Oratge
Vent
Publicat al diari de Tarragona del 21 de gener de 1879
Es tanta la taronja que els vents d’aquests dies arrencaren dels horts de Castelló que es venia la taronja a mig quinzet l’arrova i encara aixina no trobava compradors. De Vila-real, Onda, Almassora i Borriana diuen que són enormes les pèrdues.
Pedregada
Publicat al Diari de Tarragona del 3 de maig de 1884
Una carta que rebem de Castelló ens confirma la trista notícia de la tempesta que va descarregar el dilluns sobre aquella comarca. La pedra es va estendre per la zona que hi ha entre Almassora i Borriana, però on més va castigar va ser entre el riu Millars i uns dos quilòmetres abans d’arribar a Castelló. En aquell espai va deixar completament malmeses les collites, caient la pedra amb tal força que va trencar un filferro telegràfic.
Tempesta
Publicat al diari de Tarragona del 26 d’agost de 1904
Telegrafien de Castelló que en el poble d’Almassora va descarregar una terrible tempesta. Caigueren uns quants llamps, u dels qual matà un jove de 20 anys anomenat Josep Manrique. Es creu que van ocórrer altres desgràcies per l’efecte de la tempesta.
Publicat al diari de Tarragona de l’11 de juny de 1909
Ha caigut pedra
Les notícies que ens han facilitat un testimoni presencial de la devastadora tempesta que aquest matí ha caigut sobre la veïna i important població d’Almassora, són realment desconsoladores i esgarrifoses. Les collites dels camps es consideren irremeiablement perdudes, sent incalculable el dany causat. Per donar una idea només cal dir que als carrers hi havia alguns llocs que aconseguia la capa de calamarsa més d’un pam de gruix. La Panderola arrossegava considerable quantitat de calamarsa al seu pas per l’interior de la població. La part més castigada pel temporal és una faixa compresa entre el riu Millars i Almassora, i des del Barranc de Fraga a les afores de Castelló. La secció d’Almassora al referit barranc encara que també ha sofert, no són els danys de tanta consideració. No es tenen notícies que hagin ocorregut desgràcies personals, per més que se suposa que en el terme municipal han caigut diverses llamps. A Borriana no ha causat cap dany, i a Vila-real poc. A Castelló una zona compresa entre l’Oval fins a l’Hort de Pràctiques, disminuint fins Benicassi. El cànem sembrat en aquests terrenys ha estat destrossat. A la Ribera ha causat grans danys, fins a l’extrem d’haver-se perdut les collites en alguns punts.
Aiguat
Publicat al diari de Tarragona del 22 d’octubre de 1909
Pel motiu de la tronada de dimarts, en el barranc de Fraga al camí d’Almassora, les aigües s’emportaren un carro arrastrat per dos cavalls. El carreter va desapareixer i no es sap on para.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 30 d’abril de 1954
Primaveral
Quan solem llegir aquestes coses tan cursis que s’escrivien abans en versos i en prosa lloant la primavera, és que ens posem d’allò més rememorant els encants d’una estació, la agradable temperatura només gaudim a través d’aquests càntics. Ara, per un dia regularet, caldejat i amb sol: “primavera” en una paraula; hem de suportar altres quinze de pànic, amagant els nostres indefensos nassos en qualsevol local a porta tancada i no hi ha dret. Això és com oferir corretja a la fera, a aquesta fera dels que al menor motiu solen tirar pestes dins l’època actual. Enyorant de manera gairebé malaltissa un passat, segons ells, de ventures i aquestes sense fi. Un passat, que la veritat, ha de caure a terra si un rememora el vell refrany que i aconsellava: “Fins al quaranta de maig no et tregues un fil“. Del que es dedueix, que tota aquella poesia amanerada i embafadora, tot aquell escriure cursi i desorbitat va ser sempre tan sol producte d’una fantasia més o menys bohèmia perquè convinguem que no és mereixedora de cap gran lloança una estació que al que es veu , poques vegades o cap va estar d’acord amb les dates que li van assenyalar al calendari.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 22 de setembre de 1954
