Abolició del Règim Foral
Francesc Agut i Josep Sorribes
Tot seguit, en represàlia per l’oposició que se li havia oferit, el monarca borbó derogà el Dret Foral valencià. A tall d’excusa va al·legar que hi actuava en virtut d’allò que considerava el “justo derecho de conquista”…
Així, de sobte, i de manera arbitrària, foren suprimits els Furs pels quals ens regíem els valencians, a nivell públic i privat… Els que cinc segles abans havia redactat i promulgat el rei En Jaume; els mateixos que tots els seus successors havien jurat que acatarien i defensarien, al propi temps que els declaraven d’obligada aplicació i compliment.
Paral·lelament, en substitució de la legislació i cultura nostrades, se’ns imposà el règim jurídic, l’entramat sòcio-consuetudinari, les formes de govern, les institucions i, fins i tot, la llengua de Castella… Òbviament, la fesomia del Regne de València va canviar per complet: els valencians, no solament vam perdre l’autonomia político-administrativa i jurisdiccional, de les quals havien gaudit sempre; sinò que, en conseqüència, passàrem a estar sotmesos a un ferm i rigorós centralisme, els efectes del qual, continuem arrastrant i patint, encara hui:
En primer lloc, foren suprimides totes les institucions públiques per les quals es regia l’antic Regne: elVirregnat, les Corts, la Generalitat, la Governació i la Bailia General, foren substituïdes, en principi, per un Capità General; i més tard, pel “Real Acuerdo”.
També hi va canviar l’Administració de Justícia: l’Audiència Virregnal es transformà en una “Chancillería”, segons el model castellà; o pel que fa a la governació local, on tradicionalment hi havia el Justícia, els Jurats i els Consellers, a partir dels citats esdeveniments, s’establiren els Alcaldes i els Regidors.
Així mateix, molts càrrecs i funcionaris públics en exercici (síndics, jurats, escrivans, etc.) foren substituïts per castellans; els quals, entre altres coses, eren millors coneixedors de les noves lleis acabades d’imposar. Per exemple, a Castelló fou designat “Alcalde Mayor” D. Felix del Hierro y Lara. Tanmateix, referint-nos a Almassora, ens consta que al 1746, data en què va morir Felip V, l’Alcalde era En Miquel Ballester, membre d’una llarga nissaga de personatges relacionats amb la política.
Igualment fou substituïda la moneda valenciana (la lliura, el sou i el diner…) per la castellana (ducado, doblón, peso, real, etc.); encara que durant un temps hi coexistiren.
O també, en part, fou suprimida la llengua: els documents oficials, redactats en valencià des de segles, a partir d’ara, s’havien d’escriure, inexcusablement, en castellà…
I a propòsit d’aquesta exigència (a la qual s’haurien d’afegir els efectes del pobre o de l’inexistent domini de la llengua autòctona per part dels governants o dels escrivans foranis que reemplaçaren els casolans), caldria fer menció, per exemple, de la llarga llista dels nostres topònims que acabaren malmesos des del punt de vista ortogràfic o fonètic: en realitat, fou així com hi aparegueren “parides paranoiques” com *Almazora, Castellón, Los Ibarzos, La Puebla, San Mateo, Villarreal o Villavieja… en lloc dels clàssics Almaçora, Castelló, Els Ivarsos, La Pobla, Sant Mateu, Vila-real o La Vilavella… Com també és el cas de molts noms/cognoms desfigurats: Albinyana, Argile(r)s, Blai, Borrell, Calabuig, Cassany, Jornet, Just, Marçà, Macip, Monçó/Montsó, Pagés, Pasqual, Pujol, Roger, Sanç, Trullols, Saplana… es tornaren *Albiñana, Archilés, Blay, Borrel, Calabuch, Casañ, Chornet, Chust, Marzá, Masip, Monzó, Pachés, Pascual, Puchol, Rocher, Sanz, Truyol, Zaplana…
Pel que fa als impostos, se’n mantingueren alguns d’antics i se’n crearen de nous: “el equivalente de alcabala, fortificaciones, cuarteles, alojamientos, bagajes, avituallamiento de la caballería del ejército, hospedaje de los soldados…” La majoria, anaven encaminats a recaptar fons per a mantenir l’exèrcit borbònic, que encara continuava lluitant contra els partidaris de l’Arxiduc, per alguns llocs de València i per tota Catalunya.
És quasi segur que a Almassora va ser construït un quarter, on s’allotjaven les forces borbòniques; cosa que resultava més operativa i segura que la possibilitat de repartir els soldats per les cases.
En conseqüència, la gran pressió fiscal que es va aplicar per causa de la guerra, agravà les enormes dificultats econòmiques que ja patia el nostre poble, a causa de les importants despeses fetes en la segona part de la centúria anterior: la construcció d’un assut, de l’església major i de l’ermita de Santa Quitèria.
Així, dos mesos després de la desfeta d’Almansa, els almassorins van haver de sol·licitar l’autorització del Bisbe, Senyor del lloc, per poder demanar un emprèstit de 1.000 lliures, “por hallarse con los presentes contratiempos imposibilitada de poder pagar las cantidades que por orden del Rey Nuestro Señor se le han repartido”.
La xifra era realment elevada, si tenim en compte que, en aquella època, els ingressos anuals de l’Ajuntament no eren massa superiors a l’esmentada quantia. I encara pocs anys després (1721), el Prelat, pel mateix motiu, va haver d’autoritzar una derrama extraordinària de 800 pesos entre els veïns.
L’any següent, les monges del convent vila-realenc del Corpus Christi, creditores de la corporació almassorina, com que no havien cobrat les darreres nou anualitats dels rèdits devengats pel prèstec que li havien fet, demanaren l’embargament dels béns dels consellers que el 1705 havien constituït l’esmentat censal.
Veritablement, l’Ajuntament d’Almassora anava ben escàs de mitjans econòmics: l’acumulació dels deutes generats per l’impagament dels rèdits era tan exagerada, que l’import dels venciments anuals era superior al total dels ingressos municipals; els quals provenien, en exclusiva, del cobrament de la peita i de l’arrendament dels dos forns, de la carnisseria, la taverna i altres drets del comú, de menor quantia.
Com a botó de mostra, podem referir que l’obrer que el 1726 estava acabant l’edifici de l’ermita de Santa Quitèria, va haver de cobrar en espècie (blat, ordi i figues). Per tant, com que l’endeutament anava creixent cada any, el 1729, l’Ajuntament es va vore obligat a pactar una concòrdia amb els creditors de la vila, una espècie de suspensió de pagaments, per tal de reduir el deute i ajornar la seua liquidació…
Tanmateix, aixó no va ser prou per sanejar l’economia municipal: l’any 1746, el poble mantenia un deute acumulat de 13.117 lliures; una quantitat equivalent al pressupost de set anys.