Taronges,panís,….

Publicat al diari la Província Nova el 19 de febrer de 1916

Convocada per l’alcalde

es va celebrar ahir a la nit a la Casa Capitular d’Almassora una reunió important per tractar de l’assumpte relatiu a l’exportació de la taronja. A l’acte van concórrer els regidors, representants del Sindicat, de les societats de comerciants, obrers i altres entitats i una gentada immensa que omplia l’ampli saló consistorial, dependències contínues i part de la plaça, calculant-se en unes dues mil persones les que van fer acte de presència a tal reunió. La crisi profundíssima perquè travessa la Plana deixa de tenir els seus efectes de manera intensa en aquesta important Vila, el terme té dedicat gairebé en absolut al cultiu de la taronja. La propietat fonamentalment atemorida, no pot subministrar el treball que la classe necessitada necessita, venint a agreujar la situació la carestia dels articles de primera necessitat, que fa poc menys que impossible la vida no només als obrers, sinó també als petits propietaris i classe mitjana que constitueix la majoria del veïnat almassorí. Si la paternal tutela que l’Estat ha d’exercir sobre tots els pobles de la Monarquia no ve aviat en auxili d’aquesta regió, aconseguint d’alguna manera l’exportació de la taronja, única forma eficaç de salvar la situació, el conflicte al qual ja estem abocats , produirà en termini breu efectes espantosos; i comprenent així els reunits en l’assemblea a què ens referim, van acordar que l’Ajuntament designi un representant, un altre el Sindicat de Policia Rural i un altre els comerciants perquè units a idèntiques comissions de Borriana, Vila-real. Nules, Onda i la capital, es traslladin a Madrid per tal de gestionar l’Estat mantindrà ferm en la seva …. campanya per aconseguir l’exportació de la taronja. Déu vulga que les gestions que es realitzen produeixen satisfactoris resultats.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 29 d’abril de 1952

Preus

Acaba bé, a Déu gràcies, l’actual campanya. Llàstima no puguem dir a satisfacció de tots ja que els preus remuneradors d’ara només arriben a uns quants en mínima proporció.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 31 d’octubre de 1952

Sense moviment

Amb la consegüent inquietud s’està veient ací, segurament en totes les zones productores, el nul moviment actual taronger, contrari al que ja en aquest temps es deixava sentir en temporades anteriors per a nostra principal i gairebé única riquesa. Déu vulga es dissipen tots els obstacles, comencen els tractes i s’ajusten preus tot el remunerador que exigeix l’elevada qualitat de la nostra fruita, producte precisament aquest any de l’escassa quantitat que penja dels arbres principalment en la varietat de la mandarina.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 18 de novembre de 1952

Panorama


Des de la nostra crònica anterior ha canviat a
cí, com segurament en totes les zones, el panorama tarongero. A l’anterior pessimisme ha substituït la més favorable realitat. Tot és moviment en els tractes, recollida i explotació. Confiem segueixca aquest ritme i arriben els preus, encara baixos per l’escassa collita, allà on el llaurador puga catalogar-ho de remuneradors.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 26 de febrer de 1953

La taronja

Que, naturalment, és la nostra obsessió, recobra aquests dies el seu ritme accelerat de sortida a l’exterior, després del parèntesi obert pels intensos freds i nevades dels països consumidors. A Déu gràcies, la cruesa del temps que també ací s’ha deixat sentir, no ha afectat gens ni mica al perfecte estat actual de la nostra fruita.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 19 de maig de 1953

I es va acabar


Sembla mentida amb els assabentats que estaven !. Ara resulta que després de tant pregonar que la collita pendent dels arbres era no fa moltes setmanes de més de la meitat que l’exportada fins aleshores en molts mesos, i per tant, materialment impossible d’exportar en el que quedava de temporada; ha resultat que en aquests comptats dies, no només s’ha donat
eixida a tota la taronja sinó que ens hem quedat curts en època en què encara es trobaria ací la fruita en plenes condicions de conservació. No aprendrem mai !. I es pot dir -això sí, davant de fets consumats- que ha estat l’actual temporada la més normal de moltes ençà. Sense alts i baixos desorientadors. Pel que fa a regularitat de sortida i preus del fruit a l’arbre. Dels que hagen pogut oferir els mercats consumidors, ja se sap: ruïnós en boca dels interessats que després, arran de les seues «quantioses pèrdues», no poden adquirir durant l’estiu totes les noves finques, accions, cotxes o edificis que havien projectat en l’hivern. Una altra vegada serà !. Tinguem-los llàstima.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 20 de setembre de 1953 per Josep Galí Sanxo

Bé, però sense exagerar

I per cert el que està passant amb la taronja nàvel aquest any potser no s’haja conegut mai. En època tan primerenca ja s’estan concertant tractes bastant nombrosos d’aquesta varietat. Es diu que el preu és de 20 pessetes l’arrova. Però com els tractes són, naturalment, a ull, qualsevol endevina realment a quin preu resultaran!

Publicat al periòdic Mediterrànea el 27 de setembre de 1953

Venda a ull

Si no en tan gran escala com la nàvel comencen a concertar tractes de mandarina. El preu base sobre el qual s’especula són les cent pessetes el miler. La veritat és que quan donem aquestes notícies sentim la prevenció de si no serviran perquè després eixca alguna emissora divulgant als quatre vents que per una fanecada del nostre fruit s’han donat milers i milers de duros i se segueixca així conreant la llegenda que al llevant feliç lliguem els gossos amb llonganisses.

Publicat al periòdic Mediterràneo el 15 d‘octubre de 1953

Bona senyal

És la que presagien aquestes presses que enguany s’observen en recollir la taronja. Encara que no direm que és una data històrica el 21 d’aquest mes, si que almenys, li donem aquesta difusió perquè ella ha estat la primera en què s’ha recollit taronja en el nostre terme municipal de la varietat satsuma. Doncs que madure aviat el fruit. En això estem interessats, al que es veu, les tres «ces»: collidors, comerciants i consumidors. Felicitat completa.

Publicat per R. al periòdic Mediterràneo el 29 de desembre de 1953

Amb moltes precaucions

Si, si, amb les que calga i unes quantes més si cal. El cas no és sembrar l’alarma pel que anem a dir els llauradors arrenquen els seus horts de tarongers. Perquè es dóna el cas que molts d’aquests horts es veuen afectats en l’actualitat per una caiguda de fruit veritablement apreciable principalment la varietat sanguina. Dies enrere quan vam publicar les desastroses temporades per que travessa la mandarina se’ns va censurar el publicar amb la raó que per això malvendrien aquesta varietat els seus propietaris. Segons sembla fins que nosaltres vam dir el que passa ningú s’havia assabentat. Sant Déu, que forma d’interpretar les coses! … Així els va a alguns.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 27 de gener de 1954

Quin embolic!

