Nostre poble. Anys 1961-70
Francesc Agut i Josep Sorribes
1961
En començar l’any, hi havia en marxa molta activitat constructora: 100 vivendes econòmiques, construïdes per la Caixa Rural i pel Mont de Pietat; pavimentació dels carrers de la Trinitat i de Sant Marc; construcció del clavegueram i d’una nova ret d’aigües potables; i la modernització de l’enllumenat públic. Per fí, s’acabà de bastir el mur de la platja, després de molts anys de paralització.
Certes noves edificacions foren la causa de l’enderrocament d’algunes construccions emblemàtiques, com un bon fragment de l’antiga muralla, que restava en peu a l’Avinguda de Borriana.
Al maig, el Programa de Festes adquirí un nou format, amb la publicació d’articles sobre coses de la vida local.
A l’agost, s’inaugurà un senzill monument al Dr. Fleming, en la plaça que portaria el seu nom. Enterada la viuda del famós investigador, que residia a Atenes, donà les gràcies a l’Ajuntament i els anuncià que, només poguera, vindria a Almassora.
Al setembre s’acordà facilitar el trasllat de la fàbrica de deshidratació, anomenada popularment “la Perrera”. El solar va ser oferit als frares Dominics, per a la construcció d’un col·legi; cosa que no va quallar.
A l’octubre, s’inauguraren les 48 vivendes de la Caixa d’Estalvis i el Grup Escolar “Ambaixador E. Beltran”.
1962
Al maig, foren inaugurades les 48 vivendes del Grup “Pius XII”, promogudes per la Caixa Rural de Sant Josep.
Per primera vegada, fou designada Reina de les Festes, nomenament que distingí la senyoreta Na Manolita Cabedo. I també, per primera vegada, es feu el Pregó.
A finals de setembre, l’Ajuntament acordà suprimir els bous de les festes del Roser, i destinar els diners als damnificats per les greus inundacions hagudes en la província de Barcelona.
A primers d’octubre, el Pantà de Maria Cristina es desbordà i, donat el perill del seu trencament, la població estigué tota la nit preparada per a una possible evacuació.
Al desembre, es reprengueren les obres del Polígon Industrial “Mijares”.
1963
Al mes d’abril, s’acabà la pavimentació dels carrers de la Trinitat i de Sant Marc.
El 21 de maig, s’inaugurà l’església del Calvari, construïda en terrenys del Convent de les Clarisses.
L’Ajuntament havia decidit ja l’enderrocament de l’Hospital; prova d’això, és el fet que l’Arquitecte Municipal, N’Enric Roca, els presentà el projecte del nou edifici.
També al maig, la Corporació dirigí un escrit al Governador, en el qual se li demanava la supressió de la Panderola, per haver quedat antiquada. Al diari Mediterráneo apareixien també opinions en el mateix sentit. I l’1 de setembre, l’ara enyorat trenet, féu el seu darrer viatge.
Aquest any, fou aprovat un Pla General d’Ordinació Urbana (P.G.O.U.), un dels primers de la província. Tenia alguns aspectes negatius, com, per exemple, la manca d’implantació de zones verdes (es considerava que “tot el terme municipal és ja una immensa zona verda”).
1964
Al juliol, l’Ajuntament aprovà la cessió d’un terreny de 1.500 metres quadrats, al costat del Camp de Futbol, per a construir una església nova, dedicada a Sant Vicent.
Al setembre, la Corporació estudià un projecte municipal de construcció d’un gran motel en el paratge de Santa Quitèria, que mai no es duria a efecte, possiblement per no haver pogut aconseguir-ne la financiació,per part Ministeri de Turisme.
Al novembre, acordaren redactar un projecte per a la construcció de 100 vivendes socials, en un solar municipal contigu al citat adés.
1965
A desgrat i per a desconsol de la gent menuda, els Reis Mags “deixaren de repartir els joguets”, perquè el poble s’havia fet massa gran.
Al març, es retitava la via de la Panderola.
El 24 d’abril, s’inaugurà la part recreativa del Centre Parroquial, acondicionada a l’entrada de l’antic Teatre Serra. L’edifici havia estat donat a l’Església per N’Antònia Ballester Arenós, amb la finalitat que els diners que s’obtingueren de la seua venda, s’aplicaren a la construcció de la nova Església del Calvari.
Al juny, s’inaugurà el complex turístic de Ben-Afelí. També s’aprovà el projecte de les obres de defensa contra les avingudes del Millars.
Al setembre, la Corporació Municipal va demanar la construcció d’una Casa de Maternitat i d’un Servei de Cures d’Urgència. Pensaven que, a conseqüència de les indústries a instal·lar en el Polígon del Serrallo, de Castelló, i en el del “Mijares”, en arribar l’any 1970, Almassora tindria entre 25.000 i 30.000 habitants. És a dir: pensaven que, a la vora de cinc anys, la població local es triplicaria.
