Nom és Almassora

Topònim Almassora

Josep Sorribes i Doñate

Ja fa uns quants anys, amb la intenció de donar-les a conèixer entre els almassorins a través d’un resum divulgatiu, començàrem a recopilar diverses interpretacions referides al topònim Almassora. En principi, la cosa pareixia ben simple: només calia consultar una sèrie de textos, traure´n cites, ordenar-les, donar-li forma a un articulet … i a la imprempta. Però tot ha estat ben diferent: ni senzill, ni ràpid, ni descansat. En aquells moments, no ens podia passar pel cap, ni remotament, que acabaríem defensant una teoria radicalment oposada a la que ens presenten els manuals escrutats.

Al-mansura >Almassora = La Victoriosa. a) Tractant-se d’un mot de provinença aràbiga, no devia perdre’s el dental nasal /n/, un fonema solar i en posició interna. El professor Coromines diu al respecte: ” Sabut és que el pas fonètic d’Almaçora a Almançora és facilísim, mentres que seria extraordinari i poc menys que injustificable en el terreny fonètic, un canvi en el sentit oposat”. No obstant la doctora Barceló, afirma que “els grups [ns] i [nz] assimilaven en [ss], com ocorre sempre en topònims formats amb (manzal): Massalavés, Massanassa, etc. b) El pas [u]>[o] és ben normal: si d’Al-mansur> Almansor, d’Al-mansura> Almansora ( però observe’s la permanència del fonema /n/. c) De tota manera, sobre la viabilitat d’aquesta hipòtesi un tan pelegrina, ja ens en parla En Coromines: “ La llegenda ja antiga de que l’Almassora castellonera fou fundada per Almansor no passa de ser una fàula pseudo-etimològica, fundada en el sonsonet”. No caldrà, per tant, que insistim més a rebutjar-la. Almàcsara> Almassora= “El molí olier”. a) Desde el punt de vista lingüístic, donant per bo el fet que es perda el so faringo-fricatiu sord [k], i que la segona [a] del segment nominatiu, “ per l’entorn faringo-velar s’esdevinga [o]” (segons la doctora Barceló), encara ens restaria per explicar l’extrany de la síl.laba tònica: trobem normal que d’(al-màcsara)>(al-màsera); però que d’(al-màcsara)>(al-masóra), amb desplaçament d’accent, no ens arriba a convéncer. b) D’altra banda, pel que fa a la verificació de la idea conductora de la lectura, no tenim cap documentació explícita, ni cap tradició oral, que ens permeta suposar que l’activitat principal de l’Almassora moruna o cristiana girara entorn d’algun molí olier. Al-mashura/Maqsura= L’Envoltada. a) De cara a la fonètica, tot i portar a favor la conservació de la tonicitat i el canvi [u]>[o], la total desaparició de[h] (faringo-fricatiu sord) o de [q] (úvulo-velar oclusiu) resulta, si més no, un poc singular. b) Per un altre costat, sobre la falta de correspòndencia entre aquest semema i la realitat, en parlarem després.

