Almassora en Blanc i Negre

Escrit de Francesc Esteve Gàlvez. Publicat a l’Arxiu de Prehistòria Llevantina, XXII, pp. 43-54, a València l’any 1969

L’abric rupestre de l’Assut d’Almassora i el seu jaciment arqueològic

Durant la tardor de 1924 vam localitzar importants vestigis d’indústries leptolítics a les terrasses que s’estenen al costat del Millars, entre Almassora i Vila-real, i per això tot seguit emprenguérem una detinguda exploració pel curs inferior del riu, amb l’esperança de trobar algun jaciment encara intacte en el qual fos possible fer observacions estratigràfiques, doncs aquelles troballes procedien de terres ja remogudes pel cultiu. Objecte preferent del nostre estudi va ser un racó que forma la riba esquerra sobre l’embassament de la presa o assut d’Almassora, on es veuen algunes coves molt reduïdes, però susceptibles d’haver-se aprofitat com refugis transitoris. Avui no tenen interès arqueològic, ja que invariablement apareix a terra la roca nua. Però al peu del penya-segat en què s’obrin aquests forats existeixen restes d’un curiós jaciment, per desgràcia gairebé destruït. No té aquella raconada un nom especial que la designe i per això nosaltres, atenent a la seva condició i emplaçament, hem decidit anomenar-lo: Abric rupestre de l’Assut d’Almassora.

En realitat, l’expressat Assut se‘l denomina oficialment de Castelló i Almassora perquè ho aprofiten en comú els regants d’ambdós municipis, i arreplega les aigües del riu a poc de passar el pont de Santa Quitèria ja molt a prop de la unió amb la Rambla de la Vídua. A l’antigor es trobava una mica més avall, però com li perjudicaven en excés les crescudes, entre 1886 i 1895 es va construir la nova presa aprofitant l’existència del famós sifó que creua a nivell inferior l’ample llit de la Rambla, obra vella; però no tant com s’ha suposat, doncs allí prop es veuen a cel obert les arruïnades séquies de traç medieval. Entre la presa i el pont de Santa Quitèria l’escarpada riba esquerra, gairebé sempre inaccessible, es retreu per donar eixida a un curt torrent, per les aspres vessants s’arriba fins al fons del riu. En canvi, per la marge oposada l’accés és còmode perquè allà s’escalonen en ampla graderia les terrasses quaternàries. I com en ple llit s’alça un penyal, que parteix en dos el corrent, no és difícil passar d’una riba a l’altra.

En remotes èpoques, quan el Millars era un riu d’abundant cabal, la importància d’aquest gual seria molt més gran. Ja va haver aprofitar la fauna diluvial en les seves migracions periòdiques, doncs, encara es troben en les terrasses immediates molts estris de pedra abandonats pels caçadors nòmades del Paleolític Superior. Darrere les pistes dels animals van arribar les rutes humanes i en establir-se en aquesta riba els primers pobladors permanents és el més probable que sobre aquell penyal es refermaren les estaques del tosc pont o senzilla passarel·la, que bastava per satisfer les necessitats d’un trànsit elemental i poc exigent. Durant l’Edat del Bronze va haver al llarg del riu certa preocupació defensiva i per vigilar aquest pas es va aixecar llavors una petita fortalesa, les ruïnes subsistiren fins a començaments del present segle, en què van ser aplanades al treballar la terra. Un cultiu intensiu de regadiu va acabar després amb els vestigis arqueològics i avui amb prou feines queden entre marges i mitgeres algunes pedres per moldre, llaurades en la dura arenisca vermella triàsica, tan freqüent en les veïnes muntanyes d’Espadà i el Desert de les Palmes.

