Almassora en Blanc i Negre

El molí es localitza a la vora del Caminàs de sant Antoni, entre el camí de la Mar i el de Benafelí, a la partida de Sant Antoni. Es mou gràcies a les aigües de la sèquia del Partidor del Mig. Està inclòs en el Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.

Agut i Sorribes el situen en l’any 1872, quan es concedí un salt d’aigua, de quatre metres, en la sèquia del Partidor. Açò fa suposar que el molí de paper documentat en 1786 - 1789 no és aquest. L’actual edifici és de meitat del segle XIX, i s’especifica que es treballa paper d’estrassa. Amb posterioritat s’utilitza per a treure la pellofa de l’arròs.

El 1913, Sarthou ens parla de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Batà.

A principi dels anys vint del segle XX pertany a Lluís Florit, i el 1929 el propietari es Llorenç Safont, d’ací el seu altre nom de molí de Safont. En les guies també apareix com a amo del salt d’aigua Bernat Artola Guardiola, durant alguns anys de la dècada dels vint del passat segle.

La planta de l’edifici és rectangular, formada per dues crugies amb teulada de rajola àrab, i amb tres plantes característiques. Al nivell infe­rior es troben les podrideres o podrimeneres i les piles o piques per a fer la pasta de paper. La primera planta s’utilitza per a la recepció de matèries primeres i per a finalitzar el procés de l’elaboració del paper. Aquesta cambra compta amb unes finestres quadrangulars amb bona il.luminació de l’interior. I a la fi, a la planta superior, està el mirador, amb grans fines­tres amb arcades per a l’assecat de les fulles de paper. La coberta descan­sa sobre dos pilars centrals amb una gran biga de càrrega transversal.

A l’eixida del carcau, L’aigua entra per una sèquia minada d’uns cent metres. Encara es poden trobar xicotetes boqueres de la mina, que quan funcionen s’utilitzen per a netejar-la, si es precís. En el salt d’aigua es va ubicar una roda hidràulica vertical, la qual proporcionava la força necessària per a tots els mecanismes del molí. En abandonar-se la producció, segons els paisans, la roda hi va restar soterrada.

Actualment és un edifici d’arquitectura popular ben inserit en el seu entorn. Molt interessant per la conservació de l’estructura caracterís­tica del molí de paper; malgrat tot, no conserva la maquinària, ja que ha estat totalment desmantellat.

Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.

Es localitza en la sèquia del Partidor del Mig, camí la Mar,esquerra, cent metres avall de la rotonda, i aprofita les seues aigües, a la partida de Sant Antoni: pocs metres aigua avall del partidor, a la vora del camí de la Mar.

El 1929 s’anomena molí Maneco, i són propietàries Encarnació i Dolors Serra Escuder. Construït cap a la segona meitat del segle XIX, es molí fariner fins principis del segle XX, del qual resta l’entrada d’aigua i una rampa. Posteriorment es transforma en molí de vernís i funciona fins la primeria dels anys 60. Ara només hi trobem una alqueria de conreu.

Com a molí fariner treballa amb dues moles i una roda hidràulica horitzontal, però per a fabricar vernís només n’utilitza una. Disposa d’un sol carcau, per on entra l’aigua. Una peculiaritat important és que les moles no estan situades en la vertical del salt de l’aigua i el rodet, si no en una sala del costat. Per tant, s’ha de transmetre horitzontalment la força motriu generada mitjançant engranatges i politges. El salt d’aigua és de 2,80 m.

Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.