Uns arguments que no casen. A les hores d’ara, vistes les dificultats enumerades, resulta evident que no ens decantem per cap de les possibilitats citades. Els motius són ben senzills i prou més sòlids que els derivats de la sovint insegura discussió fonètica. Com hem fet notar, a l’hora d’explicar el nostre topònim, tots els tractadistes mouen de l’àrab; en canvi, no n’hi ha cap que s’haja preocupat de justificar- com cabria esperar que ho feren – per què i com arranca d’aquesta llengua. Fa la impressió, si s’ens permet, que els esmentats autors actuen per intuició i de manera preconcebuda. A tot estirar, els pocs que insinuen haver-se plantejat el problema de la filiació lingüística, el resolen remarcant que l’onoma comença per l’article “al-”; o, com fa Asín, esmentant la seua similitut amb uns altres topònims orientals citats per l’historiador Yaqut. El cas d’En Coromines encara és més significatiu; “ etimologia d’acord àrab i no ben aclarida”, ens diu. Però vegem: si no està ben aclarida , per què- preguntem- d’acord àrab?…. No convindria posar-ho en clar, això?, no cladria parlar-ne un poc de les característiques del poble i terme portadors del nom a analitzar?. Per la nostra part, amb tot el respecte que fa al cas, pensem- i se’ns haurà de perdonar- que no aniria mal que ens plantejàrem uns interrogants previs: a) El fet que el vocable Almassora comence per “al-” és una raó suficient per a establir la seua provinença aràbiga?…. De la mateixa forma ho fan Alacant, Alcoi, Alpont, Altea, Altura, Alcampell …..(o Albert, Albiol, Alfons, Alfred, etc.), i ningú no ha negat mai llur procedència pre-islàmica. b) Estem segurs, posem per cas, que la ciutat egípcia d’Al-mansura, ubicada a una zona adés fortament romanitzada, respon a un vocable autènticament aràbic?. c) És l’àrab l’única i exclusiva solució per a llegir el nostre topònim?… Perquè la presència sarraïna a les terres nostrades és inquèstionable; ….però si també ho són la ibèrica, la romana, la visigòtica, podem ignorar sistemàticament aquestes vies d’explicació i rebutjar, d’entrada, la seua possible paternitat del lloc primigeni i del seu nom?. Sincerament: per més mengívola que parega l’opció aràbiga (cosa que no neguem), tal com exigiríem en qualsevol altre cas, caldría que anara avalada per una sèrie de raons més convincents. Perquè, curiosament, entre els autors que defensen la sarraïnitat del topònim, trobem els qui més parlen dels antecedents romans de la població. Per exemple: L’historiador Diago (referint-se a la Conquesta i al Rei En Jaume), ens fa saber ”…i el Rei, quant li arribaren les noves de tan prosper succes, no pugué deixar d’alegrar-se molt, considerant la qualitat de la població y son fort i tranquil lloc i encara també la seua antiquitat. Que gran té aquesta vil.la, si es té en conter els senyals que romanen dels temps romans. Beltran Manrique: “…. nostra vil.la és d’orige romà, i l’antiquitat dels seus fonament venen de poc més d’un segle abans del Crist. Sanchez Gozalbo: “…. que és terre d’arrels militars és induptable, i el dia que queden ben explorats els molts jaciments del temer, resultarà certa l’ubicació del castre que donà més tard a l’Almassora musulmana, com es descubrirá la seua romanització ben clara a la Vila-Roja…. “. Podríem seguir afegint-ne cites i raonaments que destacaren més encara la manifesta incongruència; però ja en són suficients com a botó de mostra. Es clar, per tant, que si bé els àrabs senyorejaven Almassora, a jugar per les troballes arqueològiques i l’opinió de molts lletraferits, no foren els seus primers moradors. Per això pensem que uns i altres arguments no acaben de casar.

La nostra aportació. A pesar de l’escepticisme que mostrem, per motius de simple justicia, hem de confessar el nostre respecte i agraïment als autors que hem citat; evidentment, sense beure en les seues valuoses aportacions aportacions, aquesta nostra no haguera estat mai possible. Vegem , doncs, en breu resum, quines són les peces fonamentals de la nostra teoria: L’advertència d’En Coromines. Com ja hem vist, En Joan Coromines, després de dubtar entre “Al-mashura” i “Al-maqsura”, ens proposa la indicació que ens va fer obrir els ulls: “Si l’Almassora de Castelló procedeix d’una o d’altra etimologia és completaments duptós, i sols podrà decidir-se per raons d’ història arqueològica o urbana”. Ens afanyarem a dir que hi estem d’acord…. només a mitges; i que n’estaríem totalment, si se’ns pot permetre d’eixamplar la perspectiva corominiana (reduïda unicament a l’opció aràbiga), tot incloent-hi una discussió previa, represa sota la llum de les pròpies raons decisives esmentades per l’il.lustre filòleg, sobre la possibilitat/escaiença de vincular lingüisticament el topònim a una etapa anterior. Un pas en fals. Els autors que hem estudiat fan el seu primer pas en fals quan disseccionen i analitzen l’onoma que ens ocupa, pensant que la vil.la d’Almassora, l’Almassora moruna que conquerí Pere Cornell, lloctinent del rei Jaume, és el poble actual. Sense anar més lluny, Beltran Manrique, ens en parla de la murada sarraïna; i – no sabem com ni per que!- gosa d’ubicar al carrer major un suposat palau del moro Ben-Afelí, en un inmoble (la seu de l’Oficialat) …que fou construït el darrer terç del segle XVè ! O vegem Mª D. Cabanes:” ….una cosa tenim clara: resten troços de murà antiga per tot el lloc i es coneix amb el nom de Murà d’Almansor, com es digué també Almansora durant molt de temps el lloc”. Però tal com hem demostrat En Francesc Agut i qui açò redacta, l’actual nucli vell d’Almassora no existia durant l’etapa musulmana. I no existia, per la senzilla raó que el poble va estar traslladat al seu emplaçament modern, per voluntat del bisbe En Ponç de Torrelles, Senyor del lloc, allà pels volts del 1247. I aquí rau el motiu fonamental del nostre refús a admetre les tesis conegudes: si les primeres cases, forns, trulls, carrers, muralles, portals, etc de l’Almassora actual foren construïts a les acaballes del segle XIIIé, o primeries del XIVé és evident que no podem ajudar-nos, de cap de les maneres, a esbrinar la procedència i la lectura del topònim en qüestió. Per tant, no poden anar ben encaminats els autors que pretenen justificar semanticament les seues teories a través de la localització, configuració, aparença, estructura, o indústria d’un poble àrab que no existia.

