Indústries.Any 1956
Escrit de Josep Galí Sanxo, publicat al diari Mediterràneo el 22 d’abril de 1954
Perquè és d’actualitat i pot ser que no estiga tan tocat haurem d’estendre’ns una mica més, demanem mil perdons. En realitat i ho lamentem, no vam sentir nosaltres la notícia però per diversos conductes i tots mereixedors del més absolut crèdit, se’ns informa que Ràdio Nacional en la seua emissió de diumenge va llançar als quatre vents la sorprenent notícia que segueix la instal·lació i posada en marxa de la fàbrica de derivats d’agres i altres productes agrícoles. Sembla que fins i tot es va esmentar el mercat consumidor. El súmmum, ja ens entenem tots. Perquè és que si se’ns permet també nosaltres (lliures, gràcies a Déu, de tota mena de prejudicis) trobarem els nostres triomfs sabent de la nostra ignorància ens permetrem exposar i desitjar que la fàbrica en qüestió s’oriente en el sentit d’estar sempre i en tot instant al servei total i absolut dels interessos agrícoles que la industrialització es doblegue en cada moment a les exigències de la matèria primera. Que no hi hage de ser la taronja per exemple, la que hage d’estar a expenses del que es projecta precisament per el seu millor aprofitament. En pla principal i superior a la taronja. En l’inferior i secundari la factoria. Resumint: la fàbrica al servei de l’agricultura i no l’agricultura al servei de la fàbrica. En la nostra petitesa i insignificança creiem ingènuament que així hauríem de tots raonar els mil detalls que es presta empresa de tanta envergadura. La resta és …. Bé. La resta és, parlant en plata, com ensenyar el llautó. Un plomall tan variat i diferent quan variada i diferent és la fauna dels eternament descontents. Per fer-ho qui ho fa i no ells … Per fer-se on es fa i no en una altra part … Per projectar-se d’aquesta manera i no com s’acomoda millor als seus particulars interessos … Per … ja se sap: jalonant de mesquineses una gran empresa d’interès general a la qual tots hauríem d’anar si més i almenys de bona fe. Raonem, si. Tots que a tots ens afecta ia tots ens assisteix el mateix dret però, com diria Perogrullo amb “raons”. La resta és com escopir cap a dalt.
Del llibre Almassora. El Millars d’Enric Beltran Manrique
Garrofera Industrial S.A. És un superb edifici situat a la partida la Foia d‘aquest terme, els límits són: el riu Millars fins a l’antic camí de l’Alcora, de sud a nord, i a l’Est amb la carretera general de València a Barcelona. La principal activitat d’aquesta fàbrica és la transformació de la llavor de la garrofa, garrofí, en el seu principal producte és a dir la farina o goma de garrofí, a part els seus subproductes. La goma de garrofí (Locust Beam Gum) s’empra per a usos químics, alimentaris i industrials. Entre els seus subproductes citarem el germen del garrofí, que per la seva gran riquesa de proteïnes s’empra per a pinsos, resultant d’un gran poder alimentari, i per tant, econòmic. La capacitat de producció és molt gran, ja que pot absorbir en una jornada de vint hores de treball la llavor de dos-cents mil quilos de garrofes. La potència consumida per aquesta indústria és de 339 HP, aproximadament, i el nombre de productors vint-i-u. El capital invertit es xifra en uns deu milions de pessetes. La fàbrica va ser inaugurada el 5 de desembre de 1953. La superfície que ocupa l’edifici destinat a fàbrica és de 1317 metres quadrats.
Indústries Pètries estan situades a la partida Ramonet, limitant de nord a Est amb la línia de ferrocarril València-Barcelona (Estació d’Almassora); al Sud amb la carretera de la Cossa, que perllonga el seu trasllat a través de la vila fins al Grau de Castelló. La principal activitat de la mateixa és la transformació de blocs de marbre i pedra en peces de gruixos diferents, comptant amb quatre arts capaços d’allotjar 13 vm3 de marbre o pedra d’una altra classe i fer cent quaranta talls d’una sola vegada. Compta, igualment, amb dues modernes màquines polidores i un torpede (màquina talladora), un compressor amb quatre martells pneumàtics, de manera que es poden realitzar tota mena de treballs en pedres i marbres. La potència consumida per aquesta indústria és de 60 HP, aproximadament, i ocupa uns trenta-cinc obrers i empleats.Compta, així mateix, amb dos molls de càrrega i descàrrega, uns trenta metres de longitud per vagons i un altre de deu metres per a camions. Ocupen les seves instal·lacions una superfície aproximada de 1.500 metres quadrats. El capital social: tres milions de pessetes. Va ser constituïda la societats anònima a l’abril de 1949.
