Església
Publicat al Butlletí Oficial de la Província de la Diputació de Castelló a l’any 1856
Bens Nacional provinents del clergat
Un troç de terra horta, amb un maset, situada al Terme d’Almassora, partida de la Quadra, que porta en arrendament Josep Armengol per 75 reals de velló, el qual han estat dividits pels perits en els dos lots següents: 1r dues fanecades, 37 braces; límits llevant En Josep Cacho; Ponent i Migdia, Joaquim Morales, i Nord, el següent lot: el preu just en renda en 67 reals i en venda a 983 reals: i sent menor la capitalització girada per la part de renda que els correspon segons la qual actualment produeix aquest troç, es treu a subhasta pels 983 en què han estat justipreciades. 2n Una fanecada i 141 braces, amb un maset, un perera, dues moreres, i tres bresquilleres; límits Llevant, En Josep Cacho; Ponent Vicent Mañanós; Nord, vídua de Ramon Joan, i migdia amb l’anterior lot: apreuada la terra en 676 reals, i el maset a 503 reals, que formen la quantitat de 1270 reals, de manera que es treuen a subhasta per ser més gran que la que llança la capitalització girada per la renda que produeixen.
Un troç de dues fanecades i cent braces de terra horta, situat al Terme d’Almassora, partida de Sant Antoni; límits Ponent, Batiste Gimeno; Llevant, Josep Violeta; Nord, En Tomàs Fuentes, i Migdia, Vicent Mas, procedent del clergat d’Almassora, arrendat a 112 reals, 17 maravedís: capitalitzat en 2025 reals: el preu just en renda en 168 reals 18 maravedís, i en venda a 2625, per la quantitat es treu a subhasta.
Una finca, procedent del clergat d’Almassora, comprensiva de les quatre porcions que porta en arrendament Joaquim Dols, i que cadascuna i per separat es treu a subhasta de la manera següent 1r Un troç terra horta, de tres fanecades, 161 braces amb alqueria, cinc figueres, una morera, tres pereres, una olivera i arbres fruiters, situat al Terme d’Almassora partida de la Vila-roja; límits per Ponent, terres del mateix clergat; per Llevant, Vicent Claramonte; per Migdia, Manuel Martín, i pel Nord, Tomàs Claramonte: renda anual 120 reals i 21 maravedís: ha estat apreuada la terra en 1997 reals 16 maravedís, i la casa en 690, que formen la quantitat de 2687 reals 16 maravedís, i capitalitzada la terra en 2171 reals i 4 maravedís, i agregats a aquesta quantitat els 690 reals en què ha estat apreuada la casa per no haver-se pogut capitalitzar a causa de no haver-se assenyalat cap renda, formen la de 2861 reals 4 maravedís, per la qual es treu a subhasta la finca. 2n Una fanecada terra horta, situada al Terme d’Almassora, partida de Vila-roja; límits per Llevant Manuel Segarra; per Ponent, Manuel Martín i Navarro; per Nord, terra del mateix clergat, i per Migdia, Miquel Pesudo: renda anual 31 reals: importa el preu just 525 reals, i la capitalització amb la deducció deguda 558 reals de velló, per la quantitat es treu a subhasta. 3r Tres fanecades i 80 braces terra horta, situada al Terme d’Almassora, partida Vila-roja; límits per Llevant, Joaquim Domínguez; per Ponent, Vicent Garcerán; per Nord, terres del mateix clergat, i per Migdia, Camí de Sant Jaume: renda 106 reals 28 maravedís: importa el preu just 1785 reals, i la capitalització amb la deducció deguda 1922 reals 28 maravedís de velló, per la quantitat es treu a subhasta . 4t Tres fanecades i 23 braces terra horta, situat al Terme d’Almassora, partida Vila-roja; límits per Llevant, terres del mateix clergat; per Ponent, Vicent Garcerán; per Nord, Tomàs Claramonte, i per l’Migdia al camp que a aquest anunci queda assenyalat sota el número 3: renda 101 reals 19 maravedis: importa el preu just 1635 reals 12 maravedís, i la capitalització amb la deducció deguda 1828 reals 2 maravedís de velló , per la quantitat es treu a subhasta.
Dues fanecades i 100 braces terra horta, amb tres tarongers, situada al Terme d’Almassora partida de Horts-Francs; límits per Llevant, amb murs d’aquesta vila; per Nord, a Pere Vilar, i per Migdia, En Batiste Renau, procedent de la rectoria de l’expressat poble: la porta en arrendament Vicent Mas i Marc per 225 reals ànuos: importa la capitalització amb la deducció deguda 4058 reals, i el preu just en venda pels perits 4875 reals de velló, per la quantitat es treu a subhasta.
Una casa, el solar ocupa 1425 pams quadrats, situada al poblat d’Almassora, carrer titulada de l’Alcora, procedent del clergat de la mateixa vila; límits la de Vicent Monfort, una altra de l’expressat clergat, i per esquenes Vicent Manrique: la porta lloguer Vicent Gil per 180 reals ànuos: apreuada en venda pels perits en 2895 reals: importa la capitalització amb la deducció deguda 4050 reals de velló per la quantitat es treu a subhasta.
Publicat al Diari de la Plana el 19 de juliol de 1898
Festa del Carme
El dia 16 es va celebrar com d’antic ve celebrant-se, la festivitat que cada any la V.O.T. de la nostra Senyora de la Muntanya de Carmel posa en pràctica a la parròquia d’aquest predilecte poble. A l’efecte, en el citat dia, a les vuit en punt, hi va haver comunió general en la qual van rebre el pa dels àngels mil i escaig d’ànimes, donant proves evidents que a Almassora pren profundes arrels la Fe, sent senyals claríssimes que en comptes de entebeir l’amor als cultes de la nostra sacrosanta religió s’acreix més i més perseverant en les nostres ànimes el record dels nostres avantpassats. A dos quarts en punt després d’haver acabat la cerimònia de la comunió, les campanes van anunciar l’Ofici o missa major, missa cantada per intel·ligents cantors, acompanyada a l’orgue per l’organista de la parròquia el prevere senyor Adell que va resultar brillantíssima. Aquesta missa és composició d’un cèlebre escriptor italià cantada per primera vegada en la nostra església. El sermó va estar a càrrec de l’orador sagrat en Teologia En Joan B. Lluís Pérez, el qual amb abundant paraula i elevats conceptes, ens va manifestar les glories del Carmel i el camí que hem de seguir per arribar al seu cim. Va estar feliç en la seua oració arribant a emocionar als seus oients, avivant més la flama d’amor cap a la verge del Sant Carmel. Amb aquest motiu, com vaig anunciar en el meu anterior, es van traslladar a aquesta meua adorada pàtria el director del col·legi de Borriana i els senyors En Jaume Bel i N‘Amat Agut i alguns alumnes del Viciana, per tal de donar una vetllada literari musical a el Cercle Catòlic i així es va fer. A les nou en punt de la nit es veia il·luminada la façana de l’esmentat centre amb potents focus de llum elèctrica i molta gent es passejaven pels carrers de Damunt, Balma i Trinitat per tal que arribés l’hora de la seua celebració. A dos quarts de deu, si fa no fa, es van obrir les portes del Cercle que es va omplir el bonic local en un obrir i tancar d’ulls.
Ordre de la vetllada: Pasdoble a violí i piano pels intel·ligents professors N‘Amat Agut i En Jaume Bel; Adéu a l’Alhambra; Escena de Ballet, “Fantasia”; Lom Dubal; Norma, Variacions. Poesies recitades: En el monestir de Pedra; A una Passionària; El Llaurador, la Providència i la Tempestat. Finalitzant l’acte amb un discurs pronunciat pel predicador de les festes. Van quedar president, socis i persones convidades altament satisfetes d’aquesta vetllada; pregant-li al director del Viciana i altres acompanyants no fos l’última vetllada que al Cercle Catòlic d’aquesta població es donés. A les dotze van tornar a Borriana, satisfets també dels obsequis rebuts.
Publicat al diari el Restaurador de Tortosa el 21 d’agost de 1908
Festa de l’Assumpció
Amb els calors propis del temps ni ganes queden per moure la ploma; però la calor no ha estat obstacle per a la continuació de les festes, porrats i funcions religioses que aquest catòlic poble guarda i observa com a llegat preciós dels seus majors, celebrant amb l’afecte i entusiasme molt propi de fervorosos creients. Va tocar el torn a la festa de l’Assumpció de Maria que va a compte de l’Ajuntament d’aquesta Vila i és una de tantes que té el municipi al seu càrrec. Aquest any va ser l’encarregat del sermó per aquesta festa el diaca En Joaquim Balaguer qui, en correcte llenguatge i bells conceptes sobre el misteri del dia, ens va tindre gratament pendents de la seua paraula, prop de tres quarts d’hora. No hi ha dubte que el poble, tot, haurà aplaudit el pensament del piadós Municipi en encarregar el sermó d’una de les seues festes a un dels fills d’aquest poble que l’honora amb la seua il·lustració i zel. A la vesprà, després Vespres i cantada Felicitació solemne a la Mare de Déu, va ser organitzada lúcida processó que va seguir el curs de costum i que va ser bastant concorreguda, tot i que les famílies viuen gairebé per complet a les alqueries durant la temporada d’estiu; la processó va ser amenitzada per la banda municipal que va interpretar boniques marxes o noves o de molt temps no escoltades, ací. L’endemà, diumenge, va celebrar la seua festa el carrer que diem Damunt i que té per titular a Sant Joaquim. Després de Tercia va eixir el clergat per buscar la imatge del sant que en processó va ser portada des de la casa del Clavari a la parroquial on es va cantar la missa del dia, predicant el panegíric del sant el reverend En Joan Monferrer, que va fer una oració acabada i qual correspon a la justa fama de l’orador que té assolida molt dignament. Després de la funció, el clergat va portar processionalment al sant a la casa del clavari, als acords de la música i dolçaina i enmig de les ensordidores descàrregues de morterets i masclets.
