Guerra. Any 1936

Dades relacionades corresponents a les tres detencions sofertes per Miquel Pesudo Claramonte durant la guerra del 18 de juliol de 1936.

CarrersRavalAmics20MPesudo1.jpg

1a. 6 agost 1936

Detinguts a la casa quarter de la Guàrdia Civil com a presó en aquesta localitat d’Almassora pels rojos d’UGT i C.N.T. Dels següents companys:
Reverend senyor Joan Batiste Claramonte Pons, prevere assassinat el dia 9 d’agost. Reverend senyor Pasqual
Usó Sansano, prevere assassinat el dia 11 d’agost. Reverends senyor José Angel Chulvi Portalés i senyor Joan Agramunt Riera, prevere i escolapi assassinats el dia 13 d’agost.
Robert Serra Pons, Juli Amiguet Esteve, Frederic Agramunt Riera, Josep Escuder Serra, Manuel Agustí Hidalgo, Josep Rosell Agustí. Tots aquests sis van ser posats en llibertat fins al dia 13. Manuel Serra Usó, Manuel Garcia Cuecos, Francesc Galí Miralles, Josep Sancho Andres, Antoni Francesc Bernat, Reverend pare
N’Enric Garcia Beltran, caputxí. Aquests sis, el dia 15, dia de la Mare de Déu de l’Assumpció. Josep Vilar Garcia, Llorenç Martinavarro Pesudo y Miquel Pesudo Claramonte. Aquests tres últims van ser alliberats el dia 16, dia de Sant Roc.
2
a. 8 d’abril de 1937
Detinguts a la presó provincial de Castelló de la Plana els següents companys:
Josep
Grifo Soler, Josep Maria Garcia Gimeno i Miquel Pesudo Claramonte. Fins al dia 1 de maig en la qual vam estar posats en llibertat i multats amb deu mil pessetes cadascun pel governador senyor Rodríguez.

3a. 10 d’abril de 1938
Detinguts i conduïts en una mala camioneta disset individus, entre ells una dona, companys per defensar la causa, almenys dos de la CNT Com són Emili Solsona
Bajoqueta i Francesc Fonfria Gallineta. Joaquim Esteve Llàcer, Tomàs Morellà Martinavarro, Joaquim Bovea Escuriola, Francesc Claramonte Renau, Josep Romero Salvador, Francesc Claramonte Agut, Francesc Tormos Felip, Josep Rosell Agustí, Ramon Sivera Pesudo, Vicent Barberà Miralles, Vicent Casaña Usó, Teresa Antonia Casaña Usó, Vicent Gòmez Gòmez, Artur Soler Corella i Miquel Pesudo Claramonte.
Passant per fi la referida nit i al matí dia 11 ens van portar al vaixell
Rita sister que es trobava al port de València tenint per capità al senyor Espanya fins al dia 28 de maig que ens van traslladar a les escoles pies de València, allà reclosos fins al dia 17 de juny de 1938 que vam ser llibertats i emparats, alguns, a la casa de camp de l’horta de València del tio Camil Pellicer i família a Patraix fins el 29 de gener de 1939 que vam fer l’entrada al poble d’Almassora una vegada acabada la guerra, després de visitar i donar gràcies a Déu ia la Mare de Deu dels Desemparats.
El dia 21 de maig del mateix any vigílies de la festivitat de la nostra patrona santa Quitèria,
la comissió gestora ens va imposar als excaptius el distintiu d’una medalla de la Mare de Deu dels Desemparats com cavallers d’Espanya.