Per muntar els tallers de fundició, maquinària i fusteria de Tomàs Sans, es va triar com a emplaçament el triangle que formen la carretera de Càdiz a Molins de Rei amb la via fèrria de la línia de València a Barcelona, i que té com a base el desviament a Almassora i el Grau de Castelló, per les immillorables comunicacions existents. Ocupa l’edifici de la fosa una superfície d’uns mil metres quadrats, i el mateix pati magatzem de la mateixa, sent la base principal de la seva activitat la fosa de ferro, amb una producció anual de cent cinquanta tones mètriques. El taller ocupa una extensió superficial d’uns cinc-cents cinquanta metres quadrats, dedicant-se a la mecanització de les peces que surten de la fosa i a la construcció d’aparells de serrar fusta, motors dièsel, màquines trefiladores i reparació de maquinària en general. Annex al pati de la fosa hi ha un taller de fusteria mecànica, dotat de tots els aparells per als treballs de la fusta, construint-se els envasos per tindre les dues indústries abans esmentades, models de fosa i tota mena de treballs de fusteria per a la construcció. La potència consumida per les indústries de referència és d’uns 60 HP, ocupant un centenar d’obrers i empleats. El capital invertit és d’uns tres milions d’pessetes. Van ser inaugurades aquestes indústries al gener de 1951.
L’actual fàbrica anomenada Borras de Seda S.A. Va ser en el seu origen un molí fariner que tots hem conegut en la nostra infantesa. Durant els anys 1914 a 1916 es va equipar ja com a fàbrica de farines, fins a l’any 1935, en què pels senyors Peralta d’Alcoi va ser instal·lada la fabricació de filats de regenerats de llana i cotó, en els mateixos edificis ja construïts, sense efectuar en ells modificació ni instal·lació de cap gènere. L’any 1942 va ser adquirida aquesta fàbrica per don Salvador Fontcuberta de Benicarló qui va continuar treballant sense modificar tampoc les instal·lacions. L’any 1946 va passar a ser propietat dels senyors Adsuara i Peris, de Castelló, que van treballar igualment sense introduir reformes algunes a les seves instal.lacions. Per fi, l’any 1948 va ser adquirida pels actuals propietaris, que han introduït algunes reformes, augmentant el volum de producció, dotant-la de maquinària moderna com són en la secció de força motriu: una caseta transformació de 100 quilowatts, amb una relació de transformació de 10000/200 volts. Un motor Dièsel per a casos de manca d’energia elèctrica de 28 HP. Un altre motor Dièsel per a casos de manca d’energia elèctrica de 25 HP. Una turbina hidràulica de 25-30 HP aprofitant el cabal de la séquia que discorre pels límits de la pròpia fàbrica. A la secció de preparació: Una obridora de caps per a l’obertura de les fibres i eliminació de pols. Un batuar i un diable, tots dos per la mateixa finalitat que l’anterior. A la secció de carda: Dos cardes emborradores metàl·liques de metre i mig d’ample. Dos cardes repassadores metàl·liques de metre i mig d’ample. Dos cardes metxeres de correïnes metàliques de metre i mig d’ample. A la secció de filats 4 selfactines tipus platt de 360 fusos cadascuna. A la secció d’embalatge i aspeat: Quatre aspes per a la fabricació de madeixes. Una premsa per a la confecció de paquets. A la secció de personal empleat: normalment, en aquest tipus d’indústries es treballa en dues jornades de vuit hores, i per a això actualment es troba emprat el següent personal: Un director administratiu i general, un director tècnic, quatre encarregats de torn (un per cada torn de cardes i selfactines), dos peons per preparacions, vuit oficials a la secció carda, setze oficiales lligadores a les selfactines, quatre aprenents, un oficial per a la secció d’embalatges i dos operàries per a la confecció de madeixes. Tipus de filatura més corrent de fabricació. - La filatura que fabrica aquest tipus de màquines es subministra als teixidors, els quals demanen el nombre adequat als seus teixits. Normalment, els números que es fabriquen oscil·len entre el número 24 i el 50, segons el tipus de teixit que es pensa destinar la filatura. Les qualitats que es fabriquen també oscil·len segons la destinació, variant des de les millors deixalles de cotó fins triturats de draps vells. Actualment, la fàbrica només utilitza deixalles de cotó de bona qualitat i triturats de draps nous. Generalment, aquesta filatura se serveix en color gris o en color cru, emprant el gris per tintar generalment en blau i els crus per blanquejar. Els fils tintats en blau se solen emprar, generalment, per a la fabricació de l’anomenat blau mico, i els fils crus, després de blanquejats, per a la fabricació de lones i alguns fils per articles de ris; també tenen moltes altres aplicacions. La capacitat de producció actual és d’uns sis a vuit mil quilograms mensuals en ple rendiment. Generalment, les primeres matèries procedeixen de la zona industrial de Catalunya. Encara que aquest tipus de filatures es consumeix a les zones tèxtils de Barcelona, Castelló, València i Alacant, gairebé la totalitat de la producció es destina a les fàbriques de teixits de Castelló. El pla de fabricació comprèn les següents seccions: Sala de neteja i mescles. Sala de cardats. Sala de filatura, envàs i facturació.
