Viatge a Almassora. 1895
Publicat per J. Castelló i Tàrrega al periòdic l’Heraldo de Castelló el 19 de juny de 1895
Vint minuts en tramvia. Esclau dels meus compromisos amb el públic de l’Heraldo, pose en la lluita pel temps el mateix exagerat afany que posa el bohemi en la lluita per l’existència. He de confessar que em van semblar vint segles els vint minuts que van transcórrer des de la meua eixida d’aquesta capital fins a l’arribada a Almassora del tramvia que va desembarcar els meus ossos a això de deu i mitja del matí, d’abans d’ahir, davant del Gran Casino-Teatre Serra, recentment inaugurat a la població del primer viatge de l’Heraldo. Em preocupava la fortuna de la meua visita a Almassora de la mateixa manera que la del número d’aquest periòdic corresponent a l’esmentat últim dilluns i així com no veia l’hora de la meua arribada a Almassora, veia menys encara la de la meua tornada a Castelló per escriure les últimes notícies del dia en l’Heraldo del meus entusiasmes més grans i dels meus afectes més sentits.
Sis hores a Almassora. Vint minuts justos d’admirable recorregut en el tramvia d’Onda al Grau de Castelló em deixaren sis hores d’agradable estada a Almassora amb el profit que toca ara referir al meu anunciat propòsit. Descans aprofitat. L’amabilitat de la mateixa jove que bella senyora del meu excel·lent i bon amic N’Angel Martín Guia, va voler proporcionar a la fatiga del meu viatge, l’esbarjo més aviat que descans que brinden d’un costat l’afectuosa hospitalitat que al foraster dispensen els senyors Serra, i de l’altra, el delitós jardí de la bonica casa que aquests mateixos senyors habiten en un punt extrem d’Almassora i, periodista la fi, no obstant els motius de la més elemental educació, vaig aprofitar el descans amb el que em procurava, amb millor intenció que sort, interrogant sobre l’estat actual de coses de la població i no vaig trigar a saber que els almassorins refilen contra la seua primera autoritat pel menyspreu que va fer dels convidats a l’acte de la inauguració de les obres de l’Assut del Millars, consentint que no ocuparen els llocs que els corresponia en el lunc que es va servir a Santa Quitèria i abandonant-los en els porxes de l’ermita com si en la seua vida els hagués conegut.
De visites. Al Casino Teatre Serra. Se’ns permet encara menjar als periodistes i després d’haver-ho fet tan opíparament com ben atesos a la casa dels senyors Martín, va ser la meua primera visita per al Casino-Teatre Serra, superb edifici, construït en l‘ample carrer del baixador del tramvia i obra colossal que ha fet etern el nom del ric almassorí En Vicent Serra. El teatre afecta la forma d’una veritable ferradura capaç per a uns cinc-cents espectadors. Les platees estan gairebé a la rasant del pati de butaques i l’elevació de més que té el pis principal és precisament la que té a faltar la última galeria o l’anomenat paradís. L’escenari té moltes i molt vistoses decoracions que fan honor a l’escenògraf, paisà nostre, el jove pintor senyor Castell. Encara emmalalteix d’escassa ventilació i encara més escasses dimensions, així i tot, és el Teatre Serra d’Almassora un dels millors coliseus de la província. El casino del mateix nom té dues dependències. La principal que és un veritable rectangle de tot el llarg de l’edifici i d’un ample de cinc a sis metres, és la que tenen en més ús els socis de l’esmentat casino per prestar-se més la seua gran capacitat a les comoditats del servei. Aquesta última ocupa el segon pis de la magnífica construcció que parle i aquella el primer. El caràcter independent de la societat; el lloc cèntric i animat que ocupa; la quota de dos quinzets mensuals que satisfan els que són socis i la seguretat d’un bon servei, són la causa que les llistes del Casino Serra arriben avui l’enorme xifra de quatre-cents socis i la de la vida apurada dels restants establiments de la mateixa índole que existeixen actualment a Almassora. El Casino Teatre Serra és, en una paraula, un veritable regal que ha fet al seu poble l’acabalat comerciant En Vicent Serra. Llàstima gran que les mala passions dels homes, el mateix que els criminosos vicis de la política, no sàpiguen aprofitar-se millor del patriotisme d’homes com el senyor Serra i d’establiments com el d’Almassora que porta el seu popular i ja etern cognom !.
