Llata

Text: Isabel Garcia i Joan Edo. Fotografies: Juli Almela

Un dissabte solejat de la tardor,eixim del local de la Vila-roja i ens diriguim cap al carrer la Pau, al panyet de Manina, a ca la Gila, que juntament amb la seua filla i germana ens reben.

Ave Maria Puríssima….Adins, adins….

Passem al menjador, els indios ens saluden des del caixò. ( sesión de tarde) però rapidament l’aparell enmudeix per a deixar pas a l’evocadora entrevista que vam tenir amb Teresa Antonia Martí Ventura, que s’ha dedicat molts anys a l’ofici de la llata.

FeinesLlateraAntonia83VilaRoja.jpg

Des de sempre n’ha fet. Per què ? Li agradava l’ofici ? Ai! Fill meu, no teniem un altra cosa, haviem de fer-ne si voliem menjar ! Ens ficavem ben dematí, treballant tot el dia, i feiem tota la llata que podiem, encara que també haviem de fer tota la faena de casa. Recorde que ma mare, encara que estava cegueta, ja en feia. Normalment en un dia feiem un jornal. 60 braçes.

Com no estavem molt enterats de lo que eren jornals, braçes i el seu equivalent monetari, Teresa Antonia ens ho va explicar.

Bo, un jornal eren 60 braçes i cobravem per un jornal 50 cèntims. D’açò fa , aproximadament 60 o 70 anys. En aquell temps, jo era una dona fadrina i casadora.

Per a dona una idea més clara i gràfica de lo que era fer llata, que molts dels nostres lectors potser no coneixen, la sinyo Antonia va eixir al carrer. Era el lloc on solia treballar el cànem quan feia bon estar. Allí vam pendre aquestes fotografies mentres ella anava explicant-mos el procés de confecció. Al mateix temps, entonava unes albaes – com era la costum –

recordants temps llunyans.

La matèria prima era el cànem,l’agarràvem, feiem rotllos i el treballavem agarrant tres caps de cànem fins deixar-lo en forma de trena. Com si fora una trena de dona, va apuntar la filla. Hi ha de tindre em compter que procuràvem no empalmar més d’un cap al mateix temps, afi de no debilitar la tira de llata.

Una volta la llata acabada, la sofrinàvem, com als pollastres, per a que perguera el pelet i quedara ben fineta. Aixina estava amanida per al seu únic destí que era servir per a sòla de les espardenyes.

Després que havien fet la llata, que feien amb ella?

Mediem la llata amb els braços, cada 60 eren un jornal.Quan teniem 6 o 7 jornals fets, és a dir, més o menys una vegada a la setmana, agarràvem el fardo de la malva, ens el ficàvem al cap i ens n’anàvem a peu cap a Castelló a casa Gaspar que era el mateix que ens suministrava el cànem. Aprofitàvem el viatge. Al anar carregàvem els fardells de llata i al tornar duiem cànem per a treballar la setmana següent.

Una volta, un carreter de Castelló ens va dir a sis xiques que anàvem carregades. Xiquetes !, pugeu els fardos si voleu, que anireu més descansades. Aplegarem al cami sant Jaume, el carreter girà l’aca avall. Nosaltres corrent al darrere, cridant home, home !, que no anem per ahí !, faça el favor de donar-nos els fardos.Ell no ens el va donar fins aplegar a l’ermita on els va tirar a terra.

Quanta paciència haviem de tindre, senyors !.

Paciència, també, per a treballar sempre una miqueta més fent mig jornalet extraordinari per a poder arreplegar quatre perres per a fer-mos l’aixovar.

Parle-mos de seu aixovar, sinyo Antonia.

Me vaig fer sis llençols de cotó, conforme toca. Dos d’ells encara estant per estrenar. Mitja dotzena, eh !, entonces els tenia qui els tenia. Samarretes de punt, refajos, pantalons de punt oberts. Uns pendientes em vaig comprar que costaren divuit quinzets.

Ens va ensenyar les sabates del casament. Sabates negres, de pell, tancades amb una tireta i una hebilla, botonadetes al costat. Mai se les ha tornat a ficar. La seua filla se les posà per a la nevada del 46.FeinesLlateraAntoniaEntrevista83VilaRoja.jpg

També ens va parlar del traje de casament de les dones. Negre, de bronda, curt i amb mantellina sense toca. Els homes portaven brusa, pantalons de mig ample i sombrero.

Vam passar una estona agradable, curiossejant sabatetes i records de joventut, tant que quasi sens havia oblidat el tema del qual parlavem.

Sinyo Antonia, ens podria dir quan de temps fa que no s’ha dedicat a aquest menester i si coneix alguna dona que encara es dedica.

Ai ! Fills meus, ja fa molts anys d’això que et parle. Jo vaig deixar de fer-ne quan els anys de la guerra, encara que moltes dones van seguir, crec que avui no deu quedar ja ninguna.

Bé, Sinyo Antonia, si no té res més
que contar-nos, no volem cansar-la més. Que visca molts anys amb bona salut !

I vosaltres que ho pugueu vore !

Publicat per La Vila-Roja, butlletí informatiu de l’agrupació cultural. Maig 1983.