1966
Al març, s’inaugurà la nova seu social de la Germandat de Llauradors, amb l’assistència del President de la “Hermandad Nacional”. També s’entregaren 50 vivendes de l’”Obra Sindical del Hogar”, en terrenys cedits per l’Ajuntament, i segons la següent distribució: quatre, per a ex-combatents; nou, per a parelles que es casaren dins d’aquell any; dotze, per a famílies nombroses i vint i cinc, per a famílies sense vivenda pròpia.
Aquell mes s’inicià també la construcció del modest edifici que serviria, temporalment, com a església de Sant Vicent.
Davant el creixement desordenat dels Grups Fàtima, B i Corell, així com de les construccions fetes a la platja, l’Ajuntament amplià el Pla General d’Ordinació Urbana als citats indrets, i a una part de la partida Ramonet, pròxima a la carretera N-340.
Al maig, la revista “Mas”, editada pels Lluïsos, va arribar a la seua majoria d’edat; de moment, va adquirir un nou format, un nou estil i, sobretot, un contingut més actualitzat. El Consell de Redacció estava integrat per un grup de xics i xiques, “convençuts que anaven a poder canviar el món”, sota la direcció de Mossén Vicent Pérez, un jove capellà “que coixejava del mateix peu”. L’any següent, per allò d’adaptar la publicació a la nova “Ley de Prensa” del ministre En Fraga Iribarne, hi va haver un canvi de capçalera: ara es diria “Juventud Luises”, perquè el títol anterior ja el tenia enregistrat una publicació distinta.
Al juliol, la Germandad de Llauradors acordà asfaltar tots els camins rurals del terme.
A l’octubre, entrá en funcionament la nova parròquia de Sant Vicent. També s’inaugurà el nou edifici de Correus.
El mateix mes, la Corporació acordà la construcció de 96 vivendes subvencionades, prop del Camp de Futbol, que rebrien el nom de “Grupo Francisco Franco”. L’obra s’adjudicà a N’Emili Castellet. També aprovaren, aleshores, la construcció de la Casa de la Cultura.
Al novembre es donà un exemple típic de com eren de “curioses” aquelles “eleccions” municipals. Pel terç familiar, es presentava un membre de la “Vieja Guardia de Franco”; un altre, militant del “Movimiento”; i un tercer, procedent del ”Frente de Juventudes”. En conseqüència, podríem dir que “estaba todo atado, y bien atado.” Com, d’altra banda, crida l’atenció que, després de trenta anys d’haver finalitzat la Guerra, encara continuava fent-se l’ofrena i l’oració davant la Creu dels Caiguts.
Al desembre, se celebraren les votacions del famós Referèndum, en què el vot era preceptiu. I el mateix mes, la Corporació Municipal d’Almassora li concedia la Medalla d’Or al general Franco, amb motiu de l’èxit obtingut en el Referèndum; al propi temps, a l’Acta s’hi feia constar aquella sempiterna canturel·la que al·ludia a la “inquebrantable adhesión al Caudillo”.
1967
Al gener, començà a funcionar el primer semàfor instal·lat a Almassora, a la cruïlla del carrer de l’Alcora amb el de la Trinitat. Però, com que els primers dies aquells aparells fallaven com una escopeta de fira, s’havia de recórrer contínuament als Agents que popularment i en expressió carinyosa anomenàvem “Policeros”.
El mateix mes, arribà el primer petroler a la refineria del Serrallo: el “ESSO SPAIN”.
Al febrer, a tall de pas previ per a la construcció del nou Ajuntament, sol·licitaren la desafecció de l’Hospital del seu destí sanitari. I els treballs de l’enderroc començaren al juliol.
Al març, es reorganitzà la Banda de Música. Hi tornaren alguns músics que se n’havien anat, i arribaren a ser-ne uns 40. Començà a dirigir-la, de forma provisional, En Miquel Arnau i Abad.
A l’abril, En Vicent Vilar i Morellá i la seua dona, Na Dolors Simó, regalaren a la parròquia de Sant Vicent una talla del sant valencià, obra de l’artista N’Àngel Acosta.
El mateix mes, En Josep Galí i Sancho s’acomiadà com a corresponsal del diari “Mediterráneo”. Des de 1942, hi havia publicat assíduament una sèrie d’amenes cròniques locals, moltes de les quals poden aprofitar per a seguir-li el pols a la vida local. Aixó no obstant, alguns anys després tornà a ocupar la corresponsalia.
Al maig, la Corporació Municipal li féu entregà al general Franco de la primera Medalla d’Or de la Vila.
Al juliol, nombraren Fill Predilecte a mossén Joaquim Balaguer i Fill Adoptiu a D. Jesús Milián de Gómez.
També, aquell mes, entrà en funcionament una església provisional de la futura parròquia de Sant Josep.
Al polígon Ramonet hi havia quinze empreses, que donaven ocupació a uns 400 treballadors; entre elles, destacava la multinacional Ferro Enamel.
Encara s’elaborava el padró de beneficència: aquell any estigué integrat per 96 veïns.