Ens fa proferir l’exclamació el galimaties del negoci taronger que mai entendrem .. Heus ací uns quants botons de mostra sense que se li veja solució per enlloc, segueix gairebé paralitzada la recollida de mandarina. S’adquireixen poquíssimes partides i a qualsevol preu. Per contra, la poca nàvel que queda es cotitza a molt bons preus. S’observa aquests últims dies gran intensitat en la recol·lecció de la taronja blanca amb preus més aviat baixos. El comerç sembla animat comprant. La propietat molt desanimada venent. No obstant això, hem sentit infinitat de vegades que fins sant Blai no es començava a la nostra zona a treballar aquesta varietat. No hi ha ara més collita ni de menys qualitat que aquells anys. Ni menys mercats consumidors. Seguim. El destrio per a la seua industrialització la ven el comerç a preus baixíssims. De ruïna. Qui té sort. La majoria es desfan com poden d’aquest destrio. Aquesta és la causa, segons el parer de molts, que no es cotitze la fruita sobre l’arbre a millors preus. Dies enrere es podia per aquestes mateixes indústries de derivats d’agres ni més ni menys que contingents forçosos a “preus raonables” per a la competició. Ara ni regalada admeten la matèria prima, i factories tan importants com les de Borriana romanen inactives. És que de sobte han tancat els mercats per a aquests derivats ?. Res diguem del calvari entre muntanyes de paperassa que han tingut de suportar els propietaris “agraciats” al sorteig de vagons per França. Coneixem nosaltres més d’un que d’haver-los tocat en sort un tumor maligne no hagueren patit tant. Ja n’hi ha prou amb el que s’ha dit. Però que conste. Ni del que li passa a la mandarina, ni a la nàvel, ni a la blanca, ni per sant Blai, ni al rebuig, ni en la dels vagons: tenim nosaltres la culpa. Simplement registrem el que passa segons el nostre particular manera de veure i no entendre la cosa.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 24 de febrer de 1954

La catàstrofe

Conforme passa el temps van apreciant-se millor en tota la seua intensitat els incalculables perjudicis de tota índole que ens ha comportat la gelada. És una altra catàstrofe que li ve al llaurador d’ací quan encara no s’havia rescabalat de la nevada de 46. Quan no havia acabat de liquidar el crèdit que llavors se li va concedir. Per si això fos poc, ha sorprès als nostres arbres extenuats per una enorme collita que aquesta temporada penjava d’ells. Agreuja el conflicte el que la mandarina que constitueix el fort i els ingressos de la primera temporada no havia estat venuda tan sols en la seua més mínima expressió. Posa el punt final d’inquietant interrogació, l’enigma de quina podrà ser la collita per a l’any vinent. A tot això, a més, a sobre dels mals, es troba en aquests moments gairebé paralitzada del tot la recol·lecció d’un fruit en bones condicions ara, que a poc a poc, o millor de pressa i corrent, va caient-se del ressentit arbrat conforme es caldeja i millora la temperatura. Esperem es reprenguen ràpidament els treballs d’exportació normal i intensiva perquè no acabe de vindre a terra la taronja que queda en bones condicions que podria esmorteir, si més no en part, els incalculables danys que una vegada més ha de suportar el sofert i callat llaurador.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 25 de març de 1954

I d’això? ...


Doncs d’això que és la taronja, res de res. Paralització completa. En realitat pocs nomenen ja ací a la què va ser daurat fruit i que ens té ara negres a tots. Potser siga aquest el millor per al desastre. Perquè els que gaudeixen de determinades influències poden fins replegar i obtindre els «quantiosos» beneficis líquids (clar!) Que oscil·len entre les deu i les vint i cinc pessetes per fanecada ??? D’altres, la majoria, han de pagar per collir i tirar la fruita dels arbres a terra. De tota manera, en uns i altres, al fregir serà el riure. Això passarà ….. bé. Ja està passant en moltes llars per molt humorisme barat que li tirem a la cosa.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 22 d’abril de 1954

En què quedem ?


Perquè ja no sap la gent que carta quedar-se. Ara és que si, en aquesta semblança el conte de la Parrala. Menys malament. És que pels qui poden i han d’opinar sobre assumpte gens intranscendent per cert, com és el crèdit agrícola per la gelada, es va dir en principi que es concedia. Es va assegurar més tard que no es concedia. Ara per fi i afortunadament, es torna a dir que tindrem l’anhelat crèdit. Que siga definitiva aquesta afirmació i que els tràmits per arribar al llaurador s’abrevien per tal que …. etc. perquè també ací creiem innecessàries altres aclariments, àmpliament conegu
ts i discutits.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 30 d’abril de 1954

El principi de la fi


De la taronja, si. Que el seu futur aquest any és anar desapareixent de la manera més ignominiosa que imaginar hagués pogut el més pessimista encara que tots els d’ací ho sabem perquè ho estem vivint. Bé serà quede constància escrita en la nostra secció. Mentre hi ha propietari a qui li ofereixen com una gràcia deu duros pel fruit d’un camp de cinc fanecades, altres menys afortunats han de contractar, de la seua butxaca, jornalers perquè tiren dels arbres el que va ser, ai !, daurat fruit. A l’espera tots, mentrestant, del crèdit agrícola que s’està fent desitjar més del compte.

L’ou i jo

No, per Déu que no es porte ningú a engany amb el titolet aquest. No anem nosaltres ara a dedicar-nos a la crítica cinematogràfica. És una altra cosa. Es tracta, com es veurà, de publicar la notícia que el jove avicultor, d’aquesta localitat, Joaquim Claramonte va obtindre d’una gallina Leghorn, blanca, al final d’una setmana en què aquesta (la gallina) havia posat sis ous, l’últim, tan descomunal que, en pes exacte, va donar la bonica xifra de 135 grams. Obert, va oferir tres rovells complets amb els que, com és de suposar es va condimentar la consegüent i suculenta truita. L’animalet autor de la proesa, tan campant. Tant, que durant la setmana següent van ser cinc els ous que va pondre de mida normal. Una delícia de bestiola. La notícia en qüestió ens porta de la mà a destacar l’abnegada tasca d’un grapat de joves almassorins aficionats a aquest aspecte tan descuidat de l’avicultura casolana que contra vent i marea de tantes incomprensions i fins i tot burles, està aconseguint imposar una selecció en els corrals on tradicionalment va imperar la més antieconòmica anarquia. Selecció que tant hauran d’agrair el dia de demà aquestes mateixes mestresses de casa que en principi tant es van resistir a comprendre el que ara fa rendir l’evidència que portarà com a resultat el que siguen esculpits en lletres de motlle en totes les cuines de la localitat, els noms dels precursors com Antoni Beltran, Batiste Violeta, Josep Galí, Joaquim Claramonte Gregori Palacios, Josep Agustí, etc. vidents tots, a no dubtar-ho, d’un saborós futur quallat de truites a l’espanyola.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 19 dagost de 1954

El que faltava!


