Cantant Hermínia Gòmez

Publicat al programa de festes de l’any 1972 per Josep Galí Sancho

dona05_001.jpg

Els que formen la generació del que subscriu, de xicotets, escoltem admirats de boca dels nostres pares la llegendària història d’una cantant almassorina que es va anomenar Hermínia Gòmez. Amb el temps i l’absència absoluta no només de l’artista sinó també dels seus familiars més propers, es va difuminar la història, quedant només la llegenda. Fins ara. Que després d’una recerca tenaç i res fàcil que vam fer per encàrrec de la Diputació Provincial, de la qual havia estat pensionada, perquè publicàrem la seva biografia a la prestigiosa revista Penyagolosa. Localitzem per fi a la protagonista i estem per primera vegada els seus paisans en condicions de relatar, després de tant temps, la verídica i fabulosa història lírica, al més alt nivell, d’una dona que va passejar triomfalment com ninguna el nom d’Almassora per tota la província primer, la regió després i més tard per Espanya, Europa, Àfrica i Amèrica. Detallem amb l’obligada brevetat que ens imposa les limitacions d’espai. Neix Hermínia el 27 de març de 1891 al carrer de Sant Marc avui Josep Antoni. Sent els seus pares el fuster En Tomàs Gòmez Albert i Na Dolors Serra Ballester. FaenesMusicaHerminiaAlmassoraCasa2007MSerra.jpgLa seva mare, fervent devota de la nostra patrona Santa Quitèria, que ja havia tinguts quatre fills, homes seguits, i esperava el cinquè, va anar a peu, descalça al llunyà ermitori de santa Quitèria - amb els pedregosos i difícils camins d‘aleshores!- a demanar la gràcia de tindre una xiqueta que anomenaria Quitèria. Així va succeir. Com Quitèria va ser batejada la qual després per exigències artístiques va haver de dir-se Hermínia. Si bé no ens consta lo fort i entonada que la nounada ploraria al seu bressol, sabem però, que va apuntar tan precoçment la seva privilegiada gola a manifestar-se, que la seva carrera com a cantant, segons ella mateixa ens diu ara : Vaig començar des de la meva infantesa que va ser realment encantadora. Als tres anys quan freqüentava l’escola de pàrvuls, la meva veu sobreeixia entre la de les altres xiquetes. Per el que en totes les manifestacions i festes escolars em feien cantar el solo. Quan els mestres em castigaven per alguna entremaliadura, per perdonar-me em feien cantar amb gran plaer de tota la classe. Als sis anys -segueix dient Na Hermínia- vaig començar a cantar a la parròquia durant tot el mes de maig al mes de Maria, com era tan xicoteta em posaven sobre la taula, sent escoltada amb gran emoció pels fidels que omplien l’església. Una mica més - ens confessen les poques condeixebles que encara viuen- li fèiem nosaltres els deures escolars que li manava la mestra a canvi de que ens cantara. - I afegeixen : Formant-se en aquells dies un grupet de set o vuit xiquetes que es contractaven per cantar en les novenes que seguien als clàssics porrats dels nostres carrers, de manera que es guanyaven unes pessetetes que després gastaven en caramels. Encara que si els donaven alguna cosa, era per sentir cantar a la menuda Hermínia. Va seguir cantant en l’adolescència com a solista a l’església. També, segons ens explica l’ Ambaixador N’Enric Beltran en la seva narració històrica d’Almassora, intervingué en alguna de les sarsueles que en aquells dies es van posar en escena en el què es deia Casino Molés enfront del que va ser Ajuntament al carrer Major, un grup de distingits aficionats com ara Arseni Ballester, Higeni Roures, Salvador Nadal, Daniel Agustí, Daniel Vila, Antoni Sansano, Joan Beltran, Enric Mulet i Miquel Fabregat. FeinesCantantHerminia20ConsolBallesterSempere.jpg