Finalment, després d’una curiosa situació, l’Ajuntament li va cedir al Ministeri d’Educació el terreny per a la construcció de l’Institut de Batxillerat. El corresponent projecte fou redactat per l’Arquitecte del Ministeri, En Carmel Oñate Gómez.
Tanmateix, pel que fa al citat solar, cal que la ciutadania sàpia (perquè és de justícia) una trista o exemplar història (segons quina part es mire), que ens va referir una persona directíssimament implicada en el procés:
La Corporació Municipal havia realitzat vàries gestions per a la compra del mencionat solar; però tenia greus problemes econòmics per a la seua adquisició…
Aleshores, se li va demanar ajuda a certa entitat bancària, de la qual, ateses les circumstàncies, “cabia esperar un cert grau de sensibilitat”. Això no obstant, l’esmentada entitat, més que facilitar-ne l’operació, li va posar l’argolla al coll al Consistori…
Però, afortunadament, quan el propietari i venedor dels terrenys, el farmacèutic castellonenc En Manuel Tellado i Verche, va ser informat de la situació i de la impossibilitat de portar endavant el tracte per part de l’Ajuntament, per manca de calerons, D. Manuel ho va tindre molt clar:
- “Si voleu el solar per a fer un Institut -va dir tot cert- no vos amoïneu: ja podeu prendre’n possessió… i ja me’l pagareu quan pugueu i com pugueu!
Per a nosaltres -no hi ha dubte- aquesta fou una resposta providencial, modèlica i molt d’agrair… Realment, de no haver estat així, és possible que Almassora no hagués tingut el seu primer Institut fa trenta-i-tants anys. Per tant, si el tenim, li ho devem, en part, a l’actitud altruista d’aquest senyor.
En conseqüència, Sr. Tellado (que segons hem sabut, encara està ple de vida: …i que dure!), hem volgut difondre l’anècdota, com una mena d’agraïment, a títol personal, per la seua desinteressada forma de procedir; i també, com se sol dir, “…per al general coneixement i efectes oportuns”. Encara que, de moment, “i si no hi ha cap altra cosa”, continue vosté rebent -li ho podem assegurar- el sincer reconeixement del nostre informant (…que, per cert: ¿veritat que vosté ja s’imagina de qui estem parlant?).
1968
La Sra. viuda de Matutano renuncià al contracte del servei del surtidor de benzina que hi havia al Raval. L’Ajuntament no va voler fer-se’n càrrec, per no considerar-lo rendible, vista l’existència de dues gasolineres en la població.
Al maig, se subhastaren les obres d’urbanització del Polígon Industrial “Mijares”.
L’Ajuntament va convertir els llavadors del carrer de Sant Mateu, en la Sala de Festes “L’Alqueria”, lloc on actuava l’excel·lent pianista almassorí, N’Enric Agut i Català, a qui el gust, la passió i el domini per/de la música, li vénen de casta.
També es reconstruí l’ermita de Santa Quitèria, que estava en molt mal estat.
Les varietats clàssiques de les nostres taronges (blanques i fines) s’estaven substituint majoritàriament per la nàvel, i per algunes plantacions de satsuma o de clementina. Es calculava que ja n’hi havia unes 18.000 fanecades replantades; però que encara se’n podien plantar unes 10.000 més.
1969
Els comerciants locals demanaren a l’Ajuntament la supressió del mercat dels divendres. Els peticionaris adduïen que, originàriament, era d’animals; en canvi, ara era de tot tipus de productes. Però, el municipi no acceptà aquella petició, per considerar que aquesta activitat li reportava uns bons beneficis econòmics a la població.
En la presentació de la Reina de les Festes i de les Dames de la seua Cort d’Honor, actuà, per primera vegada, un Mantenidor.
Al juny, s’inaugurà el nou edifici de l’Ajuntament.
1970
La Caixa d’Estalvis havia acabat ja el Grup de cases del Camp de Fútbol, amb un total de 120 vivendes; i la Caixa Rural de San Josep, el Grup “Pius XII”, amb 134.
La Corporació, com a obres a realitzar durant el quinqueni 1970-75, en programà les següents: accesos elevats sobre la carretera N-340; carretera de circumval·lació; guarderies infantils; ambulatori; esculleres a la platja; centre de maternitat; escola de formació professional; reg de les terres de Vora Riu, amb l’aigua de la depuradora; connexió dels telèfons a la ret automàtica; telèfons a la platja; obtenció de la concessió de la vora esquerra del Millars, per a fer-hi un parc; i un poliesportiu. I com a previsions optimistes, de cara a les darreries de la citada dècada, es feien les següents: es construiria un passeig marítim a la platja; i així mateix, els barris de Fátima, Barranc i Boqueres estarien absorbits pel casc urbà.
Desaparegué un altre símbol del nostre passat: l’estacioneta de la Panderola.
Els posaren el nom de “Doctor Errando Vilar” a les noves escoles que s’estaven construint al carrer de les Boqueres.