De debò, ens ruboritza haver de nomenar de nou. Ja els nostres lectors ho saben fins a la sacietat i ens estem tornant molt pesats. No obstant això, el considerem d’altra banda tan necessari dir-ho una altra vegada que vostès mateixos poden jutjar. Amb aquests mitjans propis individuals que ens hem procurat per traslladar-nos d’una a una altra banda, sense necessitat d’unir-nos a viatges col·lectius o de quedar embotits a pressió en aquests altres mitjans de locomoció pública que sempre escassegen quan realment fan falta, ja que ens hem creat una sèrie de complicacions com vostès no vulguen saber. I no parlem de la documentació que hi ha de complimentar més que si hagué
rem adquirit un “haiga”. Després, que si la indumentària ha de ser especial per allò d’arribar sempre bruts i tacats, que si els constipats freqüents, etc … I haver de documentar-nos, cal. Tindre encara que només siga certa idea del terreny nou que anem a recórrer. Com per molt optimisme i empenta que tinguem tot el mes que podem aspirar és arribar al límit dels nostres contorns provincials i això encara en diverses etapes, doncs vet ací que ens estem empollant de les característiques més adients que distingeixen les comarques que ens envolten. Per això no és d’estranyar caigués en les nostres mans un sumptuós llibre que porta com a subtítol el de “Guia de la indústria, comerç i professionals de Castelló i la seua província”. Edició 1953. El que passa sempre. El que busquem en primere lloc va ser la pàgina en què apareixia el nostre poble. En efecte, hi era al seu lloc corresponent l’índex alfabètic. Però com que no en teníem prou amb el llegit, innocentment esperavem es destaqués a la nostra vila per algun dels aspectes que la distingeixen i la caracteritzen. Quan vam començar a llegir el paràgraf que tracta de la taronja, ja no vam tindre cap dubte. Allà estaria Almassora: “El comerç i exportació de la taronja assoleix una importància considerable, doncs n’hi ha prou conèixer el detall que gairebé totes les poblacions del litoral castellonenc, i d’aquestes les de major importància Castelló, Vila-real, Borriana, Onda, Nules , Almenara, etc. Viuen, principalment de la producció tarongera. I insisteix a continuació molt justament, per cert, ponderant les qualitats de perfecció assolides per aquest cultiu a Castelló, Vila-real, Nules i, sobretot Borriana. Així que Almassora ni pel volum de collita, superfície conreada, qualitat dels seus fruits, perfecció en l’exportació, etc. És considerada per l’autor de la publicació digna de figurar ni tan sols al final de les poblacions que relaciona. Hem quedat en l’anonimat del etc. A mil consideracions es presta l’omissió, tant si va ser o no voluntària que cadascú les faça al seu gust, que cadascú obre en conseqüència. Sense que vulguem servir d’exemple per a ningú, hem de confessar sense falses modèsties que en aquest aspecte de fer sonar el nom del poble que ens va veure néixer, estem més que complerts. Tots a els almassorins i principalment els qui no es dediquen només al ferotge egoisme dels seus propis negocis poden dir el mateix? … Si això és així, passem per alt oblits com el que comentem.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 20 d‘octubre de 1954

Es donarà?, No s’entregarà?

Aquestes vénen a ser si fa no fa les preguntes que flueixen a molts llavis. Perquè s’observa molt silenci sobre el repartiment entre els agricultors del segon termini concedit per la gelada que es va dir es lliuraria a principis de l’actual mes. Cal no es demore aquesta concessió perquè moltes llars deixen de desenvolupar entre els aclaparaments actuals i puguen seguir altres conreant apropiadament les seues terres. Doncs no ens cansarem d’insistir sobre lescassa collita que enguany tenim en àmplies partides de les nostres hortes.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 20 d‘octubre de 1954

A l’expectativa

En estat estacionari es troba en aquests moments l’assumpte taronger. Paralitzada gairebé per complet l’adquisició a ull del fruit, estem, comerciants i propietaris, a l’espera del que tinga de donar de si la imminent campanya tarongera 1954-1955. Per descomptat com ja hem vist en diferents ocasions, tenim en immillorables condicions l’escassa taronja que en general penja del nostre terme municipal. Per això, per escassa i perquè no es troba afectada en absolut per la pedra que en tan gran manera va perjudicar aquest estiu algunes altres zones.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 27 d‘octubre de 1955

Lluita sense quarter

No exagerem en suposar que els actuals moments poden esdevenir interessant fita històrica que marquen l’època crucial en què es va iniciar la guerra decisiva contra aquesta quan devastadora plaga de la mosca mediterrània. I ja que això ho considerem aixína, bé serà deixem constància escrita de l’angle en que a nosaltres ens és donat el contemplar-lo. Assenyalant com sempre en honor a la veritat, que després dels primers moments de lògica i natural desorientació, sembla la cosa quede redreçada camí d’una consolidació bàsica en què descansar les futures campanyes per dissipar del tot, o almenys disminuir, l’amenaça que es planava sobre aquesta riquesa tarongera. El llaurador, d’altra banda, s’ha fet aviat càrrec que no té una altra eixida que la lluita tenaç i decidida. Així ho fa fins al … que ja el de menys són les accions. Espontàniament ací examina els seus esforços en assegurar per aquest costat un esdevenidor sempre incert per la mateixa naturalesa. No es respira un altre ambient a Almassora.

Encara un altre aspecte de la qüestió, no tan secundari com es pot creure, igualment es deixa sentir. És l’etern aquell que l’agricultor se li haurien de donar les màximes facilitats a tots aquests tràmits burocràtics que no entén ni té el perquè saber desxifrar: paperassa i enfarfecs que són de sempre com puntilla que exaspera amb tota raó el ja de per si carregat ànim camperol. Perquè ve a donar-se el contrasentit que mentre la tasca primordial en el camp, exigeix com a màxim la jornada de treball d’un home sol, ve després, que aquest mateix home, la seua dona i tots els familiars, hagen d’invertir dies i més dies en anades i vingudes, voltes i revoltes, cues i avantsales per despatxos i oficines, escoltant interminables explicacions que si en algun moment arriben a entendre -que duptem- els van a convèncer.

Parlem ara en termes generals que és un altre problema. El problema encara que vinga avui oportú el comentar-ho. Per això no seria gens desgavellat, constituir almenys en cada província un comitè permanent l’única missió fora simplificar per al llaurador, impresos i documents de malson. Els components d’aquest comitè, comissió o digue’s hac, no haurien de romandre tancats en un laboratori de la capital pegant-li voltes al cap a la recerca de màgiques i complicades solucions. La seua fàcil missió consistiria a anar recorrent pobles i viles, llogarets i masies rurals, on sentir de prop els mateixos problemes i necessitats que aclaparen dia rere dia al que només de la terra ha de viure. Aviat es cauria en el compte de l’ancestral i justificat horror que a la paperassa, a l’oficina i a la ploma, sent el que va dedicar els seus màxims afanys al maneig dur de les eines de conreu. Ah! I segurs estem que sortirien guanyant, de rebuig, els mateixos organismes de control, ajuda … que s’han de veure ara moltes vegades desbordats donant interminables explicacions, corregint documentació errònia subscrita, etc. Que el legislador central de Madrid lògicament no va poder preveure ni anticipar. Seria el mateix personal burocràtic així estalviat, el que podria destinar-se a aquests comitès volants de solucions per al llaurador. Val la idea ?. Doncs la cedim gratis.

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 de maig de 1955

Encara cueja


Encara cueja la taronja en la seua collita pendent de la temporada actual. Principalment aquesta taronja blanca o comuna que és ací com el malson del llaurador. Com la mandarina ho va ser amb l’única excepció d’aquest any. Ara és per la mosca que diuen ja fa estralls per l’època en què ens trobem. Però és que amb la poca collita que hi havia, havia de quedar realment la taronja que encara penja de l’arbre?. A aquest pas no seria d’estranyar que l’any de menys collita es donés la lamentable contradicció que quedaren alguns horts sense vendre. O sense comprar que és la realitat. Mentrestant el preu va baixant, baixant, baixant … I els adobs, les contribucions, l’aigua, els insecticides i fins i tot els jornals: pujant, pujant ….

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 21 d’abril de 1955

Incomprensible com sempre

La qüestió tarongera, pel que podem veure ací, segueix ….. doncs no sabem com segueix. Aquesta és la veritat. Perquè veiem d’una part que ix gent, molta gent, a recollir el fruit. Es treballa bastant intensament en tots els magatzems. Hi havia molt poca taronja en els nostres camps. Sembla queda sempre la mateixa. No disminueix. Pel que als propietaris se’ls nota, d’una hora lluny, unes enormes ganes de vendre. Assembla com si cap vengués la menor partida. Sobretot la taronja comuna que escasseja més i que segons molts, només queda aquest any més devaluada que altres vegades. Sort que la temperatura no pot fer millor perquè la taronja es mantinga en unes immillorables condicions de conservació i exportació. Per tot això, una vegada més i com sempre, ni càbales, ni comentaris. En realitat, de veritat, no els ha admès mai aquest negoci. Sempre resulta imprevist el que va a succeir amb la taronja. Encara que després, és clar, tots trobem mil explicacions al que va haver de transcórrer perquè quedàrem assabentats. Per sort o per desgràcia, no ho sabem, segueix sense admetre pitonissos la taronja.

