Arqueologia El Torrelló
- Ceràmica de vernís negre per Ferran Arasa i Gil
-Excavacions i objectes per Gerard Clausell i Cantavella
CERÀMICA DE VERNÍS NEGRE DEL POBLAT IBÈRIC D’EL TORRELLÓ
Article de Ferran Arasa i Gil. Publicat al butlletí de l’Agrupació Cultural La Vila-roja. Maig 1983
A la vora del riu Millars i en terme d’Almassora es coneix des de fa anys un poblar ibèric amb el nom d’El Torrelló. Actualment presenta la forma d’un pujol d’uns 2 metres d’elevació i escassa extensió. Degué tractar-se d’un xicotet poblat fortificat situat sobre el single del riu, amb un primer moment d’ocupació en l’Edat de Bronze i molt semblant a un altre que amb el mateix topònim i riu amunt hi ha al terme d’Onda, i que fou excavat l’any 1974. Altres assentaments ibèrics situats també a vora riu foren El Castell i Vilamoncarro. El Castell fou un extens i ric poblat de l’Edat de Bronze sobre el que va existir un assentament ibèric, del que desconeixem extensió i importància; el castell que es va alçar en època musulmana va destruir en bona part els nivells arqueològics d’aquestes dues ocupacions anteriors. La recent excavació d’urgència realitzada pel Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació en col.laboració amb l’associació arqueològica de Castelló i l’Agrupació Cultura La Vila.roja ha permés comprobar l’existència de ceràmica ibèrica en aquest jaciment. En la partida de Vilamoncarro hi ha un pujol que fou desemboscat fa anys; segons testimonis recollits per Norbert Mesado podia tractar-se d’un jaciment de semblants característiques a Vinarragell.
El poblament antic del terme d’Almassora és complementaria amb l’habitat prehistòric de l’abric de l’Assut, els enterraments en urna del Ferro I d’El Boverot, les vil.les romanes de la Vila-roja i santa Quitèria, les troballes submarines d’època romana de la Roca del Garbí i Benafelí, i els jaciment medievals de la Vilaseca i el Castell.
El Torrelló d’Almassora és un interessant jaciment ibèric que a pesar del seu bon estat de conservació ens resulta prou desconegut. Contem unicament amb els materials procedents d’una petita excavació realitzada fa alguns anys per socis d’aquesta entitat, entre els quals hi ha un lot de ceràmiques de vernís negre d’importació. Aquest tipus de ceràmica és relativament ben conegut, i pot ésser d’una gran utilitat a l’hora de datar els distints moments d’ocupació dels poblats ibèrics, especialment els moments finals de la seua vida, quan són destruïts o abandonats. Així, per mitjà d’aquest productes ceràmics de caire exòtic podem arribar a saber amb aproximació la cronologia de la darrera etapa en què El Torrelló estigué habitat. El primer tipus d’aquests productes ceràmics que arriba de forma massiva als poblats ibèrics del litoral peninsular és la ceràmica Campaniana A. anomenada d’aquesta manera per ser originària d’aquesta regió d’Itàlia i per les característiques peculiars de la seua pasta i vernís. Es tracta d’una ceràmica típica del segle II abans de la nostra Era, i amb les àmfores que transportaven el vi de la Campània és el testimoni material de la penetració imperialista romana en la Península Ibèrica.
Per a l’estudi de les distintes formes i característiques d’aquestes ceràmiques hi han dos treballs fonamentals: el ja clàssic de N. Lamboglia, i el recentment aparegut i exhaustiu de J.P. Morel. Passem ara a veure els materials objecte d’aquest estudi.
