Corresponsal

Publicat per R. al diari Mediterràneo el 24 de setembre de 1953

Donar en el clau

Bona punteria va tindre l’actiu corresponsal de Sogorb quan dies enrere sol·licitava en certa manera alguna tolerància per als que escrivíem des dels pobles sense condicions per a això i només impulsats per l’interès que les coses locals tenen per a nosaltres. Els honoraris del corresponsal es redueixen a això. I realment ens sobra amb la certesa d’haver complert amb un deure que altres més capaços en no obtenir, en no obtenir retribució econòmica, menyspreen i potser fins menyspreïn. Però en la tasca que voluntàriament ens vam imposar, encara destaca un altre aspecte fart còmic a força de voler ser tràgic. Es tracta d’aquest extrem que per certs grups interessats se’ns volgués exigir ens limitàrem a aquestes croniquetes dolces i embafadores de pur afalagadores, repel·lents de tant de ditirambe que a part no satisfer una altra cosa que els altres lectors. En fer-ho com ells desitjarien, a embolicar-nos la manta al cap dient les coses tal com són i pel seu propi nom, es produeixen aquestes cares serioses, aquests recessos de la salutació al corresponsal i fins i tot els solapats atacs a rereguarda de qui diu les coses cara a cara i amb el pit descobert. No és per tant senyors nostres! Ja que en realitat al més que ens atrevim adés és insinuar alguna vacil·lant crítica en benefici del que creiem perjudicat o omès. Si nosaltres ens equivoquem a l’enjudiciar …. també s’equivoquen els altres al obrar i ningú per això els torna la cara, ni s’enfurrunya, ni s’acarnissa a atacar per l’esquena. Després de tres anys de dura experiència, que els nostres lectors (si és que els tenim) ens perdonen aquest petit alleujament, que ens porta de la mà la lectura de la queixa d’un company tan desconegut però sobrat de raó - R

Publicat per R. al diari Mediterràneo el 29 de desembre de 1953

Felicitats

Com han transcorregut el Nadal a la nostra vila? Doncs segurament com a tot arreu. Més o menys soroll segons la càrrega comestible i sobretot beurestible que suportés el motor respectiu. Prenent les coses, és clar, sota aquest punt de vista. D’altra banda, volem per la nostra part, moltes felicitats als nostres lectors (si és que els tenim) i que l’any vinent ens ompliga a tots d’incomptables ventures. Aixina siga.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 23 de gener de 1954

Dues vegades gràcies


Als nostres bons amics de Vila-real. La se
ua atenció i les seues paraules d’alè per a la nostra modesta tasca en MEDITERRANEO conforten nostre ànim de tantes malintencionades tergiversacions com hem de suportar en aquest modest treball que ens hem imposat que no és altre sinó el de realitzar alguna tasca positiva, per petita que siga i entre bromes i veres. Però clar, no sentim inclinació alguna per endolcir paladars i encensar vanitats que a res condueixen. Que fastiguegen al lector i que resulten a la llarga pesat llast sobre el mateix corresponsal que va lloar noranta-nou bajanades i va ometre l’última. Per aquest motiu la nostra forma de procedir ens comporta tot un seguit de disgustos que molts -comodons i espectadors de sempre- atribueixen al seu egoisme que ens fiquem en camisa d’onze vares, sense arribar a comprendre, els tals, que cadascú adoptem postures bé distants en aquesta vida. Uns la del cargol, amb bava i tot, altres les de lespanyolíssim bou de lídia amb els seus dos més excepcionals qualitats que són l’atacar al descobert i noblement sempre. Vostès perdonen la manera d’assenyalar …. Quant al que ens demanen els generosos companys de treball de la població veïna i germana que prodiguem amb més freqüència les nostres cròniques, sentim no poder-los complaure. Els volantins que hem de dur a terme per redactar les que publiquem! Hem d’inflar el gos com sol dir-se en literatura (el que sabem!) Per donar-los tan sols una mica d’aire a notícies i succeïts més insegures que l’odiós imperialisme anglès. Que ja és no tenir base !. Ara, que això si: ens corria pressa en el justificant de recepció. Donar-los les gràcies als vila-realeros per partida doble perquè estem matant dos pardals d’un sol tret. Quedem complerts i no donem tota la coba que l’espavilat lector ja haurà pogut percebre. És que la moderna suspicàcia no és manca precisament. De debò.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 30 de maig de 1954

superficialitats

És clar, el que anem a dir hagués pogut quedar en el tinter i res es perdria però no compliríem amb la comesa que ens hem imposat avui. Principalment, hem d’escriure per a aquests amables i desconeguts comunicants de Castelló que en atempta carta ens demanen que enviem al diari, amb més continuïtat, les nostres ressenyes que en veritat no tenen altre mèrit que el de ser sinceres. De la resta ja saben i poden comprovar-ho. No hi ha estudis, ni preparació literària, ni temps disponible tampoc, com a molt bona voluntat. Doncs ací queda el que segueix en honor dels que es titulen nostres admiradors i amics; sense conèixer-nos i que de manera tan espontània i cordial volen animar-nos al escriure’ns com ho han fet. Però ja ho veuen, vam titular a això superficialitats, és el millor, titular-ho fer-ho. Recordem el refrany que aconsella si fa no fa: si vols ser feliç i que no et trenquen els nassos, no analitzes, Pep, no analitzes. Per una sola vegada i sense que serveixi de precedent, agraïm amables comunicants de la renovada capital castellonera, la deferència que han tingut tan inesperadament cap a nosaltres però, repetim sense qualitats, preparació i temps poc notable pot sortir de ploma humana. Com d’altra banda gairebé mai passa res comptable en els pobles … doncs així estem. Fent de prestidigitadors els corresponsals, traient de la màniga notícies que no són notícies i relatant succeïts que gairebé no són succeïts. Així no hi ha manera. Compassió, doncs cap a nosaltres i comprensiu perdó.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 22 de setembre de 1954