La importància d’aquest lloc s’augmentava pel fet que hi venien a coincidir diverses rutes imposades pels accidents del sòl; la que segueix la riba esquerra del Millars, la qual voreja la rambla de la Vídua per la seua marge dreta i finalment la que creua la Plana de Sud a Nord per aconseguir per la vall de Borriol les planes interiors del Baix Maestrat.
En traçar Roma les seues magnífiques calçades, moltes vegades sobre vells camins indígenes, aquesta última va passar a ser la Via Augusta, que des Dertosa anava per Intibilis a Ildum a la recerca de Sebelaci i Noulas per arribar a Sagunt. És la via maior que ens parla algun document medieval i que encara avui trobem restes d’edificis com viles, edicles o temples, l’Arc de Cabanes i diverses columnes miliàries. D’acord amb aquest caràcter monumental és de suposar que aleshores va haver d’aixecar-se sobre el Millars un veritable pont, potser el més antic de tota la comarca. No és fàcil esbrinar el que d’ell va poder aprofitar-se en l’actual de Santa Quitèria la notable estructura mereix un detingut estudi. S’ha dit que la fonamentació de l’obra no hi ha dubte que és romana i potser destruïda en la seua rematada pels segles i avingudes, i serveix de sostenidor a edificacions de posteriors èpoques. El que no s’ha observat mai i en això rau el profund secret de la seua presència, és que recolza la seua pilastra mestra sobre l’illot roquer que, en aixecar-se en ple llit del riu, va donar origen al primitiu gual.

Al costat d’aquest pas i sobre l’embassament de l‘assut, l’escarpada riba esquerra del riu torna a retreure’s i traça una altra escotadura, àmplia i poc profunda, en la qual s’obren tres xicotetes cavitats la major de les quals presenta senyals evidents de un eixamplament artificial que va regularitzar parets i sostres. El conjunt constitueix un excel·lent abric, exacta posició de l’abric de l’Assut d’Almassora, 39 º 57 ‘15′ ‘N. i 3r 35′ 40 ‘’ I. del Meridià de Madrit, o sigui 0 º 05 ‘35′ ‘W. de Greenwich, orientat al SO, però amb el greu defecte de trobar-se excessivament baix. Si hem de jutjar pels llims i sorres amb mol·luscs d’aigua dolça que es troben a uns dos metres sobre el nivell actual del riu, els caçadors nòmades del Paleolític Superior que freqüentaven aquests llocs van trobar el fons de l’abric envaït per les aigües, i aquesta sembla ser la causa que no hàgim trobat ací els estris leptolítics que apareixen amb relativa freqüència a les terrasses immediates. Va ser més tard, en retirar-se les aigües i crear els consegüents dipòsits fluvials un sòl ferm i estable, quan l’abric va començar a ser habitat de manera regular i bastant contínua, ja que en els talls que es van fer en obrir un nou canal, que no va arribar a entrar en servei, es pot veure per damunt d’aquells llims i sorres un nivell de terres argiloses, graves i còdols i, amb aquest material detrític, nombroses petxines de mol·luscs marins, algunes lasques o resquills de sílex i altres pedres feses o amb senyals evidents d’ús intencionat. Arreu el recobreix després un talús d’enderrocs caiguts de la terrassa superior, sobre el qual encara es pot reconèixer la resta de llars, molt remenats, perquè aquest espai reduït i de sòl pobre ha estat aprofitat per plantar alguns garrofers.
El desbrossament de la marge esquerra del canal va revelar, de moment, que el nivell de petxines arribava més de 0,80 metres de gruix cap a l’O., potser per la circumstància que una punta que hi forma la roca el protegeix, en part, dels arrossegaments provocats per les grans avingudes disminuint després progressivament fins a la meitat de l’abric, on arriba a desaparèixer per complet. En el millor conservat podia apreciar-se també que no s’havia format amb despulles procedents de l’alta terrassa, sinó que era el resultat d’una ocupació directa del mateix abric, ja que fins i tot contenia algun llit de cendres. Però com tot apareix empastat en una terra argilosa groguenca formada per descomposició de la roca, solen barrejar-hi còdols i lloses calcàries. Les petxines de mol·luscs marins en la seua immensa majoria són del gènere cardium; excepcionalment es troben alguns rars exemplars del pectunculus i només en un cas la nàtica, la cyprea i la columbela, aquesta última perforada. Amb elles s’associen algunes espècies terrícoles i sobretot, alguns exemplars d’helix. La superfície excavada no és molt extensa, ja que amb prou feines supera els cinc metres al llarg del tall, amb profunditat màxima de 0′70 metres. Però convé advertir que el millor del jaciment devia destruir-se quan es van fer les obres del nou assut i el que hem deixat deliberadament com a testimoni en una zona marginal que sembla oferir interès molt secundari. Els escassos vestigis industrials que apareixen en aquest nivell, no poden ser més rudimentaris, ja que es redueixen a senzills resquills de sílex, que sol ser gris o melat i amb menys freqüència rosat, blanc o vetes, sense que mostren empremtes deixades per l’ús ni retoc algun complementari, com si es tractés de restes de taller. Cas notable és l’ús de la calcària, de la qual hi ha alguns còdols parcialment desbastats per un extrem, que fins i tot van poder servir com ……. Com restes de talla hi ha fins i tot bones ascles amb el seu bulb i pla de percussió. Tot, es veu, molt pobre i atípic perquè puguem assignar-lo a una cultura determinada. En realitat l’únic objecte ben definit és la columbella perforada per usar com a adorn. En ella el forat es va obtenir per fregament desgastant a part l’última espiral, tècnica que pot observar també en altres peces semblants procedents del jaciment mesolític de la Cova Negra de Borriol, del primer sepulcre neolític del Camí de la Costa de Castelló i de l’immediat poblat del Castellet de Castelló, que ja pertany al final de l‘Edat del Bronze i començaments de la del Ferro.