Almassora la vella. La vila moruna d’Almassora, el poble al qual fan referència el Llibre dels Feyts, la Carta de Previlegis(1235), la Carta Pobla (1237), etc. era el Castell d’Almassora, el nucli poblacional antic, el que a partir de la tretzena centúria, per mor del trasllat dels seus moradors a la ratlla horta/secà, va haver de rebre el qualificatiu de “vell”. Així ens ho confirmen, entre altres, un document del 1275, en què l’esmentat bisbe de Tortosa demanava permís perquè li deixaren instal.lar una sénia, sobre la séquia de Castelló, per poder regar una vinya de la seua propietat, situada “ sub castrum vetus Almaçore”, el “Castell Vell d’Almassora” (i no d’Almansor, com algú encara vol que es diga), entitat coneguda també com Almassora la Vella (segons resa el popular verset), ubicada sobre terres que havien estat habitades des de l’etapa del bronze valencià.

Prehistòria i història d’Almassora. Vistes les anteriors premises, és evident que les etimologies proposades i les interpretacions dels autors que ens han servit de base, per tal com han estat emeses pensant en les característiques del poble actual, inexistent abas de 1247, només podran ser viables en la mesura que puguen ser reconduïdes i aplicades a la fesomia, emplaçament, condicions, història, etc. del solar del Castell Vell. Arribats ací, pensem que, com a mínim, hauríem de provar si l’advertència del professor Coromines ens ajuda, poc o molt, a resoldre la incògnita, a la llum d’un estudi d’història arqueològica i urbana. Per raons òbvies, no podem facilitar, ara i ací, ni que siga una breu ressenya de les troballes arqueològiques corresponents al terme d’Almassora. En substitució, només mencionarem els autors que avalen, amb les seus publicacions, la presència continuada de l’home al terme almassorí (i en concret al solar del Castell) des del Neolític: Diago, Cavanilles, Bosc Gimperà, Fletcher-Valls, Alcàcer, Fr Esteve, Beltran, Donyate, Sànchez Adell, Bazzana, Gusi, Guichard, Lòpez, Mesado, Morote, Arasa, Ramos, Wagner,…… ens parlem de l’abric de l’Assut, del Torrelló, de les urnes del Boverot, del nucli ibèric anterior a la reconstrucció del castell musulmà, de les séquies i làpides romanes, del tell submarí descobert a la platja del Manafelí …No seà, doncs, gratuït, si revisem les possibilitats que caben en un mil.lenari ben complit.