1) ET-A1: 13 fragments reconstruibles d’una patera amb la vora girada i el peu engrossint; pasta rogenca clara, dura; vernís lluent amb irisacions; marques de subjecció; no es conserva senyal de conservació; dm. Màx. : 26′7 cm.; altura: 5′4 cm. Campaniana A. Forma Lamboglia 36; Morel tipus 1313 c 2) ET-A2: 8 fragments no reconstruibles d’una patera o copa amb inflexió pròxima al llavi i una estria impresa superficialment en el fons; pasta ocre ataronjada, fina i dura ; vernís mat, blavenc i dens; dm.: 30 cm. Podria tractar-se d’una forma Lamboglia 27 c o d’una copa tipus 4251 a de Morel. 3) ET-A3 i A5: 11 fragments no reconstruibles d’una copa de peu alt i anses verticals bífides, amb decoració pintada consistent en tres filets de color blanc, taronja i roig fosc, pasta rojenca clara, dura; vernís lluent amb irisacions; dm.: 10 cm.; altura: 8′2 cm. Campaniana A. Forma Morel 68 c ; Morel tipus 3131 c . 4) ET-A7: fragment de fons i base sense peu, pasta roig-ataronjada, dura; vernís lluent, amb irisacions; decoració impresa en el fons consistent en quatre palmetes, de les que es conserven una i part de l’altra, voltades de dues línies a la rodeta. Campaniana A. 5) ET-A6: fragment de bec d’una llàntia de disc, probablement amb apèndix lateral; pasta taronja-groguenca, grisa en la punta, dura; vernís molt fi, d’escassa qualitat, poc lluent, amb taques clares. De les cinc peces recollides hi han tres que presenten unes característiques assimilables a les de la ceràmica Cam A., mentre que les altres dues poden pertànyer a produccions anteriors -des de finals del segle IV i tot el segle III- o fins i tot contemporànies d’aquesta. La peça nº 2 resulta de difícil classificació per estar molt incompleta, a més a més que el seu perfil és un tant inusual. La seua bona factura em fa pensar en un producte itàlic, tal vegada a l’àrea etrusquitzant, amb una cronologia probablement del segle III a.E. La peça nº 5, no representada, sembla més bé una imitació, donada l’escassa qualitat del vernís. Les llànties d’aquest tipus són característiques dels segles III-II, i les imitacions vernissades deficientment es daten en el segle III i són pròpies de l’àrea d’influència púnica. Quant a la Campaniana A., Morel classifica la forma Lamboglia 36 dins de l’etapa mitjana de la seua producció, amb data general entre el 180-100 a.E.; La seua bona factura fa pensar en una producció antiga, pel que podria datar-se cap a la meitat del segle II a.E.. La copa Morel 68 està també inclosa en la mateixa etapa de la producció de la Campaniana A. Morel situa aquest tipus pels voltants del segon quart del segle II a.E., datació que em sembla prou ajustada donada la bona factura de la peça.
Així doncs, l’estudi de la ceràmica de vernís negre del poblat ibèric d’El Torrelló ens ofereix una datació aproximada entre els segles III-II, amb un possible moment més antic definit per la peça nº 2 i tal vegada la nº 5, i altre final cap a la meitat d’aquest darrer segle. Degué ser en la primera meitat del segle II a.E., quan es consolida la dominació romana en la zona oriental d’Hispània, que El Torrelló es abandonat o destruït, probablement a causa dels conflictes inherents a la conquesta.
Del llibre Excavacions i objectes arqueològics del Torrelló d’Almassora. Director
Gerard Clausell Cantavella
El poblat del Torrelló del Boverot se situa a l’oest del Terme Municipal d’Almassora en la Plana de Castelló, a 70 metres d’altura sobre el nivell del mar en les terrasses superiors del riu Millars. El poblat, un tell o tossal artificial elevat entre 4 i 5 metres sobre la roca, s’assenta sobre un esperó que s’endinsa en el interior del riu Millars, les terrasses del qual es van formar per la deposició dels al.luvions arrossegats per l’aigua que en arribar al mar Mediterrani, conformava un delta fluvial de prop d’un quilòmetre d’ample i que en l’actualitat es troba practicament camuflat. Aquest delta fluvial potser va estar navegable fins a escassos quilòmetres de l’actual costa i devia arribar molt probablement vora al poblat de Vinarragell, assentament amb espectaculars semblances amb el Torrelló del Boverot. Així doncs, el Millars marcarà l’existència de nuclis d’habitació i d’enterraments des de moments antics. Al llarg de tot el seu llit serà una gran via de comunicació entre l’interior de les actuals comarques castellonenques i la zona propera a Terol ( l’Alt Millars ) amb la costa marítima mediterrànea; tenim com a exemple els trasbals comercials durant els segles VIII al VI a. de C. amb l’intercanvi de recipients ceràmics realitzats a mà i portats des d’altres terres, com el Baix Aragó i l’Ebre Mitjà fins i tot amb les importacions fenícies realitzades des de les costes del Sud-Est de la Península Ibèrica que arriben fins el Torrelló i el converteixen en el distribuïdor per a l’interior de la zona esmentada. Serà el mateix riu, l’antic Udiva, qui determinarà l’existència de fronteres en diversos moments culturals, com pot ser el cas del moment final de la cultural ibèrica entre la tribu dels edetans al sud del Millars i els ilercavons al nord.