Les primeres lliçons de solfeig i cant les va rebre Hermínia del director de la Banda de Música i organista de la parròquia En Frederic Agut Manrique, sorprenent la seva veu tant pel timbre com pel gust amb què la emetia. La seua prodigiosa gola vencia totes les dificultats, meravellant als intel·ligents i profans que l’escoltaven. Per el que no va trigar a fer-se famosa a tota la província. A instàncies d’uns i d’ altres, després de vençudes les naturals resistències familiars que en principi s’oposaven, va poder per fi traslladar-se a València entre 1907 i 1908 -als 16 anys- per estudiar cant en el seu conservatori sota la direcció de l’eminent professor En Lambert Alonso, que a més va accedir gustosament a donar-li classes particulars, ja que res més sentir la seua veu no només li va pronosticar un esplèndid futur, sinó que es va comprometre a no cobrar els seus honoraris fins que pogués pagar-li amb els seus guanys. En tots els exàmens del conservatori les seues qualificacions van ser sempre les màximes. Per el que en les audicions que trimestralment oferien els seus alumnes, sobreeixia de tal manera la jove Hermínia que a partir d‘aleshores el seu mestre la va presentar en tots els actes de gran solemnitat que es realitzaven a València. Seleno, el prestigiós crític musical valencià en evocar no fa molt en Llevant un saló de l’exposició valenciana de 1910 deia entre altres coses: Es celebrava una vetllada a benefici dels nàufrags del Martos, vaixell matrícula valenciana, que va ser envestit i afonat prop de Trafalgar, pel vaixell alemany Elsa. En el programa figurava una romança de Lakmé de Leo Delibes i Voce de Primavera de Joan Straus. Ella es deia Hermínia Gómez, joveneta. Va aparèixer en escena fina, semirrúbia, ingràvida, gairebé aèria. No la coneixia. Començava jo a iniciar-me en la bona música i vaig quedar amb la pell de gallina per aquella veu que brollava de no sé on, perquè la seva boca amb prou feines es movia. Era el timbre d’unes notes mai escoltades que saltaven per la sala electritzant l’auditori, fascinat com jo, en un èxtasi de guapura. Per el que a partir d’aquestes primeres aparicions davant entesos, comença tota la premsa de la regió a fer-se ressò de les seues actuacions amb tan rara unanimitat i insistència, que sorprèn llegir ara l’entusiasme d’aquelles cròniques i ressenyes que comencen ja a denominar a Hermínia com el rossinyol d’Almassora.MusicaHerminiaGoVal__ncia1910JosepDomenec.png

Arriba el 12 de setembre de 1909, a la plaça de Bous de Castelló se celebra un festival benèfic per a les famílies dels reservistes de l’Àfrica, a lexèrcit de l’Àfrica té Hermínia un germà. Sent curiosíssimes i molt de l’època també, les gasetilles publicades per l’ Heraldo de Castelló referents a aquesta vetllada patriòtica organitzada per la Junta de Socors. La presentació dHermínia en escena va ser una explosió de entusiasme que es va desbordar a l’oir-se les notes de Rigoletto. Cantant després el vals Dinoraoh. Tot i que havia de finalitzar ací la seva actuació, davant els continus aplaudiments del públic enardit, va haver d’afegir El Barber. Va ser el dia següent 13 a la nit quan encara es va produir una altra apoteosi més gran. El general Carrasco, governador militar de la plaça, havia convidat Hermínia a una festa al palau del carrer Cardona Vives de Castelló. Els milers de seguidors de l’artista, estacionats en aquell carrer, van insistir de manera en les seues aclamacions que va tindre la cantant d‘eixir al balcó del palau per correspondre als crits i aplaudiments que era objecte. Com a resultat de l’èxit tan clamorós, el governador civil de Castelló En Ferran Gonzàlez Regueral interessa de la Diputació Provincial una pensió anual que en ser-li concedida permet que Hermínia puga traslladar-se a València amb la seva família.