A uns dos-cents metres de l’ermita de santa Quitèria, llit a dalt del riu Millars, hi ha la serradora de marbres d’Antoni Mas. L’edifici és del segle XVIII, segons es desprèn d’una placa de ceràmica de l’època que així resa: Es va edificar pel doctor en Bertomeu Montserrat i Lluís. Any 1776. Motiu que el citat edifici s’haja anomenat sempre Molí de Montserrat. Gaudeix del cabal d’aigües d’una séquia que discorre pel mateix marge del riu i que baixa d’una presa situada prop de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, des d’on, per dret propi, es recullen les aigües del riu Millars, portant-se dos terços el Moli de la Bisbal, del terme municipal de Vila-real, i un terç el referit moli de Montserrat, el qual posseeix un salt d’aigua de tres metres d’altura, que subministra aigua a dues turbines de 25 HP cadascuna , les quals posen en moviment cinc arts de serrar marbre, una polidora i una talladora. Té empleats dotze obrers. Edificis, instal·lacions i indústria tenen un valor aproximat d’un milió set-centes mil pessetes. Es produeixen en ella taulers de marbres, polits o sense polir, cadirat de blocs de pedra de totes classes, procedents de pedreres nacionals. En principi va ser destinat aquest molí a la mòlta de cereals, molt especialment blat; posteriorment va ser destinat a la fabricació de puntes de París per als envasos de taronges i altres usos, i des de l’any 1918 està dedicat a la serradora de marbres.
G.E.A.S.A. General Exportadora d’Agres, Societat Anònima. - La fi que va perseguir aquesta entitat industrial va ser el revaloritzar, en època normal, els destrios dels magatzems de la societat i donar més fàcil eixida a les taronges inútils per a l’exportació, cooperant amb això al sosteniment de la riquesa tarongera espanyola. Es va acordar emplaçar aquesta fàbrica a Almassora, pel fet que aquest terme Municipal produeix normalment bastant quantitat de taronja comú, indubtablement la millor per a la fabricació de suc, trobant-se nostre terme tocant al de Borriana, que és el principal centre productor d’aquesta varietat en la Plana, i així mateix pensant en la laboriositat tan accentuada dels habitants d’aquest poble. Actualment, la instal·lació muntada té una producció de cinc tones de fruita per hora, que representen normalment uns dos mil litres de suc natural, podent convertir aquest en uns tres-cents cinquanta litres de suc concentrat per hora de treball. Així mateix s’aprofiten els olis essencials de l’escorça i altres productes. Actualment s’està ultimant el muntatge de l’assecador d’escorces i polpa per a la fabricació de pinsos. Tota la maquinària és de fabricació nacional, i el que es troba muntat i en funcionament es realitza a ple rendiment i satisfacció. Per ser l’explotació de sucs de fruits cítrics un treball de temporada, es va pensar completar la producció dedicant-se a la fabricació d’altres sucs com ara tomàquet i albercoc i altres conserves vegetals, produint actualment només confitura de taronja i albercoc i conserva de tomàquet. Passat el període d’assaig, la producció actual que té d’altres conserves és la següent: Tomàquet 2.000 quilos hora de fruita. Confitures 2.000 quilos hora de productes acabats.
Fàbrica de derivats de cítrics de Manuel Agustí Hidalgo. - Aquesta indústria funciona des de fa més de vint anys, sent una de les primeres que es van instal·lar a Espanya. Actualment disposa de maquinària moderna i mitjans adequats per poder consumir cinquanta tones de fruita (taronja) cada vuit hores de treball, i és possible treballar tres torns diaris, elaborant, per tant, cent cinquanta tones de fruita diàriament. Els principals productes que s’elaboren són: Sucs naturals desairats i pasteuritzats, sucs concentrats en les seves diferents condensacions. Olis essencials de taronja en diverses qualitats. La producció és totalment absorbida pel mercat exterior exportant a diferents països. Els sucs de taronja, naturals i concentrats són indistintament envasats en barrils o en pots de llauna, a gust del client. Most de raïm sense fermentar és una especialitat de la fàbrica que ha estat creada per donar-la a conèixer a l’estranger sota una nova modalitat, que és la que en la seva elaboració i conservació no s’ha utilitzat antiferment ni producte químic algun. L’envasament d’aquest producte, el mateix que els sucs de taronja, es fa en barrils i en pots de llauna.