Publicat al diari Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 22 de febrer de 1956

Gelada

No hi ha a Almassora major tema d’actualitat. No pot haver-lo. Trigarà a ser desplaçat perquè és el cas que encara no volent parlar més ni pensar més en la gelada; a ella s’ha de tornar el pensament, paraula i obra, amb una obsessionant fixesa impossible d’espantar. És que Almassora, malauradament, no compta amb altres mitjans de subsistència que la taronja. Això és molt i greu. Gairebé impossible de comprendre pels que no ho estan vivint. Tampoc nosaltres podem sostreure’ns a això. Fem per lo menys història i deixem constància escrita que la primera passada, la primera onada de fred, va començar el dia 2, dijous, dia de la Candelària. Va acabar el dia 6, dilluns. Durant totes aquestes nits va estar el termòmetre baixant dels tres als quatre i una mica més, graus sota zero. La segona onada és la que ens va clavar el cop de gràcia, va començar el divendres dia 10. Aquesta nit i la de dissabte va baixar la temperatura dels set als vuit i fins i tot als nou graus sota zero. Després de la primera envestida, segurament perquè el fred era molt sec amb vent i sense aiguatge; quedaren bastants zones del nostre terme municipal amb pocs o gairebé cap dany. De la segona ratxa siberiana no es va lliurar ni l’apuntador, tot i que el fred també era sec i sense aiguatge. Durant la primera onada no va cessar el treball al camp ni en els magatzems.

El  diumenge dia 5 es va suspendre el del camp, incomprensiblement. Perquè bé s’ajornés l’exportació o bé també que s’imposés una rigorosíssima inspecció a les fronteres. Però l’haver perdut voluntàriament 6 preciosíssims dies de posar fora de perill certa part de collita, o d’haver destinat el fruit per al mercat interior, és cosa difícil d’entendre. Perquè conformes en què ningú esperava la segona i més rigorosa edició de fred. Però és que potser ens ve de noves que en això de la taronja ningú va saber mai, ni ningú sabrà mai el que a de succeir el dia següent? … Doncs mentre el carro puga rodar, no siguem nosaltres mateixos qui el parem. Al bullici i animació dels nostres camps, dels nostres carrers, a l‘alegria de viure reflectida en tots els rostres durant els últims dies de gener; ha passat a la solitud i desolació i les cares llargues d’ara que encongeix l’ànim del més optimista. Perquè seguim vivint en un interminable malson del qual segurament no despertarem fins a la primavera que ve. Vulga Déu que la realitat no siga tan amarga com els pressentiments, i que els intensos freds que encara ens tenen aterrits no tinga la història del que hem relatat.

Aquesta vegada no!

Publicat al diari Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 21 de març de 1956

No, no. Aquesta vegada, almenys, no es podrà dir que l’home és l’únic ésser de la creació (que finor!) que sol estropessar dues vegades amb la mateixa pedra. Almenys els llauradors, els tarongaires estan tots sense tocar unes alicates per tallar la més insignificant branqueta dels seus, ara, moribunds arbres. Fan bé perquè l’experiència d’aquelles presses en la primera gelada del 46, va demostrar que mentre s’arrencaven i tallaven arbres sans es va veure que després van resultar morts. Tots romanen ara a l’espera. És així que no hi haurà una altra vegada regla sense excepció perquè per aquesta vegada no serà l’home l’únic animal que donarà la morrada en el mateix clar obstacle.

El que està passant

Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 28 d’abril de 1956

En això estem tots: en mirar com reacciona l’arbrat. Perquè el que va passar en els dies de fred, ja ho sabem de sobres. També àmpliament rumiem el que li passarà. Encara que ens vulguem enganyar nosaltres mateixos i no vulguem més no pensar-ho. Però el que està passant en aquests moments no tenim més remei que veure-ho i dir-ho. Tot i això resulta peliaguda la tasca de qui ha de ressenyar-la al diari. Anem a comptes. Veurem com tots ens considerem autoritzats (no faltava més!) A dir i assegurar que els nostres propis camps estan fets un fàstic. Però hi ha veí que s’atrevisca a dir el mateix !. Si algú diguera del nostre el mateix que nosaltres, ens consideraríem extremadament ofesos i immediatament el mínim que faríem seria enemistar-nos amb ell. Així és la vida. Més direm encara en això de la gelada i els seus efectes actuals. Passa ara que tot i estar veient tots el mateix, volem que qui ens parle o a qui consultem ens injecte l’optimisme i l’esperança que a nosaltres ens falta. Si així no ho fa, immediatament el qualifiquem d’au de mal averany. Volem que ens enganye. Que ens mentisca. Així que … que vol el lector que li diguem ?. Que trigaran però que ressuscitaran? … Que és la primavera que encara no s’ha presentat? …. Mil piadoses mentides, embuts i subterfugis que com cortina de fum oculten la inevitable realitat ?. Doncs … No ens sentim amb forces per escriure així. Per a nosaltres, tot i que se’ns titlle del que es vulga, la catàstrofe revesteix caràcters apocalíptics. Permeteu-nos almenys dir això del nostre terme municipal que és el que millor coneixem i d’on som corresponsals. Sense prendre-ho a acudit ni broma de mal gust, podem traslladar ací l’observació d’alguns que diuen no vindria malament col·locar en els cartelonets que encara pengen de molts horts, significant que els seus arbres van ser tractats aquest estiu contra la mosca, una altra inscripció al dors que advertisca ara: “Es prohibeix fumar”. Aquest és el perill que representen les seues fulles seques que no es desprenen, les branques seques, i els troncs no menys secs. Sense pal·liatius que si la primavera … o que si brollessen arran de terra. Allò està mort, remort i arximort. Feliç d’aquell que ho veja viu. Que també nosaltres veurem alguna cosa. Però en quina proporció es trobaran els arbres aprofitables per a un futur? … Perquè ací està realment el quid de la qüestió: en la proporció de tarongers sans, tarongers mig morts i tarongers liquidats. Tota la resta són falòrnies i amagar el cap davant d’una realitat indefugible. Tant de bo ens equivocarem. Sincera i interessadament ho desitgem. Perquè ben lluny del nostre ànim està el voler furgar morbosament en la palpitant ferida. Més hem d’exposar la veritat. La nostra veritat que per ser personal, naturalment, no és infal·lible. Que conste.

