Nostre poble. Anys 1931-40

Francesc Agut i Josep Sorribes.

1931

A causa dels seus profunds coneixements sobre la funció dels sindicats catòlics, En Joaquim Gallego fou anomenat President de la “Federación Castellonense de Sindicatos Agrícolas”.

Quan ja s’acostaven les eleccions del día 14 d’abril, l’alcalde, En Rodolf Beltran, hi promogué una coalició de tots els monàrquics, constituint així el “Comité de Concentración Monárquica”. Per la seua part, els republicans invitaren als del Centre Obrer a votar al seu favor.

Des del conservador “Diario de Castellón”, s’advertia del fet que el triomf republicà faria estallar una revolució. Una advertència que la dreta sol repetir, sempre que veu perillar el seu triomf.

Tanmateix, en arribar el dia de les eleccions, Almassora votà nou republicans i sis monàrquics.

A conseqüència del triomf republicà a tot l’Estat, fou proclamada la II República; i el Rei N’Alfons XIII va haver d’abandonar Espanya.

Pel tal motiu, fou destituït En Rodolf Beltran, i designat per al càrrec En Vicent Adsuara i Adsuara.

Al juliol, el Sindicat de Sant Josep constituí la “Mutual Agraria”, per a cobrir els riscs dels accidents laborals de l’agricultura.

A instàncies d’En Joaquim Gallego, les autoritats provincials aprovaren la municipalització de la Panderola, per tal de solucionar la crisi que sofria l’empresa del trenet, que ja havia acomiadat el personal i anuncià que anava a abandonar l’explotació. Tanmateix, l’esmentada iniciativa no arribà a fructificar, perquè fou l’Estat el que es feu càrrec del ferrocarril.

Les festes del Roser foren suprimides per l’Ajuntament, com a conseqüència dels seus principis laics.

A l’octubre, exercia d’alcalde accidental N’Ignasi Machordom i Gimeno.

Al novembre, començà a funcionar el cine sonor al Moderno.Escola Unamuno_inaugurar4.jpg

I el 29 del mes en curs, s’inaugurà solemnement el Grup Escolar “Unamuno”. Tots els xiquets, amb banderetes tricolors, reberen les autoritats locals i provincials, a les portes de l’escola, mentre la Banda interpretava l’Himne de Riego. Després, es traslladaren al Cine Moderno, on les autoritats feren diversos parlaments. Els més calorosos aplaudiments se’ls va emportar el Diputat a Corts En Ferran Gasset i Lacassanya.

D’ençà, fins el 1936, Els Lluïsos publicaren la “Hoja Parroquial”, amb alguns números extraordinaris titolats “Alma Joven”.

1932

Per l’aniversari de la República, es col·locà una artística làpida dedicada a En Josep Ventura, al carrer que portava el seu nom (l’actual carrer de la Puríssima). El metge En Garí digué que “En Ventura fou l’eix del progrès social i polític del poble”.

Al novembre, s’inaugurà el “Hotel Levante”, del qual es digué que tenia una instal·lació “a tot confort: llum, aigua corrent i bany comú”. També començà a funcionar el bar de “Palmito”.

annuari33e.jpg

Durant aquells anys s’incrementà la construcció de vil·les a la platja.

El mateix mes tingué lloc una vaga general per falta d’acord sobre els salaris de la campanya de la taronja. El problema es va solucionar, gràcies a la intervenció del Governador.

Per fi, s’acabà la construcció de la Carretera Nova (la d’Almassora al Grau de Castelló). CaminsCarreteraNova50MariaPesudo.jpg

1933

Al juny, el partit “Derecha Regional Valenciana” en fixà la seu a la planta baixa del Sindicat de Sant Josep.

Al juliol, l’Alcalde titular, En Vicent Adsuara, es reincorporà al càrrec, després d’una llarga malaltia.

El Governador donà unes severes ordres, en relació a una imatge de Crist, que deien que plorava.