La nostra hipòtesi. Així, doncs, fixades les bases d’estudi (antiguitat, localització, et.) sobre les quals s’haurà de regir forçosament l’anàlisi i la lectura- siga la nostra o qualsevol altra- del topònim Almassora, podem ja esbossar les línies mestres de la hipòtesi que hi presentem. Procedirem de manera quasi telegràfica. Almassora i la Vía Augusta. La Vía Augusta, segons confirmen tots els estudiosos del tema, creuava el terme d’Almassora. La majoria d’autors, pensem que per inèrcia- la fan passar pel Pont de Santa Quitèria, encara que és materialment impossible, donada la configuració del terreny, si tenim en compte que la construcció “ex novo” del citat viaducte és del 1275. Al nostre parer, la delineació correcta de la dita artèria al seu pas per la zona, per raons en les quals no podem extendre’ns, devia ser la següent: Terme de Vila-real: Camí de la Carretera-Carrer Major, Carrer d’en Francesc Tàrrega-Camí de la Travessa-Riu Millars. Terme d’Almassora: Riu Millars-Camí dels Hostalassos (també anomenat Camí Reial de la Cova del Colom), cap al barranc del mateix nom. Terme de Castelló: Continuació de l’esmentat camí fins al Riu Sec-Pas del riu, etc. Pensem, per tant, que la Via Augusta travessava el Millars per un gual (res de pont), situat al peu del futur emplaçament del Castell d’Almassora; un lloc que ja havia albergat un nucli poblacional des dels temps del Bronze Valencià. Abonem la nostra teoria: La topografia del terreny. La presència de despulles arqueològiques romanes, restes de materials de construcció al punt indicat (sobretot tegules, segon comunicació del doctor Esteve) i d’una modesta vil.la romana a la Quadra Na Tora. També cal advertir que mai no s’ha trobat res de paregut al Camí Reial de Borriol. L’opinio de l’esmentat professor Esteve: “ Aquella antiquísima ruta que venint del gual del Millars per baix de la Rambla (….) “… Però més avall de la Rambla, a cosa de cent metres, hi és el Castell d’Almassora, el poblat que cal mirar per estudiar el topònim.

Les mansions de la Via Augusta. De tots és sabut que a les vies romanes, cada jornada de camí venia marcada per una mansio o statio, on els correus canviaven de cavalls, els vianants feien nit, etc. A la llum de les principals fons d’estudi ( el itineraria d’Antoni Caracal.la i els vasos Apol.linars o de Vicarel.lo) sabem que entre València i Tortosa i havia quatre mansions, de les quals, exceptuan Saguntum, coneixem poca cosa més que les distancies que les separaven. Segons el documents citats, en una distància d’un parell de milles, hi havia dues mansions Sebalaci i Ad Noulas, que semblen ser parades alternatives; o, potser més exacte, succesives en el temps. Pel que fa al nostre objectiu, la localització correcta d’aquestes dues mansions és de vital importància. Sense entrar en detalls, farem una sinopsi del que diuen els diferents autors que se n’han ocupat del tema. Localitzades amb seguretat les mansions Valentia, Saguntum i Dertosa, la resta vén situades de la següent forma: Sebalici a Borriana, Onda, Castelló, Betxí, Nules, Almassora, Vila-real, La Vilavella o Les Alqueries. Ad Noulas a Onda, La Vilavella, Nules o Castelló. Ildum a Miravet, Albalat, Cabanes, Vilanova d’Alcolea, Torre En Domenech o Vilafamés. Intibilis a Vinaròs, Sant Meteu, La Jana oTraiguera. Evidentment, una disparitat tant manifesta, ha de sonar, per força, a poc científica; o inclús, en certs casos, a ruda fantasia. Hom pot fer-se creus si repara en la gran quantitat de ponts romans que entre uns i altres arriben a entrellaçar al pas de rius, barrancs i barranquets: com si no hagueren vist mai un carro travessant el regall d’un riu (el del Millars, per exemple), amb un pam d’aigua, per no anar a rodar mig quilòmetre. Però d’ençà que el doctor Senent Ibañez publicà la seua teoria al respecte, pareix que la qüestió s’haja resolt satisfactòriament; els darrers tractadistes que en parlen (Lòpez Gòmez, Morote Barberà, Arasa Gil, etc.) basant-se tant en recents troballes arqueològiques que permeten fixar millor el traçat de la via, com en l’adequació del còmput quilomètric, verificat per fotogrametria, han acabat posant-se quasi d’acord. D’altra banda, a més de la coherència que adés li mancava, les noves hipòtesis aporten un detall ben significatiu i digne d’esser ben considerat, com ho és el singular paral.lelisme existents entre els noms dels paratges on els modernes autors localitzen les mansions: La mansió Sebalici es troba al paratge de Els Hostalassos al terme d’Almassora; la mansió Ad Noulas es troba al paratge de Els Hostalassos al terme de Castelló de la Plana; la mansió Ildum es troba al paratge L’Hostalot del terme de Vilanova d’Alcolea; Intibilis es troba al paratge Els Hostalets del terme de Traiguera. Certament, la congruència semàntica reiterada en les denominacions dels esmentats indrets (vertaders topònims arqueològics), unida a la coincidència dels quilometratges, dificilment pot ser atribuïda a la casualitat; més bé deu ser un síntoma d’anar ben encaminats. Però encara n´hi ha més, de coincidències: les veurem en haver exposat la nostra lectura sobre el topònim Almassora.