Aquest mateix dia va celebrar la seua festa onomàstica nostre digne rector En Joaquim Esteller, motiu pel qual es va veure tot el dia molt concorreguda la casa abadia pels fidels que van acudir a felicitar-lo, demostrant un cop més l’afecte i respecte amb què que ací és mirat ; també amb aquest motiu es van veure en aquesta casa alguns sacerdots forasters i altres persones que van voler manifestar les seues simpaties. Dilluns van continuar les festes, sent el torn del carrer Sant Roc, els veïns van encarregar el panegíric al reverend En Vicent Cubertorer, qui ens va presentar al sant model de caritat com un exemple per al cristià, inculcant amb gran zel aquesta virtut, i fent un magistral treball d’oració sagrada. Segons rumors, es prepara una lluïda festa amb el qual el senyor rector vol donar gràcies a Déu pel benefici de la salut, gairebé ja del tot restablerta després de la seua llarga malaltia.
L’article el publicà El diari Correu de Tortosa el 22 de juny de 1912
Víctimes del cine cremat
Avui en la Panderola de les set i mitja han eixit per assistir al funeral que s’ha celebrat a la veïna població d’Almassora les comissions següents: l’Ilm. Ajuntament compost de l’alcalde En Joaquim Joan, tercer tinent d’alcalde, En Francesc Cabrera, quart tinent d’alcalde En Pasqual Moreno, Síndic En Domenec Lòpez, i regidor En Manuel Ferrer. Del clergat compost del doctor En Pasqual Cabedo, prevere, catedràtic del seminari En Orencia Lucia, En Vicent Beltran, i Josep Pasqual Nàcher, preveres. De la junta de socors En Sandalio Moreno, jutge municipal, i En Francesc Moreno. De la Congregació de Sant Lluís En Miquel Cantavella, En Francesc Rius i En Josep Maria Seglar. A les nou ha començat el solemne funeral, precedit del cant d’un nocturn de l’ofici de difunts. Ha excedit en sumptuositat a tot el que podia esperar-se. Tot el poble ha acudit al Temple, presidit pel magnífic ajuntament que juntament amb les comissions d’aquesta han ocupat lloc preferent. Sota la direcció del competent organista Reverend Barrufet s’ha interpretat amb afinació i gust per nodrida orquestra que es va oferir espontània i gratuïtament per a l’acte, la bella missa del mestre Hernàndez. El celebrant ha estat el gelós senyor rector En Joaquim Esteller, ministrat pels reverends En Valentí Segarra i En Joaquim Ortiz. Després de la missa tots els sacerdots amb espelmes s’han dirigit al sever i elegant túmul que s’aixecava enmig de l’església envoltat de grans flamers i atxes i allà s’han cantat solemnes absoltes. Des del púlpit en sentida plàtica l’il·lustrat beneficiat En Manuel Esteller ha donat el condol a les respectables comissions d’aquesta i les gràcies a les autoritats i poble tot d’Almassora; així l’hi ha expressat en acabar l’acte al digne capellà Senyor Esteller i l’alcalde, el nostre alcalde senyor Joan en nom de la ciutat, el jutge senyor Soriano en nom de la junta de socors i el reverend senyor Lucia en nom del clergat.
Publicat al setmanari El Criteri el 5 d’abril de 1913
Batalló Infantil
Quan els nostres governants mitjansant lleis impies i absurdes, s’esforcen a arrencar de mans de la infantesa el Catecisme, els fills de la veïna població d’Almassora, van fer la més eloqüent demostració en contra dels sectaris plans del Govern Liberal. L’associació del Catecisme, fundada al convent de les Mares Clarisses pel gelós vicari de les mateixes En Vicent Cubertorer, va celebrar el passat diumenge una bella festa que deixarà records indelebles en la memòria de tots aquells que la van presenciar. A les vuit del matí es va celebrar Missa de Primera Comunió amb plàtica de l’esmentat sacerdot. Tendres xiquets amb els rostres brillants dels resplendors de la fe i de la devoció, es van acostar a rebre el Pa dels Àngels, sent l’admiració de tots i el consol de les famílies. A les 10 solemne missa celebrada pel Llicenciat En Josep Francesc Domínguez i cantada per escollida orquestra que amb precisió i delicadesa va interpretar la del Mestre Guzman. El sermó va estar a càrrec d’En Josep Gil, que va animar als xiquets a ser soldats esforçats i valents de l’exèrcit de Crist. A la vesprà, després d’haver cantat el Cor del Catecisme selectes composicions i varietats d’himnes, va tindre lloc la processó en la qual figuraven multitud de xiquets vestits d’àngels, grups de llauradores i la rica i bella bandera, brodada en or i beneïda pel matí. Preciosa escultura del Xiquet Jesús, en actitud d’abraçar als xiquets presidia la processó, la qual era escortada pel Batalló Infantil que va cridar poderosament l’atenció pel nombrós i elegància dels seus vestits. El dia de Sant Vicent, al matí, va oir missa el Batalló Infantil i per la vesprà a la espaiosa plaça que hi ha davant del Convent i davant una multitud immensa van jurar la bandera i van fer exercicis de Gimnàstica Sueca que van ser calorosament aplaudits. La nostra felicitació més cordial al virtuós sacerdot En Vicent Cubertorer, a la Junta del Catecisme als xiquets que van apadrinar les banderes per que amb el seu zel i entusiasme han organitzat unes festes que han aplaudit els bons i han tret de polleguera la premsa sectària que segons ens han dit, tem que aquest Batalló Infantil siga un perill per al Govern, però li hem d’advertir que lluny de ser un perill, són aquests infants una fundada esperança d’ordre i una peça de benestar per als seus pares i per tot el seu poble, perquè els xiquets que s’eduquen a l’ombra de la Creu i s’alliçonen amb les màximes del Catecisme de la Doctrina Cristina són una garantia de pau i de benanança. El Corresponsal.
L’article el publicà el diari El Restaurador de Tortosa el 25 de maig de 1915
El cura nou
Dia de festa extraordinària per Almassora diumenge 16 del corrent amb motiu de la presa de possessió de la seua parròquia pel seu nou capellà Doctor En Pasqual Cabedo. Va arribar aquest amb diversos amics en el tren de les cinc, esperat a l’estació pel clergat i autoritats. A l’entrada de la població es va formar la comitiva al cap de la qual anaven unes quantes parelles de la guàrdia civil a cavall, seguia després la música municipal i totes les associacions i confraries de la parròquia amb els seus estendards i amb bon nombre de socis que ostentaven les seues respectives insígnies; també formaven en la manifestació nodrides representacions de tots els centres polítics i recreatius, i era tancada pel senyor rector autoritats i poble. Pels carrers més cèntrics es va dirigir a la parròquia, estant aquelles adornades amb esvelts i artístics arcs de fullatge i flors aixecats per les associacions de la parròquia i centres de la població i amb inscripcions dedicatòries al nou rector. Així vam poder veure el del Xiquet Jesús als afores del poble, de la Pia Unió a la plaça del Convent; de sacerdots i veïns al carrer la Trinitat, del Cercle Jaumiste davant de casa; dels Fortunats, Cercle Lliberal, Ajuntament i clergat parroquial enfront de l’església. Al costat d’alguns d’aquests arcs s’havia aixecat amb molt art un altar amb l‘imatge del titular de l’associació; cal enregistrar també com a nota simpàtica i consoladora de l’entusiasme d’Almassora què les demostracions de simpaties no van cessar un moment ni durant el trajecte ni durant l’acte de la possessió. Totes les cases estaven engalanades amb vistosos domassos, no poques ostentaven alguna inscripció, de tots els balcons sortien aplaudiments i vives, i de molts una pluja de flors al pas de la manifestació. Quan va arribar aquest davant del Centre Musical que hi havia també aixecat el seu arc i convenientment adornat la seua façana, des dels seus balcons tocava la banda del centre per no estar autoritzada per formar i tocar a la manifestació, arrencant la seua actitud respectuosa i entusiasta, generals aplaudiments. A la plaça de l’església es van llegir les lletres colatives pel M.I. senyor doctor En Manuel Rius, Dignitat d‘arxipreste de Tortosa i acte seguit va procedir-se a l’acte de presa de possessió al capellà de la seua parròquia. Estava aquesta adornada i esplèndidament il·luminada i obertes les seues portes es va veure al moment envaïda per tots els fidels que amb més entusiasme i amb no menys respecte i bones formes no van cessar en les seues manifestacions de simpatia al seu rector fins que aquest va aconseguir imposar silenci des del púlpit dirigint-los la paraula. Va ser aquesta de salutació i oferiment pel que acabava de presenciar i l’emoció que no podia amagar predicava i deia més que la seua mateixa paraula, va tenir paràgrafs de sabor molt apostòlics comentant paraules d’aquell rector de rectors Pius X de feliç memòria, dirigides a un rector, va explicar el concepte de la parròquia, la significació d’aquell acte i va acabar oferint-se a aquell seu ramat com a bon Pastor i lliurant als seus consells, cooperació i oracions. Es van repetir els mateixos vives en acabar i es va posar fi a la cerimònia amb el cant del Te Deum. Poble i convidats van desfilar després per la casa abadia per donar el parabé al rector i tots van ser obsequiats amb un bon refresc. Diverses taules omplien els passejos i per les bandes del jardí i pati de la casa abadia. Es van asseure a la presidencial a més del rector, doctor Rius i doctor Valls, Dignitat de maestre escola de Tortosa, tot l’Ajuntament d’Almassora amb el seu alcalde En Pasqual Domínguez, senyor jutge En Manuel Domínguez, fiscal En Batiste Artero, En Joaquim Gòmez, Diputat provincial, Comandant de la Guàrdia Civil N’Enric Ballester, tot el clergat parroquial i sacerdots de la població, senyor rector d’Alcalà senyor Arasa, el secretari n’Andreu Gòmez, els metges senyors Beltran, Arenós i Castell, farmacèutic senyor Domènec, En Manuel Bernet, en Daniel Pesudo, en Frederic Agut. També vam veure a molts sacerdots de Vila-real, PP. Franciscans, regidors de l’ajuntament, senyors Català i Ferrer, notari senyor Gimeno, metge en Josep Gonzalvo i als senyors Rius Pesudo, Gaia, Galindo, Domenec, Verdía En Vicent i Jaume, Alsina i Natxer; Reverends Llopis i Petit de Castelló ………. El lunc va ser esplèndid, l’animació extraordinària i l’adorn de les taules amb exquisit gust. La major prova de l’encertada gestió del senyor Cabedo al capdavant de la parròquia d’Almassora la vam veure patent en la manifestació brillant i espontània de diumenge i un conèixer les rellevants qualitats de saber i govern del nou rector únicament amb el vist aquell dia vam presagiar un pontificat d’òptims fruits, de vida parroquial intensa i de celestials benediccions per Almassora.