A l’octubre, donà una conferència En Joaquim Clausell i Claramonte, que havia anat a peu a Roma, on fou rebut pel Pare Sant.

Al novembre, a conseqüència d’una vaga, s’acordà que només podrien ser collidores de taronja les viudes, o les fadrines amb familiars al seu càrrec.

La dreta guanyà les eleccions estatals: potser per causa de la crisi econòmica; o per ser la primera vegada que votaven les dones, les quals s’inclinaren majoritàriament pel clericalisme de dreta.

Aixó no obstant, l’Ajuntament d’Almassora continuà regit pels republicans.

1934

Al mes de febrer, es fundà la “Juventud Católica”, amb uns 120 socis. Slluis_001.jpg

Durant la celebració de les festes de Santa Quitèria, l’autoritat republicana suprimí els actes religiosos.

Al juliol, se celebrà la Festa de les Espigues, a l’ermita de Santa Quitèria, amb una vigília eucarística, en la qual s’estrenà una magnífica custòdia. Probablement, no se’ls va permetre una exaltació religiosa com aquella, en plena població.

A l’agost, s’hi arreglaren les façanes del campanar, amb els diners procedents de la venda de terrenys anteriorment ocupats pel Calvari.PlacesEsglesiaCampanar34MembradoRoserMonferrer.jpg

El mateix mes, essent alcalde N’Ignasi Machordom, s’aprovà la construcció d’un fràgil mur de defensa de la platja, tot i que la força de la mar el destruí molt prompte.

També fou construït un bell edifici, destinat a Mercat, al solar que abans ocupava el Via Crucis del Calvari.PlacesCalvariMercatInaugura30MarisaMundina.jpg

1935

Al gener, s’inaugurà la nova seu del Banc de Castelló, al cantó dels carrers Gasset i Vivanco.

La fàbrica farinera del Molí de Baix es convertí en una indústria d’elaboració de borra i filatures.

Al mes de març, estigueren a l’Ajuntament els ministres d’Agricultura i d’Indústria. N’Enric Garí els exposà les necessitats que patia la població, a conseqüència de les gelades; i el Sr. Gallego els demanà protecció per al xicotet propietari.

Al diari “La República” del 23 de març, es deia que Almassora tenia 8.000 habitants, que ocupaven 3.320 edificis; i que produia taronges, hortalisses, garrofes, vi, oli i peix. I afegia que “de pocos años a esta parte, el comercio y la industria se han desarrollado extremadamente y hoy tiene serrerías mecánicas, fábricas muy importantes y, en general, cuantas industrias tienen aplicación a la exportación de la naranja”; una activitat important, per a la qual se’n confeccionaven unes 900.000 caixes, que s’enviaven en uns 1.150 vagons.

Al maig, En Rodolf Beltran, Diputat Provincial, intervingué en diversos mitings celebrats per tota la província, a favor de la CEDA.

Al mes de setembre, D. Federico Agut Manrique composà un himne per als Lluïsos.

1936

En Rodolf Beltran fou designat candidat de la dreta per a les eleccions del 16 de febrer.

Al nostre poble guanyaren els partits de dreta. Però, en vista del triomf de l’esquerres a nivell estatal, dimití l’alcalde i se’n feu càrrec el socialista En Miquel Santos i Moliner, encara que, posteriorment, va ser designat N’Ignasi Machordom.

El 18 de Juliol, el Governador informà, per ràdio, a la població, que “una parte del ejército que representa a España en Marruecos se ha levantado en armas contra la República, sublevándose contra la propia Patria y realizando el acto vergonzoso y criminal de rebelarse contra el Poder legítimamente constituido. El Gobierno de la República domina la situación y afirma que no ha de tardar en anunciar a la opinión pública que se ha restablecido la normalidad” . Però, com tots sabem, la normalitat democràtica tardà vàries dècades a restablir-se.