Mansio>Mansura>Masura>Mazura>Maçura. La nostra sorpresa (i l’arrancada d’aquesta hipòtesi de treball) es va produïr quan trobarem el terme mansura al diccionari etimològic d’En Roque Bàrcia. Tot seguit, plens de curiositat, tiràrem mà d’alguns lèxicons de llatí medieval i ens n’adonàrem de la existència d’un conjunt de substantius mansura/mastura/masura/maçura/mazura, indistintament grafiats i procedents tots ells de l’ètim clàssic MANSIO (massura>(al)massora i el fet de la probable localització geogràfica de la mansio Sebelaci al nostre terme, ens va portar a la memòria l’advertència del doctor Coromines: Si el topònim Almassora (Castelló) procedeix d’una o altra etimologia és molt qüestionable; i només es podrà decidir per raaons d’història arqueològica i urbana. Hem arribat, doncs, al punt dolç de la nostra teoria. A la vista de la cadena de circunstàncies concurrents, estem convençuts que el topònim Almassora, antiga i primigènia denominació d’Almassora la Vella, entitat poblacional situada al castell homònim i al peu de la Via Augusta, justament on s’escau la possibilitat de situar la mansio Sebelaci s’ha de llegir en clau llatina a través de la següent evolució: mansio>illa massura>Al-massura>Almassora. En conseqüencia, dir Almassora val tant com dir la mansió viària, l’estació, l’hostal, el lloc on fan nit els correus, els soldats, el vianants, etc. Darrerament, pel que fa a la seua permanència a través de l’etapa musulmana, caldría relacionar l’ètim massura amb els seus homònims àrabs del tipus manzal/masari…/ portadors d’uns significats similars.