Prestecs per la gelada

Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 31 de juliol de 1956

Intriga i misteri

Sí, ja sabem. Li falta el titolet perquè la trilogia siga perfecta, el d’emoció. Però no es tracta ací de l’eslògan publicitari de cap pel·lícula de por. Ens volem referir senzillament a l’insòlit cas que venim observant des que s’està en els treballs de sol·licitud i repartiment del préstec agrícola concedit amb motiu de la gelada. Hem pogut observar que contràriament als dos préstecs anteriors del 46 i del 54, no s’han format ara aquelles interminables cues davant l’establiment en què es tramita l’assumpte. No per causa de l’organització que se li ha donat l’actual repartiment. Que al que es veu, ha de ser la mateixa de sempre. Que això succeeixe quan tant s’ha parlat -nosaltres els primers- que si el préstec es retardava en excés, que si les necessitats eren urgents, etc. ; resulta sens dubte incomprensible. Perquè és que ara la gent no sent cap aclaparament per passar a replegar el que se li lliura. Cap pressa. Ja anirem!, diuen tots. Perquè, això si, ningú pensa a deixar de sol·licitar el crèdit ja que tots ho necessiten. Però van amb laxitud, amb premiositat, com amb desgana. Tenint en compte que ja no s’estila això de caure mannà sobre un poble -que ara tindria de convertir-se en bitllets de cent o millor, mil pessetes- el que ens fa rebutjar la sospita que una nit miraculosa i misteriosament hagués rebut Almassora un feixò, aixina de gran, de diners en efectiu, caben en canvi totes les altres conjectures sobre l’inexplicable fenomen. Recollim, dos opinions, tan sols, entre les més destacades. Diuen uns -els bé intencionats- que com el préstecs és reduït, la gent no sent pressa per replegar-ho ja que no tenint-ho a mà més trigarà a destrossar-ho. Asseguren altres -els mal intencionats- que el préstec a rebre era un bonic truc flexible fins l’infinit que venien explotant alguns molt cucament. A càrrec, anaven deixant un reguer de dèbits amb la promesa de saldar-los quan es donés el préstec. Més rebut aquest amb la seua quantia no poden arribar, ni de lluny, a liquidar els seus deutes en un cinquanta per cent. Així segueixen. Sense ganes de replegar un valedor que ja a les seues mans no pot avalar-los el que els solucionava esperant. Amb quina d’aquestes dues explicacions ens quedem, lector estimat? … O té vostè a mà una altra o altres més lògiques i convincents? … Per la nostra part ni posem ni llevem rei. Ajudem únicament a una informació que ningú hagués pogut predir farà només unes setmanes.

Eixir de la gelada

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 25 d’agost de 1956

Vaja desigualtats!

Que porres anava a igualar el comunisme! Ni amb el tracte de la misèria han pogut els soviètics mesurar per igual als seus esclaus. Uns mengen poc, altres gens. Mentrestant, per contra, els seus capitostos es tiren la gran vida. Aquest preàmbul escombrant cap a la casa de les nostres idees, ha vingut a tomb pels resultats que poden observar-se ara amb els tarongerars del nostre terme municipal com a conseqüències de l’última gelada que a la graduació que ens hem fet per estar per casa, ens ha donat per classificar-los en tres categories. Si els lectors aprecien més desigualtats, no anem a discutir-ho, per això. Conformes. Molts arbres no broten ací. O reviuen molt malament. En la majoria del nostre terme. Com ja van arrencant els troncs i tallant les branques que apareixen completament, poden secs i seques, poden contemplar àmplies zones que més aviat pareixen terrenys de recents, recentíssimes plantacions, que troncs amb malmesa ancianitat i moltes gelades a l’esquena. Si bé el miratge dels plantons igualment el dissipa al contemplar tants brots tuberculosos i molts clars entre si. Altres horts no rutllen tan malament. Els seus propietaris poden abrigar l’esperança, si l’hivern no ens clava el cop de gràcia, de recollir alguna collita l’any següent. I fins i tot ara comencen a descobrir-se en alguns horts algunes taronges, que si no cauen abans, (sempre l’etern perill, l’eterna incògnita en l’agricultura!) Serviran per a les postres de la família que les menjarà amb fruïció mai assaborida. Això si els bons preus en els mercats no fessen compensadors el recollir vint taronges ací, cent allà i dues-centes en una altra part. Que tant de bo fora aixina i es venguessen. Que molt a gust ens anàvem a quedar tots ací sense l’anhelat postre. Ve per fi l’última classificació que és la primera, ja que és la dels privilegiats. La d’aquells que posseeixen horts que en la pròxima i imminent temporada obtindran collita gairebé normal. Tots ells en la varietat de la mandarina. Però en nombre tan escàs, tan escàs que es poden comptar amb els dits de les mans i alguns dels peus. D’on venim a acabar amb la idea que vam iniciar al principi. Que es resumeix que no seria gens desgavellat el suposar que en els propers anys haguessen rics amb poques fanecades i pobres amb moltes. Segons la zona on tinguessen enclavats els horts. Però no facen vostès gaire cas de tal suposició. Doncs qualsevol aventura, el més tímid vaticina en això de la taronja!

Panís

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 d’agost de 1956

Car i barat

Menudes ganes tenim tots ací de començar a replegar la collita del panís! Tenim molt de sembrat, per cert. Però és que ha arribat aquest any a pagar-se a sis pessetes el quilo. Era moltes pessetes per a tan pocs grans.

Tot és bó

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 d’agost de 1956

Per cert ja que parlem de pinso per a les aus, direm que l’obsessió que farà uns anys ens va donar ací per les gallines s’ha tornat aquest estiu paticola. Tot és bo, caram. Sobretot els seus derivats dels ous. Hi ha qui defensa les primeres. Altres s’inclinen pels segons. Nosaltres acceptem les dues espècies. Pregonem a veu en crit que, per igual, resulten bones les truites. Si l’oli és bo i es prodiga prou.

I els pantans?

Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo el 28 d’agost de 1956

Caram amb la pluja. Almassora si bé fins a la data, ve salvant-se de catàstrofes com les sofertes per algunes poblacions germanes i conveïnes als que des d’ací acompanyem en la seua tràgica desgràcia; no per això deixa d’acusar l’impacte que a les seues collites produeixen tanta aigua, tanta humitat, tants dies seguits. Ja que encara que ens considerem dels pobles privilegiats per tants humits excessos, no per això és menys cert que en els cacauets i els moniatos, per exemple, les pèrdues sofertes pels agricultors seran de força consideració. Ai! La taronja. Bé. Si a tot això als pantans s’embassen aigua …. no tot s’haurà perdut. Desitgem-ho.

Dics agradablement trencats

Publicat al periòdic Mediterràneo el 31 d’agost de 1957 per Josep Galí Sanxo

El cas actual de la mandarina ho ha desbordat tot, ja. El comerç taronger busca i l’adquireix on hi haja. Els pocs que a Almassora posseeixen aquesta varietat semblen eufòrics i contents. Els altres, la majoria, envegen la sort d’aquella minoria i lamenten no ser ells també dels afortunats posseïdors de la, no fa molts anys enrere, menyspreada mandarina. Perque és gran el que sempre passa amb això de les taronges. No fa encara dos anys quan aquesta primerenca varietat estava per terra. Per això la majoria d’agricultors que posseïen mandarines es van afanyar a arrencar, tallar i empeltar aquests arbres, per transformar-los en varietats sol·licitades. Ara … a la vista està. Que ningú crega -almenys nosaltres no ho creiem, que el que ara es busque i es vengue la mandarina és precisament perquè no hi ha molta. Ja que si així fos en aquells anys d’abundància, almenys al principi de temporada, s’hagueren concertat alguns tractes, haguera hagut eixida per algunes partides abans de vindre les altres varietats. No passava així. El comerç començava a comprar la navel, seguia per la comuna i acabava per la fina. I la mandarina que si vols Josefina! …. No, no és tan simple la solució a la cosa aquesta de la taronja. De l’escassetat d’una classe, pujada de preu de la mateixa. L’experiència ens ho diu. Si la temporada passada -recorden la temporada passada- hi ha qui a Almassora va haver de vendre al final de la mateixa i a preus de saldo un bon hort de taronja navel. La collita del mateix s’entén. Era taronja de primera qualitat. Tots sabem també el que hi va haver l’any passat. No, no, no ha nascut encara el que puga vaticinar res sobre el futur de l’anomenat daurat fruit. Encara que tots ho fem, clar. Ah! Una cosa molt important que ens quedava al tinter !. És que ja estem sentint els comentaris dels que no saben el que és tindre un camp amb plantació de cítrics. Diran … vaja, vaja, com s’estan folrant els tarongers!. Després es queixen! … Conclouran. Ignoren, o fan creure que ignoren, els anys que han tingut de passar per arribar al d’avui. Que és un petit ingrés … Al cap de quants dèficits? … Vam perdre el compte.

