Poemes de Josep Forcada

Publicats al programa de festes de santa Quitèria de l’any 1982

EsglesiaProcessoSanQuiteria69VSimoMolinero.jpg
Al pas de Santa Quitèria

Manifestació patronímica, dia 22 de maig

a Santa Quitèria, després d’assaborir i

reposar l’arròs calderer, fent-li un prec de

gratitud fins a l’any que ve. Original

del poeta del poble Pepe Forcada i Polo

***

Al passar Santa Quitèria,

Almassora don goig viu.

La moreneta-el caliu-

els ofrena a tots molt sèria.

Desfila la processó.

Manifestació cristiana.

La creu s’alça al vent-galana-,

sense fer ostentació.

Els ciris-llengües de foc-

mai deixen de ventejar

i la cera derramar,

ses llàgrimes poc a poc.

Són llàgrimes d’alegria

d’un poble que al plor somriu.

La patrona a vora el riu,

vela per ell nit i dia.

I en este jorn onomàstic

a la Patrona i Regina…,

Almassora-al prec-s’inclina,

a son passeig eclesiàtic.

Una gamma de color

segeixen detràs dels ciris;

blau, groc, roig…,formant un iris

de novells capolls en flor.

Són les penyes que se fonen

amb un cos espiritual

i este passeig ritual,

a la Verge, tots l’adoren.

La brusa i el caragol;

els clafidors, l’embolic;

el corb, el rogle i els vint;

els casats i els que faltaven.

Els promotors d’armar gresca;

setge jorns dia i de nit:

sorollant i vinga el crit

ells fan reviure la festa.

Si està núvol o si plou,

fassa sol o fa malhora…,

enseguida va el bou fora.

La festa la porta el bou!

Pòlvora els va per l’artèria

que els fa bullir-corredora-

i sóna en tota Almassora,

com el cant d’una pregària.

***

Desfilen les comunions;

un planter de gessamins;

un verger d’almassorins;

pura blancor d’il.lusions.

Estandarts, guions, banderes;

penó de la confraria

que oneja amb gallardia,

fent honor a les calderes.

Nostra Verge Sobirana

és portada en blancs roquets

i els cures, molts satisfets,

al muscle passen la peanya.

I al pas de Santa Quitèria

les Dames que són la Cort,

la mantilla és el suport

de confradia tan sèria.

Cinc capes roges pluvials,

munten Corteig a l’imatge;

rendint-li cult a la Verge,

per la gran volta ritual.

I a guisa de colofó

la bandera de la Santa;

guió roig flamant que encanta

en quatre llistes fent dos.

Caldera en rojos clavells

com a senyera divina,

de la sang almassorina,

que se reflexa dins d’ells.

Sis jovinols portadors

vestits de roig; calça blanca.

El coure al clavell atrapa,

com vencell subjectador.

FestesCalderes70JoanCuecos.jpg
Un any més a les Calderes

Diàleg quiterià entre J.R. I Quitèria, original de Pepe Forcada i Polo

***

-Quitèria, Què tu no vens?

-Ara eixiré, J.R.

-L’Esmeralda està tocant.

Les notes del pasacalle

no te fan moure la sang?

No te somouen el cos?

Afanyat, no t’entretingues;

van a repartir l’arròs?

-Vaig a canviar-me la falda.

Espera un poc Joan Ramon.

Ves tu, baixam de la falsa,

les sabates de xarol.

-Per a què vols dur sabates?

Vas bé’n les sabatilletes.

Afanyat i no t’encantes,

i anem a per les cassoletes.

-Vols dir que s’acabaran?

No patisques J.R.

Jo tinc preparat un flan

per ca u

per raere del potage.

En fam no se quedarem

que tinc plenet el rebost.

I el cuixot l’encetarem

que es farà ranci el gran gos.

-Ja sé que res ens fa falta

que tenim la panxa plena.

No estem en els anys quaranta,

que allò eren viure’n pena.

-De pensar m’entra canguelo;

n’ho nomenes, J.R.

De pensar amb l’estraperlo,

dolor de ventre m’agarre.

No es posem de malhumor

i desterrem el fantasma,

moltes voltes la tristor

apareix sense buscar-la.

-Deixa això, Quitèria, i pensa,

que de dia en dia esperes

de que arribe la despensa,

de l’arròs de les calderes.

D’eixe riu de gent que ve

de tota mena de races;

que acollim al foraster

sense distinció de classes.

Eixa fira que es desplaça

amb la plàstica quincalla;

sortida i ben preparada

de joguets per a xicalla.

Bijuteria que crida

l’atenció a tantes donzelles

d’entre tanta fantasia….,

medalles, collars i polseres.

***

Va un tren que vola…,leré…

La Panderola…, leré…

La traca explota i s’encen

dins d’els cors eixa explosió

com la carcassa en el vent

rebenta amb un gran tro.

Xiulits de cucs voladors,

rabiosos pugen amunt.

L’estallit dels tronadors,

van terrers donant-nos fum.

Pòlvora cristiana i mora;

t’asusta i te fa sentir.

I els ciutadans d’Almassora

l’explosió no fa clapir.

I entre castells i masclets

vivim tanta fumerola,

que ens fa recordar aquells,

xiulits de La Panderola.

Leré, leré, va un tren que vola.