Música clàssica
Do, re, mi, fa, sol
Publicat al diari Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 21 de març de 1956
Divendres i dissabte últims, en funcions extraordinàries de cinema, va tindre lloc la projecció a Almassora de la meravellosa pel·lícula musical Els contes d’Hoffman. No és que ens anem a convertir en agents gratuïts de publicitat de cap cinta per molt meravellosa que siga. Es tracta senzillament que aquestes funcions van estar patrocinades per una societat local de recent creació titulada Amics de la Música. És admirable l’obstinació que han emprès aquests bons amics perque fer el que fan precisament en l’era atòmica de Bulganin i Makarios, franxutes i marroquins, àrabs i jueus, mosques mediterrànies, pedregades i gelades; panís car i ous barats; Xamaco i Marilin Monroe; mambos i sambes. És una cosa que sorprèn i admira al mateix temps. Quasi res!. Desentendre’s de tot això i dedicar-se els dilluns com ho vénen fent fins ara, de fomentar d’una manera o altra l’afició a la música d’un Bhethoven, Wagner i altres monstres del pentagrama. Després, a més, fer que el gran públic -el públic nombrós- puga conèixer joies de la cinematografia actual com la pel·lícula que ha donat peu a aquest comentari. Tot de compte i risc d’aquests melòmans. És una cosa realment admirable.
Amics de la Música.
Publicat al periòdic Mediterràneo el 28 de març de 1957 per Josep Galí Sancho.
Commemoració sonada. Perquè ja els lectors tenen sobrats antecedents sobre la sèrie d’actes i concerts amb què els Amics de la Música d’Almassora commemoren el seu primer aniversari d’existència. Del dia 10 al 17 de març van tenir efecte, destacant entre els celebrats, el concert extraordinari a càrrec del Trio València que, a no dubtar-ho, va constituir un èxit artístic realment excepcional. La personalitat dels qui integren aquest trio, feien esperar-ho així: Abel Mus al violí, Rafael Sorní al violoncel i Daniel de Nueda al piano, aconseguint que els selectes aficionats a la bona música passaren una de tan memorable vetllada com s’exterioritzen en els seus posteriors comentaris. Cal preguntar: Si en l’aniversari han estat capaços aquests bons amics de portar a …. tants actes, que ens tindran reservat per al centenari … serà cosa de no perdre-se´l.
Primera Quinzena de Música.
Publicat al butlletí Cultural La Vila-roja. Desembre 1979
Organitzat per l’Ajuntament d’Almassora i l’Institut Nacional de Batxillerat de la nostra vila, ha tingut lloc durant el mes de desembre, una quinzena de música al voltant de la qual voldriem fer alguns comentaris: 1er- Alegrar-nos de que haja arribat ja el temps en que la promoció d’un valor cultural , com és la música, no es quede reduïts a uns quants senyorets de les ciutats grans, sino que aplegue a tots els racons de viles i pobles, on també vivim la gent. 2n.- Alegrar-nos que una entitat com l’Institut per una banda i per l’altra l’Ajuntament hagen pensat, organitzat i dut a terme eixa quinzenal musical. Goteta a goteta es fa toll, i una inversió de diners en aquest sentit contribueix a eixe toll de la cultura. La rendabilitat potser la vorem prompte entre les generacions més joves. 3er. - Felicitar els jovens que amb la seua presència han contribuit a l’exit dels recitals. Els recitals, al nostre humil i no massa assabentat criteri, han produit un interés en creiximent, des del ja conegut pel públic Rafel Rico fins a l’actuació de la Coral Polifònica Alcoiana, passant per valors nous com la pianista Maria Josep Domínguez, el duet format per Josep Lluís Puig i Gabriel Amat, i sobretot el meravellòs guitarrista, mestre de mestre, Josep Lluís Gonzàlez. Estem segurs que després d’aquesta quinzena, als amants de la música se´ls haurà afegit un altre grup, i el que és més important, d’adolescents. Per acabar, una crida de nostra agrupació a tots els veïns del nostre poble, poc importa l’edat, per a que de mes en mes vagen acudint a tots els actes que d’esta classe es porten a terme a Almassora. A les autoritats locals que van tindre un detall tan humà i civic amb el nostre mossen Juli, volem encoratjar-les per a que les quinzenes de música continuen , a ser possible es fagen de noves, tan de música com de teatre, esport, cinema, etc. que de manera sensible enriqueixen el cos i l’ànima d’un poble.