De l’època roja: des de Castelló a Rita sister
A la comissaria de policia de Castelló ens van portar els agents SIM i després de robar-nos els diners que portem a
l damunt i el que els va agradar dels nostres respectius domicilis. Com fardells ens van carregar sobre un camió que va partir cap a València. Aviat advertim que el xofer era improvisat, ja que el vehicle anava donant bandades i en arribar a les Alqueries, va atropellar el conductor d’un cotxe de turisme que en un costat de la carretera reparava una averia. El pobre xiquet va resultar greument ferit.
Miraculosament vam arribar a
Sorni. En anar a descarregar es va iniciar un toc de sirena, tan freqüent en aquella època. Els nostres guardians es van amagar ràpidament al refugi, deixant-nos enmig del carrer, veient voleiar sobre nosaltres els avions i des del jardí continu a l’edifici, als soldats que amb fusell a la mà, ens vigilaven desconfiadament.

Al següent dia vam prosseguir el viatge fins arribar al final del moll de llevant, on ens van fer formar, eixint tot seguit de l’interior d’una garita, un escamot de guàrdies d’assalt, fusell al braç, que a tots ens va donar la sensació que havia arribat el moment de ser afusellats. Va durar uns minuts l’angoixa, a la qual va posar terme l’arribada d’un pot, en el qual ens van transportar al vaixell Rita sister. Comparèixer davant la txeca del vaixell, on es van repetir els escorcolls, la inscripció de nova fitxa i despulla del poc que ens van deixar damunt en el primer registre. En acabar aquestes operacions ens van dir: Si senten la sirena i noten l’arribada d’avions no s’alarmen s’han pres les necessàries precaucions perquè res passe. Eixint del pont observem que al costat estava descarregant un vaixell bidons de lubricants; més enllà altres mercaderies sospitoses, més lluny un altre de gasolina. Vam veure amb claredat meridiana que s’havien pres les necessàries precaucions perquè no passés res. No van trigar a arribar els bombardejos, que en repetides ocasions els explosius van vorejar el Rita sister però sense causar el menor dany, gràcies a la perícia dels aviadors, no per falta de mala intenció per part dels nostres botxins. A l’interior del celler, per dormir disposàvem només d’un tros de matalàs amb espart. La humitat augmentava cada vegada que plovia, ja que els baixos quedaven inundats i els estris i les persones nedàvem junts. El menjar es baixava amb galledes i llaunes que servien d’excusat, es buidava a calders igualment. El responsable Chaqués va pronunciar un discurs, davant els primers que van arribar, parlant-los de bons tractes i de les condicions higièniques, de la vida a què ens havíem de sotmetre. No triguem a descobrir la ironia de l’esmentat comissari. Als pocs dies de la nostra presó se’ns va prohibir pujar sobre coberta i com a conseqüència atendre a la nostra neteja personal. Quan portem vint dies sense poder rentar-nos la cara, van arribar diversos barbers que per higiene, segons l’ordre, ens van rapar exageradament amb maquinetes que no desinfectaven d’un a un altre servei, servint així de vehicle per a la propagació de la misèria que no va trigar a envair tots els captius. Durant un bombardeig, una bomba va fer explosió tan a prop del vaixell que va donar la impressió que havia caigut sobre aquest i ens enfonsàvem, aixecant la protesta violenta d’alguns companys. En desaparèixer el perill, va treure el cap el sentinella per l’escotilla i ens va dir: teniu por! El que diga alguna cosa una altra vegada el trec amb el fusell anant a l’aigua de cap. Aquests eren la higiene i els bons tractes. Entre els nostres guardians els havia també oradors com el murcià Tornero que una vegada delegat del sergent, es va situar al entrepont i imposat el silenci, ens va dirigir la següent i injundiosa arenga: Ací estan passant coses que us laneu a carregar. No estem disposats a tolerar. Ho sabeu!. Doncs camineu amb cuidado. El sergent somreia complagut en escoltar al seu eloqüent subordinat. Aquestes explicacions no van permetre donar-nos a conèixer el que ocorria però ens assabentarem al prohibir-nos escriure a les nostres famílies unes línies amb poques paraules, donant compte de la nostra salut i que la major part de les vegades no van arribar al seu destinació.Per el poc que veiem, vam poder deduir que els capitosts anaven sempre salpa a mata-degolla. Jaqués va llançar del seu enxufe al tinent que en els primers dies havia al capdavant del grup de soldats que ens vigilava i que també, de tant en tant, des del pont, ens dirigia discursos al estil Tornero. El segon de bord es deia Espanya (quin sarcasme Espanya i botxí roig). Aquest no peronava, aquest accionava. Per cert que en acabar la guerra va intentar fugir per Alacant on va ser descobert pel doctor Alonso de Miguel, quan amb documentació falsa, sens dubte, li acabava de permetre el pas un falangista a qui el jove metge va advertir de qui es tractava i el capturà. En reconèixer a la seva antiga víctima només se li va acudir dir: Em compromet!.