Retorn i escamoteig
Van tornant a la població els estiuejants. Es pot dir que entre el que resta de la present setmana i la vinent, quedaran desocupats completament d’estiuejants nostres vil.les, masets i alqueries, que de tot tenim a Almassora. Per cert, que tant parlar d’estiu i estiuejants i perquè això fos així ha faltat precisament la matèria primera que és l’estiu, que pràcticament no ha existit. Si bé hem hagut de dormir a les nits gairebé sempre acompanyats d’una manteta com a l’hivern en una època en què teòricament hauria d’haver imperat la canícula, en compensació ens hem lliurat aquest estiu de la devastadora rosquilla negra que alguns pessimistes l’establien ja permanentment en els nostres camps. No ha tornat la plaga. Si això ha estat per falta de calor, benvingut la fresca.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 22 de juliol de 1955
Quina mitja horeta de tempesta, Sant Déu !. A dos quarts de la una de la nit del dimecres dia 20. Poques o cap vegada havíem vist cosa igual. Trons i llampecs sense interrupció, aire huracanat, aigua a torrents i una mica de calamarsa. Conseqüentment, molts arbres fruiters arrencats de soca-rel; les hortalisses fetes miques i en algunes partides del secà la taronja ha sofert considerablement a causa de la pedra. Afortunadament, en la part d’horta del nostre terme municipal no va caure calamarsa i les branques dels tarongers tampoc mostren cap dany. Algunes inundacions insignificants en edificis. Ensurts a granel i potser també algun petit enderroc de parets poc consistents. A Déu gràcies, cap desgràcia personal. Fins l’altra, que tard mil anys a vindre, caram, que cal veure la de coses rares (gairebé sempre perjudicials per al llaurador) que ens tenia reservada la naturalesa per a aquesta generació nostra.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 de maig de 1955
No es decideix
No es decideix, no, el temps a canviar. No plou de veritat des de fa no sé quan de temps. Quants anys fa. Ja és per sospitar. Es comença a regar les hortes amb l’aigua dels pous. Aquests, principalment els de secà, acusen alarmants mostres de disminució de cabal. L’arbrat mostra els efectes de la pertinaç sequera i adquireix per ella malalties desconegudes fins ara. No sabem que ha passat ací amb la pluja. No fa molts anys teniem almenys tres mesos d’hivern en què no es podia transitar pels carrers sense mullar-se. Amb lo bonics que són ara aquests impermeables femenins, i aquestes Katiusques i aquestes caputxes! … És per desesperar-nos. És broma i serios si ho creuen.
Passà la tronà
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 d’agost de 1956
La del dilluns de la setmana anterior, dia 20. Amb aquelles negrors, aquells llampecs i aquells trons, no feien presagiar res agradable. No obstant això, es va resoldre tot en aigua, degut en part, creiem, als molts coets que es van disparar. Encara que per ser veraços del tot, direm que alguna pedra i alguna pedreta va caure a Almassora. Però ni tan sols les hortalisses van acusar l’efecte. Prenent de la mà dels clàssics, símils, aclarirem que a la zona marítima va caure pedres com ametlles. Als voltants de la població, com cigrons. Però en ambdues parts amb molta aigua. Al Secà va ser tot aigua. Per aquesta vegada, doncs, va quedar afortunadament tot en només un ensurt. Que no va ser manco.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 31 d’agost de 1957 per Josep Galí Sancho
Per cert que les pluges d’ara a mes, com diem, d’haver refrescat la temperatura, han fet que s’ompliren fins a la vora les séquies. Amb els que satisfan els anhels dels que real o artificiosament sentien tanta set pels seus camps i pels seus horts. Aigua per regar que en el seu dia va quedar, aquest estiu, racionada per torns de rigorosa necessitat, i que va aconseguir el que ningú tinguera de lamentar la pèrdua de cap collita. Ni tan sols vore minvada. Ai!, L’ordre en totes les coses!. Si no haguera estat aixi, estem segurs no hi hagues hagut d’aquest or líquid ni per començar.
