pedres planes i roges, sobre les quals, dones agenollades rentaven la roba; i pel marge sur, arbres ombrosos.
Passant el carrer dels Dolors, la Fileta es convertia en una mena d’escorrent. Les dones matinejaven per a triar el millor tros de paret del Darremur i lligar les seues cordes a les argolles, i així poder estendre la bugada als llocs predilectes. Un dels indrets més estimats per els xiquets, fou el tros de murà des del carrer sant Cristòfol fins el carrer sant Roc. Es jugava damunt una mena de cadiretes, clotets o foguerets de pedra.
Una altra fileta neixia en la coveta del Raval, que anava soterrada pel carrer d’Amunt i servia per omplir les cisternes de les cases a l’hivern, el temps millor per omplir-les, quan l’aigua raja mes neta. Les cases mes benestants tenien aigua de cisterna, correnta, amb aixetes i tot, pero eren les menys. Al carrer la Balma també n’hi havien, de cisternes, L’aiguader traginava aigua de la sequia a les cases que sol.licitaven el seu treball. Una aca i un carro sense baranes amb divuit o vint-i-un forats per a uns altres tants cànters eren prou per a fer el servei, que, una vegada l’aigua transvassada a les gerres de la casa, es pagaven quatre perras o un quinzet.
Els Calaínos, el sinyo Tonet, els dos germans Rogeros, i el pare i tres fills dels Cebetes, son noms de famílies d’aiguaders.
Els pous constituien l’altre mitjà per a recollir aigua. La seua construcció era cara i poques families podien permetre’s el luxe de tenir-ne un. Calia picar la roca dura amb bons pics més de 35 metres per a traure aigua la gana.
De pou públic només estava el del Raval, enfront, justet, de la segona casa, contant de la farmacia Calduch cap a Castelló. Era rodó , de pedra i amb una tapa que en alçar-la s’enganxava a l’arc de ferro que sostenia la corriola. Tapa que moltes vegades es deixaven oberta. Les mides del pou serien com d’un metre i mig d’alçada per un altre de diàmetre, amb dues piques orientadas nord-sud, encara que la de baix quedava inutilitzada quan s’obria la tapadora.
La corda de poar acabava per cada punta amb un metre de cadena i un poal. Els poals plens s’abocaven a la pica, eixint l’aigua per un bequelló cap els cànters.
Enfront d’aquest pou s’inaugurà la primera parada d’autobusos de la línia Castelló-Almassora-Borriana en Desembre de 1927.
El Pou del Raval fou abandonat, i roblit amb les runes de les cases sobre les quals .s’alçà el Sindicat de Sant Josep, abans de ficar les aigües potables.
Al pou de la Tomaquera cantoner Sant LLuis-L’Alcora, (on visqueren els germans Pitillos: la cantant, el guitarrista i el pilotari) es treia l’aigua amb un torn.El pou de la Martirio també al mateix carrer S.LLuis.Més amunt, al cantó Verge de Gracia -Caritat, es trobava el pou del panyet de Manina, la pica encara hi es pot veure.N’hi havia un altre a una casa de les Eres de Caifàs.
El de la taverna de la Coleta al carrer del Roser que tenia porta falsa al de les Ànimes. El de la Masa a l’encreuat Trinitat-S,Ramón.El de la Surra o Boixa, el de Nelo Árenos, el de Palmito, al carrer sant Marc. El pou de Caragolet al carrer la Balma. El de Pesudo al carrer Major-c. Tremedal, amb un servei molt restringit. Un altre pou al Bassal. Un més, a la plaça Major. Un altre pou al c. del Carme als horts del Darremur. El del sinyo Manauel de Nássio, anomenat també el de les Poeres, al carrer Sant Francesc, on et donaven l’aigua acabadeta de poar. Era el que tenia fama de fer la millor aigua del poble. El pou de la Cabella, on ara está el Banc de València.Tres o quatre magatzems de taronges localitzats a l’Estacioneta de la Panderola també tenien el seu pou. En general totes les tavernes, moltes ja nomenades, en tenien, de pous. L’aigua dels pous es gastava, exclusivament, per a beure i era molt apreciada a l’estiu per la seua frescor. N’hi havia que comprar-la. El pouer et donava cinc llandetes a canvi d’una perra que li pagaves per a poder omplir cinc cánters quan vullgueres. Altres propietaris et cobraven a mesos per en dur-te l’aigua acordada.
Al costat dels pous nomenats , i d’altres que ignorem , proliferaven , com abocadors dels safareigs familiars els pous cegos. Les bactèries d’aquests contaminaven amb molta freqüència les capes freàtiques, creant molts més problemes sanitaris que les aigües de la séquia Major. Fruit d’aquesta contaminació, ens explicava el metge Castell, foren les febres tifoidees que junt el tracoma tingueren caràcter endèmic en Almassora fins que portaren l’aigua, que deiem, potable. El tifus es deixava sentir a la primavera, pero sobretot a l’estiu. Els pobles veíns ens coneixien per “janets i lleganyosos”. Les lleganyes les produia el tracoma que proliferava ací, donada la carencia de neteja corporal. Per a combatre’l es creà un dispensari antitracomatós regentat per Garí, metge-oculista.
Aquesta informació que procedeix de conversacions mantingudes amb gent que visqueren l’época fou recollida l’any 1985. L’article fou publicat pel butlletí cultural la Vila-roja d’Almassora l’any 1989. El dibuix és de Joan Edo.

Manuel Renau