Molins

Reculls del llibre Molins hidràulics al terme d’Almassora de Primitiu Garcia i Pasqual, dibuixos de Joan Edo i Balaguer.

El molmoli monserrat.jpgí de paper es localitza a la vora del Caminàs de sant Antoni, entre el camí de la Mar i el de Benafelí, a la partida de Sant Antoni. Es mou gràcies a les aigües de la sèquia del Partidor del Mig. Està inclòs en el Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.

Agut i Sorribes el situen en l’any 1872, quan es concedí un salt d’aigua, de quatre metres, en la sèquia del Partidor. Açò fa suposar que el molí de paper documentat en 1786 - 1789 no és aquest. L’actual edifici és de meitat del segle XIX, i s’especifica que es treballa paper d’estrassa. Amb posterioritat s’utilitza per a treure la pellofa de l’arròs.

El 1913, Sarthou ens parla de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Batà.

A principi dels anys vint del segle XX pertany a Lluís Florit, i el 1929 el propietari es Llorenç Safont, d’ací el seu altre nom de molí de Safont. En les guies també apareix com a amo del salt d’aigua Bernat Artola Guardiola, durant alguns anys de la dècada dels vint del passat segle.

La planta de l’edifici és rectangular, formada per dues crugies amb teulada de rajola àrab, i amb tres plantes característiques. Al nivell infe­rior es troben les podrideres o podrimeneres i les piles o piques per a fer la pasta de paper. La primera planta s’utilitza per a la recepció de matèries primeres i per a finalitzar el procés de l’elaboració del paper. Aquesta cambra compta amb unes finestres quadrangulars amb bona il.luminació de l’interior. I a la fi, a la planta superior, està el mirador, amb grans fines­tres amb arcades per a l’assecat de les fulles de paper. La coberta descan­sa sobre dos pilars centrals amb una gran biga de càrrega transversal.

A l’eixida del carcau, L’aigua entra per una sèquia minada d’uns cent metres. Encara es poden trobar xicotetes boqueres de la mina, que quan funcionen s’utilitzen per a netejar-la, si es precís. En el salt d’aigua es va ubicar una roda hidràulica vertical, la qual proporcionava la força necessària per a tots els mecanismes del molí. En abandonar-se la producció, segons els paisans, la roda hi va restar soterrada.

Actualment és un edifici d’arquitectura popular ben inserit en el seu entorn. Molt interessant per la conservació de l’estructura caracterís­tica del molí de paper; malgrat tot, no conserva la maquinària, ja que ha estat totalment desmantellat.

El molí Vernís
Molí Verní.jpg

Es localitza en la sèquia del Partidor del Mig, camí la Mar,esquerra, cent metres avall de la rotonda, i aprofita les seues aigües, a la partida de Sant Antoni: pocs metres aigua avall del partidor, a la vora del camí de la Mar.

El 1929 s’anomena molí Maneco, i són propietàries Encarnació i Dolors Serra Escuder. Construït cap a la segona meitat del segle XIX, es molí fariner fins principis del segle XX, del qual resta l’entrada d’aigua i una rampa. Posteriorment es transforma en molí de vernís i funciona fins la primeria dels anys 60. Ara només hi trobem una alqueria de conreu.

Com a molí fariner treballa amb dues moles i una roda hidràulica horitzontal, però per a fabricar vernís només n’utilitza una. Disposa d’un sol carcau, per on entra l’aigua. Una peculiaritat important és que les moles no estan situades en la vertical del salt de l’aigua i el rodet, si no en una sala del costat. Per tant, s’ha de transmetre horitzontalment la força motriu generada mitjançant engranatges i politges. El salt d’aigua és de 2,80 m.

 Esquerra, 100 m baix rotonda. Molí Vernís 7.jpg


 

Moli Porrona.jpg

El Molí Porrona

està situat a la partida de sant Antoni, entre el Caminàs, al camí la Cantera,esquerra,dos-cents metres avall, de sant Antoni i el camí de Mu

sclera. S’hi accedeix des del camí de Vora Riu. Es l’últim molí que aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora.

Construït entre 1850 i 1873, es utilitzat fins els anys trenta del segle XX. En l’Ordenança de regs de 1929, apareix com molí la Porrona, i el nom de

Pesudo es deu al nom del proMol__ Porrona al cam__ Vora Riu- esquerra_ A 200 m_ de la Travessa S Antoni _3_.jpgpietari, Emili Pesudo, a la primera meitat del segle XX. Es possible que Manuel Porcar Bellido, primer, i Manuel Porcar Belliure, després, siguen els amos d’aquest molí, almenys entre els anys documentats, de 1922 a 1924 el primer i el 1931 el segon.