A l’Hospital. A cura de les germanes de la Consolació hi ha un hospital a Almassora que, sobre tindre els mil i un defectes que totes les construccions velles tenen, ja ho voldria jo per a la major part de les poblacions de la província. Net, com neta tenen la seua ànima les cinc germanes de la seua dotació i ordenat tot amb l’escrúpol que distingeix al que espera tindre la salvació pel profit rigorós del temps que ha viscut la vida efímera de l’infortunat, és d’admirar el Sant Hospital d‘Almassora. Causa profund disgust que les autoritats no posen més interès a secundar els bons desitjos de les Germanes de la Consolació als imponderables serveis està confiat. Les dues sales de malalts són espaioses i relativament ben ventilades !. Té una farmaciola ben assortida. L’oratori és molt propi i ho és més encara el vestíbul; però el que millors condicions reuneix és el local destinat a l’ensenyament de les xiquetes i la de pàrvuls, encara que no tantes com el primer, el d’aquesta última que podria ser millor sala de malalts i aquesta de la planta baixa escola de pàrvuls. Emprenga l’ajuntament d’Almassora aquesta reforma i prestarà un assenyalat servei a l’ensenyament i a la caritat del veïnat del seu municipal govern.
Reformes que s’imposen. A Almassora i no obstant això, l’obstinació que posa la seua actual corporació municipal en distingir la seua gestió de la de les anteriors, contra la qual sembla que abomina, fent arma que esgrimeix furiosament en vigílies de les batalles electorals, manca molt a fer i del que falta he advertit el primer, la necessitat de fonts públiques millor que la de pous. L’establiment d’una estació telegràfica, l’empalme de la línia del tramvia amb la del ferrocarril. La coberta de les séquies que recorren el poble. La prohibició absoluta de rentar en els bassals que formen les pluges en els erms dels voltants de la població. La construcció d’un bon camí des d’Almassora a Santa Quitèria. La de l’escorxador, el pla està fet. La dels llavaors a llocs menys lluny que els que ara se serveix, i per no ser menys que Castelló la d’un bon servei de policia urbana. Una altra reforma que s’imposa és la d’un arranjament definitiu en el camí recte d’Almassora-Castelló. A totes aquestes reformes unides, la de millor vigilància als horts i millor conservació de les sendes que teixeixen l’horta del terme. Almassora seria veritablement un poble privilegiat, tenint a més com té bell cel, sòl molt més bonic, benigníssim clima i abundantíssimes aigües.
Almassora industrial. Per la força sens dubte de la riquesa agrícola que atresora el poble almassorí, és pel que la indústria no ofereix res de particular després de fer esment dels magatzems destinats a la confecció de la taronja. De dos a tres rajolars que hi ha a les afores de la població i d’una fàbrica de paper estrassa situat en un punt ficat a posta de la marge dreta del Millars. De terra i cel menys afortunats, els veïns d’Almassora, és segur que hagueren sabut explotar el corrent del Millars que banya les seues cases i l’agrícola Almassora seria potser avui la industrial població més rica i envejada de la província.
Almassora professional. Sembla que per la proximitat a Castelló havien de ser poc menys que vulgars les ocupacions dels que a Almassora procuren pel seu pa de cada dia en una altra classe de treballs que els del camp als que viu dedicada la immensa majoria dels seus veïns, i això no és així, es conten professions de totes classes i entre aquestes, com les més principals i més airosament complides les que ha donat fama de mestres tan modestos com el manyà Batiste Forner, el confiter Martinavarro, el corretger Joan Serra Ballester i als fusters En Vicent Balaguer Esteve, En Batiste Agut i En Ramon Safont.
Almassora social. En Almassora existeix veritable esperit d’associació i si entenent la política, com la cultura mana entendre-la, provaran a lliurar-se de les traves que el caciquisme posa als peus del populatxo, fent-ho el seu maniquí ja que no el seu esclau, Almassora donaria exemple consolador del que l’esperit d’associació pot en aquests temps, imposant sobirà al polític audaç, l’atrevit fanàtic i al truà d’ofici. Quatre societats existeixen a Almassora, reunint entre totes uns mil individus. L’Agrícola Industrial que presideix N’Amado Vizcarro; la de Serra que presideix el popular almassorí del seu mateix cognom; la Carlista i la Louisiana. No hi ha més perquè no es coneixen més bàndols o agrupacions politico-religioses que les apuntades. Si més hagués, més societats existirien com a prova de l’esperit d’associació que parle. Honrós tret de caràcter dels almassorins. Hi havia un altre centre d’esbarjo: el cafè de Colón al capdavant del qual estava el meu simpàtic amic Molés. En obrir fa poc el Casino Serra, deixat descrit abans, com el més important del poble, a què em refereixo, el cafè Colón sembla que haja quedat reduït ara a una sucursal dels socis d’aquell nou Casino-Teatre.