Actualitat setmanal

Publicat al periòdic Mediterràneo el 24 de desembre de 1957 per Josep Galí

Som ací aquesta setmana, si fa més o menys de la següent manera:
Tremolant. Amb un fred hivernal. Que ve, això si, que ni pintat per a la cosa agrícola. En tots els seus aspectes. Però, que això també fa que el material humà anem tremolant les dents per aquests carrers. Aquestes cases. Que per a ningú és un secret el que la immensa majoria dels nostres domicilis van ser construïts -tipus llonganissa- en pla velaniego?. Això de la taronja ha donat ja
la consegüent aturada. Gairebé en sec. Enviades ja segons sembla prou taronges per abastir els mercats consumidors durant les festes nadalenques, la frenada en la recollida, confecció i enviament del fruit en qüestió, ha estat notori i esperat. La gent descansa una mica de l’agradable vertigen anterior i, sobretot les mestresses de casa, aprofiten el parèntesi per invertir els dinerets guanyat en els dies d’abundants jornals, proveint degudament el rebost. Lògica previsió ja que en Nadal, Cap d’Any i Reixos ocupa la cosa gastronòmica un lloc destacat. Per als marits dedicats al camp no hi ha parèntesis que valga. Els endarrerits estan acabant de sembrar el blat. Els que desitgen avançar preparen el terreny per a la sembra de la pataca. Uns i altres, tots, o gairebé tots, ja que el desmonene? aconseguir a la majoria, es troben ocupats aquests dies afanyosàment en aquells altres treballs de plantació de tarongers dels que enguany es repoblaran milers i milers de fanecades en aquest terme municipal, tan afectat per l’última gelada. Mentrestant, marits i esposes, joves i vells vivim tots una mica o molt segons el caràcter- il·lusionats amb aquesta joiosa Loteria de Nadal que fins i tot arriba a aquells que diem no juguem mai. Sortirà o no sortirà, ens tocarà o esperarem fins l’any vinent; però la veritat és que ningú ens treu la il·lusionada esperança que tots sentim durant aquests últims dies. No sabem que la realitat haja arribat mai al que dóna de si la il·lusió.

Articles publicats al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho

el 30 d’abril 1959

Diogens i el camp


Escrivint de les qüestions agrícoles anotem que la collita de la taronja es troba finalitzant. El que ara es troba en tot el seu apogeu és l’abonat i el treballar les terres. Abonament hi ha prou. Per treballar les terres ja no abunda tant la matèria primera que és l’home. Falta personal, falten jornalers. Sobretot en aquells dies que pogué
rem dir de punta com ara els dissabtes. Això de Diògens buscant amb un llum d’oli un home, és poc més o menys el que els passa als propietaris els dies difícils.

Faenes_taronges_adobs_magatzem sindicat_1950.jpg

23 de setembre 1959

El que esperem de la taronja
A no es mou ningú. No sabem si hi passarà el mateix. Entenem per allà, on hi ha la direcció del cotarro. Però és el cas que en el nostre àmbit local taronger i en època com la que estem travessant en la que altres anys ja es venia observant el natural moviment de transaccions a ull, ens trobem en que al present està mes paralitzada la cosa que, per exemple , la reparació del camí d’Almassora a la mar, que és una cosa, ací, clasicament parada. No obstant això, tots estem abrigant la nostra respectiva esperança. Espera el llaurador anar liquidant de la propera collita els seus deutes i guanyar-se el pa nostre de cada dia. Ah ! I si n’hagueren sobres, dur a terme al seu domicili aquella necessària modernització de la cuina que la dona reclama des de fa tants anys, construir les piques que les xiquetes exigeixen des que es van fer grans i, no faltava més, aconseguir que el fill més gran tinga per fi la seva motocicleta. Espera el comerciant, com sempre, seguir guanyant els seus milionets ja que no es pot treballar per menys. Anotem això sense polsim d’ironia perquè diguen vostès, el concepte de si mateix tendria aquell comerciant que muntara el seu negoci esperant només guanyar vint o trenta mil duros. Espera l’Estat, com sempre també, fer-se amb el sant i la peanya. Amb les divises primer, amb els cànons després, amb els impostos i contribucions més tard, etc . La taronja dóna per a tot això i molt més. Si la temporada és bona. Perquè si fallen les esperances, ja se sap per on comença a trencar el cànter. Per aquest mateix ordre. El llaurador adquireix més deutes, la dona segueix gelant-se i mullant-se mentre fa els seus guisats, les xiquetes han de continuar rentant-se a la palangana i el fill , no podent suportar per més temps el complex d’inferioritat que per a ell suposa veure que tots els seus amics tenen moto, adquireix la seva encara que siga a a poc a poc. Per descomptat el comerciant no obté els milions, en plural. Guanya un de sol i es considera poc menys que arruïnat. Quant a l’Estat, segueix impàvid. Potser ingresse menys divises però segueix cobrant els mateixos impostos. O se li ocorre pujar-los. Admetem, perquè és veritat, que hi pot haver i hi ha excepcions. Les gelades, les catàstrofes. Però la regla general és l’apuntada. No pretenent fer un estudi exhaustiu de la qüestió, que el mateix lector puga d’extreure les seves pròpies conclusions. Conste, que si cal pregar per alguna cosa ha de ser perquè el que treu les castanyes del foc, puga seguir pagant els seus deutes, la seva dona traginant a la cuina amb un mínim de comoditats i els seus fills tenint dutxa i moto. Si això s’aconsegueix, és més que segur que els altres, els guanys de sis zeros dels comerciants i tota la processó de l’Estat, vindran de més a més. Segur.

30 de setembre 1959

Llibertats malignes

Estem ara-si el diluvi actual ho permet-en plena campanya contra la mosca de la taronja. Sent assumpte aquest que a tots interessa, tots sobre el mateix estem autoritzats i hem d’emetre la nostra opinió. A Almassora es duen a terme aquests treballs, com sempre, amb tota llibertat. Cada propietari, si ho desitja, fa el tractament dels seus propis horts. O si no vol fer-ho per si mateix, el porta a terme l’organisme competent. No estem d’acord amb aquesta forma de procedir que sent en teoria la millor, creiem no ho és en la pràctica. No ho és perquè tenim la particular convicció que no tots porten a terme aquestes feines amb les necessàries condicions d’eficàcia. Per molts justificants que presenten. Som per això decididament partidaris que s’efectue per una sola entitat en pla general, sense ànim de lucre, per personal especialitzat i amb la quantitat i qualitat d’aquells productes plenament garantits. No seriem a Almassora, per descomptat, els que inventàrem el procediment. Potser algú argumente que amb això es coarta la llibertat individual. D’acord. Però es defensa l’interès general al qual cal supeditar. Ací tenim al damunt també la tardor -tardor perquè se sol presentar per aquesta època, no perquè estiga declinant- la plaga de la rosquilla negra. Puntualment ha aparegut ja en alguns horts, en algunes partides del nostre terme municipal. Doncs ja veuran vostès. Si no és la mateixa naturalesa amb els seus freds, amb les seves pluges la que s’encarregue d’aturar la invasió que estem acostumats. img843.jpgPrompte tindrem el devastador cuc, passejant, com altres anys, pels mateixos carrers de la nostra població. Passa aixína, senzillament, perquè no s’extermina el mal des del primer instant de la seva aparició. Amb tractaments massius. Aparega on aparega. Perquè alguns propietaris potser ho ataquen bé, altres no tant. A alguns fins els produeix benefici que el insaciable cuc devore l’herba dels seus horts que ells no van arrencar-la . No, no. No són les plagues del camp, quan són generals, per deixar-les anar a la dula, perquè cadascú faça el que li vinga de gust . Si s’argüeix que perquè alguns desaprensius, ineptes o descuidats, no actuen com tendrien , no té perquè la col·lectivitat carregar amb la seva culpa; podríem rebatre que perquè en una nació hi ha pocs lladres, uns pocs criminals, no havíem de tampoc, entre tots, mantindre tanta policia ni tanta presó. Quan és la veritat que no hi ha tanta vigilància ni tanta reixa perquè hi ha pocs delinqüents, sinó que són pocs els que s’atreveixen a anar contra la llei, precisament perquè hi ha molts elements de repressió. Això està clar. Almenys per al que això escriu. No creiem trobar-nos sols en aquesta apreciació. Si hi hagués un tractament general i eficient per a totes aquelles plagues del camp de caràcter general, un altre gall els cantaria a les mosques, cucs, formigues, aranyes, etc. Al llaurador que és qui en definitiva paga els plats trencats d’una llibertat que , amb el llibre de l’experiència a la mà, conceptuem totalment perniciosa.

