Atmosfera contaminada

Albert Vicent. Publicat al butlletí Cultural La Vila-roja. Maig 1988

+Si haguerem d’escriure una hipotètica enciclopèdia, bé podríem descriure el Grau de Castelló com un nucli urbà de 8.500 habitamts que confronta al nord amb Explosivos Rio Tinto i els diposits de Butà i Campsa i limita al sud amb el polígon industrial del Serrallo, on hi ha la Central Tèrmica d’Hidroelèctrica i les empreses de refinació de petroli Productos Quimicos del Mediterraneo-Proquimed-. A l’est, sobre l’horitzó d’una mar massa bruta, distintes plataformes de càrrega i descàrrega. Al ponent, les autoritats municipal, alienes a la realitat i incapaces de crear una simple regidoria de medi ambient. Si cadascuna de les empreses citades ja comporta un elevat index de perillositat, és evident que el conjunt de totes elles es converteix en un explosiu repòquer de despropòsits. Davant un dèbil moviment ciutadà i un raquitic col.lectiu d’organitzacions ecologistes, les autoritats municipals han pactat amb les empreses, sense donar al temala prioritat i urgència que es mereix.

Això si, el 1985 es va elaborar un pla municipal d’emergència i evacuació del Grau de Castelló que contemplava els factors potencials de rics i apuntava les vies d’actuació en cas de catàstrofe. El pla, elaborat per Protecció Civil, és l’últim recurs. Tanmateix, les causes d’un possible gran accident s’hi mantenen. El mateix pla d’emergència i evacuació enumera els punts calents de l’àrea: zones de càrrega i descàrrega de matèries perilloses al port, punts de transvasament d’amoniac a l’empresa Unión de Explosivos Rio Tinto, diposits de Campsa, les dues refineries i la Central Tèrmica. Mentre els més apocaliptics pensen que un gran accident deixaria notar els seus efectes no tan sols al districte marítim, sinó també a Castelló, Benicassi i Almassora, les autoritats han elaborat un pla conjunt. I si ignoren les normes de la CEE, que contemplen que cada empresa, a més de comptar amb un pla de seguretat interna, ha d’establir un pla d’emergència extern, supervisat i dirigit per les institucions. En absència de grans accidents, la fuita de gasos ha estat freqüent. La neteja de canonades a les refineries i els consegüents abocaments atmosfèrics han provocat en diverses ocasions que els veïns del sud del terme municipal d’Almassora hagen de suportar i respirar una atmòsfera contaminada. Al Grau, la pluja de partícules químiques procedent d?Explosivos Rio Tinto ha estat motiu de nombroses protestes per part del veïnat.

Des de 1979, l’Ajuntament de Castelló sancionava periòdicament Explosivos Rio Tinto per emetre contaminació durant l’operació de càrrega i descàrrega d’amoniac al moll situat davant les instal.lacions de la factoria. Eren multes ridícules -20.000 pessetes- que l’empresa pagava com una despesa més de les seues operacions comercials. El cinisme d’Explosivos Rio Tinto va arribar al punt més àlgid quan va recòrrer als tribunals diverses sancions que l’ajuntament li havia imposat. L’Audiència Territorial de València va desestimar l’any passat el recurs i en la sentència ratificava que, en diverses ocasions l’empresa havia contaminat el Grau de Castelló. El 10 de maig de 1985 l’alcalde de Castelló, Antoni Tirado, i el president d’Unión de Explosivos Rio Tinto Josep Maria Escondrillas, signaren a Madrid un acord del qual UERT es comprometia a tancar la factoria del Grau de Castelló en un terme de deu anys i a realitzar una auditoria que dictaminara el garu de perillositat i contaminació de les instal.lacions. El text, fruit de sis anys de negociació entre empresa i ajuntament, recollia també que durant aquest deu anys de direcció d’UERT es responsabilitzava de realitzar les inversions necessàries per millorar les condicions de seguretat i qualitat. El fet que la normativa exigira que aquest tipus d’instal.lacions han de ser situades a més de 2.000 metres dels nuclis urbans, va forçar l’aceptació d’UERT. L’acord intentava defensar els interesos urbanístics, sense danyar el rendiment de l’empresa. De fet, el parèntesi de deu anys s’acomodava als plans d’UERT, que, a llarg terme, tenia previst reconvertir el sector de fertilitzants substituint-lo per altres activitats, sense que per això en disminuïra la producció. El preu dels deu anys fou excessiu per la Coordinadora d’Associacions de Veïns, que n’exigia el trasllat inmediat. Aquells foren temps en que va renàixer la idea de la segregació del Grau i els veïns no se sentien defensats pel consistori de la capital.

Tanmateix, durant els deu anys pactats, UERT podrà seguir enmagatzenant 2.000 tones de nitrat amònic, un líquid que es troba a menys de 300 metres dels Dipòsits de Campsa i a uns altres tants de les primeres cases. Ara es negociar el trasllat de Campsa i tot apunta que els dipòsits acabaran situats al polígon industrial del Serrallo, a poc metres de les refineries de Proquimed i Petromed. Si atemptats com el que ETA va efectuar a Tarragona el passat estiu tingueren lloc al Grau de Castelló, les dimensions de la catàstrofe superarien totes les previsions apuntades al pla d’emergència.