Passa a continuació, que actuava al teatre principal de València una companyia italiana d’òpera amb greus dificultats econòmiques per falta de públic. El director del teatre, amic del mestre Alonso, li va consultar per veure si amb els seus alumnes podia organitzar un espectacle per ajudar a aquells artistes estrangers. Es va anunciar la representació del Pescador de Perles interpretat tota ella per alumnes i a càrrec de Hermínia la part de la protagonista Leyla. El públic va omplir fins a la bandera el gran coliseu, obtenint a més d’aquest èxit econòmic, l’artístic del qual es va estar parlant durant molt de temps, no només a la capital sinó també en tota la regió valenciana. Per el que va tindre de muntar una nova representació: la de Rigoletto. De la que entre altres lloances que excedeixen de la norma , diria també el periodista seleno: Va deixar memorable record aquesta òpera quan Hermínia en el seu paper de Gilda puja l’escala amb una llanterna a la mà mentre canta la seva romança Car Nome. En arribar a dalt, dirigint-se al seu retir, va tallar la seva veu amb un agut dificilíssim. Un segon després, va recollir la mateixa nota tallada des d’aquella altura en què l’havia elevada, anava apagant-la en un pianissim gradualment decreixent fins acabar inaudible. Com era d’esperar, se la reclama a Almassora per oferir-li els seus paisans l’homenatge que mereix. Roman-Tico corresponsal de l’ Heraldo de Castelló el descriu així el 14 de setembre de 1910: Al tramvia d’aquest matí ha arribat a aquesta població, el seu poble natal, al qual honra en gran manera el rossinyol humà Hermínia Gómez. Al baixador l’esperava una gentada immensa àvida de contemplar a la seua veïna , d‘on es va dirigir, costant-li gran treball, ja que tothom desitjava saludar-la, a casa de la seva tia N’Antònia Ballester. On ha rebut moltes visites, manifestant de seguida el seu desig de cantar-li a la Mare de Déu una salve i un comiat. La notícia va córrer com un llamp per tot el poble i als pocs minuts hi havia l’església parroquial de gom a gom. Hi hem tingut la sort de tornar-la a sentir. En acabar la Salve, sense reparar en el sagrat lloc en què ens trobàvem les nostres mans s’han ajuntat, electritzades ressonant una ovació que es va repetir en acabar l’Adéu Maria, cantat de manera magistral, amb exquisit gust. La tornada a casa la seva tia ha estat un viatge triomfal rebent petons de les seves amigues , salutacions dels seus amics i demostracions de entusiasme de tots. S‘han repartit profusament uns paperets que diuen: Visca la nostra veïna Hermínia Gòmez!. Davant tal cúmul de prestigi i possibilitats, la Diputació de Castelló acorda elevar al doble la pensió perquè puga perfeccionar els seus estudis a l’estranger. També – i tot que és encara una promesa- s’organitza una funció d’òpera al regi i sumptuós teatre Principal de València a benefici dHermínia per sufragar els seus estudis a Itàlia, a la qual acudeix expressament convidada una lluïda representació de la nostra Diputació Provincial. FeinesMusicaHerminiaCamafeu12DiagoFraAgut.jpg

El 4 de gener de 1911 al 19 anys, ix Hermínia per a Milà acompanyada pel seu inseparable germà Alfons - notable guitarrista - que la va seguir a tot arreu. Afirmant ella en emprendre el viatge: Plena d’il·lusions i esperances per l’èxit aconseguit en la meva pàtria. Però …. eixia de l’ambient sa i net del conservatori -continua dient - i d’improvís em vaig trobar amb un altre totalment desconegut per a mi : el teatral d’aquella època, tot intrigues, gelosia i rivalitats que no va parar de causar grans disgustos i desil·lusions. Durant un altre any va seguir estudiant fort i dur amb el mestre i director d’orquestra Cav. Antoni Rupnick. Doncs una cantant d’òpera, a més del privilegi de la seva gola, ha de perfeccionar-la, cuidar-la, estudiar art dramàtic, conèixer diversos idiomes, saber desenvolupar-se en societat, posseir una memòria prodigiosa per a la música , etc . Heus ací que en època tan poc propícia com en ple estiu- concretament al mes d’agost de 1911 - va tindre ocasió de debutar amb Rigoletto al teatre de Civitanova però ni més ni menys que amb el tenor de fama internacional i precisament fill d’aquella regió Umberto Macnez. Donant-se el fet singular que en els assajos, només començar a cantar Hermínia, es van alçar els mateixos professors de l’orquestra com tocats per un ressort per dedicar-li un aplaudiment interminable. Va assistir a aquesta primera representació l’aristocràcia d’Ancona, Bríndisi. A les localitats altes, el públic intel·ligent de sempre: músics, estudiants, bohemis, peluts, etc. Al final va esclatar una formidable manifestació d’entusiasme, plovent els aplaudiments i flors des les llotges, mentre que del públic de les galeries ressonà un sorollós crit: Visca la Spagnoleta !. Donant-se a continuació un altre fet insòlit. Els estudiants i artistes es van dur al coll a la ja consagrada gran cantant pels carrers de Civitanova, amb llums artificials, des del teatre a l’hotel, retrunyir l’espai amb el repetit i entusiàstic: Visca la Spagnoleta !. Dies després, un diari d’art publicat per l’element jove d’aquella ciutat italiana inseria en les seves columnes, a més de la biografia de la diva, un judici crític sobre el seu debut del que ens limitem a copiar algunes frases prou expressives: És un instrument ?, és una veu humana ? … És una veu que fon en el mateix gresol la dolçor de la flauta i l’animada suavitat de la faringe humana: una veu que eix lleugera i espontània …. Quan pareix que aquesta veu s’ha parat sobre els altíssims vertígens de la gamma sobreaguda, vet ací que desplega nous vols ….

