Camins

Publicat al periòdic Mediterràneo el 28 de setembre de 1952

Pols i clots

Es pot contemplar ja amuntegats les llambordes que preludien el que aviat van a donar principi les obres de condicionament de la part principal de la carretera, i carrer alhora, que uneix Castelló i Borriana passant per Almassora.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 31 d’octubre de 1952

A Borriana

Ha quedat interromput el trànsit entre Almassora i Borriana que necessàriament i suposem per poc temps, ha de fer-se per Vila-real perquè ja han començat els treballs preliminars dempedrar el trajecte que sent carretera i carrers a la vegada, va des de l’edifici de la cooperativa de sant Josep a la eixida mateixa d’Almassora cap a Borriana.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 19 de maig de 1953 per Josep Galí Sanxo

Ja s’acaba


Encara que sembl
e mentida, arriba al final la construcció del ditxós tros de carretera que ha donat fins ara motius de comentaris per a tots els gustos. I abans que es pose totalment en servei quede en l’oblit, creiem de justícia consignar per a la posteritat la ingent tasca de tants pacients i desinteressats veïns com s’han preocupat que el seu tros fos perfecte. Potser les autopistes alemanyes requerissen iguals esforços que la nostra carretera: més que per descomptat que no. El problema seria que no tinguessen en compte tants mals de cap les generacions futures perquè la durada del que s’ha construït fora efímera. Ficats tots de ple en altes preocupacions tècniques i sanitàries, ningú s’haja preocupat de posar una atenció al material en què es construeix. Confiem siga tot de primera qualitat i dediquem emocionat record a aquests arbres sacrificats en pro de l’urbanisme que tanta falta han de fer-nos el proper estiu. Ja n’eren pocs al nostre raquític jardí …….

Publicat al periòdic Mediterràneo el 20 de setembre de 1953 per Josep Galí Sanxo

Altra vegada serà

Eixida de cavall i parada d’ase. Això ha resultat l’arranjament de la carretera -quines carreteres! - Que ens costa enllaçar amb la de València, es va començar reparant amb pica, quitrà, pedra triturada, una altra vegada quitrà, més pedra …. una preciositat, en fi, va començar reparant-se amb pica i … pols !. Si és que la part que s’ha fet a consciència ha estat una gràcia que, se’ns ha concedit, caldrà reconèixer que no s’ha tingut la suficient ídem per fer-la completa. Si en canvi era de justícia es quitranara tota, ha eixit molt mal parada la senyora aquesta dels embenats ulls. De tota manera una llàstima.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 27 de gener de 1954 per Josep Galí Sanxo

Un diumenge periodístic


Per a què no ens queixem més. Perquè cronològicament qual van ocórrer, heus ací ressenyats uns quants fets que ens va donar de si a Almassora el dia 24. Assemblea o Junta General de la Germanor Sindical de Llauradors. Moltes cares satisfetes a l’eixida de la sessió. Principalment pel que es referia a l’aprovació d’arreglar els malmesos camins del terme i construir nova casa per a la Germanor. Tot el qual havia estat exposat sòbria i raonadament davant els reunits per la prefectura local de l’entitat. Ara a convertir aviat en realitat aquests projectes per allò que obres són amors …

Publicat al periòdic Mediterràneo el 25 de març de 1954 per Josep Galí Sanxo

Adéu els meus diners!


Aquesta exclamació ben accentuada direm tots al final d’aquesta setmana de festejos madaleners que s’estan celebrant a Castelló. És tan oportú i eficient l’actual servei de viatgers que Almassora un barri més, en molts aspectes, de la capital malgrat els seus deu mil i pico d’habitants, és tan “adequat” diem aquest servei principalment pel que fa al tramvia pertoca que anem a quedar molts com el gall de Moró. Faltava la maleïda tómbola! … No sap o no vol assabentar-se Castelló del que està perdent amb no prestar a la província l’atenció que mereix en aquest assumpte de les comunicacions fàcils i oportunes. I només cal prendre exemple de València! … En fi prediquem en desert.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 22 d’abril de 1954 per Josep Galí Sanxo.