Com a conseqüència de l’alçament militar, la població fou controlada per un Comité Popular Antifeixista, que va decomissar els béns de les persones que ells consideraven més sospitoses de feixisme.

Aquell alçament, per al nostre poble, tingué, des d’un principi, algunes conseqüències tan penoses i desoladores com irreparables: foren detingudes i assassinades moltes persones que, símplement, destacaven per les seues creences religioses, per la seua notable posició econòmica, o per les seues idees dretanes (…sense comentaris!).

També hi abundaren les accions vandàliques i les destruccions gratuïtes: l’església del Calvari fou cremada i posteriorment enderrocada, pedra a pedra; la de la Nativitat, sofrí un gran incendi, que en va fer desaparéixer tots els retaules, l’orgue i el mobiliari; i, fins i tot, féu que s’esfondrara el sostre.

Igualment, foren cremats els Arxius; sobretot, el de l’Ajuntament. Al respecte, només n’oferirem un detall: segons una informació que rebérem personalment d’aquell docte i famós apotecari-botànic del Raval, En Manuel Calduch i Almela, fins i tot els diferents volums de l’Enciclopèdia Espasa (llevat d’un, perquè el tenia ell a la farmàcia), des d’un balcó de Ca la Vila, anaren a parar directament a la foguera: …bibliofòbia, o simple falta de seny?

Les campanes més grans van ser foses per a fabricar armament.

El Sindicat de Sant Josep, que passà a denominar-se “Sindicato Agrícola Popular”, fou ocupat per la CNT i altres organismes del Front Popular. La Casa-Abadia es dedicà a menjador dels més vells.

Hi canviaren el nom del Grup Escolar “Unamuno” pel de “Ferrer Guàrdia”. També ens consta l’existència d’un altre col·legi denominat “Domingo Germinal”, que podria ser el de les Monges de la Consolació.

La major preocupació dels membres de l’Ajuntament era la manutenció dels habitants, ja que a la precarietat i al racionament dels menjars, produïts per culpa de la Guerra, s’hi afegí l’allau de refugiats que el municipi estava obligat a admetre. Per tal de moldre més blat, reacondicionaren el Molí de Baix, que ja només feia treballs tèxtils.

1937

A principis de gener, l’Ajuntament, sota la Presidència d’En Miquel Ventura i Puchol, estava governat per membres d’“Unión Republicana”, “Izquierda Republicana”, “Socialistas”, “Comunistas”, i “U.G.T”. La “C.N.T.” no volgué entrar a formar part del Consistori, perquè, segons els presents en la Corporació, no necessitaven fer-ho, ja que eren “los únicos dueños de cuantas fuentes de riqueza existen en la población”.

Però, al mes de març, la Corporació va dimitir, perquè no podien continuar mantenint el poble, si els de la C.N.T. no deixaven que el municipi participara en el rendiment dels béns que aquells controlaven.

Aleshores, hi hagué una remodelació del Consistori Municipal. El formaren cinc regidors de la C.N.T., cinc d’U.G.T., un d’Esquerra Republicana, un de la Unió Republicana, un del Partit Comunista, un del Partit Socialista i un de la F.A.I. I com a Alcalde va ser elegit En Vicent Mas i Gómez.

Pareix que, al poble, només hi havia cinc automòbils i havien estat confiscats: dos Fiat, un Balilla, un Waux-hall i un Citroen.

Com s’havien produït moltes incautacions de diners, el Sindicat demanà autorització per a sol·licitar un crédit a la Banca oficial, per tal de poder atendre les peticions dels particulars que volien traure’n, a fi de poder pagar les despeses generades pels cultius.

Al temps de la sega del blat, l’Ajuntament dubtà si portava o no una trilladora, perquè llevaria molts jornals.

Al maig, l’Ajuntament volgué dimitir en ple, perquè no podia fer front ni a l’alimentació de la gran quantitat de refugiats que hi estaven venint.