La nostra opinió és que ens trobem davant les miserables despulles d’un poble de recol·lectors que va viure ací arraconat abans que arribaren els primers cultivadors neolítics. Pel seu aspecte general, tan estrany jaciment recorda l’asturià del N. d’Espanya, ja que cal imaginar que en el seu estat originari el conxer seria molt més extens, però minvat per les freqüents crescudes del riu va acabar per reduir-se a les modestes proporcions en què ha arribat fins a nosaltres; i, a més, es dóna també la curiosa coincidència de trobar-se fora de la cova enfront de l’entrada, com sol ocórrer en molts llocs de la costa cantàbrica. Crida, però, l’atenció el fet que es trobe a uns deu quilòmetres de la mar; però convé advertir que ja els caçadors nòmades del Paleolìtic Superior, que van acampar sovint en aquests llocs, van recollir el cardium en quantitats considerables, ja que les petxines d’aquests mol·luscs es troben entre graves i sorres al costat dels estris típics d’aquella època.

El nivell superior. El que resta del conxer es cobreix d’un derrubi estèril en què es barregen cants rodats procedents de la descomposició dels conglomerats i enderrocs caiguts de la terrassa. És un potent nivell que sempre depassa els 0′80 m. i en l’extrem occidental, on es troba millor conservat, aconsegueix més de dos metres de gruix. Cap al centre de l’abric, sobre aquest dipòsit detrític, s’estenen rodals d’una terra solta, ventafocs, amb escassos ossos d’animals, trossos informes de gots fets a mà i alguns sílexs tallats, entre els quals es conten una finíssima fulla, molt curta , i una lasca foliforme retocada que va poder servir de punta de dard. Són els últims vestigis d’un estrat arqueològic destruït gairebé per complet per les obres fetes en modificar la presa d’aigües. En la séquia nova queda ben palès aquest nivell que al peu del penya-segat forma una banda fosca d’uns 0′30 m. d’amplitud i una mica profunda, ja que després d’ella apareix immediatament la roca viva. Per aquest motiu decidírem no excavar i deixar intacta com a element de comprovació i estudi per a ulteriors investigacions. Tan sols apartem un fragment de ceràmica que apareixia superficialment en ple tall i que pel seu especial interès el donarem a conèixer amb un cert detall. Correspon a la vora d’un got la forma exacta no es pot precisar encara que el més probable és que fos un bol fondo i de bona mida. La pasta, bastant neta i ben cuita, és gris, amb la superfície allisada, o millor encara espatulada, alguna cosa brillant i gairebé negra mostrant ara uns esvorancs i fines esquerdes, probable efecte d’un recremat produït per qualsevol accident casual, potser un incendi, amb el que guardaria relació la terra calcinada amb abundants cendres que es troba en aquest nivell arqueològic. En el test conservat sobreix prop de la vora un mugró aplanat i rom amb un principi de perforació en sentit vertical, i el notable és que en el costat oposat porta adherit com a mig casquet que ve a formar en la seua cara interna una cassoleta ovalada. Peça aquesta, en veritat, estranya, poc corrent i de filiació cultural encara mal coneguda. I, no obstant això, és ella precisament la que dóna certa personalitat al nivell superior de l’abric i la que ens permet assignar alguns paral·lels, gràcies als quals, podem obtenir per a aquest jaciment una data bastant segura; perquè els escassos sílex tallats als que abans hem fet referència, són poc típics i la ceràmica, trossejada en excés i desproveïda de tot adorn, segueix el caràcter general de les espècies llises fetes a mà. Només un test de fang negre amb la superfície brunyida va haver de pertànyer a un vas bicònic amb la vora suaument oberta; és a dir, es tracta d’una forma argàrica que va arribar al ple desenvolupament i ha de ser ja tardana. Amb aquesta dada concorda perfectament el got de cassoleta interior aplicada al costat de la vora, que en aquesta comarca sembla ser cosa privativa de l‘avançat Bronze Mediterrani, a jutjar per un fragment semblant al de l’Abric de l’Assut que trobem, gairebé al mateix temps, en el Castell d’Almançor