Característiques generals del poblat.
L’assentamnet arqueològic del Torrelló del Boverot d’Almassora i de tota l’àrea perimetral cobreix un espai temporal bastant llarg des del paleolític superior final fins a la conquesta de Jaume I (1234-1240). En concret, el tell assentat sobre les terrasses d’un xicotet meandre, aporta una cronoestratigrafia més reduïda, perquè nomes sembla tenir-hi cabuda restes d’un actic poblat que s’inicia amb el bronze mitjà (1300-1200 a.de Crist) i acaba en el moment final de la cultura ibèrica, quan s’abandona aquest enclavament i es trasllada pocs metres cap a l’interior. Aquesta llarga durada comporta la superposició de succesives i diverses estructures d’habitatges, on l’aprofitament de l’espai i les estructures anteriors no permet, de vegades, discernir clarament tots els nivells d’ocupació. Un cas molt clar és l’habitació 2 on, a una estructura del poblat d’una fase més antiga se superposa l’habitatge 2, que sembla ser de l’ibèric final. En contraposició al complex sistema urbanístic, es poden documentar els sobtats abandons que sofreix aquest poblat durant el bronze mitjà final, cap al 1200 a. de C. En el bronze final, amb restes arquitectòniques clares, en divesos moments del segles VII a. de C. amb gran varietat de ceràmiques a mà, juntament amb altres a torn fenícies, en els inicis de la iberització, i finalment els últims saquejos que forçaren la desaparició com a nucli de població cap a mitjans del segle II a. de C. Per tant, els habitants d’aquesta xicoteta talaia fortificada situada en un punt estratègic del riu Millars disposaven d’un riquísim material amb que van haver de comerciar, convertint-se en un enclavament distribuïdor de mercaderies; així tenim peces ceràmiques portades des de l’interior de l’actual província de Terol i formes típiques del camp d’urnes de l’Ebre mitjà, fins i tot metalls per a la refosa, així com ànfores fenícies característiques de les costes del Sud-est peninsular que s’havien d’intercanviar amb els productes citats. Però aquests mateixos pobladors, controladors del territori i en certa mesura de les riqueses i del poder, també van sofrir en moltes i variades ocasions l’atac guerrer d’altres pobles o gents encara desconeguts per nosaltres, la qual cosa ens permet, en l’actualitat, , disposar d’un variar i riquísim llegat patrimonial que podem estudiar i exposar.
Sembla que amb el temps, aquest reduït poblat continua amb una vertadera preponderància dins del marc genèric del poblament ibèric de l’actual província de Castelló. Un exemple clar es la fase final del poblat, amb ceràmiques, encara que molt poques en quantitat, pròpies i típiques d’altres zones com l’Edetània amb representacions d’animals i una escena figurada de gran realisme, o una excepcional troballa epigràfica, components que encara ara són molt escasos en aquesta zona septentrional del País Valencià. Al costat de tots aquest elements, hem de tornar a citar una vegada més, les tres urnes existents en la incineracíó 20 de la necròpolis del Torrelló, les quals, de totes totes, van ser portades i fabricades en un lloc llunyà a aquest assentament, amb un fi clar, resguardar i mantenir les cendres d’uns individus incenerats, en concret una dona i un xiquet, molt possiblement mare i fill amb un bon estatus social.