L’article el publicà El diari Restaurador de Tortosa el 4 de març de 1916
Visita del Bisbe
El prelat diocesà es va dignar dijous visitar aquesta parròquia. El poble tot amb les seves autoritats, ha tributat al seu pare i pastor una rebuda entusiasta i digna. Per endavant hi havia engalanat els carrers del trànsit, penjant tots els seus balcons i aixecant artístics arcs a les portes de l’església parroquial i església del Calvari i vistosos pals coronats amb ondulants banderes. A l’entrada del poble es va col·locar bonic altar amb el Lignum Crucis i al seu voltant a l’hora convinguda es van col·locar, esperant al senyor bisbe, milers de persones, el clergat amb creu alçada, vestit de presti el nostre il·lustrat senyor rector doctor en Pasqual Cabedo, l’Ajuntament en corporació, les banderes de les associacions catòliques i la banda de música. El venerable Prelat va arribar de Castelló en luxós carruatge acompanyat de monsenyor Hermenegild Muntaner, arxiprest de Castelló i prelat domèstic de S.S. i de l’actiu patge N’Antoni Crespo. Baixat el Prelat entre els aplaudiments i entusiastes vives i les airoses notes de la marxa d’Infants, va besar la creu i s’organitzà la comitiva que va creuar, majestuosa i imponent, carrers cèntrics. A la porta de la parroquial al costat d’un bell altar en què estava col·locada l’esvelta imatge de la Immaculada sota luxós pavelló blau, amb llistes de plata, es va revestir el Prelat amb els ornaments pontificals i va entrar a l’església fent amb les prescripcions de rúbrica la Santa Visita. Acabada aquesta va conferir el Sagrament de la Confirmació a més de cinc-cents nens, apadrinant aquest acte el jutge municipal i la senyora de l’alcalde. Després de la confirmació es traslladà a la casa abadia on hi va haver recepció del clergat, autoritats i persones distingides. El senyor rector va convidar a un dinar íntim amb honors d’esplèndid banquet a tots els sacerdots de la població, alguns de Castelló i Vila-real, a l’Ajuntament, a la padrina de la confirmació, al jutge, fiscal i notari. A les tres i mitja el prelat va visitar a les monges clarisses i de la Consolació i l’església del Calvari i a les cinc el volteig de les campanes anunciava al poble l‘eixida del seu bisbe tributant-li un comiat tan afectuòs i entusiasta com va ser l’entrada i acompanyant-lo fins a Vila-real el senyor rector amb l’alcalde, primer tinent alcalde, jutge i fiscal.
Publicat al periòdic Rebeldia del 2 de desembre de 1917
Almassora invadida: Casos Clínics
Una xiqueta pregunta a la seva àvia: Déu és a tot arreu ?. Si. Doncs em sembla molt poc decent. Niezstche = Gaia Ciència.
D’esquena al progrés, de natges al segle de l’aeroplà, de la radiografia i del submarí; cecs a la civilització, al sentit comú i la ciència, aquesta ciència que arriba ja fins a operar en el cor. En ple segle de la llum, Almassora, la nostra més pròxima germana per tota classe de vincles, és avui una catacumba. Aquest poble que és com una continuació nostra, està en perill de mort. Als nostres germans, consanguínia i espiritualment, se’ls inocula en la seva sang, se’ls sembra en el seu cervell la llavor de la degradació, l’ascetisme més anihilador, de la destrucció i assassinat moral, darrera obra d’art, cim de tots els caps de aquells falsaris amb teologia, amb lògica fraudulenta, amb autosuggestió teosòfica; d’aquells fills de moltes mares i d’un sol pare: Sant Ignasi de Loiola. Un fill d’aquests, missioner jesuïta, ha establert allà la residència dels seus crims. Es porta el nostre amic un truc nou. Ja no recorre a les femelles, de seu canviants, apassionades i convencibles. Es fica amb els homes directament i els arrossega a la foscor del temple en on es tanca amb ells. No hem pogut convèncer-nos del que hi fa. El embrutiment, la inversió i els equívocs, van ser els blasons més sortints d’aquesta secta hàbils carteristes, sense que hagen pogut desvirtuar ni la foscor ni el gòtic i silenciós dels claustres. Molts sants que no citem parlarien per nosaltres sense permetre que mentirem. El que si podem afirmar, com a veritat palmària, com a fet clarivident i real és que aquells homes surten de l’església amb el cervell trastornat, amb les facultats mentals avariades. Bojos. Demanant a crits al manicomi. Completament dements. No volem, perquè no és l’ocasió, ficar-nos en discussions sense convèncer ningú. Ho estem nosaltres i no ens cal. No es tracta ara de cap enquesta, ni controvèrsia, ni debat sobre els misteris que tan divinament empara la fe i que desfà l’anàlisi més superficial sobre els contes scheharasadescos que ens brinda l’Evangeli, per creixença d’uns quants hàbit-pocavergonyes (es classifiquen en elegits, sants i microbis de l‘innumerable fauna clerical en totes les seves manifestacions) es tracta ara d’una mica més sagrat, més precís, més sant, més humanitari si es vol, que a tota costa i per tots els nostres mitjans hem d’evitar. Per a tu, jesuïta, i ja t’ho diem tot amb el teu nom, fill legítim de Torquemada i natural de Loiola, va el brindis. Dona gràcies aquest refinament de galanteria i aquest tractament “del tu” perquè és llenguatge amb què es dirigeix per paradoxa a Déu i als falsaris i venals; als lladres de la pau espiritual que robes i no dones, com ofereixes; als xantatgistes, xoricers i usurpadors de bitllets de banc, títols i altres objectes que impliquen valor. (Emplaçe al pare Coloma i al mateix Crist perquè m’ajuden a escupir-te. A tu et diem i saps que no està en nosaltres el sentiment de la pietat, perquè és una virtut que es lloa a les prostitutes, que marxes ben lluny de aquí a on prop d’aquests temples que converteixes en harem del paradís; no habiten homes que sàpiguen tenir a l’abast de la seva mà l’estaca dissolvent que et perverteixi i et convenci de dures i cardenalícies realitats. Vés lluny, deixa tranquils als que ja tenen bona bogeria que atendre: el pa dels seus fills. als que no necessiten una altra fe que aquella que ja gairebé se’ls va extingir: la de la seva pobra i problemàtic aliment. Vés o et trobem: tria. si fosses persona decent, si fosses cavaller i no furga immunda, granota indecent, serp verinosa de seductors miratges, noblement et haguéssim convidat i fins et haguéssim concedit l’honor d’una discussió que potser haguessis rebatut amb la ciència que vas atresorar per calamitat i exploració dels teus semblants; però davant teu ens sentim xulos, perquè molt poc simpàtic aquest paper, és el que et mereixes. Llarg, llarg, vella ladina. I t’aconsellem suprimeixis els somriures i desplicencíes amb què acolliràs això que t’oferim. Nosaltres no sabem callar com la publicació Almassora Nova i moltes vegades imitem Crist a la porta del temple i amb el fuet convidant als mercaders.
Publicat al diari Llibertat del 13 de maig de 1931
Successos desagradables
A la nit passada, a Almassora, s’han desenvolupat alguns successos que revelen la indignació que ha produït al poble demòcrata, les provocacions dels reaccionaris aferrats amb garfis al règim realista, encapçalades amb manifestos tendenciosos de purpuris sectors, la missió és predicar i portar la pau als esperits, en comptes d‘irritar els ànims amb pretensions absurdes; i molt més, quan per a ells, es van guardar des del primer moment màxim respecte a tots els ordres. Un nombrós grup, ha assaltat a la matinada darrera, El Calvari, demolint gran part de les tàpies que el voregen, arrencant la porta de ferro que el tancava i penetrant en l’interior de la capella, on han enderrocat diverses imatges i han causat destrosses de consideració. Se’ns ha dit, que gràcies a l’oportuna intervenció d’algunes autoritats molt populars i estimades, no ha calgut lamentar altres incidents més greus, ja que ja havien sonat veus de “Al Convent!”, “Al Convent!”, Assumpte que no s’ha realitzat per un veritable acte de suggestió, a causa de l‘ascendent que sobre les masses populars exerceixen aquelles persones que han intervingut per evitar-les amb un tacte de positius resultats.