El casalici el conformen una nau allargada, d’una sola planta, amb teulada a una aigua sobre la sèquia de Vilamoncarro. I un altre edifici, el qual es la casa dels moliners. La construcció de la crugia del molí, ubica­da de forma perpendicular sobre la sèquia i amb una orientació est-oest, es realitza amb maçoneria, mentre que en les arcades frontals sols s’utilitzen rajoles. L’edifici del molí encara es conserva bastant bé. La sala de les moles està precedida d’un arc rebaixat. També s’observa la cuina, on ni ha una llar i un canterer, a més d’un estable molt gran que encara manté el pessebre.

Del molí encara trobem dues moles catalanes, de grandària normal i solcada corba. Una d’elles presenta la peculiaritat de ser de doble nadi­lla. També conserva les dues farineres de fusta.

El que es conserva molt bé són els dos carcabans o carcaus d’eixida de l’aigua i l’entrada a la sèquia soterrada que retorna l’aigua a la sèquia mare més avall. Aquests elements són molt accessibles gràcies a Mol__ Porrona al cam__ Vora Riu_ esquerra_ A 200 m_ de la Travessa S Antoni _7_.jpguns amples graons de pedra. El salt de l’aigua es d’1,80 m.

En l’actualitat la sèquia que aprofita està desviada i passa lluny del molí. No s’observa cap resta de la bassa, mentre que resten roblits els canals d’entrada i eixida de l’aigua.

 

El molí Serra

Molí Serra.jpg


es troba situat a la partida de la Molineta, vora el Caminàs de Sant Antoni, on es creua amb la sèquia de Vilamoncarro. Està inclòs al Catàleg de béns d’interès patrimonial d’Almassora, encara que amenaça ruïna, tot i que quasi tota la maquinària original resta en el seu lloc en un estat regular, que es deteriora ràpidament, però.

Es un dels cinc molins mes antics del terme, que ja funciona al segle XVIII. A meitat del segle XIX se’l coneix com el molí d’Amiguet, i més avant de Sant Antoni. Deixa de funcionar cap a la meitat del segle XX.

Va ser molí fariner al llarg de tota la seua història, però es va dedi­car a la fabricació de puntes de París a principis del segle XX. Tenim docu­mentats Josep Serra el 1921, com a fabricant de farina;’Vicent Serra Ballester a partir de 1921, com a propietari d’una fàbrica de farina i també dedicat a la fabricació de puntes de París; Vicent Serra Pons, amb la companyia Pons i Companyia, dedicada a la fabricació de puntes de París, i Hereus de Vicent Serra a partir de 1929, d’on ve el seu actual nom de molí de Serra.

Ubicat sobre la sèquia de Vilamoncarro, avui s’ha desviat la sèquia. L’edificació consta del molí i la casa, així com de les construccions annexes. CaminsCaminasMoliSerraXiquets42MSerra5.jpgÉs de planta rectangular amb teulada a dues aigües. La fàbrica és de maçoneria i rajola.

El salt d’aigua és de dos metres i vint-i-cinc centímetres.

La maquinària es concentra en la sala de moles, on encara hi res­ten dos jocs de moles catalanes, al seu lloc original, sobre un banc. Conserva a més les peces principals, és a dir, la cabra, la tremuja, la filoseta, el riscle i la farinera. En una altra cambra trobem la llímpia, introduïda en el segle XX, una gronsa i grua o càbria per a alçar les moles. Així, el molí conserva tota la maquinària i els mecanismes d’entrada i eixida de l’aigua, encara que els carcabans o carcaus han estat inutilitzats. Malgrat tot, l’edifici no es troba en bon estat de conservació i amenaça ruïna.

Cal destacar en el seu entorn la presència, vora el mateix edifici, d’uns exemplars d’oms. Aquesta espècie es troba en perill de desaparició, circumstància que atorga un gran valor ambiental als pocs exemplars presents al terme d’Almassora.

 CaminsCaminasMoli ViudaSerraCarta25MSerra.jpg

El molí les Tatxes

Molí les tatxes.jpg


es localitza passat ja el Partidor Real,  tot seguint la sèquia de Vilamoncarro, a la partida de la Molineta, a l’esquerra del camí de Vora Riu i quasi davant de la depuradora d’aigües residuals. Aprofita les aigües de la sèquia de Vilamoncarro.

Aquest molí rep el nom de les Tatxes degut a què el molí s’ha utilitzat en alguna època per a produir tatxes, puntes de París. Al segle XIX se’l coneix com a molí de Beltran. El nom de molí d’Arbona apareix escrit el 1929, propietat de Facund Beltran, documentat des de 1922. Possiblement a aquest li segueix Joan Beltran Beltran.