Al juliol, hi hagué una altra renovació de la Corporació Municipal. Ara la formaren tres regidors de la C.N.T., dos del Partit Comunista, dos de la F.A.I., dos d’Esquerra Republicana, dos de la Unió Republicana i dos del Partit Socialista. I novament fou elegit Alcalde En Miquel Ventura i Puchol.

Al desembre, l’Ajuntament clausurà el local social de la Banda (el Musical), perqué s’hi reunien molts socis considerats feixistes.

1938.

Al començament de la Guerra, a Almassora s’imprimiren cupons que substituïen les monedes; però al 1938 ja no en circulaven.

A principis de gener, en previsió d’ampliar l’Hospital Militar, s’hi habilità el Grup EscolarFerrer Guàrdia (abans “Unamuno” i després “Cardenal Cisneros”), per la qual cosa els alumnes van haver de ser repartits per diversos locals.

Com a precaució bèl·lica, els llums s’havien d’apagar a les vuit del vespre; igualment, estava prohibit fer fogueres nocturnes al camp.

El 18 de gener, els avions “nacionals” llançaren unes deu bombes prop d’Almassora, durant el dia; i per la nit, en tiraren unes altres tantes, prop del cementeri (possiblement, buscarien el pont de pedra del Millars).

Uns mesos abans de l’entrada de les tropes franquistes, es contruïren diversos refugis subterranis, per a defensa dels bombardeigs. Tots els veïns n’estaven obligats a col·laborar econòmicament a la construcció.

A l’abril, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nacional a la Mediterrània, es mobilitzaren tots els homes entre 18 i 45 anys.

El 26 d’abril, l’Ajuntament, en un acte d’inconscient falta de realisme, dirigí al Governador el següent telegrama: “Reunido pueblo de Almazora conjuntamente Ejército Popular, juramentámonos dispuestos luchar hasta definitivo aplastamiento Franco y sus aliados. Para ello, pueblo entero aplaude y ejecuta justa movilización general. ¡Viva el Ejército Popular! ¡Viva la República!”.

El 25 de maig, gran quantitat d’avions nacionals matxucaren el poble i el terme; l’Ajuntament va haver de demanar una brigada al Batalló d’Obres, per a retirar els enderrocs.

A principis de juny es feu càrrec de l’alcaldia En Josep Costa i Francisco, a causa d’haver-sen’n anat al front l’alcalde Ventura.

Ocupació per l’exèrcit d’En Franco.

El dia 14 de juny, els republicans dinamitaren el pont de la carretera de Borriana; i a les dues de la matinada següent entraren a Almassora els primers moros que constituïen l’avantguarda nacional.

El mateix dia, uns avions, considerats nacionals pels mateixos soldats de Franco, bombardejaren el poble i mataren unes quaranta persones.

El front va estar parat al Millars durant uns dies. I en la desembocadura foren abatuts dos avions, un de cada bàndol.

El general Aranda instal·là el seu Quarter General en una de les cases senyorials del carrer de Sant Jaume: la que era propietat d’En Joaquim Ballester i Petit.

Foren empresonats els membres de l’Ajuntament, així com els dirigents dels partits polítics i sindicals (els qui es quedaren, amb la creença que no els passaria res).

N’Enric Martinavarro i Grifo fou designat primer Alcalde de la postguerra i En Vicent Agustí i Cantavella, Cap Local de Falange.

L’Ajuntament s’instal·là a l’Hospital, per una qüestió de major seguretat i pel refugi que hi havia prop d’allí; mentre que Falange ho feu a l’edifici de la Unió Republicana.