Les muralles
Les primeres tasques arqueològiques científiques van començar amb la campanya d’urgència de 1988-1989, quan ja es va constatar la importància de l’assentament. Aquest poblat es pot vincular i emparentar amb els distints poblats que es troben en la mateixa vall del riu Millars, Vinarragell, Castell d’Almassora i fins i tot la Vilaseca.
L’entrada al poblat s’efectua per l’única part accessible, al nord, zona que per tant també serà la més vulnerable; a més, es construeix una gran muralla que impedeix l’accés directe al poblat, ja que la resta estava protegit de manera natural.
1. La muralla exterior
El treball efectuat en el decurs de les distintes excavacions ens ha descobert un llenç de muralla de 57 metres de longitud , el qual es divideix en tres fase constructives; les dues últimes són les millors conegudes, mentre que la tercera, la més antiga, resta practicament sense excavar.
a) La muralla vertical
El primer llenç de muralla amb 18 metres longitudinals des d’un cantó a l’altre, es troba realitzat amb paraments de grans blocs irregulars de calcària, de més o menys grandària, amb una abundant quantitat d’escletxes a la pedra que reforcen i subjecten les primeres. Presenta una forma quasi circular, amb una altura mitjana d’uns 160 cm. I s’assenta directament sobre la roca del terreny, amb una amplària de prop de 260 cm. La cara externa ofereix al visitant una verticalitat i una puresa arquitectònica de formes que impedeix pensar en la possibilitat d’accedir a l’interior del recinte. En els dos extrems s’ubiquen dos angles rectes que descansen directament sobre la muralla anterior. La cara interna, per tant, s’abona a la segona construcció, cronologicament anterior a la que acabem d’esmentar. La primera muralla, completament recta, va ser l’última en elevar-se, molt possiblement a finals del segle III a.de C. en els darrers moments del poblat. La seua fàbrica, llaurada amb maçoneria de calcària, s’acararia in situ, utilizant-se les esquerdes resultants per a reforçar i subjectar les unions. Dels dos angles conservats, l’est s’assenta directament sobre la roca, mentre que l’oest assoleix els 430 cm. de profunditat; a més, ara com ara, desconeixem la base, la qual cosa ens permet pensar en comprovar que la roca ha estat tallada, que ens situem davant d’un vall de protecció, situat al costat de la possible porta del recinte fortificat.
b) La muralla atalussada
La segon muralla exterior, que sembla tancar aquest xicotet oppida, ofreix també una forma pseudocircular amb un mur de parament diferent i de secció troncopiramidal el qual va estar elaborat amb una tàpia de xicotetes pedres irregulars superposades i entrellaçades amb morter de fang. La tècnica constructiva per a alçar 28 metres actuals d’aquest nou llenç de muralla es trenca en l’angle recte que esmentem. És precisament en aquesta unió d’ambdues muralles, on sobté la major potència, que assoleix gairebé 4 metres fins a descansar sobre la roca. L’amplada del llenç és de 2 metres, encara que hem de recordar que la part posterior, o final, no l’hem constatada de moment ja que a l’interior trobem altres murs i construccions anteriors que, ara com ara, ens resulten més interessants per conservar i mantenir. En l’amplada documentada, comprovem com s’ha format la segona muralla, mitjançant la unió de murs irregulars més xicotets que es construeixen al mateix temps per a conformar un conjunt unitari. Tot aquest complex sistema constructiu es rastreja també en l’altre angle on es comprova la superposició d’ambdues muralles i les distintes alineacions pétries que configuren la segona.
Els materials arreplegats en les intervencions són abundants i diversos; pertanyen al moment intermedi i final de la cultura ibèrica.
c) La muralla ciclòpia
Paral.lela a la primera muralla, a tres metres, vam situar l’unitat estratigràfica UE 4, un mur de 50 cm. de grossària i registrat des del començament de l’excavació, el qual es va d’haver de construir en diversos moments. És just en el quadre C-3 on trobem una pedra de dimensions molt majors, posada tangencialment al mur de forma vertical, que indica el lloc on comença a sorgir l’altre llenç de muralla que poc o no res tenen a veure amb els que hem vist fins ara i que denominem UE 540.