Resum/ Conclusions. Si com ja ha estat dit açò és una hipòtesi de treball, per definició entén que no és un estudi definitiu, sinó una simple comunicació a través de la qual pretenem donar a conéixer el nostre parer, i escoltar i agrair les crítiques que ens el facen rebujar o millorar-lo. Sabem que demostrar de manera inequívoca cadascun dels aspectes en què recolzem la nostra teoria és poc més que impossible. . De tota manera, encertats o no, pensem que no se’ns podrà negar una certa correcció metodològica, fundada en els següents termes: En l’estudi del topònim Almassora, pel que fa a la possible època de fundació de la primera entidat poblacional, no hi ha cap raó suficient que ens obligue a moure exclusivament de l’àrab; com tampoc no hi ha cap, hui per hui, que ens assegure la total fiabilitat de la filiació llatina. No obstant, hem vist que les teories dels autors que s’han ocupat del tema, només poden ser viables en la mesura que puguen ser verificables en el solar del Castell Vell. Demostrada la presència continuada de l’home al mencionat paratge des de fa 2500 anys, el punt més crític de la nostra hipòtesi rau en la admissió o rebuig de fet que hi fora una mansió viària. Ara bé, En tant que no trobem documents inqüestionables que adveren la situació de Sebelaci, quin poble, vila, llogaret o paratge de la rodalia, literalment coincident amb el traçat de la Via Augusta, a 22 milles de Sagunt i 75 de Tortosa, que presente restes de l’època romana i que haja estat assenyalat por diversos autors com a possible assentament de la citada MANSIO, té un dret superior o més clar a reivindicar-ne la titularitat, com no siga el que porta un nom que llegit en clau llatina, justament vol dir això: MANSIÓ?. De les localitats veïnes, no n’hi ha cap que puga presentar una prova resolutòria al respecte; Almassora, en canvi, té un document irrefutable: el seu topònim. En conseqüència, hi trobem raons de caràcter geogràfic, arqueològic, històric, urbà i filològic. Convé remarcar, a més a més, que els dos conjunts d’argumentacions que hem aportat, en la mesura que casen i resulten complementaris, s’adverten mutuament i cobren força. Efectivament, si des d’una òptica totalment aliena a la Lingüística, alguns autors han afirmat que al terme almassorí hi havia una mansio, evidenment ens ha ajudat a forjar i recolzar la notra hipòtesi; però de retruc, no és menys cert que si per la via filològica establim que Almassora vol dir La mansió, aquella teoria s’esdevé també reforçada. Així doncs, hom podria ratificiar que el d’Almassora és un topònim arqueològic, com adés ho afirmàvem també de la sèrie Hostalassos/Hostalot/Hostalet. Tampoc no deu ser casualitat que el poble d’Almansa ( topònim que suposem provinent del mateix ètim) estiga també al peu de la Via Augusta i presente restes de l’època ibèrica i romana. Finalment ens resta dir que, des del punt de vista lingüistic, la reducció Al-massura>Almassora, analitzada a través de la seua trajectòria baix llatí-àrab-català, tan a penes si presenta inconvenients: La partícula “al”, sens dubte, correspon a l’article àrab en posició gramaticalitzada. Pel que fa al segment “massura”>”massora” (l’assimilació [ns]>[ss] ja ens ve del llatí), en restar invariable la posició de la síl.laba tònica, només ens caldrà justificar el canvi [u]>[o]; sabut és que, en bona llei, la [u] llarga llatina no dóna, normalment, una [o]; això no obstant, cal advertir que no ens trobem al davant d’una evolució directa llatí-català, sinò llatí-àrab-català, cosa ben diferent. De tota manera, també convé remarcar l’extraordinària promisquïtat varietal dels derivats del clàssic mansio, aparegut al baix llatí; mansus, mansis, mansa, mansura, manseria, mansoria…. En últim terme, la convergència dels sufixos -ura/-eria/oria podria ajudar a explicar-nos l’esmentat canvi. Per un altre costat, tenim un argument que juga al nostre favor: si el doctor Asín , Sanxis Guarner i Coromines no hi veuen cap extorsió fonètica en el pas mashura/maqsura>massora, no encertem a endevinar per quina raó haviem de canviar nosaltres els paràmetres, quan ara es tracta, simplement, de massura>massora.

Un problema d’ortografia. Encara que es tracta d’una qüestió col.lateral, pensem que també té la seua importància; diguem-ne, d’entrada, que la denominació Almazora (deformació castellanitzadora de ver topònim), amb un so interdental inexistent a l’inventari fònic de la nostra llengua, és totalment inadmissible, tan a nivell fonètic i ortogràfic , com des del punt de vista popular i històric. La raó és tan senzilla com potent: des del baix llatí, passant per l’àrab i català la pronúncia dels pobladors autòctons, la que hauria de perviure per damunt de qualsevol altra, ha estat sempre executada amb un fonema sibilant fricatiu sord. És a dir, /almasôra/. Caldria, per tant, que les autoritats competents -i no ho faran si els “convençuts” no els apreten de compters!- adoptan criteris científics, desterraren oficialment aquesta forma estranya.

Jesús Bernat. Publicat al Butlletí de l’Agrupació Cultural La Vila-roja. Maig 1980

carreVis.jpg

M’han sorprés el vore, en les entrades del poble, un cartell indicatori que diu: A LMAZORA, i baix, ALMAZORA.

L’ajuntament ha prés un acord….I quin acord!.

A banda del, ja vell i sempre actual, problema de la imposició del castellà a les escoles, a l’administració, als mitjans de comunicació etcc…, vull plantejar una animalada més: LA CASTELLANITZACIÓ DELS TOPÒNIMS.

Tots els lingüistes coincideixen en que els topònims-noms dels llocs han de mantindre’s en la llengua d’origen, no admitint traduccions i menys, desafortunades traduccions.

Es clar que els noms de les ciutats d’una importància nacional o internacional, admeten certa adaptació fònica. Així, London pot estar dit Londa per a un italià, o Londres per a un castellà, però el nom de les viles que sols tenen una importància comarcal o regional, han de mantindre el seu topònim original sense manipulacions. A cap ibéric se li ocorre dir-li Minglaneta a la vila de Minglanilla.

