Almassora en Blanc i Negre

Es localitza passat ja el Partidor Real,  tot seguint la sèquia de Vilamoncarro, a la partida de la Molineta, a l’esquerra del camí de Vora Riu i quasi davant de la depuradora d’aigües residuals. Aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro.

Aquest molí rep el nom de les Tatxes degut a què el molí s’ha utilitzat en alguna època per a produir tatxes, puntes de París. Al segle XIX se’l coneix com a molí de Beltran. El nom de molí d’Arbona apareix escrit el 1929, propietat de Facund Beltran, documentat des de 1922. Possiblement a aquest li segueix Joan Beltran Beltran.

El nom d’Arbona es possible que siga derivat d’un topònim local, ja que proper al molí està el panyet de les Arbones. Al segle XIX es molí fariner; ja en el segle XX es dedica a les puntes de París i a mitjans del segle XX torna a ser fariner.

L’estat actual de l’edifici conserva alguns vestigis de l’època en què és fariner: l’antiga entrada de l’aigua o partidor, arroblit d’enderrocs, mentre que les sortides posteriors encara es conserven obertes, i es pot entrar al carcau i veure les botanes, la fixació del banc i les restes de l’alçador. El salt d’aigua del molí es d’un poc més de dos metres.

Respecte a l’entorn, cal destacar la presencia de dos exemplars de lledoner i un de pi pinyoner, inclosos al Catàleg de béns d’interès patrimo­nial d’Almassora.

Recull del llibre Molins hidràulics del terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.

Es localitza a la partida de la Molineta, a l’esquerra de la carretera que du al pont de Borriana des del poble.

Es l’últim que està sobre la sèquia dels Molins, just abans que el Partidor Reial la trenque en altres sèquies secundàries. Està inclòs al Catàleg de béns d’interés patrimonial d’Almassora, i en l’actualitat se’I coneix com la Molineta.

Les primeres referències documentades són del segle XIX, que el caracteritzen com a molí fariner, per litigis amb el bisbe, pel correcte funcionament del molí Batà.

A meitat del segle XIX se l’anomena de Chivernau, i funciona junt als altres cinc molins que hi havia a Almassora. El 1929 és propietat de Joan Franch. La producció d’aleshores és minsa, amb un salt d’aigua de menys d’un metre. En la dècada dels 50 del segle XX es un dels tres únics molins que fun­cionen. Aleshores, propietat de Manuel Font, la producció augmenta considerablement, gràcies a les millores tècniques introduïdes amb la ubicació d’un cilindre d’obra. Aquest Manuel Font prové d’una nissaga de moliners de Castelló.

Dins d’aquest cilindre on regolfa l’aigua s’ubica el rodet, que aprofita, alhora, la força cinètica i la pressió del cabal que baixa per la rampa augmen­ta la velocitat i la força de la maquinària del molí. En molts llocs de l’Estat, primer va ser de fusta i des-prés de ciment. El sistema apareix en zones on escasseja l’aigua, per la qual cosa s’aprofita al màxim la seua força.

La construcció està conformada per dos espais. El primer es el molí amb dues moles catalanes, ubicat sobre el canal de la sèquia, sobre el partidor. Es tracta d’una cambra quadrangular transversal al traçat de la sèquia, amb una orientació nord-sud. Només és d’una planta, amb la teulada a una aigua. La fàbri­ca és de maçoneria i les rajoles sols s’utilitzen per a conformar les arcades d’entrada i eixida dels carcabans i per a fer la volta d’aquests. El molí vell, des de fora, es veu molt deteriorat, però encara conserva el partidor que ens fa saber que era un molí de dues moles, les quals encara es poden veure recolzades a la paret d’un edifici més modern construït a tocar del vell.

L’interior del molí està molt cuidat; conserva les moles, la gronsa, la farinera, etc., i els diversos estris del molí.

Es curiós com, mitjançant una roda ubicada a la part superior de l’arbre i amb un sistema de politges, es transmet el moviment a la límpia que està en la cambra del costat.A la part inferior subsisteixen els dos carcaus i el desaiguador. Dins dels carcaus l’aigua entra per

una rampa incli­nada, acciona les rodes horitzontals i engega tot el mecanisme. El salt del molí es de 0,90 m. En un carcau encara trobem l’arbre i en l’altre, una turbina per a crear un corrent continu i rotatori dins del cilindre, el qual augmenta la força motriu en front a la simple caiguda de l’aigua, com ja hem dit.

La segona edificació correspon a una casa adossada al molí que feia les funcions de magatzem.

Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo

Es troba a la vora dreta del camí Benafelí, on travessa la sèquia Almalafa, de la qual es nodreix l’antic molí.

El nom de batà prové del procés de batanar que es produeix en les seues instal.lacions, pel qual es treballen els teixits mitjançant cops forts i constants sobre aquests. Aquesta funció requereix un cabal d’aigua abundant i constant, cosa que propícia la seua ubicació sobre la sèquia Almalafa, sèquia major de Castelló fins les darreries del segle XVIII.