Al juliol, una de les primeres mesures acordades per l’Ajuntament fou obligar els hòmens, entre 18 i 60 anys, a treballar en la retirada dels enderrocs. I també acordaren, amb carácter preferent, canviar el nom del Grup Escolar. Li llevaren el de Ferrer Guàrdia; però no li retornaren el d’Unamuno, sinó que el rebatejaren amb el nom de“Cardenal Cisneros”. També suprimiren tots els noms de carrers al·lusius al període anterior. Però, cosa estranya, canviaren, fins i tot, els noms dels carrers dedicats a il·lustres almassorins com En Jaume Pesudo, N’Enrique Ballester, En Josep Gimeno i Sala i En Josep Ventura. I també, el del científic Ramón y Cajal.

El dia 9 del mes en curs, s’inaugurà el menjador de l’”Auxilio Social”, amb l’assistència de les autoritats civils i militars i l’actuació de la Banda de Música de la Bandera Valenciana. Seguidament, als locals del Sindicat de Sant Josep (habilitats per als actes de culte, mentre es reconstruia l’església), se celebrà el bateig dels xiquets nascuts durant la Guerra.

El 18 d’agost, l’Ajuntament estava regit per una Comissió Gestora, presidida aleshores per En Joaquim Mollà i Morellà. Però a l’octubre, ja figurà novament com alcalde N’Enric Martinavarro i Grifo; el qual, al desembre, fou substituït per En Vicent Pesudo i Claramonte.

La qüestió de l’esport s’organitzà molt prompte: al setembre ja hi hagué un partit de futbol entre l’equip almassorí “Furia” i un altre format per una selecció de membres del grup militar de Municionament i del “Sindicato Español Universitario” (SEU).

El mateix mes es reorganitzà la Banda de Música de la localitat, sota la direcció del mestre En Frederic Agut i Manrique.

El 29 octubre, tingué lloc la reconciliació de l’església restaurada. I al dia següent, Rosari de l’Aurora, Missa solemne, a gran orquestra, en la qual predicà el Vicari General de la Diòcesi. Es procedí a la consagració de la vila a Cristo Rei, amb ub text llegit per l’Alcalde a la Plaça de l’Església. Igualment, s’entronitzà el Cor de Jesús a l’Ajuntament, a Falange, al Jutjat, i als Hospitals, civil i militar.

Repressió.

Des de l’entrada dels nacionals a Almassora (però sobretot, una vegada acabada la Guerra), la Dictadura del general Franco aplicà “la seua justícia” amb una rigor insospitada. I no solament a aquells que ho podien meréixer, “per tindre les mans brutes de sang”, com se sol dir; sinó també a molts altres, l’únic delicte dels quals fou la seua activitat política i les seues idees antifeixistes, encara que mai no hagueren fet mal a ningú (…també ara sense comentaris!) Al respecte, cal citar una frase del Bisbe de Palma de Mallorca, reproduïda en ”El Heraldo de Castellón”, el 13 de gener de 1938: “…No basta con exterminar a los “rojos”, sino que hay que exterminar también a su progenie”. O amb paraules de Franco (“Mediterráneo”, de l’1 de gener del 1939): “No es posible volver a la sociedad los elementos dañados y pervertidos”.

En aquest aspecte, es molt significatiu que es dictara una llei segons la qual, per exemple, no es commutaria la pena de mort als republicans Membres del Govern, Diputats i Governadors Civils, ni als Presidents de Comité i Comissaris, encara que no hagueren causat cap mort. Un altre exemple seria l’establimet d’una pena de sis anys de presó per als alcaldes i regidors de pobles xicotets, amb “mals antecedents”. I si la ciutat era cap de partit, la pena seria de dotze anys de presó.

Ocorria, com canta Raimon en una de les seues cançons, que “…han tancat a la presó, homes plens de raó”.

Segons recents investigacions, sense comptar els que morieren al front, en la reraguarda, els rojos assassinaren unes 60.000 persones; però els nacionals, entre la reraguarda i la postguerra, en mataren unes 150.000. Això, sense oblidar el terrible drama de més de 500.000 persones, que es van haver d’exiliar, per por a la repressió que s’estava fent en totes les zones “reconquistades” per l’exèrcit del general Franco. Com tampoc no es poden oblidar els 400.000 que foren empresonats.