Ja no cal parlar dels topònims dins d’un terme: dona vergonya anar pel Boverot i vore al sempre anomenat Camí Fondo transformat en camino hondo. Que els sembla a vostés vore transformat el Camí Om-Blanc en camino del olmo blanco, o el Plà de la Torre en llano de la torre, o, ara que en València hi ha qui està en plan subnormal profundo, se transforme el Camí els Catalans en camino de los demonios imperialistas de Barcelona ?.

Veritat que no els pareix bé?

Hem de reconèixer la importància dels topònims, i saber que es mantenen més estables que la parla – que evoluciona dia a dia – i que ens poden donar molta informació per a molts tipus d’estudis d’una zona determinada o d’un temps passat.

Sorribes: Què et pareix veure transformat el Darremur en Detrás del a Muralla?

Caldria recordar que els noms de llocs, carrers, camins, partides i accidents geogràfics en general, mantenen encara, malgrat el Decret de Nova Planta i guerres perdudes, la més gran popularitat, és a dir, han viscut amb la gent sempre i continuaran vivint mentrestant visca algú.

Bé, totes aquestes disquicisions em porten a rebutjar de plé els famosos cartellets A LMAZORA-ALMASSORA. Almassora és una vila d’importància comarcal i no admet una castellanització.

Algú deia ironicament que el País Valencià és el pais amb més densitat de filòlegs per quilòmetre quadrat, sembla que tenia raó perquè només a l’Ajuntament hi són desset.

Cal recordar que a Suïssa ( on són oficials quatre llengües), a cada cantó els noms estan en la llengua d’eixe cantó. Igualment a Bèlgica o Russia on són oficials més de cinquanta llengües.

Mantenim el nom d’Almassora que cap foraster es pedrà.

La llengua es cosa de la ciència i no dels interesos dels grups polítics ( malgrat les bones intencions).

Creu vosté lògic posar a votació la Llei de la Gravetat ?.

alqu.jpg

Publicat al butlletí la Vila-roja. Desembre 1988

Llengua i Festes o la llengua festiva

Fa temps, no massa, quan les llengues diferents del castellà encara no eren oficials a cap lloc, el governant, si volia passar per lliberal, deixava que en temps de festa s’utilitzara la llengua pròpia de cada lloc. Així, no era extrany pels anys seixanta veure ja llibrets de falles escrits en valenciá, algun poemeta a la regina o quatre xistes al programa de festes. Els temps canvien. Les persones i les idees són fixes, segons sembla. A les passades festes de santa Quitèria, com ja quasi succeia en els darrers anys, el valencià s’ha emprat de manera prou normal: presentació de regina i dames, TVA (després de recordar-li-ho a la presentadora) programa de festes (?), presentació de diferents actes, etc. i ens ha agradat. Significatiu també ha sigut que alguna concejalia (la d’esports) no haja fet cap cartell en valencià. No ens ha agradat gens.

Ara bé, ens preguntem: Quina idea és la que té l’Ajuntament sobre l’ús del valencià. Tindrà la mateixa de fa uns anys i pensarà que en temps de festa val la pena parlar en valencià? Es que al Pacte de Progrés cap partit no va voler fer res pel valencià?. Res de l’Ajuntament? A la resta de l’any no som valencians.

Publicat al butlletí la Vila-roja. Desembre 1988

Incoherències

Si la incoherència és la infidelitat a un criteri, això és el que continuament trobem als programes de festes del nostre poble. Una llegida a dues columnes de les pàgines grogues d’aquest catàleg de publicitats ens mostra les següents incoherències:

Traducció de topònims.- Ja hem explicat en altres butlletins que els topònims no admeten traducció i que Almassora ho és en valencià i en xinès com Tavernes Blanques no pot ser en anglès White Pubs ni Minglanilla (Conca) Minglaneta en valencià. El nom del nostre poble, tot i refermant aquest graciòs bilingüisme, passa a ser Almazora (a la dreta) i Almassora (a l’esquerra).

La política lingüistica del nostre Ajuntament aplega a traduir fins i tot a traduir aquell Club que té normalitzat el seu nom: Club de Tenis ALMASSORA. El llistat el podeu continuar vosaltres: Millars/Mijares, Raval/Arrab…..De vegades, però, trobareu que aquest criteri biligüista desapareix i a la columna de la dreta apareix la Sociedad Colombicultura de Almassora.

Ja seria hora que aquest govern de progres normalitzara el nom del nostre poble !.