El nom d’Arbona es possible que siga derivat d’un topònim local, ja que proper al molí està el panyet de les Arbones. Al segle XIX es molí fariner; ja en el seglEsquerra 100 m avall del pont de Borriana. Molí  de les Tatxes 5.jpge XX es dedica a les puntes de París i a mitjans del segle XX torna a ser fariner.

L’estat actual de l’edifici conserva alguns vestigis de l’època en què és fariner: l’antiga entrada de l’aigua o partidor, arroblit d’enderrocs, mentre que les sortides posteriors encara es conserven obertes, i es pot entrar al carcau i veure les botanes, la fixació del banc i les restes de l’alçador. El salt d’aigua del molí es d’un poc més de dos metres.

Respecte a l’entorn, cal destacar la presencia de dos exemplars de lledoner i un de pi pinyoner, inclosos al Catàleg de béns d’interès patrimo­nial d’Almassora.

11-Camins_molilestatxes.jpg

 El molí de la Molineta

molineta.jpg


es localitza a la partida de la Molineta, a l’esquerra de la carretera que du al pont de Borriana des del poble.

Es l’últim que està sobre la sèquia dels Molins, just abans que el Partidor Reial la trenque en altres sèquies secundàries. Està inclòs al Catàleg de béns d’interés patrimonial d’Almassora, i en l’actualitat se’I coneix com la Molineta.

Les primeres referències documentades són del segle XIX, que el caracteritzen com a molí fariner, per litigis amb el bisbe, pel correcte funcionament del molí Batà.

A meitat del segle XIX se l’anomena de Chivernau, i funciona junt als altres cinc molins que hi havia a Almassora. El 1929 és propietat de Joan Franch. La producció d’aleshores és minsa, amb un salt d’aigua de menys d’un metre. En la dècada dels 50 del segle XX es un dels tres únics molins que fun­cionen. Aleshores, propietat de Manuel Font, la producció augmenta considerablement, gràcies a les millores tècniques introduïdes amb la ubicació d’un cilindre d’obra. Aquest Manuel Font prové d’una nissaga de moliners de Castelló.

Dins d’aquest cilindre on regolfa l’aigua s’ubica el rodet, que aprofita, alhora, la força cinètica i la pressió del cabal que baixa per la rampa augmen­ta la velocitat i la força de la maquinària del molí. En molts llocs de l’Estat, primer va ser de fusta i des-prés de ciment. El sistema apareix en zones on escasseja l’aigua, per la qual cosa s’aprofita al màxim la seua força.Molí, a la carretera vella de Borriana.jpg

La construcció està conformada per dos espais. El primer es el molí amb dues moles catalanes, ubicat sobre el canal de la sèquia, sobre el partidor. Es tracta d’una cambra quadrangular transversal al traçat de la sèquia, amb una orientació nord-sud. Només és d’una planta, amb la teulada a una aigua. La fàbri­ca és de maçoneria i les rajoles sols s’utilitzen per a conformar les arcades d’entrada i eixida dels carcabans i per a fer la volta d’aquests. El molí vell, des de fora, es veu molt deteriorat, però encara conserva el partidor que ens fa saber que era un molí de dues moles, les quals encara es poden veure recolzades a la paret d’un edifici més modern construït a tocar del vell.

L’interior del molí està molt cuidat; conserva les moles, la gronsa, la farinera, etc., i els diversos estris del molí.CaminsCarrBorrianaMoliMolineta70MFont.jpg

Es curiós com, mitjançant una roda ubicada a la part superior de l’arbre i amb un sistema de politges, es transmet el moviment a la límpia que està en la cambra del costat.A la part inferior subsisteixen els dos carcaus i el desaiguador. Dins dels carcaus l’aigua entra per

una rampa incli­nada, acciona les rodes horitzontals i engega tot el mecanisme. El salt del molí es de 0,90 m. En un carcau encara trobem l’arbre i en l’altre, una turbina per a crear un corrent continu i rotatori dins del cilindre, el qual augmenta la força motriu en front a la simple caiguda de l’aigua, com ja hem dit.

La segona edificació correspon a una casa adossada al molí que feia les funcions de magatzem.

 

El molí Batà

Molí Batà.jpg


es troba a la vora dreta del camí Benafelí, on travessa la sèquia Almalafa, de la qual es nodreix l’antic molí.

El nom de batà prové del procés de batanar que es produeix en les seues instal.lacions, pel qual es treballen els teixits mitjançant cops forts i constants sobre aquests. Aquesta funció requereix un cabal d’aigua abundant i constant, cosa que propícia la seua ubicació sobre la sèquia Almalafa, sèquia major de Castelló fins les darreries del segle XVIII.

