Des de Madrid

Joan Cantavella. Publicat al programa de festes de l’any 1986img268.jpg

Ja m’agradaria viure a la Vila, ja. Però tots no cabem allí. Aixina que, des de fa més de quinze anys, me toca estar a les afores. Una vegada deixes el Raval i el Convent, passes el carrer Sant Rafel – que juntament amb el carrer del Pilar i L’Estacioneta era lo més lluny que podía arribar de xicotet- més allà de la Cossa i de les Aigües Potables, ixes al Camí Real. Tot seguit, tot seguit, no hi ha pèrdua, perquè fins Madrid tot està assenyalat. Això si que són afores, i no el barri de Fàtima o la Villa Lola!.

Bé, és veritat que amb eixa distància no pots deixar-te caure per la placeta de l’Església tots els diumenges quan toca el cimbolet – ni a la de Sant Josep, que em pilla més aprop -, ni pots pendre café al Casino després de dinar, ni escabussar-te a la bassa municipal de l’assut, però hi ha tantes coses que desitgem i mai podrem tindre al nostre abast ! Conformitat !.

Tot no està perdut, per més que et trobes amb eixes travetes: allà on vas sempre t’ixen al pas coses que te recorden el teu poble. Pot ser la toponímia que farà donar-te de nassos amb Coves de Almanzora en Almeria o Almazorre en Osca; pot ser conèixer gent – que no sempre seran dones- que porten el nom de la nostra patrona, inclòs personatges literaris, en textes diversos que van de Cervantes a Camilo José Cela; pot ser, veure que altres pobles de tot arreu d’Espanya tenen ermites ofrenades a Santa Quitèria en alguns casos els hi dona el seu patronatge: sorpresa i grossa quan et regalen un clauer que porta la imatge de la santa, patrona de Alpedrete a Madrid o quan descobreixes que en un poblet al bell mig dels Pirineus, d’on és la meua dona, tenen en gran estima a Santa Quitèria, per la que tots els anys, a vint-i-dos de maig, fan caritat, això és, unes famílies porten grosses fogasses beneïdes pel capellà que reparteixen a altres veins ( abans les donarien als pobres dels pobles del contornat com passa amb l’arròs de les nostres calderes ) .

Sense eixir de casa et serveixen les notícies que familiars i amics te fan arribar: La Circular Informativa del Sindicat que Pepe Galí s’en cuida que puguem llegir tots els qui estem esbargits Espanya endins. La Fulla Parroquial que Carmeta em posa al Correu permitint conèixer dades tan entranyables dels neixements, casaments i morts de tanta gent volguda o simplement veure de com es perpetuen els llinatges d’amics i coneguts. El Programa de Festes que Vicent Vilar mana enviar a tots els qui vivim fora i que de vegades arriba encara que posem les senyes més escasses. El Diari Mediterrani, on no parlen d’Almassora tot el que deurien…però es que açò d’arreplegar tot paper imprés que parla del meu poble ja fa temps que es va convertir en un vici per a mi.

Vici que m’agradaria conrear amb més assiduitat perque com a periodista i amant de tot el que queda escrit voldria que es publicaren estudis i treballs més acurats i continus de les investigacions i troballes que es porten endavant o que podrien fer-se si hi haguessin mitjans i un estímul social en eixe sentit.

Tal volta amb l’aprenentatge de la nostra llengua a les escoles i la posada en marxa de les institucions autonòmiques del nostre país les coses milloraran. Es possible. Però les instàncies oficials no ho són tot ni tal vegada del que més cap esperar. Sempre són les persones voluntarioses i atrementents les que poden portar millor endavant una feina d’aquestes característiques. I ací, entre nosaltres, no en deurien faltar persones d’aquestes.

Almassora corre el perill d’ofegar-se entre les grans poblacions dels voltants, per Castelló sobretot que, en lo que açò respecta, el tenim massa prop. I això, que pot fer molt de bé per arrimar-nos als centres de decissió, a la universitat, biblioteques i institucions, pot fer-nos oblidar el que som i el que podriem ser. I a la llarga, deixar-nos engolir pel peix gran. No hi ha dubte que, per damunt de tot, tenim de ser nosaltres mateixos.

Són reflexions que em faig ara, des de aquest Madrid que es perd en les afores d’Almassora, precisament en un dia feiner de Pasqua, recordant vesprades clares i primaverals de joia exultant i flaire de tarongina. Es llegiran – per als que no tinguen por a aquesta càrrega – en dies de festa i d’alegria en el meu poble, que un any més viuré en la distància.

Algo d’açò vaig voler transmetre en un discurs que ja queda lluny, perquè hi ha que remontar-se a 1978. Reflexions que vaig voler compartir amb les persones que omplien de bot en bot aquell cine del carrer La Trinitat, on resplandia més que ninguna, una joveneta que, després de mi, era la més nerviosa de tots els presents, Isabel Serra Mollà. Per a ella el meu record i la meua simpatia de sempre.