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 26 d’octubre 1957 per Josep Galí Sancho
La primera ha de ser, naturalment la de l’aigua. És la pluja la primera protagonista del drama que està vivint el litoral llevantí. Almassora enclavada en aquesta zona, no havia d’evadir-se a aquesta palpitant actualitat. Perque va començar a ploure ací el dia primer d’aquest mes amb una insistència que deixava ben pocs parèntesi perquè lluís el sol i regnés el temps primaveral que estem acostumats. Per això aquest continu diluviar paralitzà totalment els treballs al camp. Per això, naturalment, des del dia primer d’octubre, van quedar-se sense jornal els bracers agrícoles. Ara ve bé el nomenar allò que diuen que els jornalers agrícoles, en determinades èpoques de l’any, perceben jornals prou elevats. I ara, què?. Bona està la vida d’avui per passar-se gairebé tot un mes sense guanyar ni un cèntim. El resultat el que coneixem: que la gent s’evadeix, com siga, de les feines del camp. Malgrat els jornals elevats, i malgrat la reduïda jornada de treball. Malgrat tots els pesars. És lògic. Tenim després la catàstrofe valenciana que ha calat ací emocionalment amb la mateixa intensitat que a tot arreu. Per això, igual que en altres poblacions, es va pastar pa a Almassora per la llavors famolenca capital del Túria. Se segueix en aquests moments recollint queviures i roba per als que tot ho van perdre.
Hem de considerar, a propòsit d’inundacions, que ja la sorollosa crescuda del riu Millars ens anava preocupant en aquesta la seua desembocadura, durant el dilluns dia 14 de l’actual en contemplar l’immens i gairebé desproporcionat cabal que discorria per la seua llera en aquella data. Sort que sembla -gairebé estem segurs d’això pel que hem vist que gràcies a Déu que va inspirar als homes perquè construïren els pantans del Sitjar i de Maria Cristina, tots dos pantans van parar el primer cop i podem avui dia ser dels afortunats que ajudem, i no dels desgraciats que han de ser ajudats. Ve després la grip, Ai! la grip asiàtica! Tot és veure aquests dies pel poble i els seus voltants, cares pàl·lides, sentir tos més o menys insistent i notar absències per imperatiu d’haver de fer llit. No ens resistim de deixar d’afegir que en molts casos això de la grip asiàtica és pur conte. Perquè vestís bastant el dir-ho així. Més la realitat és que es tracta pura i simplement de vulgars i corrents constipats.
Segueix després el panís. Del qual ja vam dir al seu dia que havien sembrats centenars -potser milers- de fanecades en el nostre terme municipal. Ara s’està a el desgranat i assecat del mateix. Per aquest motiu per això últim, els nostres carrers i voreres apareixen sembrades del daurat cereal per aprofitar el sol actual del que durant tants dies ens vam veure privats. Per tot això lo del satèl·lit artificial ha quedat relegat a un fosc segon o tercer terme de l’atenció general. És que és veritat cau això tan lluny!.
31 de desembre de 1959
vent
Juntament amb la ja tradicional dels Betlems, del general sacrifici d’aus de tota índole i condició, dels tiberis fins a la congestió i de les rituals felicitacions escrites, murmurades o a plena veu; el signe nadalenc almassorí d’aquest any ha sigut el vent. Antipàtic vendaval que no va deixar de bufar un moment durant els dies 25, 26 i 27, deslluint la festivitat dels mateixos, d’una manera especial durant el que solia ser agradable passeig matinal en finalitzar l’última missa. Llàstima. Perquè sobretot l’element femení, anava a lluir uns models expressament reservats per aquestes solemnitats.