Está documentat ja el 1297, seixanta anys després de la conquesta cristiana, com a molí de Benafalil per a la mòlta de farines. Del nom propi s’ha derivat el topònim Benafelí, que coneixem per al camí i la platja.

Es un molí propietat del bisbe de Tortosa, senyor del lloc d’Almassora, el qual l’arrenda a particulars, alguns dels quals estan documentats. Cap al 1396 devia ser molí fariner i batà al temps, i l’arrendatari és Alamany d’Albinyana. També de 1469 hi ha notícies d’una venda d’una concessió del molí draper a Mateu Cardona, veí de Vila-real, Bartomeu Sanxo, veí d’Almassora, i l’honrat Gabriel Vilagrasa, veí de Castelló, on el testimoni de l’acte va ser el pelaire d’Almassora Pere Llombard.

També hi ha notícies d’aquest molí a la partida de Benafelit, cap al 1480. En aquesta data, Antoni Balaguer va vendré la concessió del molí a Antoni Montsoriu. A més, tenim altres notícies, com la del plànol de 1790, on apareix com batan.

Al llarg de la seua història funcionaria pels dos usos, fariner i batan a la vegada, en un mateix edifici, amb diferents usos per èpoques diferents. També ens consta que a la segona meitat del segle XVIII, també funciona un molí de paper. La minva de l’aigua de la sèquia Almalafa, una vegada se separen els cabdals d’Almassora i Castelló, a les darreries del segle XVIII, degué afectar al funcionament d’aquest molí. El 1913, els autors ens parlen de dos molins de paper. Un serà el molí de Paper i l’altre estarà al Bata. De fet hi ha persones al poble que tenen com un honor ser descendents d’aquells moliners de paper d’estrassa, i que encara duen per renom el Bataner o la Batanera.

  El 1929 funciona sols com a molí fariner i la propietària es Peregrina Monferrer. El molí funcio­na amb un salt aproximat d’1,80 m, que actualment està sota el camí. En l’actualitat, l’edifici ha estat transformat en pou de reg i enderrocat en part i, per tant, ha perdut les característiques del molí. El pou es construeix l’any 1929, com els altres del terme.

CaminsManafeliBat__80FMembrado.jpg

El molí de Borra
 Moli de borra.jpg


està situat a l’extrem final del carrer del Pilar, sobre la sèquia dels Molins, aigües avall de l’anterior, ja molt prop del riu. S’ubica, per tant, al límit de la partida de l’Estret.

Segurament és el molí anomenat com els nostres molins (del senyor d’Almassora), el 1237 i d’en Tovarç, el 1297. Després, a partir del segle XIV, sempre ha estat molí del bisbe, del qual sols en resta el partidor. Com que s’ha documentat moltes vegades al llarg de la història d’Almassora, coneixem alguns dels arrendataris.

En el Llibre de Consells de Castelló, apareix una carta dels jurats d’Almassora, datada el 1463, en la qual s’esmenta amb el nom de molí de les quatre moles.

El 1473 Lluís Dufort arrenda un molí fariner al mercader tortosí Bernat Sabater. El 1487 Jaume Cucala, fuster valencià, es arrendatari de molins a Almassora, segurament d’aquest.

A mitjans del segle XIX s’anomena de Moragrega. Amb la desamortització de la primera meitat del segle XIX, aquest molí es subhastat i adquirit per Francesc Moragrega, per 464.000 rals.

A principis del segle XX passa a anomenar-se fàbrica de farines; es troba el 1910 com a Fàbrica de Farines Flors Germans i Companyia, i de 1921 a 1929 consta com d’Escrig i Notari.

L’actual nom de molí de Baix ens apareix a la documentació el 1929. El 1931, el moliner s’anomenava Juan Traver.RegSequiesMoliBaix2011BlaiSempere.jpg

 A partir de 1935, quan la família Peralta d’Alcoi l’adquireix, passa a dir-se molí de Borra, i es fan fils de borres de llana i cotó. L’any 1936, es torna a condicionar com a molí fariner, per la necessitat dels temps de guerra i la gran quantitat de refugiats que acollia el poble.

Va passar per diferents propietaris, com ara Salvador Fontcoberta, de Benicarló, el 1942, i els senyors Adsuara i Peris de Castelló el 1946. Cap a l’any 1948, amb nous propietaris i sota el nom de Borres de Seda, SA, comencen les primeres modificacions en la con­formació de l’edifici original i, alhora, es modifica la maquinària i la força motriu amb la introducció de l’electricitat. La instal.lació con­tinua aregSanti11.jpgmb el mateix ús de fer filatures fins a finals del segle XX.

