Hi ha un camí que va d’Almassora a la mar que es deia, de sempre, Manafelí. Fa uns pocs anys es va canviar el nom per Benafeli per que descobriren un document de l’any 1297 que parlava del molí Benafalil. Ara tot el món diu Benafeli, alguns Benafelí i quasi ningú Manafelí.
Com es podria defensar etimològicament el mot MANAFELí ?
El molí es localitza a la vora del Caminàs de sant Antoni, entre el camí de la Mar i el de Benafelí, a la partida de Sant Antoni. Es mou gràcies a les aigües de la sèquia del Partidor del Mig. Està inclòs en el Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.
Agut i Sorribes el situen en l’any 1872, quan es concedí un salt d’aigua, de quatre metres, en la sèquia del Partidor. Açò fa suposar que el molí de paper documentat en 1786 - 1789 no és aquest. L’actual edifici és de meitat del segle XIX, i s’especifica que es treballa paper d’estrassa. Amb posterioritat s’utilitza per a treure la pellofa de l’arròs.
El 1913, Sarthou ens parla de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Batà.
A principi dels anys vint del segle XX pertany a Lluís Florit, i el 1929 el propietari es Llorenç Safont, d’ací el seu altre nom de molí de Safont. En les guies també apareix com a amo del salt d’aigua Bernat Artola Guardiola, durant alguns anys de la dècada dels vint del passat segle.
La planta de l’edifici és rectangular, formada per dues crugies amb teulada de rajola àrab, i amb tres plantes característiques. Al nivell inferior es troben les podrideres o podrimeneres i les piles o piques per a fer la pasta de paper. La primera planta s’utilitza per a la recepció de matèries primeres i per a finalitzar el procés de l’elaboració del paper. Aquesta cambra compta amb unes finestres quadrangulars amb bona il.luminació de l’interior. I a la fi, a la planta superior, està el mirador, amb grans finestres amb arcades per a l’assecat de les fulles de paper. La coberta descansa sobre dos pilars centrals amb una gran biga de càrrega transversal.
A l’eixida del carcau, L’aigua entra per una sèquia minada d’uns cent metres. Encara es poden trobar xicotetes boqueres de la mina, que quan funcionen s’utilitzen per a netejar-la, si es precís. En el salt d’aigua es va ubicar una roda hidràulica vertical, la qual proporcionava la força necessària per a tots els mecanismes del molí. En abandonar-se la producció, segons els paisans, la roda hi va restar soterrada.
Actualment és un edifici d’arquitectura popular ben inserit en el seu entorn. Molt interessant per la conservació de l’estructura característica del molí de paper; malgrat tot, no conserva la maquinària, ja que ha estat totalment desmantellat.
Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.
Es localitza en la sèquia del Partidor del Mig, camí la Mar,esquerra, cent metres avall de la rotonda, i aprofita les seues aigües, a la partida de Sant Antoni: pocs metres aigua avall del partidor, a la vora del camí de la Mar.
El 1929 s’anomena molí Maneco, i són propietàries Encarnació i Dolors Serra Escuder. Construït cap a la segona meitat del segle XIX, es molí fariner fins principis del segle XX, del qual resta l’entrada d’aigua i una rampa. Posteriorment es transforma en molí de vernís i funciona fins la primeria dels anys 60. Ara només hi trobem una alqueria de conreu.
Com a molí fariner treballa amb dues moles i una roda hidràulica horitzontal, però per a fabricar vernís només n’utilitza una. Disposa d’un sol carcau, per on entra l’aigua. Una peculiaritat important és que les moles no estan situades en la vertical del salt de l’aigua i el rodet, si no en una sala del costat. Per tant, s’ha de transmetre horitzontalment la força motriu generada mitjançant engranatges i politges. El salt d’aigua és de 2,80 m.
Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.
Està situat a la partida de sant Antoni, entre el Caminàs, al camí la Cantera,esquerra,dos-cents metres avall, de sant Antoni i el camí de Musclera. S’hi accedeix des del camí de Vora Riu. Es l’últim molí que aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.