A més, es dictà una “Ley de Responsabilidades Políticas”, segons la qual eren castigats tots els que havien tingut actuacions contràries a l’ideologia del nou règim, des de l’any 1934. Per exemple, a un alcalde d’Almassora, d’abans del dit “alçament”, se li obrí un expedient per motiu del càrrec que havia exercit i per haver estat afiliat al partit “Unión Republicana”. Una de les principals acusacions fou la d’haver construït el mercat en el lloc on havia estat el Calvari. Finalment, però, la causa fou retirada, perquè es comprovà que al principi de la Guerra se n’anà a l’estranger, per por a ser objecte de persecució per part dels rojos i per acompanyar la seua filla que estava rebent tractament mèdic en un centre sanitari.

Es desencadenà una desproporcionada depuració de molts funcionaris; sobretot, dels mestres. I també, en les companyies de serveis públics. A més, totes les empreses podien acomiadar els treballadors que tenien el 18 de juliol del 36, si havien abandonat la població a l’entrada dels nacionals; igualment, als que consideraren “incompatibles, opuestos, o peligrosos para el Movimiento, y los que no le sirvan con lealtad y eficacia”.

I tal com els “rojos” s’apoderaren del béns dels “feixistes”, ara començà a funcionar immediatament una comissió provincial de confiscació dels béns dels primers.

Postguerra.

El 29 de març de 1939, es rendí Madrid; el dia següent, Cuenca, Ciudad Real, Jaén i Albacete; el día 31, València i Alacant; i el dia 1 d’abril, Múrcia, Almeria i Cartagena. Aleshores, el general Franco va emetre el seu famòs parte: “Cautivo y desarmado el ejército rojo…”

Però, encara que ja no hi havia més trets al front, a la vida civil, durant molt de temps, se li aplicà un règim paramilitar.

Per Decret, els jornals del camp no podien ser superiors als vigents el 18 de juliol de 1936. Solament es podien augmentar un 10%, amb l’autorització de la Delegació del Treball. La jornada laboral agrícola seria de vuit hores. A pesar d’aixó, la premsa es vantava: “el Caudillo ha terminado con los jornales de hambre que fueron la vergüenza de España”.

Per a facilitar la col·locació dels que havien servit en l’Exèrcit Nacional, es creà el “Servicio de Reincorporación de los Combatientes al Trabajo”. En Bancs, Caixes i empreses de servicis públics, només es donà entrada als ex-combatents dels Nacionals.

Per a celebrar el 18 de juliol, ordenaren a les empreses que organitzaren un menjar conjunt d’empresaris, tècnics i treballadors, al final del qual l’empresari llegiria un comunicat, facilitat per la Central Nacional Sindicalista.

Es clausuraren tots el Casinos i Cercles i s’ordenà que als bars i tavernes només es poguera estar mitja hora.

La dita “premsa del Movimiento” exterioritzà el seu filo-germanisme: acusava a Roosvelt de “encender una guerra europea, explotando la patraña de la amenaza de los paises totalitarios”. La “Jefatura Provincial del Movimiento” seguia la mateixa línia; fins i tot es donaven classes gratuïtes d’alemany.

De la mateixa manera, tal com “els rojos” classificaren els espanyols en “feixistes” i “antifeixistes”, “els nacionals” els qualificaren de “adictos” i “desafectos”.

Al final de tots els espectacles públics es cantava el ”Himno Nacional”, tots firmes i amb el braç en alt. Si es tractava d’una sala de cine apareixia en la pantalla l’efígie de Franco; i no es podia eixir, fins que no s’acabara l’Himne.

En tots el locals públics (bars, hotels, etc.) era obligatori escoltar la retransmissió radiada del “parte”; i no es podia desconectar l’aparell, fins que no s’acabara l’Himne Nacional.