27 de novembre 1959

Qualsevol temps passat…

Diuen que abans, a, no començava la veritable campanya tarongera fins a començaments de febrer cap de sant Blai. Ara en canvi, sense que obligadament s’haja de creuar aquest preciós mar de totes les incerteses hivernals, hi ha llauradors que abans de Nadal tenen el seu suport assegurat. Aquest any a més, la recollida i exportació del daurat fruit es porta a tan bon ritme que pot assegurar-se no tindre precedents. Afortunats canvis i beneïdes innovacions que no solament reporten a la propietat el que diem, sinó que fa que no sols els jornalers, si no també els treballadors, tinguen immediatament assegurat el pa, sense necessitat d’emigrar com abans a altres zones més primerenques, amb les consegüents separacions familiars, incomoditats i privacions que tot desplaçament d’aquesta índole produeix per molt eventual que siga.

31 de desembre de 1959

No ha segut tarongero

Encara sort. No. No ha sigut tampoc aquesta vegada taronjaire, el vent que hem parlat. Els que per sort es despengen, de pressa i corrents, el daurat fruit, són els que el compren. En uns dies sense propers ni llunyans precedents. Perquè lo conegut, fins ara, era la paralització del comerç taronger arribara a totes les festes: els de Nadals, Cap d’ Any i inclòs als Reixos . Aquesta temporada , després d’uns dies de relativa calma, ja es va reprendre el moviment ni més ni menys que el dia de la Nit de Nadal. El mateix dia 24 de desembre. Aquesta és l’hora en què segueix el ritme vertiginós que s’assenyala des d’un principi. La varietat nàvel és la base en aquests instants de la collita i confecció.collida.jpg Presumeixen els entesos que, a aquest pas , aviat donarà fi al nostre terme municipal la collita d’aquest any. És que, com és sabut, l’empremta que va deixar la pedra d’aquest estiu a la nostra fruita ha estat insignificant. Si és que va en deixar alguna, en algun petit sector. El preu que s’està pagant l’anunciada varietat, oscil·la entre els deu i els dotze duros per arrova. Si bé gairebé tots els tractes tancats que per ací es pregonen, fins al moment d’escriure aquestes línies, han estat a onze duros.

Del 27 d’abril 1960


Això també s’acaba . Però ara es tracta de l’actual campanya tarongera. Ja gairebé no queden partides del daurat fruit de recollir. Moltes menys
per vendre. S’acaba bé. Perillosament bé.
Ho diem aix
ina perquè aquests finals, excepte als dos o tres afavorits que no passaran a ser més a Almassora, perjudica tots els altres agricultors tarongers que són milers, són legió. Aquests preus una miqueta més de final de temporada quan les existències es troben pràcticament esgotades solen ser l’enlluernament que indueix a error, moltes vegades intencionat dels que després creuen o els convé creure que la taronja és el filó inesgotable que poden extreure tota mena d’impostos, cànons, restriccions i gravàmens que vinguen a afavorir a aquests, als altres i als de més enllà . Donant el cas pelegrí, per repetit ja normal, que s’està retallant i retallant una riquesa existent, real per afavorir altres inexistents, fictícies quan no realment costoses.
És veritat. L’agricultor taronger està sempre disposat a sacrificar-se pels seus necessitats germans d’altres regions espanyoles menys afavorides per naturalesa però la càrrega se li fa insuportable quan sospita que el seu esforç, la se
ua tenacitat i les seues suors poden servir per enriquir als qui no saben o no poden caminar sense les marxes d’un proteccionisme passat de moda .
Esperem, per una vegada que no sigu
en fatals per a l’agricultor taronger els bons preus - no de escàndol, ni de bon tros : bons a seques, aconseguits per uns pocs horts de taronges tardanes i solitàries que va aconseguir sobreviure a les mil peripècies hivernals, el risc cal tenir-lo també en compte.

De l’11 de maig 1960

Una cosa és la façana

Com és sabut, s’està aquests dies a la nostra zona tarongera, en el cobrament de l’últim termini del préstec concedit als agricultors per la gelada de 1956. Davant aquesta notícia potser alguns dels que creuen que el camp és Xauxa, es pregunte sorprès: Però és possible que els llauradors tinguen encara dèbits? . … Ja es veu que no és només possible. És absolutament cert que els llauradors viuen del crèdit. Deuen bastant. Massa encara. Per que aquest préstec que ara es cancel·la és, com si diguérem, el préstec general i oficial. Després cada u té els seus préstecs particulars i ocults. Per això si fos poc, pesa sobre el llaurador d’a un llast que pot apreciar-se al poc que doneu un superficial cop d’ull pel nostre terme municipal. En ell es poden veure, com a conseqüència de les passades i sempre possibles catàstrofes climatològiques, milers i milers de fanecades recent plantades, milers i milers de fanecades malmeses i escassament productives a les quals cal atendre amb gran sacrifici econòmic -de vegades més - que si es tractés de finques en ple rendiment i producció. Es dóna el cas que ni és or tot el que el daurat fruit produeix ni la façana tarongera té en el seu interior el luxe i l’enlluernament que algunes espurnes de bona sort - tenir totes les finques en plena producció, posseir classes selectes, encertar el moment de la venda, etc .. - semblen voler donar a entendre. Ai ! Si el llaurador, llaurador -com el cafè de cafè - el que ha de viure sol del camp, portara un tren de vida com el que es porta en altres sectors de la societat ! … No arribaria, el pobre ni a la segona festa. Paraula !.

Del 29 de juliol 1960

Dos enfermetats

Diuen que en algunes zones tarongeres de per a ha aparegut una malaltia terrible en els tarongers: tristesa l’anomenen. L’única solució, afirmen,-vaja solució! - és d’arrencar els arbres afectats. Si bé a, a Deu gràcies, no s’han presentat símptomes de tal malaltia, ja alguns propietaris, per si de cas, tenen sobre el seu propi físic altra malaltia espontània i explicable: l’angoixa. Però si a la primera troben remei, la segona cal donar-la per curada pel mateix que solien explotar algunes bombes de mà que ens solien lliurar en les trinxeres: per simpatia.