Construït entre 1850 i 1873, es utilitzat fins els anys trenta del segle XX. En l’Ordenança de regs de 1929, apareix com molí la Porrona, i el nom de Pesudo es deu al nom del propietari, Emili Pesudo, a la primera meitat del segle XX. Es possible que Manuel Porcar Bellido, primer, i Manuel Porcar Belliure, després, siguen els amos d’aquest molí, almenys entre els anys documentats, de 1922 a 1924 el primer i el 1931 el segon.
El casalici el conformen una nau allargada, d’una sola planta, amb teulada a una aigua sobre la sèquia de Vilamoncarro. I un altre edifici, el qual es la casa dels moliners. La construcció de la crugia del molí, ubicada de forma perpendicular sobre la sèquia i amb una orientació est-oest, es realitza amb maçoneria, mentre que en les arcades frontals sols s’utilitzen rajoles. L’edifici del molí encara es conserva bastant bé. La sala de les moles està precedida d’un arc rebaixat. També s’observa la cuina, on ni ha una llar i un canterer, a més d’un estable molt gran que encara manté el pessebre.
Del molí encara trobem dues moles catalanes, de grandària normal i solcada corba. Una d’elles presenta la peculiaritat de ser de doble nadilla. També conserva les dues farineres de fusta.
El que es conserva molt bé són els dos carcabans o carcaus d’eixida de l’aigua i l’entrada a la sèquia soterrada que retorna l’aigua a la sèquia mare més avall. Aquests elements són molt accessibles gràcies a uns amples graons de pedra. El salt de l’aigua es d’1,80 m.
En l’actualitat la sèquia que aprofita està desviada i passa lluny del molí. No s’observa cap resta de la bassa, mentre que resten roblits els canals d’entrada i eixida de l’aigua.
Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.
Es troba situat a la partida de la Molineta, vora el Caminàs de Sant Antoni, on es creua amb la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora, encara que amenaça ruïna, tot i que quasi tota la maquinària original resta en el seu lloc en un estat regular, que es deteriora ràpidament, però.
Es un dels cinc molins mes antics del terme, que ja funciona al segle XVIII. A meitat del segle XIX se’l coneix com el molí d’Amiguet, i més avant de Sant Antoni. Deixa de funcionar cap a la meitat del segle XX.
Va ser molí fariner al llarg de tota la seua història, però es va dedicar a la fabricació de puntes de París a principis del segle XX. Tenim documentats Josep Serra el 1921, com a fabricant de farina;’Vicent Serra Ballester a partir de 1921, com a propietari d’una fàbrica de farina i també dedicat a la fabricació de puntes de París; Vicent Serra Pons, amb la companyia Pons i Companyia, dedicada a la fabricació de puntes de París, i Hereus de Vicent Serra a partir de 1929, d’on ve el seu actual nom de molí de Serra.
Ubicat sobre la sèquia de Vilamoncarro, avui s’ha desviat la sèquia. L’edificació consta del molí i la casa, així com de les construccions annexes. És de planta rectangular amb teulada a dues aigües. La fàbrica és de maçoneria i rajola.
El salt d’aigua és de dos metres i vint-i-cinc centímetres.
La maquinària es concentra en la sala de moles, on encara hi resten dos jocs de moles catalanes, al seu lloc original, sobre un banc. Conserva a més les peces principals, és a dir, la cabra, la tremuja, la filoseta, el riscle i la farinera. En una altra cambra trobem la llímpia, introduïda en el segle XX, una gronsa i grua o càbria per a alçar les moles. Així, el molí conserva tota la maquinària i els mecanismes d’entrada i eixida de l’aigua, encara que els carcabans o carcaus han estat inutilitzats. Malgrat tot, l’edifici no es troba en bon estat de conservació i amenaça ruïna.
Cal destacar en el seu entorn la presència, vora el mateix edifici, d’uns exemplars d’oms. Aquesta espècie es troba en perill de desaparició, circumstància que atorga un gran valor ambiental als pocs exemplars presents al terme d’Almassora.
Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.