Les dones estaven obligades a fer el “Servicio Social”, si volien treballar en serveis públics. I segons la doctrina de la Secció Femenina, “en España no debe haber mujeres vanas. Figuras de adorno. Figuras de capricho. Tienen que ser mujeres cristianas: que es tanto como decir hijas, madres, novias y esposas”.

Per utilitzar els aparells de ràdio, calia pagar una llicència. Peró estigueren suspeses durant un temps.

Hi havia l’obligació de declarar totes les collites i de vendre-li el blat a l’Estat, a preu de taxa. Els cultivadors només se’n podien quedar 200 quilos per persona.

Per a obtenir una beca (per estudiar en un Seminari, per exemple; o en un Institut, Universitat, etc.) tenien prefència els familiars dels “caiguts” del bàndol nacional.

El control de la població era tal, que estaven regulades fins el número de menjades diàries. La llet condensada només es podia comprar amb recepta mèdica, per a lactants i malalts.

S’establiren les cartilles de racionament, per a la compra de tot tipus d’aliments i de tabac. Però, prompte es produïren falsificaciones: a Castelló es comprovà que per a 40.000 habitants, s’havien repartit 56.000 cartilles.

El racionament de pa es feia així: els menors de 15 anys, només tindrien el 60% de la ració d’un home adult; els majors de 60 anys i les dones, un 80%. Després, la ració es fixà en 250 grams per dia i persona. I val a dir que el racionament no s’acabà fins l’any 1952.

L’insuficient subministrament de productes bàsics, a través del racionament, propicià l’existència generalitzada d’un mercat negre, conegut com “l’estraperlo”, en el qual, els preus arribaren a ser prohibitius. De tota manera, a través d’esta modalitat comercial, va ser distribuïda una major quantitat de productes que amb el racionament.

Es prohibien les cues a les fleques (“En la España de Franco, siempre tendremos pan”) i a les tendes; perquè es consideraven “antipatriòtiques” i perquè “obedecen a un mal resabio de la educación nefasta y desdicente (sic) de la época marxista”. S’aconsellava comprar poques coses, per tal d’acabar prompte.

Segons un edicte del Governador, “no se tolerará otro traje de baño que el que tiene fijado como modelo la Acción Católica…y será obligatorio el uso del albornoz para permanecer en las playas, excepto en los sitios reservados para tomar baños de sol, que estarán acotados dentro de las playas en dos zonas diferentes, una para el uso de las mujeres y otra para el uso de los hombres”.

Per tal de distraure la fam, totes les setmanes hi havia festivals taurins a la plaça de bous de Castelló.

La propaganda del règim era aclaparadora. De les quatre pàgines del diari “Mediterráneo”, tres i mitja només parlaven d’En Franco i de la Falange.

I a Radio Castellón, el “Cara al sol” i el ”Himno Nacional” es posaven tres vegades al dia; i quasi només s’emetien “Consignas del Movimiento” i “Discursos sobre el Nuevo Estado”.

Se suprimiren els rètols escrits amb noms extrangers “porque van en contra del espíritu imperial y de la esencia de la Hispanidad”. Al mateix temps, fou reprimit l’ús de les llengües vernacles, com per exemple, el del valencià.

S’establiren dates en què es commemoraven les efemèrides pròpies del règim: el Día del Estudiante Caído, de la Unificación, de la Victoria, del Caudillo, de la Raza, de la Liberación, Dos de Mayo, de los Caídos, de la Madre, del Valor, de los Mártires de la Tradición…

Es promogué un moviment favorable a la beatificació d’En Cristóbal Colón, com a primer missioner d’Amèrica. També es reclamava la santedat per a Isabel la Católica “por expulsar moros y judíos, que inficionan y corrompen al pueblo (…) y obra cumbre de su reinado la fundación de la Santa Inquisición”.

