Teatre Patronat

Manuel Renau. Publicat al butlletí cultural La Vila-roja. Any 1990

Vicent Cubertorer Safont, mossén Caragol, va tornar al seu poble d’Almassora quan va acabar la guerra de Cuba on fou combatent amb el grau de capellà. Visqué al carrer sant Agustí a dos portes del carrer l’Alcora en una casa de doble ample. Anys més tard adquirí, pareix ser, deu o dotze fanecades de terra a Senda Llarga abans d’arribar a l’ermita de sant Antoni.

Al poc de repatriar-se, com estava vacant el beneficiat del Convent de les Monges el va comprar per un bon grapat de duros, que ningú ho sap el que li degué costar. D’eixa manera no tindria de menejar-se del seu poble en tota la seua vida, anant d’una església a l’altra. Cal aclarir que, per lo vist, no perteneixia a la plantilla del clergat almassorí.

Ja de capellà al convent, pensà en aprofitar un solar d’uns nou metres de frontera al carrer la Puríssima, mitjania Quarter Guàrdia Civil, per vint-i-cinc metres al llarg del carrer Jesús i Maria propietat de les Monges. Va començar l’edifici, sense tindre ni un gallet, fet de caritat. L’ajuda d’una part del poble, treballant debades, carretejant pedra del Secà, i gastant moltes hores de les poques que tenien lliures, fent de carreters i obrers, aconseguí realitzar gran part d’obra. Mentrimentres el capellà cercava diners d’uns i altres (fou molt comentant el donatiu d’una dona del carrer Damunt de mil pessetes), primer per començar i després per acabar les obres.

Hi va manar fer un gran escenari al fons de la sala segons s’entrava pel carrer la Puríssima. El pis l’empedraren de tal manera que cridava l’atenció la gran lluentor que hi tenien les pedres. També instal.laren la llum elèctrica com ja en lluïa la major part del poble. No obstant els avanços, la gent tenia la impressió que no s’acabaria mai. Les parets sense lluïr així ho feia creure. Hi ha qui estava convençut de que els projectes es realitzarien gràcies a la gran capacitat de treball de mossèn Caragol.

Encara no havien acabat el Patronat i ja enllestiren funcions de teatre que ficaren en escena gent aficionada almassorina, principalment xiquets, amb obres tan valencianes com castellanes que gaudiren d’un gran exit. Com a exemple citarem La Reja de la Dolores i València a Fosques.

Entre els actors que han passat a la posteritat, en la memòria dels més vells, cal destacar El Carrano (Piquer de cognom) i l’anomenat Geroni. Arseni era decorador, caricaturista i maquillador; amb un tap de suro cremat convertia els xiquets en personatges teatrals.

 El director i apuntador de totes les representacions fou el nostre Mossèn. Ni cal dir que els actors cobraven no res. La majoria dels xiquets es pegaven per conseguir un paper i els més espavilats se’l aprenien només escoltant-lo als altres. Era una gran satisfacció, no sols per als monyicots si no també per a tota la família, poder participar-hi.

Quan arribava el dia de l’estrena, pares, mares, avis i coneguts pagaven religiosament els seus 10 o 15 cèntims. Omplien de gom a gom el Patronat. Es fartaven de riure o de plorar, i de ben segur de cacaus i tramussos. La gent gran era tan o més assidua com els menuts.Els diners trets en les funcions financiaren, una xicoteta part, les despeses de construcció del Patronat.

 Una altra de les activitats montada per Mossén Vicent fou l’exèrcit de Soldadets que va tindre gran resó entre els xiquets de principis del segle. De dos-cents a tres-cents xiquets feien la instrucció, organitzats en batallons i vestits de capitans, sergents, soldats…La roba es cosia amb l’ajuda de les mares i la contribució d’un xavo setmanal dels soldadets. Els botiguers es queixaven de que moltes voltes no cobraven o ho feien més tard del costum, la venda de teles, llistes o fils.

 Tothom ha coincidit en la seua estimació i record grat que els produeix la persona de Mossén Caragol. La seua obra fou massa curta. Va desapareixer sense practicament no deixar rastre a les rodalies de la 1ª Guerra Europea. Per distintes raons i discrepàncies amb les monges, el vicari va demanar al bisbe el trasllat de Mossén Vicent a un altre poble. Sabedora la gent de les intencions del vicari li van fer la guerra. Ompliren les parets de papers i les boques de cançons, arribant a penjar un gos de Ca l’Abadia. El poble va fer una colecta per obrir-li un dipòsit al banc, per si de cas el traslladaren i no podia viure en la nova parròquia. Mossén Vicent va morir a Almassora, ja major, abans de la Guerra Civil del 36.

 El Patronat es va tornar a utilitzar quan les tropes de Franco conqueriren Almassora l’any 1938. Portaven els presos polítics des d’on els pillaven fins el quartell de la guàrdia civil i d’ací al Patronat on la Falange se’ls vigilava. Uns presos componien camins i sèquies durant el dia i tornaven a dormir. Altres se’ls en portaven cap a Castelló, Borriana o indrets encara més lluny.

Al cap d’un temps es convertí en pati i ara en un bloc de vivendes.

EscolesXiquetsEtes1931CarmeGimenoSerra.jpg

EscolesBatallo1913Restaurador1.jpg

6juliol1916LaVangu1.jpg

EscolesBatallonInfan1913DiariPontevedra.jpg

EscolesBatallo1913Restaurador.jpgReculls de premsa de tres diaris nacional. Anys 1913-16EscolesPatronatXiquets90Edo.jpg

El Patronat dibuixat per  Joan Edo