Publicat al diari Correu de Tortosa del 9 d’octubre de 1931
Exercicis Espirituals
Dissabte proppassat, segons hem dit, es va donar per acabada la tanda d’exercicis que 32 joves congregants d’Almassora van practicar a la residència del Jesús, sota la direcció del reverend pare Antoni Aznar S.J. Va haver-hi solemne imposició d’insígnies entre altres actes finals, en els quals i en representació de la Congregació Mariana Major d’aquesta ciutat van assistir dos dignataris de la Junta. El moment més emocionant i en què van vibrar a l’uníson efusions de cors enardits, va ser en el dinar de germanor, quan l’ambient estava caldejat de purs afectes al pronunciar alguns joves valents i enfervorits discursos, que han completat amb els seus fogosos parlaments, els presidents de les congregacions de Tortosa i Almassora, els quals van posar de manifest l’amor i la unió en què ha d’estar vinculat l’esperit genuïnament marià, i el zel apostòlic que ha d’animar als congregants per estendre i propagar-lo, per tal que aquests núvols d’hostilitat i apatia que entelen el firmament de la Religió, no enterboleixin als d’esperit feble, les nobles i elevades idees de la puresa del nostre catolicisme i de la veracitat de la nostra doctrina. Darrerament i com a colofó a les belles dissertacions d’aquella joventut exemplar va posar fi amb la seva autoritzada paraula i com un resum de totes, el director de la Congregació d’Almassora don Angel Aznar, Presbítero.En el ràpid de la mateixa vesprà van partir cap a Almassora , sent acomiadats per una comissió de congregants tortosins que van saber tributar cordial acollida de germanor segons caracteritza els nostres joves marians.
Publicat al periòdic Mediterràneo el 29 d’abril de 1952
La Tòmbola
Per l’acurat i popular full parroquial “Yunque” ens assabentem, ha estat impossible concedir un primer premi a cap de les tasques confeccionades per les dones almassorines per a la tómbola benèfica que organitza la nostra parròquia, tal ha estat el nombre de creditores a aquesta distinció .
Publicat al periòdic Mediterràneo el 31 d’octubre de 1952
Festa
Amb extraordinària concurrència de sempre, o potser més sobretot en la missa de comunió general i en la grandiosa processó de la vesprà, es va celebrar l’últim diumenge la festa de Crist Rei.
Publicat al periòdic Mediterràneo el 30 de desembre de 1952
La festa dels xics
Diumenge, per primera vegada ací i potser a la diòcesi, va tindre lloc la festa més popular i sense cap mena de dubte la més simpàtica de totes que ha celebrat la nostra parròquia: LA FESTA DELS XICS. Festa en la qual tots van tindre la seua intervenció: tarsicis, escolania, aspirants d’Acció Catòlica, Front de Joventuts, col·legis i escoles, etc. Precedit per solemne tridu, es va presentar el diumenge que va coincidir enguany amb la commemoració dels Sants Innocents, on al matí es van acostar a rebre Jesús sagramentat tots els xiquets menors de 14 anys que ja van haver pres la primera comunió. Després amb l’església plena de fidels, tant xiquets com grans, la missa major en la qual va predicar el MI senyor rector del seminari i canonge lectoral de la SICB de Tortosa D. Aureli Querol Lor. A continuació, interessant partit de futbol entre l’equip local de xics i un altre de Castelló, vencent els primers per 2-1. A la vesprà a les tres, animadíssima festa en l’aire a la plaça de l’Església a la que van concórrer sense excepció els mil i escaig de xics almassorins que tot seguit van prendre part en la processó amb la imatge de sant Tarsici. Processó que va vessar de la simpatia que van saber imprimir tants i tants xiquets. Finalment la interessantíssima vetllada a la sala d’actes de la Cooperativa de Sant Josep que malgrat les seues dimensions va resultar insuficient per donar cabuda a tots. Hi va haver, com és natural, repartiment d’un paquet de caramels per a tots i cada un dels que van assistir a aquests actes. Hi va haver un altre paquet amb dàtils. Hi va haver, en fi, tot el que exigeix una festa per als xiquets on van tenir cabuda des dels que encara no poden valer-se pels seus propis mitjans fins a aquells que ja havien complert els tretze anys. Hi va haver també el gest simpàtic i emocionant en què el nostre vellet sacerdot mossèn Manuel Claramonte, a la vista del que mai van poder somiar els seus cansats ulls, va lliurar al reverend senyor rector per als xiquets la quantitat de mil pessetes.
Publicat al periòdic Mediterràneo per R. el 26 de febrer de 1953
Sense dones ni xiquets
Només homes i joves omplen aquests dies de gom a gom la nostra església parroquial per escoltar al reverend pare Manuel de Sant Josep CD, que amb accents de veritat i convicció predica la setmana quaresmal dedicada al sexe fort. Res ha impedit aquesta assistència i aglomeració actual. Ni que aquestes setmanes no constitueixen ja ací una novetat, ni que estiguem encara començant la quaresma, ni l’època actual d’inenarrable intensitat al camp entre la recollida de taronja, conreu i abonat de les terres, ni que precisament a la mateixa hora es troben molts escoltant al costat dels receptors la veu del famós P. Lombardi … res. Almassora, en el camí del seu acostament a la parròquia, no té parada.
Publicat al periòdic Mediterràneo per R. el 31 de maig de 1953
Bé per les dones!
Més que bé, superior. Han estat capaços de molt les dones del nostre poble, el dimarts, dimecres i dijous d’aquesta setmana. Déu n’hi do! Abarrotar elles soles la sala gran de la cooperativa fins a l’extrem d’haver de col·locar altaveus a les escales. Començant per una concurrència de 625, arribant a 800 el segon dia i sobrepassant l’últim les 900. N’hi va haver de tots els colors, des de les que en un any trenquen diverses mantellines a força de posar-les, fins a les que la guarden noveta que van adquirir en determinat esdeveniment per no usar-la més. Van romandre quetetes, contentes i satisfetes; comunicant-se entre si el seu entusiasme no conforme al passiu paper que ens tenien acostumats, en sessions de gairebé tres hores de durada, més el temps que s’havien pres moltes d’elles per ocupar lloc de preferència. Un veritable record. Així, doncs, la Setmana de la Mare organitzada per les dones d’Acció Catòlica ha estat sense hipèrbole un èxit sense precedents i fins i tot de difícil superació en anys anteriors. Es trobava adornat el saló amb gust i refinament. Quadres, banderes i gallardets; testos flors i garlandes. Semblava allò deliciós jardí andalús en dia de fira. Nosaltres, del desenvolupament dels actes, a part el que es detalla, només coneixem les referències que d’elles mateixes han anat publicant, però els aplaudiments que des del carrer podíem captar, precisament els dos extrems ens fan assegurar que la satisfacció ha estat general. Tant pel que fa a les conferències que se’ls ha anat donant per senyores de la capital i el reverend senyor rector, com en la part recreativa a càrrec dels xiquets i xiquetes de les escoles i col·legis. Amen dels regals que els han sortejat, sense reserves, doncs, bé per les dones almassorines.
………….. I també els joves!
Que van celebrar al seu torn en el mateix saló el divendres a la nit la seua sisena reunió trimestral congregacioniste. De cara a les noces de diamant es respira ja aquest ambient commemoratiu que promet ser més que sonat. Constituïa l’atracció d’aquesta última reunió la presència del senyor director del diari El Mediterràneo, En Jaume Nos, qui va dissertar sobre un tema de palpitant actualitat, la perfecció de l’individu entre les dificultats que li crea el món d’avui. Hi va haver també les acostumades intervencions dels assistents, suant la seua, el reverend director per canalitzar i aclarir tant tret imprevist. Tampoc va faltar la part musical i humorística. Finalment va tancar l’acte el nostre reverend senyor rector. L’assistència va ser nombrosa i desperta, malgrat tot i que no és aquesta època la més apropiada per a actes com el que ens ocupa pel cansament que porta l’element camperol que constitueix el gruix de la concurrència.
Publicat al periòdic Mediterràneo per R. el 21 de juliol de 1953
Se’ns va d’Almassora el reverend En Joaquim Blanc Bahima. Es pot dir se n‘ha anat ja. La seua estada entre nosaltres, quan torne d’Alcossebre, pot dir-se serà només d’hores. I la seua marxa, no per menys esperada any rere any, s’ha produït en la joventut masculina d’aquest poble, l’efecte d‘un fort cop. I encara ara més, quan estaven ja a l’abast de la seua mà els fruits de la seua última grandiosa empresa de la congregació dels Lluïsos, la construcció de l’impressionant nou altar i imatge del sant amb motius de les noces de diamant la propera tardor. I estem segurs que almenys en el seu ànim que en el de tots els almassorins minorarà el dolor de la separació, la importància d’haver estat nomenat director de l’únic col·legi de segon ensenyament que manté el bisbat. Ni tan sols el fet de traslladar-se a la capital diocesana que és alhora la seua ciutat natal. Deixa a Almassora massa aconseguides realitzacions apostòliques en els seus cinc primers anys sacerdotals. Perquè ací està el puixant renéixer actual congregacioniste amb totes les vocalies en acció descentralitzada, autònoma i amb vida pròpia. La fundació i direcció de la seua obra magna: L’Acadèmia, amb quatre cursos vençuts d’existència i una matrícula que ha arribat en ocasions als 125 alumnes i mai ha baixat dels 70. Les nombroses tandes de joves en exercicis. La creació d’aquestes reunions trimestrals on tot l’ímpetu juvenil té directe llit. Els nous recessos espirituals amb una assistència mai coneguda. Les periòdiques excursions al seminari nou. La fundació i redacció total del butlletí congregacioniste MAS. La recollida casa per casa, de donatius per a les noces diamantines. Els ambiciosos projectes, ja en marxa alguns, que hauran de portar a la pràctica en aquest esdeveniment, etc … Obres són amors … I si de la congregació passàrem a l’àmbit general de la parròquia. Qui no recorda per exemple a Almassora aquella la seua direcció i organització de la tómbola parroquial ?. Tantes i tantes obres més com han estat portades a terme entre un poble i una joventut que sempre ha sabut respondre al seu gran esforç. Encara que, naturalment, tampoc hagen faltat espines i cards en la seua comesa sacerdotal. Per això, es vulga o no, ha de sentir la separació encara que li conste queda tot en bones mans. Nosaltres, que considerem obligada aquest comiat, sabem en quina proporció amb ella anem a ferir la seua natural modèstia tan exempta de cap estudiada pose. I amb el seu propi estil, concís i sincer, li diem en nom de tanta agraïda joventut: gràcies mossen Blanc per tot el que ens deixa fet. Que Déu el segueixca protegint en el seu nou alt càrrec.