A partir d’aquest esdeveniment sense precedents, canta Hermínia amb el mateix èxit en tota Itàlia: Pavia, Venècia, Ancona, Milà, Brescia, Messina, Cantazaro, Revere, Florència. En el teatre Verdi en debutar amb el Barber de Sevilla obté tal ressonància, que l’empresa s’afanya a contractar per tres representacions extraordinàries al millor cantant del món d’aleshores: Tita Ruffo que, naturalment, va interpretar un Fígaro excepcional. Però és que la nostra paisana no només no li va anar a la saga, sinó que ací hi ha les crítiques de més de mitja dotzena de diaris destacant la seva actuació i col·locant-la ni més ni menys que a la mateixa alçada de linsuperable baríton. No es podia demanar més.

Per als dies 5, 6, 7 i 8 de juny de 1912 es va anuncia la seva anhelada reaparició i precisament a Castelló en l’anomenat Teatre d’Estiu de la Plaça de Bous. Únic capaç d’admetre pel seu aforament a quants ansiosament desitjaven presenciar el seu retorn. El Diari de València començava així la seva primera crònica: Ahir a la nit va debutar al Teatre d’Estiu de Castelló l’eminent diva almassorina Hermínia Gómez. Inútil és a dir l’entusiasme que ha despertat aquest grandiós esdeveniment teatral, la més important manifestació d’art a la capital castellonera i pobles propers. Les quatre funcions d’abonament se celebraran a la Plaça de Bous. Als carrers de Sant Vicent, Plaça de la Independència i Passeig de l’Obelisc s’han col·locat potents focus de llum que il·luminen la cursa que condueix al Teatre d’Estiu. La Plaça també pareix nova. Han estat recompostes les seves barreres i pintades amb els colors nacionals. S’ha reformat notablement l’escenari i pintat amb tal gust i de tal manera que pareix fet expressament per l’estrena d’Hermínia Gòmez … L’empresa ha fet una despesa en l’adorn del teatre que resulta ara una veritable preciositat. Estenent-se a continuació el diari valencià en el detall de la triomfal reaparició de la nostra cantant. Després d’aquestes quatre representacions -l’última de les quals, per pluja, va haver de traslladar-se al Teatre Principal de Castelló- és Hermínia l’atractiu principal de tot el litoral. Visita per aquells dies Castelló linfanta Isabel. La cèlebre Xata dels romanços populars. Entre els homenatges que se li van tributar va destacar un vi d’honor ofert a S.A. al jardí del Casino Antic. El cronista Fausto acabava així en la premsa la ressenya de la festa: El número més destacat de la vetllada ha estat el concert donat per la diva Hermínia Gòmez que va cantar la cavatina El Barber de Sevilla i l’Incantatrice. La infanta va felicitar Hermínia, distingint-la molt i asseient-la al seu costat a la taula quan es va servir el lunch.

És a l’abril de 1913 quan debuta i actua durant una llarga temporada a Portugal. Tots els diaris publiquen la seua fotografia omplint d’elogis a la cantant i destacant amb grans caràcters el seu triomf amb Lucia de Lammermoor i Sonnambula que interpreta a Lisboa.