De quants eixim en aquesta expedició tots hem tornat a les nostres llars excepte Miquel Ortí que va ser destinat a la presó Model on va morir, segons van dir de mort natural, natural en aquells temps.
Les angoixes i inquietuds passades a bord del Rita sister per tots els que hi patim els efectes de les fúries maxist
es, ha establert llaços d’amistat tan estrets que n’hi ha prou pronunciar el nom d’aquest vaixell al trobar-se amb qualsevol persona per reconèixer i predisposar l’ànim a accedir a qualsevol pretensió que formule.

M. Armengot. Castelló 7 de juny de 1939. Any de la Victòria

Del llibre Un pais en gris i negre, memòria històrica i repressió franquista recopilat per Joan Lluís Porcar.

…..Especialment elevada fou la repressió franquista a Almassora, una localitat que amb un poc més de 8.000 habitants comptabilitza 76 víctimes mortals produïdes per la repressió, un percentatge que representa el 9,42 per mil de la seua població. Almassora era als anys 30 una localitat amb un catolicisme molt arrelat i un conflicte social molt radicalitzat entre els propietaris, jornalers i collidors, amb diverses vagues i conflictes laborals. La classe treballadora havia adquirit un important compromís sindical obrer amb una implantació considerable de l’ideari anarquista i en conseqüència de la CNT, que va controlar la vida política i social del poble els primers mesos després de l’inici de la guerra mitjançant el Consell Econòmic d’Almassora (Vicent,2006). Durant els anys de la Guerra Civil es va desenvolupar una important col.lectivitat amb prop de 2.000 associats que va ser un referent per a la creació de col.lectivitats en molts pobles del País Valencià. Aquesta conflictivitat social, unida a l’aventura revolucionària i col.lectivista posada en pràctica i no exenta de violència durant els primers mesos de la Guerra Civil -a la violència exercida pels milicians a la mateixa població hem d’afegir la participació d’almassorins en episodis violents, com les execucions dels detinguts al vaixell-presó Illa de Menorca el 29 d’agost de 1936 a Castelló-, va provocar una salvatge repressió ja l’any 1938 , poc després de l’entrada de les tropes franquistes a la població el 15 de juny d’aquest any. Les detencions i delacions van començar amb les persones que es van quedar al poble confiant que les seues actuacions no els ocasionarien una situació problemàtica per a la seua seguretat.