Publicat al periòdic Mediterràneo per R. el 29 de desembre de 1953
Festa simpàtica
La dels xiquets en honor de sant Tarsici celebrada diumenge últim. Coneguda l’especialitat que per a aquests menesters s’orna a la nostra jerarquia eclesiàstica, ometem tota la sèrie de simpàtics detalls que va revestir aquesta festa de la gent menuda. Únicament lamentar molt de debò, haver nascut amb tanta anticipació. El que ens estem perdent!
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 24 de febrer de 1954
Les Filles de Maria d’aquesta població van celebrar diumenge últim a la sala d’actes de la Cooperativa de Sant Josep, profusament engalanada, dos actes públics d’afirmació mariana. El del matí va estar dedicat a les xiquetes i el de la vesprà va ser per a les grans. Tots dos van constituir entretingudes vetllades literari-musicals plenes d’encert i contingut. A aquestes vetllades i animant-les, havia precedit l’aparició del primer número d’una fulla titulada VOY suplement per a elles en aquest any sant marià de la publicació parroquial YUNQUE.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 25 de març de 1954
Efectivament. No tots a Almassora ens dediquem a distreure’ns amb més o menys dissipació. A Déu gràcies. Estan celebrant les dones d’ací la seua setmana quaresmal amb tota l’assistència i fervor en elles tradicional. Va al menys la nostra admiració per elles ja que no sabem seguir el seu exemple.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 25 de maig de 1954
Jornada memorable
Nosaltres no sabem amb detall de quina manera s’hauran celebrat el diumenge últim totes i cadascuna de les parròquia catòliques del món el dia de l’oració infantil per la pau encara que una mica hàgem sentit i llegit del que globalment ha estat en altres parts, el que de manera imperible ha vingut a gravar-se en la ment i en els cors dels almassorins, ha estat el que ací s’ha fet i hem vist que amb ser molt en la seua forma externa i espectacular, ha estat superat aquesta vegada per una profunda emotivitat com mai o difícilment pot sentir sense la decisiva intervenció de la infantesa. Per absència del nostre reverend senyor rector que es troba camí de Roma, difícil era la papereta que se’ls presentava als nostres dos joves coadjutors. Familiarment, mossèn Ferrer i mossèn Romero. I bé que van saber sortir airosos a l’empresa !. Ajudats amb insubstituïble eficàcia pels senyors mestres, monges de la Consolació, etc. aconseguiren celebrar una tan memorable jornada que, repetim, difícilment arribarà a esborrar de tots, vam estar tan sols en un dels diversos actes duts a terme. Al matí la missa escolar en la que es van acostar a rebre la sagrada comunió 630 xiquets i xiquetes. L’acte eucarístic i marià realment impressionant de la tarda a la Plaça de l’Església que ple com mai arribava a tapar per complet penetrant-hi, tots els cantons de carrer que aflueixen a la mateixa. La processó infantil després amb les imatges de la seua especial devoció cantant el rosari amb aquell multicolor colorit que oferien xiquets i xiquetes de primera comunió. Llauradors i llauradores, vestits típics diversos, gales principesques, etc. Amb la gentada immensa de la gent gran que presenciaven amb la complaença que cal suposar, la vistosa, simpàtica i enlluernadora comitiva. Al final, i de nou a la plaça, l’ofrena dels rams i flors que eren portadors els xiquets, a les plantes de la Immaculada.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 20 d’octubre de 1954
Al final de la setmana última tornaren a aquesta població les 29 senyores que a la casa d’exercicis espirituals de sant Vicent Ferrer a Castelló els van practicar en complet retir. Amb motiu de l’any marià la parròquia d’Almassora no organitzarà només actes i festejos. Ja s’està veient. Perquè a aquest torn de dones seguiran quatre de joves Filles de Maria, així com també un torn de joves Lluïsos. Sis torns d’exercitants en complet retir en menys d’un trimestre !. El succés es comenta sol.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 24 de novembre de 1954
Elles en acció
Puja l’entusiasta marca conforme van consumint-se dates. Els preparatius van apareixent a la superfície presagiant realitzacions aconseguides. No obstant això, esperem una mica més per ser explícits i detallistes. Diguem tan sols avui que es troba en aquests moments a la casa d’exercicis espirituals de Sant Vicent Ferrer a Castelló el quart i últim torn de Filles de Maria d’Almassora que aquest Any Marià els han celebrat en complet retir durant aquests dos últims mesos. Esperem poder avançar alguna cosa als nostres lectors en la propera setmana de lo molt i bo que ja es perfila en un ambient carregat d’il·lusions cap a la festa de la Immaculada a la nostra població.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 22 de setembre de 1955
Segueixen les obres
Continuen els treballs per a la completa restauració del nostre temple parroquial. A poc a poc, a mesura avancen les obres, adquireix la nostra església una brillant uniformitat d’estil tant en l’arquitectònic com en el pletòric. Coses ambdues de les que mancava fins ara. Pel que com hem insinuat o declarat obertament en diferents ocasions a la total terminació de les obres, quedarà convertit el nostre temple en alguna cosa digna i admirable. Poc hauríem de viure per no veure-ho.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 22 de juliol de 1955
Adéu i benvinguda
Tots els anys, a l’arribada d’aquestes dates, els pobles tan íntimament units a la seua parròquia
com el d’Almassora senten la natural incertesa per l’obligat tràfec de sacerdots joves que imposa l’escassetat actual. Aquest any, malauradament, a la incertesa de sempre s’ha unit la seguretat trista que de nou se’ns va un altre estimat coadjutor. En Miquel Romero Navarro ha estat destinat a la parròquia de Paüls a Tarragona. Vaja doncs amb aquestes breus línies, el reconeixement de tot el poble i especialment el d’una joventut i uns xiquets entre els que majorment i amb tanta intensitat com encert, va desplegar aquest els seus dos primers i impetuosos anys d’afanys apostòlics sacerdotals. Donem ja a la vegada la benvinguda al nou vicari que ha de substituir-lo reverend en Vicent Beltran Nebot, recentment ordenat sacerdot i natural de la veïna població de Vila-real.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 23 de juny de 1955
Esperarem
Si, si esperarem. Ajornarem una miqueta aquest any els almassorins l‘anar-nos a les alqueries, masets o vil.les (que de tot tenim) a l’espera que se celebre el que familiar i afectuosament hem vingut a anomenar festa del cura. Festa del cura en què anem a prendre part tot el poble. Festa del cura que abastarà, a grans trets, ni més ni menys que tot això: Solemne tridu de preparació a dos quarts d’onze de la nit (després de sopar) de cada un dels dies 25, 26 i 27; dissabte, diumenge i dilluns propers que predicarà el reverend pare fra Lleó de Vinalesa, caputxí; de recent i grat record per haver ocupat la sagrada càtedra al popular novenari de les antonianes. Exposició, diumenge durant tot el dia a l’hospital municipal de la grandiosa (2′10 metres) nova imatge de la Nativitat de Nostra Senyora patrona de la parròquia. Obra del llorejat i conegut escultor valencià Carmelo Vicent. Farà la seua entrada triomfal aquesta imatge en el temple parroquial al vespre d’aquest diumenge a que serà beneïda i col·locada en el seu nou tron. El dimarts de la setmana que ve després de sopar a la plaça de l’església, simpàtic (suposem ho serà) festival folklòric a l’aire lliure.