Aquesta nova unitat, UE 504, dibuixa amb una muralla pseudocircular amb 14 nous metres que s’ubiquen en la part nord-oest del poblat. La construcció s’assembla poc a les anterior, atés que s’ha alçat amb grans pedres sense desbastar i disposades d’una manera aleatòria sense una atenció aparent. Aquesta poca cura s’observa també en el material petri utilitzat ja que tampoc és calcari sino blocs arreplegats, principalment conglomerats, que es juxtaposen per conformar una gran paret d’un metre aproximat de grossària que en la cara externa ofereix un llenç vertical, mentre que la interna torna a denotar una certa irregularitat amb uns blocs que sobreïxen dels altres. Comprovem doncs, que la UE 504 se superposa a les habitacions utilitzades amb anterioritat, com és el cas de les obtingudes durant la campanya de 1997, les habitacions 16 i 17. En la part exterior, aquesta nova muralla no ens reflecteix pràcticament cap tipus d’estratigrafia, tan sols hi ha una gran quantitat de grava de riu que assoleix una mica més de 200 cm de profunditat. Els materials arreplegats són escassos fragments de ceràmica ibèrica antiga amb uns altres fabricats a mà.
2. La muralla interior
Aquesta muralla la documentem des del començament de les excavacions, donat que vam aprofitar un xicotet sondeig clandestí per situar una de les coordenades, la UE 13, que amb el decurs dels treballs s’havia de convertir en la muralla interior, amb una longitut total de 15 metres de forma atalusada, igual que la segona externa. S’hi uneix una torre quadrangular, que serveix d’avançada i alhora de protecció. Formalment s’ha alçat de forma troncopiramidal amb les filades inferior de forma que sobreïxen una mica més que les superiors utilitzant pedres irregulars unides amb argamassa de fang pastat.
Aparentment, s’insinua en el quadre E-9 un tall perpendicular que la podia dividir en dues fases constructives, una anterior a la que s’adossava amb posterioritat la torre que hem esmentat i una més tardana que s’unia a la primera fase. La forma de planificar l’estructura és realment semblant a la seguida en la segon muralla exterior, aprofitar el material petri existent i distribuir-lo de la mateixa manera, amb filades superposades que donen grossària i consistència. Durant la campanya de 1994, es va comprovar que adossada a la muralla s’implantava una torre quadrangular, la qual haviem denominat anteriorment UE 26. Aquesta torre té uns costats de 520 cm, de la part davantera, direcció est-oest, i uns costats de 435 cm nord-sud; es recolza sobre la muralla atalusada a què hem fet referència. A’alça mitjançant pedres irregulars d’entre 40 i 60 cm. Sense travar, és a dir, es tracta d’una construcció de pedra seca que es diferencia notablement de la resta de murs. Interiorment es comprova que allò que s’ha excavat és un farciment compacte de pedres que conformaria la base de la torrassa que devia protegir una part de la muralla; així doncs, constituïa una avançada potent perquè hi haguera un major angle de cobertura i per tant més espai protegit. Estrategicament devia estar molt ben situada, atés que així es produeix una ruptura del llenç, en benefici d’una major defensa dels habitants. Estratigraficament va ser alçada sobre un farciment de grava de riu dipositada sobre nivells d’inici del segle VI a. de C. El material que s’arreplega en aquesta plataforma rectangular és ceràmic fabricat a torn.
Durant la campanya de 1997 amb l’ampliació de l’àrea d’excavació es va produir un augment considerable en els metres linials de la muralla, 8 en total, i es començà a reconeixer part d’una possible nova torre de vigilància que resegueix el llenç. En el moment que reprenguem les excavacions, es comprovarà si aquesta torre forma part de la mateixa muralla o correspon realment a les torres que de vegades s’adossen a la porta d’entrada al poblat, cosa que seria més sugeridora. La unió d’aquesta muralla i la interior descrita abans no és totalment diàfana, ja que hi ha un mur en la intersecció dels dos talls o zones arqueològiques.