Passeres

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 20 de setembre de 1953

Terrible plaga


I fastigosa alhora. Perquè es tracta d’una veritable invasió de cucs que han fet la seua aparició en aquest i altres termes municipals. Malgrat la seua reduïda grandària és tal el seu nombre i voracitat que no sols ataquen les males herbes si no també les plantes i hortalisses, els seus fruits, l’alfals i fins i tot els petits tarongerets. El pitjor és que per aniquilar-los no es coneix fins a la data un altre remei eficaç que deixar anar pels camps les gallines, pollastres i pollets. Sap a poc aquest insecticida .

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 27 de setembre de 1953

Creix l’alarma


I amb raó perquè a mesura que avança en les seues devastacions i multiplicant la maleïda rosquilla negra - vaja rosquilla que ens ha caigut !- augmenta la incertesa entre les comarques tarongeres. La pregunta se les porta: Afectarà la plaga a les taronges quan tinga aquesta menys dura la pell? Supose no tots estarem desfullant la margarida del dubte i hi haurà qui es preocupe investigant la forma d’extingir la que encara se li haja donat un nom fosc, s’orna amb molt diversos colors i mides. Per descomptat allò que apuntàvem la setmana anterior de les gallines no ha quallat.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 25 d’octubre de 1953

Sort

Que ha estat cert el que amb els freds desapareixerien dels nostres camps els cucs o que s’amagarien almenys. Fredolics que són. Fem vots perquè amb la calor de l’any que no tornen a reaparèixer que cap falta fan.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 20 d‘octubre de 1954

Poca i en mal temps

Afortunadament, per cert, escassa i en mala època, això és. Perquè ens volem referir a la maleïda rosquilla negra. Recorden?. Doncs ha fet la seua aparició en aquest final d’estiu en alguns camps del nostre terme municipal. Però com ha estat en escassa quantitat i per desgràcia per a la plaga, quan ja feien la seua aparició els primers freds, ja que les pèrdues que hem de lamentar són molt escasses i han quedat completament neutralitzats els devastadors efectes que patírem l’any passat.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 d’agost de 1956

Alarma

Se’ns diu que en algunes parts del terme d’Almassora i en altres dels confrontants, ha aparegut la maleïda rosquilla negra. És molta rosquilla, ja. Si fora possible aconseguir una estadística amb els milers de duros que des que va aparèixer la plaga, ha perdut per elles l’agricultura, cauríem en el compte que ja hauria de ser considerat una mica més seriosament. Prenent cartes en l’assumpte, els organismes estatals corresponents. Així com la cosa sanitària humana apressa la desinfecció del focus infecciós per evitar el contagi, de la mateixa manera deuria exterminar inicialment els primers vivers del fastigós i devastador cuc. L’organisme corresponent, per tant, deuria pel seu compte organitzar la lluita contra la plaga. Encara que després passés la corresponent factura a l’amo del camp afectat. Però no és possible el deixar la cosa a la iniciativa privada. Doncs mentre uns es desviuen i es dediquen amb afany a acabar les bestioles dels seus camps, altres llauradors es creuen de braços. A la vista estan les conseqüències. Què és molt còmode i fàcil donar consells? Pot ser. Però ningú negarà que el que diem va a Roma.


Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo el 21 de setembre de 1956

la invasió

Ja està ací la plaga en tot el seu apogeu. Envaint-ho tot, devorant-ho tot, arruïnant-ho tot. LA ROSQUILLA NEGRA. De la que vam donar la corresponent alarma quan va començar a iniciar-se a finals d’agost últim. Però, que si vols, Catalina !. El desesperat i tenaç llaurador que esperava recobrar-se alguna cosa, si més no per seguir menjant, dels efectes de la gelada en els seus tarongerars amb el que pogués anar venent dels cultius propis d’aquesta època estival i tardor, ha de contemplar una altra vegada abatre, sobre el seu indefens cap, aquesta nova calamitat que dia a dia adquireix majors proporcions de catàstrofe apocalíptica. Ningú podrà desmentir per poc que fixe la seua atenció en el que està passant. Perquè no valen cataplasmes, que cadascú aplique del seu compte i risc. Porten el mal d’origen del seu aïllament. Amen que són esporàdics, incomplets. No sempre amb remeis de reconeguda eficàcia. Encara que fora temporal. Per això insistim en el nostre punt de vista. Exposat estiu rere estiu i tardor després tardor amb la mateixa regularitat que la plaga. Que pot ser erroni però que comparteix la immensa majoría per no dir la totalitat dels llauradors almassorins. És que res pràctic ni definitiu s’aconseguirà mentre no s’emprenga un extermini total, complet. No només per zones. Ni tan sols per termes municipals. Per províncies senceres. O si més no per comarques. El d’ara és entretenir-se tocant el violó mentre pereix la gallina dels ous d’or. Perquè no anem a ploriquejar queixosos sobre el conegut llenç de llàgrimes, sobre si l’economia regional es ressent així o la nacional s’esquerda aixà. Ximpleries. De moment l’únic arruïnat és l’agricultor. Però és que directament no sentirà el ferro, també, aquesta indústria que ja tenia a l’abast de les mans els centenars de milers de tomàquets que aquest any havien començat a recol·lectar-se a Almassora ?. Quedarà afectat per tant el mercat consumidor? Que direm d’aquesta incalculable quantitat de remolatxa farratgera que tan divinament substituïa ara l’escassetat de garrofes? Aquest cacauet, succedani complet de l’avellana? L’alfals? ….. Ah !. Quan tot això quede devorat, tocarà el torn -està tocant ja en algunes partides- als tendres brots dels tarongers. Que tendres són tots aquest any. Llàstima. Tenint com té el mànec per la paella. Perquè en el cas improbable que algun obstinat agricultor es resistís a que el seu camp fora tractat contra la rosquilla per l’organisme assignat i competent, la solució podria ser salomònica. Ací està. No se li forçava però se li col·locava una guàrdia permanent al camp. Per cada cuc terrer o volàtil que passés del seu hort al veí se li imposava una recepta de multa per danyar tan greument a la comunitat. A les poques hores, els garantim, hauria de pagar milions. Els seguirem prenent a broma ?. Tots patirem. Tots fins al lector indiferent. Perquè de seguir així les coses, publicarem el proper any un article més llarg encara (???)

Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo el 31 d’agost de 1956

Rosquilles negres

Palometes..Lúgubres. Que si, que si, que pot haver. Encara que semble un contrasentit. Que hi hage palometes desagradables. Com pot haver floretes insultants. Si no que l’hi ho diguen a aquella estrangera que s’ufanava en tornar al seu país de la floreta que un jove valencià li havia dirigit. En quedar segons ella- es nomenaven ni més ni menys a la verge i als pardalets. Va resultar que el valencià havia dit al seu pas era aquesta poemàtica exclamació: Mare de Déu, quin lloro!. Aixina que la verge i els pardalets, eh? …… Doncs encara que el símil calgui agafar pels pèls, no hi ha dubte que les papallones que s’han deixat veure aquests dies enrere per alguns llocs -molt pocs afortunats encara- del nostre terme municipal, que podrien ser l’alegria i l’encant dels xiquets i d’alguna senyoreta cursi, tant estrangera com indígena, resulten per al llaurador presagi de noves catàstrofes. Perquè el cuc que després eixirà d’aquestes, pel que sembla, delicioses palometes, serà ni més ni menys que la temible rosquilla negra i amb ella i per ella, noves preocupacions, nous treballs i noves despeses. Nova minva per a l’agricultura. Veurem si els homes no han volgut o no han sabut aturar el mal radicalment, és al menys la mateixa naturalesa la que refrescant l’ambient com passa aquests dies, evita que el bitxo decorador es reprodueixca com quan la calor estreny i es manté.