El dia de Sant Pere la festa principal. Celebrarà les seues noces de plata sacerdotals nostre reverend senyor rector en Corneli Monfort Monfort. Es durà a terme la històrica inauguració oficial del nostre recent restaurat temple parroquial que revestirà, sens dubte, caràcters inenarrables. Després tot un seguit d’actes religiosos i profans a qual més atraient i entre els quals destacarà, a no dubtar-ho, el generós obsequi als necessitats de la població pel rumbós padrí en Joan B Porcar Comte. Finalitzarà el que segurament serà memorable dia amb una funció de gala homenatge al teatre Modern en honor al nostre senyor rector. Com es veu de la sacerdotal commemoració participarem tots els almassorins, sense comptar amb el principal que serà el que com perenne i feliç record, posseirem en endavant per temple parroquial una real i veritable joia artístic-religiosa. Val la pena doncs que retardem com hem retardat l’actual estiu.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 28 de maig de 1955
Rar però cert
Nosaltres no tenim la culpa que a Almassora sapiguem engrandir i ambientar coses, aspectes i actes que en altres parts passen desapercebuts. Ací està actuant la nostra tómbola parroquial. Ací està, i si algú dels nostres lectors no s’ha donat una volteta per la mateixa, no podran mai forjar-se aproximadament idea del que és ací una instal·lació d’aquesta mena. Tot el que significa animació, gresca sana, alegria sincera; tot el que significa optimisme i esperança senzilla però sentida. Tot això i molt més que no enumerem és la nostra tómbola parroquial que s’uneix a les festes patronals aportant la bellesa de les seues xiques, la música de les seues cançons, la llum i l’art de les seues instal·lacions. Tantes i tantes coses en fi, que fan que la tómbola en qüestió, siga ací alguna cosa especial i única.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 28 de maig de 1955
Ja és atracció
Segueixen a ritme accelerat les obres de la nostra església parroquial. Ja, entre la troca de les bastides, es distingeixen algunes pintures i s’observen tota sèrie de realitzacions que deixen entreveure tota la bellesa que estarà dotat nostre primer temple.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 27 d’abril de 1955
Breu ajornament
Es va celebrar el diumenge últim en la nostra parròquia la festivitat del Bon Pastor. Encara que per circumstàncies locals i personals ajornem, a Almassora, per breu temps el solemne homenatge que hem de donar-li, no per això deixem de felicitar al nostre rector, el diumenge, tots els seus feligresos. Uns de forma particular i altres a través de les associacions i congregacions parroquials. Es van distingir en aquesta felicitació els xiquets i xiquetes de la catequesi, els que li van oferir una simpàtica vetllada a l’aire lliure davant de la casa abadia, on es va congregar, compacte i apinyat públic ansiós de no perdre’s detall de tots i cadascun dels simpàtics actes representats. Al final d’aquest acte van ser obsequiats tots els xiquets, tant actors com espectadors, amb un bon grapat de caramels, cadascun.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 29 de març de 1955
Compliment Pasqual
Del sexe masculí. Que va tindre lloc ací l’últim diumenge en la nostra església parroquial plena de gom a gom d’homes i xics. L’havia precedit una setmana quaresmal predicada als majors a la parròquia pel reverend senyor Vicent Pasqual Moliner i en la capella de la Puríssima Sang als xics pel reverend coadjutor d’aquesta parròquia senyor Vicent Romero. Els uns i els altres, contents i satisfets, complim amb el precepte.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sanxo el 25 de maig de 1956
Tríptic indescriptible
Tots sabem el que significa en qualsevol poble d’Espanya la primera missa solemne d’un dels seus fills. Tots també el que són unes festes patronals. Molt fins i tot -almenys per referències- l’esplendor i la pompa que revesteixen a Almassora qualsevol festival o tema religiós. Però ja és més difícil imaginar els tres esdeveniments reunits en un mateix dia com va passar en la nostra vila el dia 22. Sent-ho per a la imaginació que no té límits, diga el lector si ens serà a nosaltres difícil la ressenya en comptar amb tan limitades qualitats descriptives i emotives. Per això ens limitarem a concís detall deixant a la consideració de cadascú el que en realitat de veritat va passar. Va ser el dia de Santa Quitèria, l’any actual quan va cantar la primera missa en la nostra parròquia el fill d’Almassora reverend pare Leopoldo Maria de Sant Josep OCD (Blanch Forcada). Van ser els seus padrins eclesiàstics el reverend P. provincial OCD i els seglars En Manuel Ruiz Esteller i Na Rosa María Ruiz Zapatero. Va ocupar la sagrada càtedra el reverend P. Aureli del Cor de Jesús de la mateixa ordre carmelita.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 25 de juliol de 1956
Lo de sempre
La manca de personal ha d’obligar, i els necessaris canvis i acoblaments de la diòcesi imposar. Per això, ja se sap, en arribar aquestes dates, hem de subscriure gairebé tots els anys l’emocionat comiat a un sacerdot que destinat per qui correspon a exercir el seu ministeri en una altra parròquia, abandona la nostra, deixant darrere d’ell un regall d’estimació mútua i tasca realitzada que necessàriament mereixen, si més no, el públic agraïment d’un poble que sempre ha viscut i segueix vivint unit als que el regeixen pel sender de la perfecció espiritual. Un dia va ser mossèn Guillem, el següent mossèn Usó, després mossèn Blanc i en l’any últim mossèn Romero. Avui és el reverend mossèn Joaquim Ferrer Guarch a qui hem d’acomiadar. A fer-ho, amb la condició precisa, recordem com si fos ahir, aquell 1 de desembre de 1951 a que va prendre possessió de la seua vicaria, que ara deixa, després d’una fecunda tasca que no per callada deixa de ser reconeguda i apreciada. De sobres ens consta fins a quin punt fereix la proverbial modèstia d’aquests homes joves dedicats completament al seu sacerdoci, el que davant els seus mateixos ulls enumere el que només porten a terme mirant a l’Alt. Tanmateix, no podem resistir la temptació -que és justament d’assenyalar tres grans empreses dutes a terme personalment pel reverend En Joaquim Ferrer. Es tracta de la primera d’aquelles inoblidables noces de diamants de la Congregació de Sant Lluís celebrades el 1953. Recent llavors el seu nomenament de director de la popular congregació, va saber dirigir i canalitzar tot aquell desbordament d’entusiasmes i realitzacions que van quallar en l’esdeveniment més sonat durant els últims anys a Almassora. La segona va ser la tómbola parroquial de 1955.
Pareixia impossible igualar l’èxit obtingut per la primera tómbola celebrada al 1952. No només es va arribar on la primera, sinó que es va duplicar -justament duplicat- el d‘aleshores; gràcies a la precisa visió i eficaç plantejament dut a terme per mossèn Ferrer. Però sobretot i abans de res, l’obra predilecta, la qual distingeix davant els nostres ulls al coadjutor que acomiadem, la qual duta a terme de forma callada i fosca, però la més eficaç, segurament, i la més duradora, i també la més difícil i espinosa, és la dels sants exercicis espirituals per a joves, celebrats en complet retir a la Casa de Sant Vicent Ferrer a Castelló. Creiem sincerament serà el que millor defineixca a mossèn Ferrer en el seu pas per la nostra parròquia. Que va començar a dur a terme de forma explosiva -vaja el vocable- quan aquelles noces diamantines de la congregació dels lluïsos, amb quatre torns consecutius -un homes, dos de joves, i un de xics- i que ja no s’ha interromput ,després, cap any durant les festes de novembre de la congregació. I fins i tot en 1954 quan el centenari de la Definició dogmàtica de la Immaculada, tampoc va faltar el corresponent torn de congregants en exercicis.
Volem insistir com aquesta obra d’exercicis per a joves en complet retir, no s’aconsegueix des d’una taula de despatx per molt sacerdotal que siga. Precisament els senyors sacerdots que no puguen llegir el reconeixerien. Ells millor que ningú -potser únicament- puguen apreciar el que costa el que s’imposa. El que desgasta anar casa per casa gairebé pidolant l’assistència del mes de la família. Les dificultats reals o suposades que cal solucionar. Els inconvenients que cal dissipar. Els dubtes i recels que cal superar. Amuntegar facilitats, … resultats, enumerar comparacions, inspirar confiances. Conservar després el que tan segur va ser d’aconseguir. Per això, repetim, siga el nostre comiat, a part el cordial i amistosa, que sincera i realment, és la prova fefaent i escrita que tota una callada tasca sacerdotal, tota una tasca seriosa i poc inclinada a la gresca i la ……. -cadascú és com Déu ho va fer- no queda relegada, dividida. Perquè si no enlluerna com altres als ulls del món que tant s’envaneix dels centelleigs encara que siguen fugaços potser als ulls de Qui tot ho calibra i mesura en els seus justos termes …. igual o majorment grata. I fins i tot entre els homes, ja es veu que hi ha qui sap recordar, agrair i assenyalar amb Deu a mossèn Ferrer.
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 28 d’agost de 1956
Escola de vicaris
Va prendre possessió en el seu dia com a coadjutor de la nostra parròquia el reverend En Carles Castillo Meseguer. Benvingut. Siga per molt de temps. Doncs no desitgem ni miqueta l’estar ja preparant l’escrit de comiat. Antecedents hi ha sobrats …
Publicat al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho el 25 d’octubre de 1956
Missions i xiquets
Diumenge últim es va celebrar també a Almassora -no faltava més! - Aquesta emotiva molt simpàtica festa missional que orientada cap a la infantesa i amb l’insubstituïble concurs d’aquesta, ofereix òptims fruits de tot ordre i condició. Ambientada carrossa parroquial va recórrer els carrers de la nostra població, mentre al seu voltant postulaven un veritable eixam de xinets, xinetes, mores, indis, etc. formant bigarrat conjunt d’infidels de totes les races, que amb les seues vidrioles anaven recollint de transeünts i veïns el donatiu més o menys però que tant bé pot fer segons sabem tots.
Església feudal
Per David Igual Luís, professor titular de la Universitat Castella-La Manxa
Article publicat a la Revista La Murà, revista del Museu Municipal d’Almassora. Any 1999
El coneixement de les estructures polítiques i jurídiques creades durant l’Edat Mitjana permet afirmar que els mecanismes institucionals derivats es repartiren entre dos nivell d’actuació fonamentals: l’un, el de la feudalització; i l’altre, el de la construcció d’un aparell de govern, tant temporal com espiritual, amb pretensions d’universalitat per part dels estaments eclesiàstics”. La dualitat consegüent estigué a la base de la col.laboració intensa que desplegaren els sectors laics i religiosos de la societat a l’hora d’estendre pertot arreu les xarxes del poder feudal cristià, però també originà una lluita secular per delimitar amb claritat les competències respectives. I Almassora fou un bon exemple de tots aquests fenòmens.