Del 30 d’agost 1960

La història repetida

Qualsevol temps futur serà millor. El serà perquè no hi ha dubte que arribarà un dia que amb un sol tractament insecticida s’aniquilarà l‘aranya, la formiga, la serpeta, el poll roig , la rosquilla negra, l’escarabat …… Totes i cadascuna de les diverses i variades plagues que avui inquieten l’atrafegat agricultor. Perquè ara, avui, és que no queda un moment de repòs. Cal efectuar una polvorització en cada cas, una despesa en cada moment, un moviment continu que no admet treva ni descans. Uns quants anys més i, el que diem, d’una vegada totes les bestioles exterminades. Després a descansar.
La història es repeteix i es repetirà segurament fins a la fi dels segles. Quan es presenta la primavera i amb ella la floració de l’arbrat, la floració dels tarongers, tothom s’impregna d’un optimisme fins i tot exagerat que arriba gairebé a convertir-se en por per si aquella superproducció de cítrics serà excessiva per al consum actual. Però vénen aquests començaments de l’estiu i amb ells el que diem la
porgà , la desil·lusió també pareix general quan tots creuen veure massa taronges a terra. Per contra, aprecien n’hi ha escasses en l’arbre. Sort que més tard quan engreixa i s’acoloreix el fruit, sol quedar l’assumpte en el seu just terme mitjà. Ni l’exageració de tanta flor ni la desil·lusió de tanta fruita caiguda. La naturalesa, en aquests casos, sol ser més equànime que com humanes previsions s’avancen.

Del 18 de setembre 1960

No presumeixques

Ens alegràrem l’altre dia, que la rosquilla negra es trobava absent per fortuna aquest any dels nostres camps. Ja ha vingut. Més cap esperar, que entre, que l‘ataque furiosament l’agricultor i que la fresqueta actual i matinera, tampoc és precisament la seua millor temperatura, desaparega ràpidament la plaga.

Del 16 d’octubre 1960

Unanimitat
Per cert que un prudent i precipitat fresquet de tardor que fera avançar la maduresa de la fruita, el rebríem tots de mil amors. Sí, perquè la pressa que la temporada tarongera de començament en general ho desitja la propietat, el comerç i els consumidors. Ah! Que bé, si tants espavilats invents actuals ho dedicaren a fins com l’anotat!. A engreixar al gust d’ú les taronges, a donar-los color, sabor … Que bé que bé …

Del 19 d’octubre 1960

Tres anys tard

La tristesa dels tarongers, aquesta tremenda i segons pareix incurable malaltia de la nostra principal riquesa, ha vingut a la nostra Pàtria, o almenys ha eixit a la superfície a la seua total localització i descobriment amb tres lamentables anys de retard. No és que desitgés ningú que haguera vingut abans aquesta ruïna, és clar. El que hauria estat convenient és conèixer-la almenys immediatament després de la gelada del 56. Perquè …. Quants centenars de milers de nous arbres s’han plantat al nostre terme en aquests tres últims anys?.Totes les varietats, sobre patrons, sobre el fins ara generalitzat peu amarg. Que és, per la qual cosa s’ha demostrat és el major susceptible al fatal virus. Llàstima, de veritat.

Del 10 de novembre 1960

Els començaments


Sempre són lògicament històriques a
, com en tota la zona tarongera, les dates en què comença la recol·lecció, confecció i exportació de la collita en cada temporada. Per això cal ressenyar en lletres de motlle. Pel que cal dir que l’actual campanya va començar d’una manera general la setmana anterior amb una extensió i una empenta no massa acostumats. És que pareix que l’acoloració i maduració de la fruita es troba aquest any bastant anticipats. Fins a l’extrem que en els magatzems igualment es pot veure aquests dies la manipulació de la super-vedette actual de la fruita que és la satsuma, com la vedette que li trepitja els talons que és la clementina, com la primera actriu que podria ser la nàvel, i l’actriu de caràcter, la vella actriu, que és sens dubte la mandarina. Totes han trepitjat l’escenari alhora Perquè quatre o cinc dies d’avançament en la satsuma, és reduït període de bestreta. No els pareix? ….
No sabem si serà veritat.
Ens diuen que el comerç taronger prefereix per al transport de la taronja des del camp als magatzems, els carros amb modernes rodes de goma a les de velles llantes de ferro. Per la lògica raó que en els primers la fruita pateix menys sacsejada. Si això fos cert, no hi ha dubte que una mesura així - la de contractar amb preferència als carros amb roda de goma - seria la més eficaç per a la total desaparició de les antigues i trencadores rodes. Veurem que hi ha de cert en tot això.

Del 24 desembre 1960

Actualitat tarongera


La tònica tarongera actual pot dir-se que des d’aquesta talaia almassorina, segueix sent la mateixa amb què es va iniciar la temporada. Els preus amb escasses excepcions, la predilecció per la mandarina i la nàvel. Ja que les comptades partides que a
cí tenim de satsuma i clementina no poden servir de base per al mes lleuger comentari. Si de cas se’ns permet assenyalar alguna novetat d’aquest any, aclarim que fins al moment no s’ha presentat la pausa tradicional nadalenca. Ni a la recol·lecció, ni conseqüentment en la confecció i exportació. Perquè això de la taronja segueixca sent una eterna incògnita, s’està donant ací la incongruència que mentre uns comerços treballen d’allò més, altres ho fan amb la mateixa desgana que si actuaren per pur i obligat tràmit.

Deu meu quina campanya !

Publicat per U.A.P al butlletí la Vila-roja al desembre de 1979

Qui ho anava a dir! Pel mes de setembre no ningú donava un xavo per la taronja i la campanya. Ja ho anomenava A.M.P. Al número passat i s’ha confirmat després. La veritat és que passen coses estranyes en aquest cultiu. I clar, els llauradors, els pocs que ja van quedan i que viuen sols de la taronja i els que necessiten tindre altre treball per a viure (no els que tenen els horts com a hobby) no s’ho acaben de creure. Son ja massa incrèduls. Però, açò que podria ser bo i que pot ajudar a que els llauradors puguen tirar endavant un any més, crec que no beneficia a la llarga, al mateix llaurador. Per què?. Puix perquè molta gent ja diu als que pensen que els problemes de la taronja no son d’un dia o una campanya, sinó d’estructura de base i de molta difícil solució: “ Veus tu com no es pot dir res?” “Cada campanya és un món apart”, “ No es pot preveure res, és un caixò de sastre i per això no valen previsions”. El pitjor del cas és que de cara al futur i tenint en compter que per al 1990, com deia A.M.P., formarem part del Mercat Comú i que és totalment no rendible el produir taronges en parcel.les de 2 ó 5 fanecades, el pitjor diem és que els llauradors (els pocs que ho pensaven) ja no creuen que la millor solució és juntar-se tot i tractar de trobar respostes sòlides i competitives. Per tant, caldria deixar ben clar que el fet de la bona marxa de la present campanya és similar a la millora que té un malat abans de morir. Clar plantejar els problemes d’una forma clara i real, no hem d’amagar el cap baix l’ala com els estruços. Es molt trist que els llauradors, per una falta d’informació (que ells no tenen per que saber-la) pensen que tot va bé i que cada campanya no té res a veure amb les següents. Es molt trist que els llauradors sols pensen en traure diners esta campanya i no en mantindre’ls per a les pròximes. Es molt trist que el llaurador et diga que si no pot vendre les taronges vendrà la terra, en lloc de buscar solucions que facen possible no aplegar a eixos extrems. Per tant, voldríem que esta campanya continuara sent bona, però voldríem encara més que els que treballen i viuen de la terra es donaren compte de la molt greu situació del cultiu de la taronja. No parlem per parlar ni per dur la contraria a ningú, parlem per que creiem que tenim una informació que devem donar-la a tots els interessats.

img590.jpg