Un total de 14 veïns foren executats durant el 1938. Destaca durant els primers dies de l’ocupació l’assassinat extrajudicial de Vicent Serra Rosell i Enric Felip Arenós quan, detinguts, eren conduïts a la presó de Castelló, segons el testimoniatge oral d’Enric Martínez Riera i d’altres; i l’execució de Ramon Peris Garcia per intent d’evasió en el Fort de Sant Cristòfol el 22 de maig de 1938. L’any 1939, van ser divuit les víctimes de la repressió franquista: tretze executats a Castelló, l’execució de Vicent Mas Gòmez a Màlaga, dues morts a la presó de Castelló i una mort a la presó de València, i el cas ja comentat del suïcidi induït de Josep Balaguer Pinyana.AjuntGuerraJosepBalaguer35JoanEdo.jpg Entre les víctimes es troben destacats dirigents de la col.lectivitat, como ara Joaquim Artero Verche, Joaquim Claramonte Martínez Conillet , -apallissat fins la mort a la presó de Borriana-, i el cap de la guàrdia municipal Juli Serra Agustí, mort a la presó de Castelló. El 1940 foren setze les víctimes mortals, quinze l’any 1941, onze el 1942 i dues el 1943. Entre les persones més destacades de la vida política i social del poble que varen ser executades a partir de 1940 cal destacar a Inocenci Abella Bernat -dirigent del PSOE i membre del comité revolucionari, condemnat a mort i executat malgrat la petició del fiscal militar de 30 anys de presó-, Miquel Ventura Puchol – dirigent d’Esquerra Republicana i de la comissió gestora de l’Ajuntament. També cal esmentar els membres del comité revolucionari, de la col.lectivitat i de la CNT-FAI, com ara Miquel Tormos Adsuara, Antoni Galindo Soler, Antoni Ginés Selusi, Josep Martí Agramunt, Josep Fraga Adsuara, Vicent Costa Francisco -cap de milícies de la CNT-FAI-, Vicent Claramonte Martínez i Pasqual Pons Manrique.

Un cas de repressió extrajudicial encara per aclarir amb la informació obtinguda fins al moment és l’execussió de set joves, -un dels quals, Salvador Orenga Andreu, era veí de Castelló, i la resta de fora de la província- el 7 de desembre de 1941 al terme municipal a la una de la matinada.

Josep Cebrià Cubertorer era llaurador i membre del Comité de Defensa Confederal d’Almassora. Fou afusellat als 37 anys al cementiri de Castelló el 8 d’agost de 1940 després de ser detingut a Catalunya l’any 1939. Va estar empresonat a Arenys de Munt i a Barcelona, fins que el van traslladar a la presó de Castelló al febrer de 1940, on va ser jutjat en consell sumaríssim de guerra el mes de juliol de 1940.AjuntamGuerraCebria40JoanLuPorcar.jpg

Josep Martí Agramunt, llaurador d’Almassora. Membre de la col.lectivitat Nova Humanitat, casat amb Carme Forcada Mingol, va tenir dues filles, una de les quals va morir abans de complir 5 anys. Va morir a 34 anys afusellat el 29 de maig de 1941. Era un obrer compromés per la justícia social, per la igualtat i dignitat per a totes les persones. Una persona amb un fort compromís pel seu poble que, entre altres coses, va col.laborar en la construcció del Centre Obrer al carrer Santa Bàrbara i que va formar part de comité revolucionari de la CNT a Almassora. Josep Martí Agramunt no va voler fugir a França. No havia comés cap delicte perquè altres decidiren matar-lo. Ell, en acabar la guerra, només va voler tornar a casa, al seu poble, per tal de viure en pau amb la seua dona i la seua filla. Text de Ruben Peris Martí.AjuntamGuerraMarti41JoanLuPorcar.jpg

Vicent Bernat Gil Capellano va ser membre del Consell Municipal, del Comité de Defensa Confederal i un dels impulsor de la Col.lectivitat. Detingut el 14 d’abril de 1939, va ser afusellat al riu sec de Castelló el 26 d’octubre de 1942.AjuntamGuerraBernat39JoanLuPorcar.jpg

Josep Fraga Adsuara, membre de la CNT y del Comité de Defensa Confederal i Antifexiste d’Almassora. Fou mestre d’obres. La seua filla recorda, quan tenia cinc anys, el dia que un camió, de nit, ple d’homes, se l’emportava camí de la presó i el van seguir uns metres sense entendre res. Va ser afusellat el 20 de gener de 1940 a Castelló als 33 anys.AjuntamGuerraFraga41JoanLuPorcar3.jpg

Poesia escrita per Josep Fraga dedicada a la seua dona.

AjuntamGuerraFraga41JoanLuPorcar1.jpg