Tradicions
Publicat al butlletí de l’Agrupació Cultural La Vila-roja. Abril 1980
Dijous, divendres i dissabte Sants, fins farà uns quinze o vint anys, malgrat no poder-se fer res de soroll, tenia lloc a l’Església Major un acte que trencava el rigorós silenci d’aquest dies. Era la Maria Sola. Al costat de la porta de la sagristia hi havia un triangle amb tretze ciris. El més elevat es decia Benedictus i era el darrer en apagar-se. Tant com anaven cantant els salmos s’apagaven un a un els ciris ( a l’església sols hi havia la llum d’aquest ciris ).
Els xiquets s’esperaven a la placeta fins que restaven tres o quatre ciris per apagar. Anaven entrant a poc a poc, mirant per si veien l’escolà, portant baix la roba un bastó o la mateixa ferramenta utilitzada el dimarts.
En apagar-se el Benedictus, els capellans pegaven uns quants cops amb el llibre de lectura fent soroll. Els xiquets aprofitant el silenci i la foscor començaven a pegar bastonades damunt dels banc. L’escolà eixia corrents darrere dels xiquets que procuraven que no els agarrara. Es feia un soroll molt gran.
Molts creuen que el darrer ciri representa la Mare de Déu sola. El soroll, malgrat que es faça inconscientment, podria significar el trencament de les tenebres en morir Crist
En aquest dies no es poden tocar les campanes, per a avisar la gent s’utilitzaven les barjoles.
Publicat al butlletí de l’Agrupació Cultural la Vila-roja. Any 1980
Ous, ous, bona Pasqua, bon Dijous,
de matí i de vesprà,
bona coca en cansalà
( Sentència popular )
El Dimarts Sant, abans de la guerra civil, els xiquets del poble esperaven en la plaça de l’Església a que ixqueren tots els capellans amb el segó beneït per a recòrrer tots els carrers.
Mentrestant els xiquets, sentats en terra, cantaven la sentència popular pegant contra terra amb una maceta de fusta que els fusters feien especialment per aquest acte. La plaça es quedava plena de clots. Cada capellà anava per uns carrers determinats. Anava un escolanet amb un calderet que portava el segó beneït i un altre amb una bosseta per a la limosna. Darrere anaven els xiquets amb la seua maceta.
Totes les portes de cases o de patis eren visitades. Mentre unes dones obrien les portes de par a par ( per a que no colpejaren massa ), altres posaven caixons per a que no s’arrimaren. Això no servia de res. Primer el capellà tirava segó beneït a la porta, després l’escolanet passava la bosseta replegant els diners, a continuació un altre escolanet pegava tres colpets a la porta. Tot seguit, els xiquets començaven a pegar maçades. De vegades, treien estelles a les portes. Les famílies que tenien unes quantes cases repartien els seus membres per a mantindre les portes obertes per què si estaven tancades eren víctimes. De vegades, quan la porta era d’un pati no cobert algun propietari amb mala llet tirava branques a l’aire i algú les rebia. El capellà quan veia que s’esbarraven massa, els crios, els feia seure i començaven a cantar mentre colpejaven a terra ritmicament amb les maces fent clots:
Ous, ous, bona Pasqua, bon Dijous,
de matí i de vesprà,
bona coca en cansalà
Després d’haver recorregut el poble, tornaven a la plaça l’Església. El cura muntava al balcó tirant les perres que els diferents grups de xiquets i capellans havien aconseguit replegar. Els crios, conforme podien, les plegaven.