El director de la Coral Polifònica Alcoiana dirigint l’himne d’Almassora
El senyor batlle Vicent Vilar clausurant la Quinzena de Música. A costat, mossén Juli autor de la lletra i música de l’himne d’Almassora.
Tercera Quinzena de la Música.
Publicat al butlletí Cultural La Vila-roja. Març 1982 per Manuel Carceller
De l’1 a l’11 de desembre s’ha celebrat, patrocinat per l’Ajuntament d’Almassora i la Diputació Provincial, la Tercera Quinzena de Música. La temàtica dels quatre concerts que composaven la Mostra era de lo més variada: un duo de guitarres (Dàvalos-Xerubito), un concert de la soprano castellonenca Maria Teresa Barraxina (acompanyada al piano per Josep Joan Altimiras) un duo de clarinet i piano (J.V. Herrera-Margarida Conte, respectivament) i un recital del pianista Marius Monreal. Vull senyalar especialment les condicions negatives en que es troba el piano de la Biblioteca Municipal que necessita una bona afinació i una reparació del mal funcionament dels pedals.
El primer concert fou un intent de recòrrer resumidament l’evolució de la història de la música instrumentals, en especial la composició per a guitarra, encara que en aquest cas, limitat per la poc usual combinació d’instruments. Així el programa començava amb transcripcions d’obres de llaütistes anglesos del Renaixement (Robinson i Dowland), fins arribar als nostres dies (Moreno Torroba, Rodrigo), incluint també alguna composició d’un dels instrumentistes: El compañero ( Tango a Nelson Morgado de M.A. Xerubito). La interpretació anava de vegades a marxes forçades, puix la coordinació de les guitarristes no era totalment homogènia (excessiva supremacia sonora d’una guitarra sobre l’altra). El concert de Maria Teresa Barraxina congregà adhuc admiradors i amics vinguts de Castelló. Obria el programa Tres cançons d’amor i de mort, que, musicades per la pròpia soprano i amb lletra de Miquel Peris i Segarra, havien estat estrenades en un concert patrocinat per la Diputació i la Societat Filarmònica de Castelló, no feia encara un any. El caràcter evocador de totes elles és ben patent: així, per exemple, en la Cançoneta del Moro Muça, es beslluma un sabor àrab en algunes sèries d’acords. La resta de la primera part la composaven cançons espanyoles del segle XX (Granados, Falla, Turina). El majo discreto, peça magistral, plena de gràcia i ben fer de granados, El paño moruno i el Polo de Falla, mostraren massa a les clares la improvisació del pianista. El Vito d’Obradors va acabar en un crescendo inexpressiu. Cantares de Turina fou el cim interpretatiu de la primera part: el piano amb aire llastimós i la soprano, lírica i melancòlica, es conjuntaven en una unió natural íntima.
La segona part la formaven àries d’òperes italianes de Puccini i Verdi d’indubtable dificultat tècnica i expressiva que Maria Teresa Barrachina superà amb dignitat. No ofereix dubte la seua bona col.locació de la veu, respiració i temperament artístic. La seua veu és brillant, en el registre agut, i de menor força en el mezzo que la soprano supleix amb un major sensibilitat. Tancava aquesta quinzenal musical el pianista Marius Monreal. El seu programa estava integrament dedicat a Xopin (Barcarolla, sonata nº 2 i sonata nº 3). Les condicions tècniques del piano jugaren a la seua contra però ell va mantenir una interpretació de qualitat. Tanmateix mostrava una manca de prou contrast entre les parts de cada temps (com per exemple en l’allegro maestos de la sonata nº 3), Marius Monreal va fer gala, en altres moments, de tècnica i vehemència (com el scherzo d’aquesta mateixa sonata).
Finalment vull posar sobre el tapet la questió de l’assistència als concerts per part dels estudiants de l’institut d’Almassora. Fins on és positiu obligar uns joves a assistir a uns actes pels que, en general, no mostren cap interés? No seria l’ideal que l’assistència fos voluntària i consentida? No és eixe l’únic mig de fer cultura i garantir un degut respecte a l’artista?
Manuel Carceller Safont