Estiueig
Publicat al Periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 26 d‘agost de 1954
De festes
Festes estiuenques que ja s’estan acabant. Locals -molt modestes, les pobres- o de poblacions més o menys limítrofs a les què ens afegim. Ja van donant fi aquestes populars festes en què a Déu gràcies, ara tots prenem part. Ningú queda a casa, ni ningú sense els seus tiberis extraordinàries i amb el que és millor encara, amb les famílies reunides en la majoria dels casos. Que poden estar-ho perquè el cap de família o els qui treballen tenen les seues corresponents vacances. Amb tots els seus defectes, nosaltres estimem la nostra època, mai ens cansarem de pregonar-ho. Del nivell de vida d’abans al d’ara! … Quin canvi! … No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.
Publicat a Periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 20 de juliol de 1956
D’il·lusió també es viu
La gent d’Almassora estiuejant. Estem estiuejant. La veritat és que a part les circumstàncies anormals del moment, la cosa aquesta de l’estiueig ve a ser de sempre com una mena de tango en el qual tots necessitem creure per continuar vivint en aquesta enganyosa il·lusió de l’estiueig que resulta en la realitat el contrari que significa de nom. Almenys per a la majoria de nosaltres. Perquè, per la tal majoria, això de l’estiueig és canviar durant uns mesos totes les comoditats casolanes per totes les incomoditats del maset, l’alqueria i la vil.la. On tot, resulta xicotet. On sempre falta el detall del moment. On se’l mengen a u les mosques, els mosquits, les formigues i tota mena d’insectes. On quan no falta la llum escasseja l’aigua. O ambdues alhora. On els lladrucs dels gossos a la nit i els mil cants i gralls de tants i tants animals en les albaes impedeixen un moment de repòs absolut.
On les xiquetes casadores s’avorreixen espantosament i els pollastrets d’aquesta mateixa edat no saben en què distreure’s. Uns i altres es passen cada pal! … On la dona casada no acaba mai els seus quefers, i el marit, que ha d’anar i vindre a guanyar-se el jornal o a les seues ocupacions habituals (després, són ací molt pocs els que puguen estar tot el sant dia estirats a la fresca baix l’ombra d’una bona figuera) i que ha tingut a més de fer la compra a la dona al poble, lluny de trobar el merescut descans en tornar a l’alqueria, maset o vil.la, sempre té una sèrie de tasques d’emprendre, que acaben el dia just en què ha de donar fi l’estiueig. Les delícies de l’estiueig! ….! miratge que només serveix -siguem justos- perquè els xiquets juguen i s’embruten al seu aire, sense necessitat que la mare els haja de netejar a cada minut, i perquè la vanitat humana quede sense la vergonya d’haver de quedar-se a casa. Almenys, repetim, pel que fa al estiueig de la majoria que vivim en aquests pobles;
i Sant Sebastià, Santander, Sitges, Palma de Mallorca o Benicàssim només les coneixem i les coneixerem de oïdes. O per haver passat aquests llocs tan de pas i tan de pressa que tot i que se’ns assegurara que no és d’or tot el que llueix, mai deixarem de creure que els que es troben allà a tota pensió, ho han de passar fenomen, canó i bomba. Ja que les penes amb pa són sempre menys. Vaja panquemao que ha de ser un estiueig gaudit en aquest pla!.