La Vila, conquistada en 1234 per les tropes reials, degué ser donada ben aviat per Jaume I a un primer senyor eclesiàstic, el monestir-hospital de Santa Cristina de Somport. De fet, un prior d’aquesta institució atorgà als populatoribus nostris de Almaçora, el 15 d’agost de 1237, la que ha estat qualificada com la “carta de poblament” de la localitat, concedida ad forum et consuetudinem Burriane, que era el de Saragossa. Uns anys després, el 5 de desembre de 1243, va ser el mateix monarca qui confirmà als fidelibus nostris hominibus de Almaçora la carta de santa Cristina, fent menció expressa a l’ocupació de la zona mitjançant el fur de Borriana. Aleshores, faltava poc de temps ja perquè es produïra la cessió definitiva a Tortosa. El 10 de juny de 1245, el rei Jaume donà a l’ episcopo Dertusensi i al capitulo eiusdem ecclesie el castrum et villam de Almaçora, i ho feu de forma francha et libera, ad dandum,vendendum, impignorandum, alienandum et ad omnes voluntates vestras (del bisbe i del capítol) perpetuo faciendas.Aquesta donació va venir originada per una sentència arbitral emesa en 1242, la qual resolgué el plet provocat per una sèrie de donacions fetes a favor del bisbe en 1178, 1224 i 1225 i que la Corona no havia complit adequadament. En qualsevol cas, pareix que pa possessió episcopal s’Almassora va ser ratificada, almenys, dues vegades més en 1266 i, sobretot, en 1301, quan Jaume II recordà el caràcter franc i lliure del senyoriu tortosí sobre la vila i, com a conseqüència, la impossibilitat que tenien els reis de recaptar-hi questias sive peytas, hostes, exercitus seu cavalcatas aut cenas seu redempciones eorum.
Sense entrar en una interpretació exhaustiva de conjunt anterior de documents, els quals són ben conegut per la historiografia local (Sorribes-Agut, Sànchez Adell, Beltran Manrique……), si que convé remarcar que tots ells serviren per a establir dos dels elements legals que determinaren la vida medieval del poble. D’una banda, la separació d’Almassora del patrimoni reial i la seua caiguda en mans d’un senyor particular, que podia actuar-hi amb plena autonomia, especialment pel que feia al cobrament d’impostos. De l’altra, el sotmetiment del territori a un marc jurídic d’origen aragonés. El fur de Saragossa -recopilat des de 1247 com a fur d’Aragó- era, en realitat, un sistema de privilegis administratius i penals que atorgava, a les viles, un règim notable d’exempcions fiscals i, als nobles que les posseïen , unes prerrogatives àmplies quant a la propietat efectiva i quant a l’exercici de la justícia. Tradicionalment s’ha considerat que la lluita entre els partidaris dels furs aragonesos aplicats en terres valencianes immediatament després de la conquesta del XIII- i dels furs de València- creats a partir de les dècades centrals del mateix segle i estesos progressivament pel territori- marcà una bona part de la història jurídica dels primers temps d’existència del nou regne, tot i que, finalment, la victòria correspongué als segons. Al llarg del segle XIV, l’extensió del costum aragonés es convertí en minoritària i, de fet, moltes viles que havien estat poblades amb aquest dret l’abandonaren en favor del valencià. Amb tot, d’altres poblacions, com Almassora conservaren de forma tenaç l’observança de la pràctica aragonesa durant tota l’Edat Mitja i fins a 1626, quan fou abolida legalment la seua aplicació al territori valencià. Per tant, el bisbe de Tortosa començà a gaudir del domini almassorí amb un alt grau teòric d’independència, el qual -a més- es va veure reforçat per la presència a la vila de càrrecs subordinats al propi bisbe, que consolidaven les facultats del poder eclesiàstic i que permetien que Almassora fora objecte d’un tractament institucional especial.
En aquest sentit, un dels aspectes més destacats de la història d’aquest segles és que el nostre poble meresqué ser la seu d’organismes episcopals que tenien capacitat de decisió en matèria religiosa sobre els pobles dels costats. Des del segle XIII, Almassora fou oficialat una funció que va ser reforçada cap a 1459 amb la seua designació com a estació o cambra diocesana amb identitat específica, de la qual depenien -com ja s’ha assenyalat- uns quaranta nuclis.Les ocupacions d’aquests càrrecs eren basicament administratives i judicials. I així ho donava a entendre en 1580 la recuperació de furs i privilegis del regne de València feta per Pere Jeroni Taraçona, quan recollia un decret que establia que lo official de Xatiua, y de Almaçora, si conexeren de les causes matrimonials, y en lo nomenar arbitres en les causes de contencions, guardes lo acostumat.
Amb tot, el més significatiu de l’assumpció d’aquestes institucions és que implicaven un àmbit d’influència que comprenia tota la comarca de la Plana, com ho manifesten els títols amb què eren conegudes les persones que ostentaven l’oficialat: per exemple, en 1344 i 1347, Arnau Pujades és anomenat en certs documents retor de l’església d’Almaçora e oficial de la Plana de Borriana o portant veus del senyor bisbe de Tortosa en la Plana de Burriana, mentre que, en 1474, Miquel Montsoriu en mencionat davant del notari Martí com a officiale ville Almaçore ac Plana Borriane pro venerabile capitulo sedis Dertuse, sede vaccante.Dins la diòcesi, Almassora compartia aquest protagonisme amb altres tres estacions ( la pròpia de Tortosa, la de Morella i la de Sant Mateu), cada una de les quals s’associava a un districte geogràfic determinat. D’aquesta manera, el bisbat aconseguí fragmentar l’espai de la seua autoritat per tal de facilitar-ne l’administració. Un simptoma anecdòtic de la transcendència relativa aconseguida pels càrrecs almassorins l’ofereix el coneixement que es tenia dins el regne valencià tant d’ells com de les persones que els ocupaven. Vegeu, per exemple, la notícia que dona el capellà d’Alfons el Magnànim: Digous a XVI de noembre, any LXVIIII, mossen Miquel Galí, prevere, offecial de Almaçora, se parti de Valencia per anar al dit loch, e lo diumenge fonch convidat en Vilareal; en aquell dia pres lo mal, e lo divenres, ora de levant Deu, rete la anima a nostre Senyor Deu.
No hi ha dubtes que la cessió de la vila a Tortosa, així com la seua conversió en centre d’ens representatitus, afavoriren que els bisbes hi pogueren trobar una bona talaia no sols per exercir un comportament nobiliari, tipicament feudal, sinó també per assegurar-se un poder territorial que els conferia cert prestigi i diverses rendes econòmiques. En conseqüència, els senyors del poble, com a tot arreu, començaren a defensar aferrissadament aquest poder contra qualsevol ingerència externa, ja fora provinent d’un altre senyor, ja fora provinent d’una monarquia que, a poc a poc, tractava de recuperar competències que primer s’havia vist obligada a transferir per a recompensar l’ajuda dels nobles a la conquesta. El 8 de juliol de 1461, el rei atorgà un privilegi als llocs de la tinença de Miravet i a la vila d’Almassora on precisament, recordava diversa privilegia immunitatum concedits al bisbe de Tortosa pels seus predecessors a causa de la col.laboració d’aquest senyor en la lluita mantinguda contra mauros valentinus. En el cas almassorí, aquesta intromissió -obviament, des del punt de vista senyorial- s’inicià ja en ple segle XIII. En 1286, Alfons III manà a Pere d’Olivella que assumira el mer imperi, es a dir, la capacitat judicial que afectava els procediments que portaven aparellada una sentència de mort, de mutilació, de bandejament o d’altres de gravetat, en totes les localitats de la Plana, entre les quals se citava Almassora. Cap a 1292, el mateix monarca encarregà al Justícia d’Almassora que actuara contra una dona inculpada de furto gallinarum. I en 1330 fou Alfons IV qui demanà a les autoritats de Cabanes, Almassora, Miravet, Bell.lloc i d’altres indrets pertanyents a Tortosa que permeteren que es cobrara en els seus termes una imposició sobre bladis, vino et carnibus, la qual havia estat creada per les corts per tal de subvencionar una expedició de la Corona contra el regne musulmà de Granada. Com veiem, aquestes tres notícies pareixen indicar que l’intervencionisme reial repercutia, essencialment, sobre dues de les bases de l’autonomia senyorial ( la pràctica de la justícia i la fiscalitat). Es comprensible, doncs, que tals pretensions inquietaren el bisbat i els seus oficials a la vila, que tractaren de resistir-s’hi tot el que pogueren amb l’aportació de proves que demostraven els drets generals del senyor sobre el poble.
La documentació que hem consultat entre els segles XIV-XV assenyala qie l’oposició tortosina a l’autoritat de la monarquia en matèria de recaptació d’impostos és va desenvolupar d’una forma molt puntual, però persistent, ja que coincidia quasi sempre amb els moments en què la Corona desitjava cobrar alguna taxa a Almassora. En 1402 la vila d’Almassora va manifestar certa resistència a pagar el maridatge corresponen al falici matrimonio inter illustrissimum Martinum, regem Sicilie, ac illustrem infantissam dominam Blancham, filiam serenissimi regis Navarre.
