Antonianes
Josep Galí. Publicat al programa de festes de 1979
Va fundar la Pia Unió de Sant Antoni, l’any 1901, n’ Isabel Amunategui Cocullo dona del notari d’ Almassora , senyor Andreu Gómez Begué . Aconsellada i encoratjada pel pare fra Camil Tomàs definidor de l’orde franciscà amb residència a sant Francesc el Gran a Madrid.
Naturalment que no anem a ressaltar la ingent i gairebé sempre oculta tasca de les antonianes. Simplement registrar que van començar sent 13 zeladores i diverses aspirants. Que en els seus inicis confeccionaven principalment jerseis i gorres que venien per lliurar la recaptació entre els pobres, atenent especialment els malalts necessitats.
Després, el primer diumenge de cada mes, rifaven una mica del que la gent lliurava, normalment animals: pollastres, corders, i fins a un any, es recorda, la rifa d’un burret. Que per aquelles dates seria una mena de Seat sis-cents d’ara.
Els dimecres de cada setmana dues zeladores recorrien casa per casa totes les del poble demanant almoina amb uns cepillos o caixes tancades: “Per als malaltets de Sant Antoni … fan caritat?”
Els dijous, Zeladores i Aspirants apedaçaven la roba que se’ls lliurava per repartir degudament apedaçada. Els divendres distribuïen el pa.
Els diumenges passaven a cobrar, pesseta a pesseta i fins cèntim a cèntim -que temps aquells!- els minvats lloguers que després es diran. Tots els dies de l’any, alternant les zeladores, repartien a domicili robes i estris, menjar i medicaments. Acompanyant al desvalgut, consolant al trist ….
El que es continua fent en l’actualitat amb les modificacions imposades per les necessitats presents. També en dates i millores. Per exemple, els lloguers no hi ha necessitat de fragmentar durant els quatre diumenges de cada mes: es cobren d’una sola vegada. La roba que ara reben les antonianes es troba en perfecte estat de conservació i fins i tot alguna completament nova.
El seu domicili social ha servit en el transcurs del temps per a tota classe d’empreses benèfiques i socials, culturals i religioses. Hi celebraven la catequesi parroquial, escoles nocturnes, repartiments benèfics de Càrites, exercicis espirituals, etc . Actualment l’ocupen les religioses clarisses mentre se’ls reconstrueix el convent.
Aprofitant el seu emplaçament amb façana a tres carrers: Cementiri, Sant Lluís i Caritat. L’estar al costat del convent de les clarisses i l’església del Crist del Calvari, ja es parla d’edificar en aquest solar una residència d’avis.
Va arribar a aquells llunyans temps un dia que van haver de creuar les antonianes amb algú a qui cuidar i atendre, que es trobava voluntàriament desvalgut i oblidat de si mateix de tant preocupar-se per tots els altres. Es tractava del senyor Josep Ortiz Millà Manina que portava una vida austera com d’anacoreta a la partida les Solaes del Terme de Vila -real d’on era oriünd. Encara relacionat intensament amb Almassora per trobar-se una germana seua religiosa al convent de les clarisses.
El que va fer que aquest home comencés a construir, sobre uns amplis solars de la seua propietat, casetes amb destinació als més pobres i ancians. Cobrant, i no a tots, una mòdica quantitat per lloguer que destinava sencer, sense reservar-se res per a ell, a construir noves cases. Arribant a les 82 habitatges actuals que formen l’anomenat barri de Manina entre els carrers Mare de Déu de Gràcia, Puríssima, Caritat, Socors i la Pau. Totes de planta baixa però amb una superfície de prop de 90 metres quadrats cadascuna. Habitatges que va lliurar a la Pia Unió perquè seguís acollint en elles als més pobres i desemparats ancians.
Es van començar a cobrar uns lloguers de 1,5 pessetes al mes. No han llegit malament: sis quintzets al mes. Ara es cobren 50 pessetes en unes i 100 pessetes en altres, igualment mensuals. Estant habitades la majoria per dones d’avançada edat: vídues i solteres. Igualment per alguns matrimonis. Si disponguerem de temps i espai podríem comptar altres detalls realment curiosos alhora que sàviament previsors. Com ara que en l’habitatge 37 al carrer la Caritat es va construir un pou d’aigua potable perquè s’abastís d’ell tot el barri. O que la número 35 del mateix carrer estava destinada per vianants sense mitjans econòmics on albergar-se . Mai en la concessió d’aquests habitatges ha hagut ni hi ha discriminació de cap mena , menys fins i tot religiosa, de ningú s’ha indagat el seu catolicisme ni si és o no practicant.
L’huracà de la guerra civil es va emportar els pocs documents i records (són dones d’acció i de pocs papers) que es conservaven a la casa de les antonianes. Avui només es pot veure en ella una urna amb un solideu de Sant Pius X que va portar de Roma el cofundador pare Camil, i els retrats de les dues primeres presidentes. Com una altra gustosa obligació a càrrec d’aquestes esforçades dones hi ha la neteja i conservació del nínxol de Manina que va voler ser enterrat al nostre cementiri municipal en morir el 4 de febrer de 1924 a 85 anys d’edat.
Diguem per acabar, que quatre presidentes han desfilat per aquesta Pia Unió de Sant Antoni. La fundadora que ja s’ha dit, N’Àngels Beltran Manrique (imatge de la dreta), Na Dolors Vilar Morellà i l’actual. Que rendint inflexible culte a l’anonimat en què sempre han volgut romandre ocultes, s’ha negat rotundament a que publiquem el seu nom.
Josep Galí Sanxo