A finals d’aquest mateix any es contractada per una llarga temporada de sis mesos consecutius al Teatre Reial de Malta, freqüentat en aquella època per un públic molt elegant i entès i l’èlit de la colònia anglesa. Obtenint segons el diari The Malta Herald de totes aquelles dates- un èxit memorable en Africana, Mignon, etc. Produint-se ací una anècdota molt significativa que expressa les dificultats que han de superar entre bastidors les artistes de teatre, inclòs aquelles que triomfen. Perquè en el contracte de Hermínia figurava, a més de totes les òperes del seu repertori, el que estrenaria ací, precisament la Travieta de Verdi. Va arribar a Malta una cantant sud-americana amb tota la seva família, una mica més major que l’espanyola, molt bonica i, sobretot, riquíssima. A l’extrem d’estar disposada a pagar per cantar ella aquesta òpera. L’empresari del teatre, els directors de la companyia en què actuava Hermínia, etc. Van pressionar fins al límit a la nostra paisana perquè accedís a ser sustituida, amb el pretext que era massa jove per personificar un paper tan dramàtic i compromès que anava a interpretar per primera vegada. A lo que ella naturalment es va negar, obligant a que es respectés el seu contracte però havent de suportar els disgustos consegüents. Tot això va transcendir al públic. Per el que amb el lògic nerviosisme general i una expectació sense límits, va arribar el dia de la representació. El teatre va aparèixer ple.FeinesMusicaHerminiaGomezBuenosA16BNE.jpg

Va ser tal l’èxit de la nostra jove diva que va haver de repetir incansablement diversos dels seus números, entrant al final al seu camerí, rendits davant l’evidència tant l’empresa com els directors i tots els seus companys, a felicitar entusiasmats. Sent a partir d‘aleshores La Traviata seva obra predilecta, ja que: … cal ser-hi veritable actriu a més de cantant. Permetent-li aquesta llarga temporada a l’illa incorporar al seu repertori nova òperes. Mentrestant podia seguir llegint als diaris judicis colossals. El crític Gustavo Comte acabava en la Veu de València d’aquesta manera un dels seus comentaris: .. Si cap dia les meues aventures em porten a terra estranya, quan algú em pregunte per la meva pàtria, diré que sóc de la mateixa regió que Hermínia Gòmez. Un altre escriptor Willians Watson havia dit a El Poble: És indubtable en aquests temps, si Hermínia hagués nascut en un altre ambient hauria sorgit el seu nom en el món de l’art amb la mateixa celebritat que els de Loreto Garcia i Adelina Palli.

El 25 abril 1914 embarca cap a l’Egipte, cantant a Alexandria, Port-Said i el Caire. Però -ai!- que és ací on la sorprèn la primera guerra europea, en el mateix moment que havia arribat la seva consagració definitiva. Era el vespre del seu trasllat a Rússia on havia de debutar a Odessa en un contracte ventajossissim i que indubtablement hauria significat la culminació de tots els seus esgotadors estudis, esforços i sacrificis. Però deixem que siga ella mateixa la que ens explique el dolorós principi de la fi de la seva curta i fulgurant carrera artística: Tornem des d’Egipte amb moltes penes i dificultats, trobant lògicament tots els teatres europeus d’òpera tancats, sense possibilitats immediates de poder treballar i en la necessitat de guanyar-me honestament la vida. Amb el que vaig acceptar traslladar-me a Iberoamèrica per mantenir-me en exercici, en un art de menor categoria, i amb l’esperança que es normalitzés aviat la situació a Europa per tornar immediatament a actuar en la meva veritable professió que era l’òpera. Amb l’ànsia de tornar-la a escoltar a Espanya, encara que amb enormes dificultats, aconsegueixen muntar uns audaços empresaris a finals de 1914 a Oviedo dues representacions operístiques. Confirmant una vegada més la nostra cantant la fama que venia precedida. A València … Oh, a València! Torna a passar una cosa sense precedents. El mateix mes en què anava a embarcar per al nou món -abril de 1915- l’empresa del seu Teatre Principal, davant l’espontani i unànime clam de tota la premsa de la capital es va veure obligada a improvisar tres funcions de gran gala, amb els pocs elements idonis que van poder reunir-se. Extrem aquest últim que va semblar no importar massa, ja que l’únic que tots desitjaven era tornar a escoltar Hermínia: calibrar els progressos i constatar el que s’havia vingut dient del Rossinyol d’Almassora com també per a glòria del seu poble l’havien estat deient a Itàlia. La Traviata, El Barber de Sevilla i Rigoletto constituiren tres renovats èxits per la jove cantant. La crítica especialitzada va dedicar a la seva intervenció més que favorables cròniques. Excedeixen de la norma sobretot les referències a la seva tasca en la Traviata el paper com és sabut, requereix al mateix temps que nervis d’actriu consumada, privilegiades dots de diva. On Hermínia se superava de tal manera en la seva dramàtica interpretació de Violetta que arribava fins plorar de debò en les seves escenes culminants. El enardit públic va omplir l’ampli aforament del primer coliseu de la regió, observant durant les tres vetllades gran afluència d’espectadors d’Almassora i Castelló. La cantant agraïda, es va acomiadar en una emocionada carta oberta, tant de la premsa com del públic que tan entusiàsticament l’havia rebut. Que va poder apreciar una vegada més les seves portentoses facultats perfeccionades ara per una depurada tècnica aconseguida gràcies a l’intel·ligent esforç de fèrria voluntat. Amb el pseudònim d’Elena Serra, per no desmerèixer el seu gloriós nom operístic, va recórrer gairebé tota Amèrica com a principal figura cantant de la companyia del mestre Penella en estranya amalgama de revista i sarsuela. Però ni podia ser Amèrica llavors el que per a ella ho havia estat la civilitzada Europa, ni l’ambient que anava a envoltar l’exquisit de l’art gran i selecte pel qual tant havia lluitat i pel qual tant s’havia sacrificat. Per el que endevinant el drama íntim que turmentava la cantant resulten emocionants les atencions i consells de la mateixa premsa d’aquelles allunyades latituds, fent vots perquè … la bella i eminent artista espanyola retorni aviat a l’art i ambient superiors dels que havia estat desplaçada per l’hecatombe de la guerra. Vaig aguantar-seguirà dient ella mateixa-amb grans sacrificis morals i força de voluntat fins a 1917, mentre que la conflagració no donava signes d’acabar-se. Fins que vaig perdre l’esperança de tornar. FaenesMusicaHerminiaParis37MSerra1.jpg