El de sempre


Bé, home. De nou sobre la taula l’eterna qüestió amb la regularitat de sempre. Ja els autobusos de la línia entre Almassora i Castelló han de donar
la coneguda volta de buscar la carretera general. La particular entre les dues poblacions esmentades es troba intransitable com sempre. De nou també ací, i per tercera vegada el dia d’avui, fem gràcia al pacient lector de no exposar el nostre particular punt de vista sobre les conseqüències que l’estrany cas produeix que no és la més greu la d’haver de travessar dos passos a nivell .

Publicat al periòdic Mediterràneo el 22 de juliol de 1954 per Josep Galí Sanxo.

Sentir, pensar i escriure

Es viatja molt ara a l’estiu. No som nosaltres en aquest aspecte cap excepció encara que ho siguem a anar encara amb la molestíssima bicicleta, anem amb ella a Castelló i fins al Grau, per les seues naturals vies de comunicació des dAlmassora. No ho podem remeiar, se’ns eixampla el cor quan veiem el ritme accelerat amb què es treballa en les dues carreteres per fer desaparèixer els sots. Se’ns eixampla el cor i se’ns inquieta l’estómac en els trajectes ja reparats davant l’absència de cap sotragueig i llavors és quan la ment sense aclaparament pot dedicar-se a pensar primer i a escriure després el fantàstic que resultaria el que sobrés material i pressupost de les anteriors obres per reparar -només una miqueta- el desgraciat tros que vam treure a col·lació fa algun temps i que abasta des de la terminació del nostre carrer el Riu a l’entrada del pont sobre el Millars, camí de Borriana. Confiem succeeixi una cosa així, almenys. Confiem i no diguem pel contrari la vulgaritat aquella que l’esperança era verda i se la va menjar un burro. Pensem per contra que per mes verd madura. Ací la pols encara no ha ofegat ningú. Ni els sots en forma de cràters arriben al metre de profunditat. Poc els falta però no el tenen.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 29 de juliol de 1954 per Josep Galí Sanxo.

Complexos passats de moda


Deu ser això, que encara que passada de moda la malaltia ens haja donat ara a nosaltres un complex d’aquests. Un complex de carreteres i camins, o que sense saber-ho ens hàgem convertit en histèrics defensors de causes perdudes que tot pogués ser. Però és que el cas d’Almassora ha de ser únic. Ens passem quatre cinquenes parts de l’any bloquejats de la resta del món, i fins i tot no podem arribar on volem dins dels nostres insignificants límits territorials. Ací tenim mar, una Mediterrània tan estupenda com la que banya per exemple les platges de Sitges, Benicassi i Màlaga. No ho tenim lluny. Doncs però ens està vedat refrescar en el seu més o menys escumejant onatge i hem de conformar-nos en mullar-nos els peus en qualsevol sèquia o anar de prestat a altres platges. Tot perquè el nostre camí de la Mar es troba inaccessible per complet. Quan concorre la cirscunstancia favorable que és aquest camí com el cordó umbelical (que cultureta Déu meu!) Per on discorre la majoria del trànsit agrícola del nostre terme municipal. Amb el que l’aspecte del plaer s’uneix el de la necessitat. Doncs no hi ha manera. Si, si. En boca de molts cada any va a quedar el caminet en qüestió millor que les autopistes que veiem al cinema. La realitat és que se’ns nega la sortida al Mare Nostrum als vianants, ciclistes i als qui tenen automòvil i fins i tot als qui tenim moto.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 28 de juliol de 1955 per Josep Galí Sanxo.