Per contra, la resistència al voltant de les facultats judicials va ser més sistemàtica, fins al punt de generar un conflicte global sobre jurisdicció, la resolució de la qual va tenir, en algun cas, efectes com la legislació de tot el regne. En aquest sentit, l’esclat de la discussió sobre el tema degué produir-se aparentment cap a 1312. Aleshores, Jaume II, davant del coneixement de les prerrogatives quasi absolutes que adduïa el bisbe, va sentir la necessitat de consultar al justícia d’Aragó. Eximén Pedro de Salanueva, quina autoritat devia responsabilitzar-se a Almassora del mer imperi i com podien executar-se els càstig. La resposta de Salanueva fou comunicada a Bernat de Cruïlles, viceprocurador del regne de València, i, a través d’ella, va poder establir-se una divisió de competències entre el rei i el senyor. Pel que sembla, aquesta resolució resultà modèlica. Almenys, així ho indicarien tant el fet que la carta a Cruïlles meresqué ser reproduïda en el llibre de privilegis de la ciutat de València, editat per Lluís Alanyà en 1515, com també el fet que el ja mencionat Pere Jeroni Taraçona considerara oportú incloure’n una referència en la recopilació de lleis regnicoles que publicà en 1580. Recollim ací les paraules d’aquest últim sobre la qüestió: Lo Bisbe de Tortosa o justicia d’Almaçora, pot exercir la jurisdictio en los de la dita vila per crim comes per aquells y contra aquells, y pot castigar-los en fam, set i fret, y no sen empachen officials Reals; mas per altra pena corporal, deu lo remetre a officials Reals; mas si lo home de Almaçora fugira, y sera pres en loch del Rey, y alli accusat, com segons furs, cascu dega fer dret alla hon sera accusat del crim, y lo Rey pot en la dita vila castigar los malfactors, lo que li es permet: ab que no hi tinga forques continuament.
L’efectivitat d’aquesta separació de funcions no va tardar a posar-se a prova. De fet, ja entre 1320-1321 va haver de recordar-se el desenvolupament del plet de 1312 per tal de resoldre el problema plantejat per un tal Jaume de Pont, olim habitatorem loci de Almaçora. Aquest havia estat acusat ací pro crimine seu criminibus tot i que després va traslladar el seu domicili a Castelló, una vila reial en la qual, per tant, quedava fora de la jurisdicció episcopal. En juny de 1320, una ordre de Jaume II que determinava el retorn obligatori de Pont sota l’autoritat de Tortosa inicià una sèrie d’actuacions que duraren practicament un any, en el curs de les quals el debat sobre el mer imperi es barrejà amb una nova controvèrsia sobre l’anomenat dret d’apel.lacions. Tanmateix, sembla que la fragmentació de competències no sols no va ser qüestionada sinó que, fins i tot, acabà enfortida. A més, quan en novembre de 1321 aquest mateix rei decretà que el bisbe català poguera exercir el merum e mixtum imperium et eciam cohercionem et simplicem jurisdiccionem sobre tots els seus senyorius valencians, exclogué de la llista de possessions la vila d’Almassora, com a probable demostració que volia reservar-se en ella les missions definides en 1312. Excepcionalment, però, Pere IV consentí el darrer dia de l’any 1364 que el bisbe Jaume de Prades, consanguini del monarca, assumira omnem jurediccionem civilem et criminalem et eius plenum exercicium […] in castro et loco vestro [del bisbe] de Almaçora mentre estiguera al front de la diòcesi. Passat aquest temps, la Corona hauria de recuperar els drets judicials que li corresponien dins la vila. La data de concessió del privilegi consta en aquests documents citats, que completen les condicions inicials de l’assumpció completa de la jurisdicció pel bisbe. Es interessant observar les noves competències que aquests actes atorguen al senyor almassorí : ita quod vos et officiales vestri aut quos voluiritits possitis in ipsis castro et loco ac terminis ipsorum costellos et furcas figere e tenere, et homines tam vestros quam extraneos malfactores, qui reperti fuerint infra terminos dicti castri, in casibus a foro previssis, fustigare, torquere, açotare, suspendere, ponere in costellis, mutilaciones membri, vel membrorun fieri facere. Prades cessà en el càrrec en 1369 i per tant, en principi, aquesta fou la data en què el privilegi degué deixar d’estar vigent.
A partir de les dècades finals del segle XIV, les notícies que hem pogut observar relatives als assumptes jurisdiccionals deixen de banda el plantejament de polèmiques més o menys globals entre el bisbat i la monarquia, que són substituïdes per conflictes més esporàdics ( i de menor transcendència) lligats a l’execució quotidiana de les lleis. Només en 1448 va tornar a ser necessari refermar l’atribució de competències penals enmig de les gestions provocades per la confiscació de bens que va patir Tortosa a causa de l’impost extraordinari decretat per Alfons V, que ja hem comentat. El 16 de maig d’aquest any, Berenguer Poblet, prevere procurador del bisbe, presenta al Batlle general de València una al.legació per ço que sia mils vista la veritat de la jurisdicció civil e criminal e mer imperi que lo reverent senyor bisbe de Tortosa ha e li pertany en la vila de Almaçora, e com ne en quina manera aquell e aquella en senyaladament possehia aquell e aquella en lo temps que fonch feta la aprehensio.El recurs es va fer amb la intenció que la devolució del senyoriu almassorí al bisbat es realitzara amb les mateixes prerrogatives que tenia abans de l’aprehensió citada, i constava de quatre capítols: primer, que la dita vila de Almaçora es poblara a fur d’Aragó, segon, que, d’acord amb aquest fur, tota la jurisdicció civil de la vila i del seu terme havia de pertànyer al bisbe (Ot de Montcada en aquells moments), com havia succeït efectivament amb sos predecessors per tots temps, tercer, que, també segons el mateix dret, el bisbe podia jutjar els crims comesos dins la vila i el seu terme i, per tant, infligir pena de mort, matant emperò a fam, fret e set, e en aquesta manera ha possehit tots temps e han possehit sos predecessors la dita juridicció criminal e mer e mixte imperi en la dita vila e son terme e en los habitadors de aquella; i quart, que aquestes coses podien comprovar-se tant en el fur d’Aragó com en certes declaracions e provisions reals. Després de la presentació dels quatre punts, el Batlle ordenà immediatament que es reberen testimonis al voltant dels costums judicials que, en el passat, es practicaven a Almassora, per tal de corroborar la veracitat de les paraules de Poblet i d’assegurar la correcció del retorn del domini senyorial. La conclusió del procés va ser bastant ràpida i ja, el 29 de maig, l’oficial valencià emeté una sentència basada tant en aquests testimonis com en la lectura dels documents existents al seu abast sobre la qüestió, i entre ells, el text original del fur aragonés. A través d’ella, el Batlle revocà la confiscació dels drets tortosins, tornà Almassora al bisbe i establí de forma definitiva una caracterització de funcions dins la vila semblant a la fixada en 1312, per la qual el mer imperi es dividia entre el rei i el bisbe mentre que el mitx imperio la jurisdicció civil corresponia enterament al bisbe.
D’aquesta manera, i amb el pas del temps, el que oficialment fou una forma de solucionar el conflicte sobre la interpretació de l’espai de legalitat que, Dins Almassora, corresponia al rei -com a màxima soberania del regne- i al bisbe – com a senyor de la localitat- es consolidà com un dels trets bàsics de l’organització del poble a l’Edat Mitjana. En aparença, la dualitat jurisdiccional que es va crear des de Jaume II acontentà finalment tant el bisbat com la Corona, i fou bastant més estricta que no l’originada al voltant de la fiscalitat, on -com també hem apreciat- sembla que la vila aconseguí eludir moltes vegades les intencions recaptadores de la monarquia. Açò no ens ha de fer creure, ni de bon tros, que els almassorins no pagaven cap taxa reial. Malgrat els esforços de les autoritats locals, saben, per exemple, que Almassora hagué de fer front en alguna ocasió a l’impost del coronatge , com en 1388. Per descomptat, el poble pagava també periodicament el morabatí , per a la recaptació del qual el monarca no dubtava a designar delegats, generals per a totes possesions episcopals tortosines o particulars per a Almassora. Així mateix, el cobrament de l’impost eclesiàstic de 1448 exigí que el rei nomenara un col.lector. Aquest càrrec fou assumit pel porter reial Joan Anarqua, qui, el 7 d’agost de 1450, féu publicar la crida de recaptació en la vila d’Almassora. En qualsevol cas, pensem que contraposar els dos nivells d’actuació (el judicial i el fiscal) pot ajudar-nos a delimitar amb claritat on radicava l’autèntica clau de la discussió competencial: en l’exercici de la justícia. No debades les dues autoritats enfrontades centraren en aquest camp la major part de les seues lluites, tot tractant d’assegurar continuadament el compliment de la resolució de 1312 on allò que més afavoria cadascuna d’elles. A més, per procurar aquest compliment, no trobaren millor manera que la de nomenar funcionaris propis que estigueren presents a la vila. Si els testimonis rebuts pel Batlle en 1448 demostren l’existència a Almassora d’un justícia per lo reverend bisbe de Tortosa, les fonts conservades del Justícia de Castelló parlen en 1420 d’un Joan Rei què és qualificat de regent lo offici del justícia en la vila e terme de Almaçora per lo molt alt Senyor Rey. En conseqüència, pareix que la teòrica duplicidat legal es transformà en la pràctica en una duplicitat de càrrecs representatius que havíen de defensar els interessos dels caps respectius. Almassora es convertí, així, en un focus on es derimíen debats quasi diaris entre el rei i el bisbe, i on els oficials, justícies, batlles i procuradors episcopals, d’una banda, i els batlles, justícies i procuradors reials, de l’altra, tenien un protagonisme fonamental. Per això, molts eclesiàstics que residien al poble com a delegats del bisbe es veren immersos en una espiral de conflictivitat, enmig de la qual no dubtaven a utilitzar recursos de caràcter religiós. En 1473, per exemple, mossén Lorenç Pauner, prevere vicari de la sglésia de la vila de Almaçora, el mossén Johan Algaz, prevere procurador fiscal en la dita vila de Almaçora amenaçaren els representants del rei a Vila-real amb declarar en aquesta ciutat la constitució e excomunicació de Tarragona. I en una societat fortament cristianitzada com la medieval, aquest perill d’excomunió no era qualsevol cosa.