Arribant al límit d’una depressió nerviosa tan gran, que va provocar en mi una desmoralització completa obligant-me a deixar el teatre i prendre un descans que tant necessitava. Sort que en trànsit tan difícil i compromès va tenir aquesta dona la compensació de l’amor d’un home: el del comprensiu i intel·ligent home de negocis americà Guido Corneo, de qui va tenir tres fills: Leyla (en honor del nom de la protagonista de la primera òpera que va cantar al Teatre Principal de València), Willy i Dolly. Els tres casats en l’actualitat, amb fills i néts. Alguns dels quals li han donat ja fins rebesnéts. Després de l’última guerra mundial, retirat el marit dHermínia de totes les seves empreses que van obligar al matrimoni a desplaçar-se d’una a altra nació, d’un a un altre continent (d’ací la seva pèrdua total de contacte amb Almassora); viuen en l’actualitat plàcidament a Itàlia, prop de la frontera francesa, a la eternament primaveral Ventimiglia a dues passes de Mentome i Mònaco.

Des d’on acaba: Li assegure amic Josep, que els moments més bells i evocadors de la meva vida han estat sempre els passats al conservatori de València pel seu ambient de veritable i pur art, de sincera amistat i simpatia. Aquests grats records esborren llargament totes les meves contrarietats teatrals. Com insuperable epíleg, profundament agraïda pel que la Diputació de Castelló va fer per ella en el seu dia i per l’interès manifest a publicar la seva biografia lírica ara, ens remet 15000 pessetes perquè siguen destinades a aquelles obres socials o benèfiques que la Diputació considere més necessitades. Sense oblidar tampoc al seu poble, Almassora. Per els necessitats ens envia altres 5000 pessetes, que recorda amb emoció eren obsequiats per l’Ajuntament a les festes de Santa Quitèria amb el suculent arròs de les nostres tradicionals calderes. Amb el que fa gala que va ser cridada per a la glòria de tots nosaltres el rossinyol d’Almassora, d’uns trins i refilats tan delicats, potents i generosos, que llançats des de la llunyana Itàlia tenen encara la virtut de produir commovedors ecos i ressonàncies en el seu agraït poble.

Per molts anys, N’Hermínia!.

FaenesMusicaHerminiaAdre__a74MSerra.jpg
Podeu ampliar  informació consultant aquesta adreça https://vimeo.com/37760995