Llarga veda

Tan llarga, que no recordem quina època ens arriba. El cas és que als almassorins ens està vedat traslladar-nos a la nostra mar.No podem banyar-nos-hi. La carretera o camí que allà condueix està de sempre intransitable. Si bé nosaltres, farà un temps, vam dir que amb la reparació dels nostres camins ens seria donat arribar a les nostres vil.les de la mar. Ja comentàvem que això seria possible si l’organisme provincial a qui segons sembla competeix l’arranjament de la carretera en qüestió es prenia el mateix interès que la Germandat Local està posant en els camins que a aquesta li corresponen. En cas contrari seguirem com fins ara en què aclaparats per una calor “d’abans de la guerra”, hem de demanar prestada una mica de platja a aquelles poblacions limítrofes més afortunades en camins i carreteres. A part el que significa no estar a casa nostra. Res diguem de les llargues caminades que malmeten per endavant el gaudir de brises i aigua.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 28 de maig de 1955 per Josep Galí Sanxo.

Ja està

Ja està, si senyors. Que si sempre anem protestant de les carreteres, dels clots i de les pavimentacions; de justícia és proclamar ben alt que se solucionen ara una sèrie de problemes i omissions incomprensibles que fins a la data ningú s’havia preocupat de solucionar. Ací tenim recent asfaltat aquest tros que va des del nostre carrer del Riu a l’entrada del pont sobre el Millars que semblava la Ventafocs. Ja li ha arribat la seua hora. Flamant i recent estrenat diu ben a les clares que vivim en una època on s’esmenen oblits i disbarats de tota la vida.

Camí la Mar

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 22 d’agost de 1956

La mar i..

Aquest any les festes de Sant Roc a la nostra colònia marítima-estiuenca han estat més que sonades. Encertada programació, perfecta organització, magnífic desenvolupament, esplèndids resultats. Sense que les hagen pogut gaudir tots els que l’estaven desitjant. És que ai !, sota pena de tindre esperit aventurer, uns mitjans de transport a força de bomba i una naturalesa física avançada a les més dures empreses (que tot això i molt més cal) està vedat el mar als almassorins. El que banya la nostra platja. Aquest és el calamitós estat del camí que hi condueix i del qual ja, segons la història, deien els nostres rebesavis que s’anava a arreglar d’un moment a un altre. Però vet ací, que apiadat dels habitants d’aquesta vila, aquest mar ben ponderat Mare Nostrum, i ja que nosaltres no podíem anar a ell, s’havia decidit ell venir a nosaltres. Ja ens ho imaginàvem acariciant amb les seues ones les primeres cases d’Almassora, quan els homes van sentenciar impedir-li-ho, construint un mur. Ja està el mur-barrera en vies dacabar-se. El mar quedarà detingut, suposem. Més el camí per anar a ell no es repara ni redreça. Continuarem, per tant sense gaudir de les seues brises ni de les seues aigües. Encara que sone una mica cursi. Llevat que emigrem a altres platges. O llevat que s’instal·le un servei de jeeps. Tot i això, tan sols anaven a poder utilitzar-lo els que ja estigueren a la guerra de Birmània. (La idea que llançarem anys enrere dels helicòpters no ha quallat encara) Sort que parodiant als nostres avantpassats ens queda el consol de repetir que la cosa va a arreglar-se d’un moment a l’altre. Confiem no segueixin dient el mateix els nostres rebesnéts.