Está documentat ja el 1297, seixanta anys després de la conquesta cristiana, com a molí de Benafalil per a la mòlta de farines. Del nom propi s’ha derivat el topònim Benafelí, que coneixem per al camí i la platja.

Es un molí propietat del bisbe de Tortosa, senyor del lloc d’Almassora, el qual l’arrenda a particulars, alguns dels quals estan documentats. Cap al 1396 devia ser molí fariner i batà al temps, i l’arrendatari és Alamany d’Albinyana. També de 1469 hi ha notícies d’una venda d’una concessió del molí draper a Mateu Cardona, veí de Vila-real, Bartomeu Sanxo, veí d’Almassora, i l’honrat Gabriel Vilagrasa, veí de Castelló, on el testimoni de l’acte va ser el pelaire d’Almassora Pere Llombard.

També hi ha notícies d’aquest molí a la partida de Benafelit, cap al 1480. En aquesta data, Antoni Balaguer va vendré la concessió del molí a Antoni Montsoriu. A més, tenim altres notícies, com la del plànol de 1790, on apareix com batan.

Al llarg de la seua història funcionaria pels dos usos, fariner i batan a la vegada, en un mateix edifici, amb diferents usos per èpoques diferents. També ens consta que a la segona meitat del segle XVIII, també funciona un molí de paper. La minva de l’aigua de la sèquia Almalafa, una vegada se separen els cabdals d’Almassora i Castelló, a les darreries del segle XVIII, degué afectar al funcionament d’aquest molí. El 1913, els autors ens parlen de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Bata. De fet hi ha persones al poble que tenen com un honor ser descendents d’aquells moliners de paper d’estrassa, i que encara duen per renom el Bataner o la Batanera.

  El 1929 funciona sols com a molí fariner i la propietària es Peregrina Monferrer. El molí funcio­na amb un salt aproximat d’1,80 m, que actualment està sota el camí. En l’actualitat, l’edifici ha estat transformat en pou de reg i enderrocat en part i, per tant, ha perdut les característiques del molí. El pou es construeix l’any 1929, com els altres del terme.

Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuix de Joan Edo.

Està situat a l’extrem final del carrer del Pilar, sobre la sèquia dels Molins, aigües avall de l’anterior, ja molt prop del riu. S’ubica, per tant, al límit de la partida de l’Estret.

Segurament és el molí anomenat com els nostres molins (del senyor d’Almassora), el 1237 i d’en Tovarç, el 1297. Després, a partir del segle XIV, sempre ha estat molí del bisbe, del qual sols en resta el partidor. Com que s’ha documentat moltes vegades al llarg de la història d’Almassora, coneixem alguns dels arrendataris.

En el Llibre de Consells de Castelló, apareix una carta dels jurats d’Almassora, datada el 1463, en la qual s’esmenta amb el nom de molí de les quatre moles.

El 1473 Lluís Dufort arrenda un molí fariner al mercader tortosí Bernat Sabater. El 1487 Jaume Cucala, fuster valencià, es arrendatari de molins a Almassora, segurament d’aquest.

A mitjans del segle XIX s’anomena de Moragrega. Amb la desamortització de la primera meitat del segle XIX, aquest molí es subhastat i adquirit per Francesc Moragrega, per 464.000 rals.

A principis del segle XX passa a anomenar-se fàbrica de farines; es troba el 1910 com a Fàbrica de Farines Flors Germans i Companyia, i de 1921 a 1929 consta com d’Escrig i Notari.

L’actual nom de molí de Baix ens apareix a la documentació el 1929. El 1931, el moliner s’anomenava Juan Traver.

 A partir de 1935, quan la família Peralta d’Alcoi l’adquireix, passa a dir-se molí de Borra, i es fan fils de borres de llana i cotó. L’any 1936, es torna a condicionar com a molí fariner, per la necessitat dels temps de guerra i la gran quantitat de refugiats que acollia el poble.

Va passar per diferents propietaris, com ara Salvador Fontcoberta, de Benicarló, el 1942, i els senyors Adsuara i Peris de Castelló el 1946. Cap a l’any 1948, amb nous propietaris i sota el nom de Borres de Seda, SA, comencen les primeres modificacions en la con­formació de l’edifici original i, alhora, es modifica la maquinària i la força motriu amb la introducció de l’electricitat. La instal.lació con­tinua amb el mateix ús de fer filatures fins a finals del segle XX.

L’edifici, malgrat que ha estat arrasat recentment per un incendi, encara s’alça amb la seua majestuosa presencia al marge esquerre del Millars, a l’extrem sud del carrer del Pilar. De la construcció original, amb un salt d’aigua de mes de dos metres i mig, sols en resta la ubicació sobre la sèquia dels Molins, el partidor, dos carcabans o carcaus i algunes res­tes de maçoneria i rajola.

Recull del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pascual, dibuix de Joan Edo.