No som així


No, caram. No som tan dolents. Ni molt menys rancorosos. No ens agrada tant com alguns creuen el divertit joc de les vetllades al·lusions. Ni la nostra innocent inclinació polèmica té, si no ho diem taxativament, blanc determinat. En conseqüència doncs, si quan escrivim no anomenem pel seu propi nom a persones, entitats, equips de futbol o coses, és que real i veritablement ens estem referint a fets o problemes de caràcter general. Ningú deu aleshores considerar-se particularment al·ludit. Està clar? … En cas contrari seria cosa d’anar subtitulant els nostres comentaris amb el rotolet aquest de les pel·lícules amb pretensions. Allò que qualsevol semblança amb personatges i fets reals són simple coincidència.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 27 d’octubre de 1954

Avís als navegants

Estem tots al cantó del carrer que en els pobles passen ben poques coses tan sols amb mínim i general interès periodístic. Hem d’aguditzar l’enginy, si el tinguérem, per omplir setmanalment l’espai de què disposem al diari. No vulgueu saber en conseqüència l’alegria que ens envaeix quan aconseguim captar alguna cosa més o menys digna de ser explicada. Ocorre en ocasions que deixem de consignar fets o actes d’aquesta naturalesa però involuntàriament perquè no van arribar al nostre coneixement. Resulta que en lloc d’enfurrunyar-nos perquè no s’ha tingut interès a que coneguem la notícia publicable, s’enfaden els organitzadors o protagonistes del fet. Crassa tergiversació. Encara que no fos sant de la nostra devoció - i resulta impossible tractant-se d’alguna cosa del nostre poble- ja ho consignaríem només pel propi egoisme de tindre alguna cosa interessant a dir. Si, si, ja ho sabem. El poble és petit. Ocorren poques coses. Però així i tot no tots ens assabentem de tot. Com d’altra banda els nostres honoraris com a corresponsals no ens donen per mantenir espies particulars o oficiosos …. En resum: A qui interesse ja sap on ens tenen. No cobrem tarifa de publicitat. Que conste.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 26 d’agost de 1955

En legítima defensa


Aprofitant la calma absoluta de notícies que registra l
actualitat estiuenca almassorina bo serà que omplim el parèntesi fent una aposta en defensa pròpia. Perquè es troben molt generalitzades ací tot un seguit d’acusacions sense fonament contra aquest sacsejat i modest corresponsal entre les que destaca en gran manera aquella que quan, captant l’ambient del carrer, assenyalem alguna falta, defectes o omissions: se’ns tira en cara que hauríem de ser nosaltres els qui ocupàrem el lloc responsable des del qual cal corregir o esmenar el que indiquem. Veuríem -diuen- el que seriem capaços de realitzar els criticaires. Doncs respecte a aquest punt no han de trencar-se la mollera. Perquè res. No seriem capaços de fer res. Perquè no ens va donar per ací. Ni sabríem. Al sentinella, al vigia no se li exigeix res més que assenyalar, advertir, de donar el crit d’alerta. La missió d’ordenar el combat afecta al que, de grau i per vocació, es trobe en el lloc de comandament. També se’ns sol dir que resultaria més noble i d’amics anar amb el conte a l’interessat i no publicar a la premsa el que -asseguren- podria solucionar sense cap publicitat. Crassísim error. Perquè deixaríem llavors de ser els portaveus públics del general sentir -segons judici propi, és clar: és el humà- per convertir-nos en espies particulars, confidents, consellers privats i, sobretot en …. ingenus de remat. En ingenus, si. Perquè tots estem al cap del carrer que totes les vegades que anàrem a reclamar, de mil vegades, en 999 amb noranta-nou dècimes, se’ns donarien les oportunes i aclaparadores raons justificatives de la irregularitat indicada, en confidència. Tot seguiria igual amb l’única novetat que avorridament abandonaríem aviat la tasca de linútil murmuri a cau d’orella. Se’ns tira en cara, en fi per avui, que és la nostra postura la més fàcil, la més còmoda. Quan resulta tot el contrari. Cantar les veritats -les nostres veritats, és clar- l’estel de l’alba a cara i pit descoberts. Exposats per això a mil diferents interpretacions segons el heterogeni gust del consumidor. Exposats a equivocar-nos. Que ens equivoquem moltes vegades. Per escrit. On no hi ha fàcils rectificacions i és com quedar capturat en un cepet del qual mai podrem escapar. No és còmoda, ni fàcil la nostra tasca. Per molt modesta que siga. Que ho és realment. Però que sent voluntària estem de sempre disposats a carregar amb ella plenament, amb totes les seues conseqüències. De comentaris adversos al nostres escrits, rabioses per ells, de males cares i retirades de salutacions i fins i tot -a les nostres esquenes, és clar- d’insults personals. Però mai eixirà de la nostra llengua, ni de la nostra ploma la candidesa de defensar dient que voldríem veure els altres en el nostre lloc. Que ja sabem els càrrecs són càrregues per insignificants que siguen. Més res d’interferències. Que amb bona voluntat, uns i altres, i cadascú al seu lloc. Déu estarà en el de tots.