Carros

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 31 d’agost de 1956

Ja són dos

Que portem bé el compte. Ja són dos els tremebunds carros que transporten grava i sorra des del riu Millars a Castelló, passant, ai! per Almassora, els que porten rodes de goma. Innovació deguda segurament a les encertades disposicions dictades a l’efecte per l’ajuntament de la veïna capital. Dos mastodonts menys a destruir camins, carreteres i carrers. De el pas del devastador es porta el nostre poble la pitjor part. Que és la seua picar continu, insistent, sense pauses. Amb fred, amb calor, amb pluja. A ple sol, durant la matinada, en els vespres. Sense que tinguem la seguretat que la desfilada arriba a interrompre’s ni tan sols per les nits. Perquè és ben notori que tampoc existeix el descans per a aquest treball, els diumenges ni dies festius. Per molt “no recuperables” que siguen. Referent a això si bé no seria cosa d’esbrinar fins on empara als seus pupils la Societat Protectora d’Animals, no estaria de més una ullada a la reglamentació laboral que ha de regular el temps lliure dels abnegats carreters jornalers, doncs que pareix ser es donen pocs casos en aquesta classe de transports de carreters patrons. Potser amb això s’esmena alguna omissió social i fora un alleujament per Almassora sencera. Que en els dies de descans i precisament en aquelles hores en què els seus habitants es passegen amb les seues millors gales pels carrers i places, ha de contemplar el depriment espectacle que ofereixen uns homes suats, amb els torsos mig despullats i tal, instigar a les pobres bèsties que guanyen aviat l‘eixida de la població, ja que ells igualment han de sentir-se avergonyits del humiliant contrast. Que la cosa, al nostre modest entendre no té explicació. Perquè seria absurd argumentar és article de primera necessitat la grava i la sorra. O la impossibilitat de disposar de les reserves suficients per garantir el treball el ram de la construcció dels dilluns o dies següents als obligatòriament festius. Si bé ens hem desviat amb tota intenció -a que anirem amb embuts? - Del tema original que va originar aquest comentari, tornem on vam començar. Que és desitjar tinguen aplicació pràctica -això és bàsic- els nous carros engomats. Que s’estengue l’exemple dels dos que ens serveixen de model. Que amb tot això, cessament ja d’una vegada per sempre el horriso trepidar actual que el malson de les més sòlides parets. Que ha de ser segurament el pessic econòmic més dolorós dels pressupostos que per a obres públiques de camins carrers i carreteres, tinguen destinats l’Estat, als Municipis i les Germandats per on circulen els destructors vehicles. Així siga.

Publicat a periòdic Mediterràneo el 27 de juliol de 1957 per Josep Galí Sanxo.

Camí La Mar

Igual que sempre ?… No pitjor!

En arribar aquesta època de l’any, o una mica abans, tots els corresponsals de tots els pobles amb atractius turístics es creuen en l’obligació, de recordar, de ponderar les delícies i atractius dels seus paratges, els seus monuments, les seues comoditats. Donar publicitat a tot allò que puga atreure més i més als qui durant l’estiu pensen instal·lar-se en llocs atractius o simplement per als que vulguen fer viatges i excursions de plaer. Nosaltres també en arribar aquest temps ens sentim en la mateixa obligació. Però al revés. Perquè és per advertir als possibles incauts que no conegue el nostre Camí de la Mar, el qual ni per amor a les aventures arriscades, se’ls acudeixe vindre a banyar-se ací. No solament als que no coneguen això, sinó també als qui d’anys anteriors hagueren tingut la desgràcia de transitar. Perquè aquest any, ja han llegit el títol. No és que estiga igual de polsós i destrossat el camí en qüestió. Està pitjor, molt pitjor, en el súmmum de l’empitjorament. Per a nosaltres, acostumats a dir cada cosa pel seu nom segons el nostre particular manera de veure les coses, el problema només és un. Anem a dir-ho. El problema és que Almassora no té, mai ha tingut, cap fill il·lustre o cap personatge aficionat a les nostres coses i establert a la capital de la província o millor dit a la capital d’Espanya, amb la suficient categoria per recordar, per fer-se sentir per aquells poders, per aquells organismes encarregats de realitzar aquesta mena d’obres. Aixina ens van les coses. Que en determinats aspectes, pel que fa a les poblacions que ens envolten, portem mig segle d’endarreriment. Ah! I que conste una vegada més. Ni tenim una vila a la platja almassorina ni pensem tenir-la mai. Llevat que ens toque la loteria. Ho veiem difícil perquè mai juguem.
La casa per la finestra
Van a començar les festes de l’horta en el nostre terme municipal. Obri el foc la partida de Sant Antoni, diumenge que ve en honor del seu titular. Han editat per a això tot un senyor programa. Enhorabona ia divertir-se, amics.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 24 d’abril de 1960 per Josep Galí Sancho