Almassora musical.Tenen com a motiu principal els certàmens musicals que anualment se celebren a Castelló, despertant en els pobles el sentiment d’amor a l’art sublim del mitològic Euterpe, i no podia ser Almassora, per mil raons, el poble que s’aprofités menys del culte abast de l’acte musical que ha donat renom just a les festes cíviques de la capital de la Plana. Almassora té la seua banda de música i no la té com se sol tindre a aquesta classe de corporacions en pobles de molta més importància que el que esmente, sobre ser tanta i tan legítima la de l’última població del Millars. Té un bon director, el senyor En Josep Moreno, exmúsic de primera de la banda del regiment de Otumba, a qui volen i admiren per la seua laboriositat i talent els almassorins tots. Té ja vint-i-sis places ben uniformades i millor instrumentades. Està propera a rebre el contingent d’alumnes que alliçona actualment amb el mateix zel que sort el senyor Moreno. Molt aviat tindrà el seu estendard de precioses tires de seda, brodat per les mes belles i distingides senyoretes de la població. Moreno està entestat de dotar Almassora d’una de les millors bandes de música de la província i ho aconseguirà. Li sobren al director de l’Esmeralda que així es titula la corporació musical almassorina, intel·ligència i gust. Si això no fos prou per assolir en breu termini el que es proposa, Almassora que té homes per a tothom, autoritats geloses i patriotes com Serra, farien la resta.
L’ensenyament a Almassora. El que veritablement omple d’orgull al poble és l’ensenyament a les seues escoles públiques de xiquets i xiquetes, igualment que a la de pàrvuls, a càrrec totes elles de professors tan notòriament gelosos com competents. Consigne això amb gran gust i al fer públic aquest homenatge modest de l’admiració que a la conducta exemplar del professorat almassorí m’obliguen raons d’antic companyerisme i les mateixes que arriben a tot ciutadà, faig també vots a l’Etern perquè els almassorins conserven molt de temps als seus mestres d’ara i perquè l’ensenyament primari dels restants pobles de la província no tinga que envejar res al d’Almassora.
Queixes i desitjos. Advertits de la meua estada a Almassora alguns apreciables joves que a més coneixien el propòsit de la meua visita, em van pregar es fes ressò l’Heraldo del perill que ofereixen les Boqueres de la sèquia que creua el camí de Santa Quitèria a la pujada immediata de la carretera de Vila -real a Castelló. De la necessitat que se sent d’un bon rellotge públic en substitució del vell i inservible que hi ha al campanar de l’església parroquial. De l’abandó de l’arxiu municipal. De la manca d’enllumenat a les nits de funció. De la necessitat imperiosa que el referit enllumenat públic té de l’augment i millora que demanden les actuals condicions de vida de la població i de la no menys imperiosa d’atendre l‘urbanització i el rentat de carrers com les lleis vigents estableixen. L’Herald no pot atendre millor les queixes dels seus comunicants i els expressa el seu desig que mereixen la mateixa atenció de les autoritats locals, acudint seguida en remei de les necessitats urgents que van tenir la bondat d’informar-, sobre les que promet ocupar-se d’una altra sort en un nombre proper al d’avui.
Els homes d’Almassora.Sense ofensa de ningú i escoltada l’opinió de persones de reconeguda imparcialitat, els homes que més es distingeixen a Almassora per la seua posició uns, pel seu saber altres i altres pels serveis que a les seues professions compleix dur a terme, són en primer terme En Vicent Serra, industrial acabalat i almassorí entusiasta; En Jaume Pesudo, propietari riquíssim i agricultor molt intel·ligent; En Manuel Cabedo; el seu fill el jove advocat En Miquel; els professors de primer ensenyament senyors Bernat i Sanxo, i el metge N’Enric Beltran.
Almassora monumental. Encara que sembli estrany, res de particular ofereix l’edificació d’Almassora i el més notable de tota ella és la casa capitular de construcció bastant moderna; el teatre Serra de construcció recent i la casa que habiten els senyors Serra. L’església parroquial ofereix poca cosa digna d’especial menció i als carrers d’Almassora, tan amples unes com estretes i brutes altres, s’ha observat fins fa poc el desgavell en l’alineació que al favor del polític desaprensiu ha convingut.
A Castelló. Atès el que havia de veure i sentit el que havia de sentir per complir el meu compromís d’escriure aquestes quartilles, vaig aprofitar l’últim tren descendent d’Onda al Grau de Castelló i a les set menys quart d’abans-d’ahir arribava a aquesta capital de retorn del meu primer viatge als pobles de la província, molt agraït a les bondats dels senyors Martín i als obsequis del simpàtic i jove regidor electe d’Almassora, En Pasqual Domínguez.
Posats a rectificar omissions, no acabarem aquestes línies sense consignar que una altra obra notable a Almassora és el quadre del Calvari i la seua moderna ermita, habilitada per al culte. Una de les més peremptòries necessitats que també vam advertir en el nostre viatge de dilluns últim, és el de les voreres, per la immediata construcció sospira el veïnat almassorí.