les ruïnes es troben, aproximadament, a un quilòmetre aigües avall seguint la mateixa riba esquerra del riu. Aquella modesta fortalesa medieval va assentar els seus fonaments sobre les despulles d’un antic poblat que vam veure per primera vegada durant la tardor de 1924 i hem vingut explorant reiteradament en anys successius aconseguint reunir encara un bon conjunt de troballes. Esmentarem com més importants: algunes destrals de basalt, martells de diorita completament llisos, és a dir, sense ranura per ajustar-los el mànec, trituradors i percussors llaurats en quarsita, fulles de sílex dentades que van servir per armar falçs de fusta, i moltes pedres per moldre, més o menys oblongues. Falten, per ara, els objectes de metall, però la seua presència queda testificada per un motlle que va servir per fondre destrals planes i allargades d’ample tall corbat. Per descomptat, el que més abunda és la ceràmica, sempre ben cuita i, en general, de tons foscos, amb la superfície brillant en els vasos petits, que solen ser llisos; més grollera en les grans gerres, les parets es reforcen amb verdugons gairebé sempre repussats amb impressions digitals o tallats a cop d’espàtula. Les formes, poc segures, ens donen sovint perfils carenats i bols profunds, entre els quals n’hi ha un proveït de nansa rodona amb cassoleta adherida en la seua cara interna. Per la cronologia d’aquest poblat és molt important un fragment que correspon a l’encaix de dos gots amb la riba volta i el fons convex, trossos d’amples atuells, mena de cassoles amb nanses de vora realçat i testos que porten incisos curts segments orlats de xicotets traços divergents, motiu aquest que, no per la seua tècnica sinó per la seua forma, recorda ja la ceràmica del Bronze Atlàntic.

Ací al Castell d’Almançor es tracta d’un bol de parets gairebé verticals i encara que haja perdut la cassoleta, els queda les arrencades que han permès refer trobant-se exactament a l’altura de la nansa, que ací no és rodona sinó en cinta (7) / lam II 4). En estudiar amb detall aquest fragment (8) s’ha cregut oportú recordar que en els palafits de final de l’Edat de Bronze i en estacions hallstàsttiques de la primera Edat de Ferro es troben alguna vegada gots amb petits recipients que suposa servir per contenir perfums i van adherits a la seua cara externa, sense que es coneguen per ara, en el costat contrari, és a dir aplicats a l’interior del vas. Això implica, necessàriament la idea que en ambdós casos ens trobem amb solucions semblants aplicades a necessitats idèntiques o paregudes. No era aquest, precisament, el nostre criteri quan el 1925 trobem el test del Castell d’Almançor, en el qual es pot apreciar de seguida una íntima relació entre la cassoleta interior i la nansa. Poc després, en el Assut es donava la mateixa circumstància encara la nansa estiga substituïda per un tetó aplanat que va deure servir per agarrar el got i no per penjar-lo, ja que el trepant vertical que porta no arriba a perforar completament. Entès d’aquesta manera, és a dir, en funció pràctica i sense cap indici de cosa ritual pel got amb cassoleta oposat a la nansa, aplicada a la cara interna només trobem un llunyà precedent ni més ni menys que en la ceràmica neolítica egípcia. Un nou i apassionant problema que ens planteja aquesta Edat de Bronze de la costa oriental de la península, molt més rica i complexa del que al principi havíem imaginat.