Camins i Carros

El nostre diligent Ajuntament ha pres cartes decisives en defensa dels nostres acabats reparats veïnals. Ha publicat el corresponent bàndol, anunciant als posseïdors de carros que aquells que substitueixen les seues actuals i trencadores rodes de fusta i ferro per les suaus de goma o pneumàtics, estaran exempts d’impostos municipals durant deu anys. Bona mesura.Però nosaltres, encara sense sentir ni de lluny inclinacions dictatorials, sinó simplement convençuts que el bé particular ha de supeditar-se al bé general, arribaríem més enllà si cal, imposant fortes contribucions -com sembla s’ha fet en altres parts- a aquells que es resistissen a efectuar el canvi.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 29 de juliol de 1959 per Josep Galí Sancho

Carretera del Grau

Efectivament, si no podem banyar-nos en la nostra mar, almenys ho podrem fer en la del costat. Perquè als pocs dies del comentari que ací vam escriure sobre el destrossat tram de la carretera d’ Almassora al Grau de Castelló, es pot veure ja, que s’estan preparant els materials per a la seva reparació. Que siga duradora , vaja.

Publicat al periòdic Mediterràneo l’11 de maig 1960

Camins i Carros

Com a conseqüència de les nostres repetides al·lusions a les ditxoses rodes dels carros, ens van visitar, farà uns dies, tres carreters de la nostra població. Amb molt bones maneres i millors raons, van parlar llargament sobre el particular. A veure si ho podem explicar en quatre línies. Van dir, en resum, que admetien l’ acord de l’Ajuntament d’alliberar d’impostos municipals als que substitueixen les rodes de ferro i fusta per les de goma i pneumàtics. Fins i tot admetien les nostres insinuacions a gravar, en canvi, als que després d’un període prudencial no feren la substitució. Però … que ni l’Ajuntament ni nosaltres havíem de d’ignorar que no tots els camins d’Almassora es troben reparats i condicionats per les rodes que es proposen. Perquè alguns, com el camí principal que més utilitzen els carros almassorins és el Camí de la Mar, es trobaven totalment intransitables. Arribaven a aquesta conclusió: Que si es decidirien ara a substituir les rodes els resultaria més antieconòmic, no precisament pel canvi sinó, pel desgast i trencaments que camins com el que citem els produiria, que si gravessen encara més els impostos que ara satisfan, o fins i tot alliberant-los durant deu anys d’aquests impostos. Potser tinguen raó …. Encara, en finalitzar l’entrevista, es van acomiadar amb una pregunta, formulada com tot el que van exposar amb la millor bona fe i ànim de col·laboració: No seria possible, mentre s’arriba a aquest sempre llunyà i fins la data quimèrica i definitiu adoquinat del tantes vegades nomenat Camí de la Mar, l’anar reparant, mentrestant transitòria i parcialment, amb alguna que una altra carretada de grava del tan proper Riu Millars?img503.jpg

Publicat al periòdic Mediterràneo Del 8 de setembre 1960

Camí la Mar

Aquesta notícia és com per tirar a Almassora les campanes al vol. Diu aixína el Butlletí Oficial de la Província en el seu número de l’1 de setembre: Subhasta d’Obres: “… apilaments de pedra picada per a conservació del camí fins i tot la seua aplicació en reguers i amb un reg superficial asfàltic en el camí veïnal d’Almassora a la Mar, tros primer, pel tipus de licitació de …. 106,43 pessetes amb un termini d’execució de vuit mesos “. Sense comentaris perquè si el feren oloraríem a encens. Aclarim que el tros primer comprèn d’Almassora fins a l’ermita de Sant Antoni.

Camí Manafelí per Manuel Renau

Hi ha un camí que va d’Almassora a l’ermita de sant Josep que es diu, de tota la vida, Manafelí. Fa uns pocs anys es va canviar el nom a Benafeli per que descobriren un document de l’any 1297 que  parlava del molí Benafalil. Ara tot el món diu Benafeli, alguns Benafelí i quasi ningú Manafelí.

img261.jpg

Fragment del plànol de l’Institut Geogràfic Cadastral de l’any 1948 on apareix el nom del camí Manafelí al costat de l’ermita de sant Josep.