Durant la Semana Santa, els cotxes no podien circular pel centre de la població; els xiquets no podien jugar i les portes devien estar entretancades.

Les conferències telefòniques interurbanes estaven subjectes a la censura militar. Les cartes es devien depositar obertes a Correus, per facilitar la faena als censors.

Per anar, per exemple, a Castelló, s’havia de demanar un permís per escrit, i amb dos avals.

S’anul·laren tots els bitllets republicans posteriors al 18 de juliol del 36; i els anteriors només es podien canviar en la localitat en què estava cada persona, en el moment de l’entrada dels nacionals.

1939

A Almassora, al gener, es restaurà la festa dels Reis Mags, suprimida pels rojos; i s’inicià el repartiment domiciliari dels regals als xiquets, amb “reis” a cavall.

Al mes de febrer, començaren els donatius al “Tesoro Nacional”. Hi contribuïren un centenar d’almassorins, amb una aportació de més de 100.000 pessetes. Els comerciants de taronges estaven obligats a contrituir amb l’1’20% de l’import de les vendes.

Les festes de Santa Quitèria de l’any de la “Victoria” començaren amb la benedició de la nova imatge de la “moreneta”, tallada per l’escultor local N’Enric Serra, segons el model antic, fet pel vila-realenc En Pasqual Amorós. Seguiren amb la instauració del crucifix a les Escoles, actes religiosos tradicionals i les Calderes. No hi va haver bous.

Al juny, en la celebració del primer aniversari de la “Liberación”, els membres del SEU interpretaren l’obra teatral “Otra Victoria”.

Al desembre, un regidor va fer una proposició molt d’acord amb el signe dels nous temps: enderrocar el Mercat i tornar a construir allí el Calvari.

1940

La Corporació Municipal cedí al ”Auxilio Social” i a l’Hospital tots els mobles del Centre Republicà.

Els compradors que al 1934 adquiriren els terrenys sobrants del Calvari, demanaren llicència de construcció. El Consistori consultà el tema amb el Sr. Cura, el qual respongué que estava d’acord, si se li donava l’import d’un dels solars.

S’obligà a tots els treballadors a acudir a la concentració del “Día de la Victoria”.

Per encàrrec conjunt del Consell Local de Falange i de l’Ajuntament, l’escultor almassorí N’Enric Serra llaurà una làpida amb els noms de totes les persones assassinades pels rojos, que fou col·locada a la paret de l’església.

Al juny, l’esmentat escultor rebé una comanda de l’Ajuntament: fer un altar per a l’ermita de Santa Quitèria; i una imatge de la Mare de Déu del Roser, amb el corresponent retaule, per a l’església de la Nativitat. Tot, amb un cost de 10.250 pessetes.

El mateix mes, un músic de la Banda fou sancionat per no haver assistit als actes oficials del segon aniversari de la “Liberación”.

La influència de la mentalitat pròpia del temps de la postguerra, es notava, fins i tot, en la denominació dels bars: “Bar Nacional”, “Bar Imperial”….

Al setembre, els alumnes del “Cardenal Cisneros” celebraren la festa de l’Exaltació de la Santa Creu; i l’1 d’octubre se celebrà, amb molta solemnitat, el quart aniversari de la mort dels falangistes locals En Joaquím Escura i Ceprià (el fundador, al nostre poble), En Josep Serra i Manrique i En Josep Costa i Morales. El Jefe Local del S.E.U, D. Jesús Milián, recità l’Oració dels Caiguts.

A les festes de la Puríssima, l’Alcalde, en nom de l’Ajuntament, prestà jurament de mantenir la Fe Catòlica.

L’Arquitecte municipal, En Lluís Ros de Ursinos, redactà un projecte d’aliniacions dels carrers del poble i de la zona costera, en la qual s’estava edificant sense ninguna planificació, ni ordre…

Francesc Agut Beltran i Josep Sorribes Doñate