L’edifici, malgrat que ha estat arrasat recentment per un incendi, encara s’alça amb la seua majestuosa presencia al marge esquerre del Millars, a l’extrem sud del carrer del Pilar. De la construcció original, amb un salt d’aigua de mes de dos metres i mig, sols en resta la ubicació sobre la sèquia dels Molins, el partidor, dos carcabans o carcaus i algunes res­tes de maçoneria i rajola.

El molí Sucrer

Molí de dalt.jpg

es localitza a la partida de l’Estret, sobre la sèquia dels Molins,

entre el nucli urbà i el llit del riu. Se’n coneixen poques referències històriques. Les primeres referències les trobem cap al 1786, com a pertanyent al bisbe de Tortosa. També apareix en un plànol de 1790 com a molí del bisbe. A mitjans del segle XIX se’l coneix com a molí de Santillan, amb una capacitat de mòlta de 3.000 faneques a l’any. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics, aquest molí es adquirit per Lino Santillan per 260.020 rals.

El 1929 ja se’l anomena molí de Dalt. Els anys 1923 i 1924 es propietat de Vicent Martinavarro i s’hi produeix farina; posteriorment, el 1929, apareix Enric Martinavarro, i aquest està dedicat a la fabricació de puntes de París o de tatxes de cabota quadrada. Actualment se’l coneix com a molí de Dalt o del Sucrer.moli1dalt.jpg

L’edifici està directament ubicat sobre la sèquia, i el salt d’aigua és de dos metres. La construcció és de maçoneria i carreus de pedra als angles. Els carcabans o carcaus són de rajoles. En l’actualitat resta ben poc de l’edifici de l’antic molí fariner original, llevat del partidor i el banc on estaven els dos jocs de moles. A l’interior hi trobem una turbina i una dinamo, maquinaria de la primera serradora instal.lada als anys 70. Actualment l’edifici està habilitat i en ús com a serradora industrial.MoliDalt1.jpg

moli monserrat.jpgEl molí Montserrat es localitzat a la partida de Santa Quitèria, a escassos dos-cents metres aigües amunt de  l’ermita, al marge esquerre del Millars. S’hi accedeix pel camí de Vora Riu.

L’anomenat molí de Montserrat es construeix l’any 1776 pel doc­tor Bartomeu Montserrat per a la mòlta de cereals. Amb posterioritat, ja al segle XX, es dedica a la fabricació de tatxes per a la confecció d’embalatges, les anomenades puntes de París.

En un document de 1849, es descriu el molí:

Diose cuenta de un memorial de D. Felipe Montserrat, manifestando que encima del azud del molino que posehe en el término de Almazora, y contiguo a la acequia del mismo molino, existen unas minas restos de la antigua acequia, mina y casita donde se tomaba el agua para la partida de Fadrell de este término; de cuya mina y casita se sirvió su abuelo D. Bartolomé Montserrat, para conducir el agua del molino mencionado (…)

El nét de Bartomeu Monserrat, Felip Monserrat, encara es l’amo del molí el 1849.

El 1859 es documenta aquest molí en una Acta de l’Ajuntament de Vila-real, on s’accedeix a la plantació d’arbres i de canyar entre les pre­ses dels molins de Montserrat i de Bisbal i la sèquia d’aquest últim. Aquest molí es l’únic del terme que recull l’aigua directa del Millars, mitjançant un assut o una presa comparti­da amb el molí Bisbal de Vila-real, i li correspon un terç de l’aigua desviada. Aleshores l’ai­gua entra al molí per una sèquia excavada en les parets del riu.

El molí de Bisbal està al terme de Vila-real, sobre el riu Millars. Funciona com a fàbrica de gel i claus a les primeries del segle XX i cap a la meitat del segle esdevé molí draper. Aquest es destrueix en la riuada del 1952.VorariuMoli Montserrat40VicentLlop41.jpg

Com ja hem dit, al segle XX el molí de Montserrat es reconverteix en una fàbrica de tatxes, el 1908. Després esde­vé una fàbrica de sabó, fins que a l’any 1918 passa a ser una serradora de marbre, on s’aprofita la força de l’aigua del riu per serrar marbres i altres pedres per a la construcció, de la mà de J. Vicente Dols i de la seua viuda, M. Gràcia Roca Gil, posteriorment. Als anys 50 passa a ser la Serrador de Marbres Antoni Màs.

La serradora industrial aprofita l’assut de l’antic molí, amb un salt de tres metres per tal de generar electricitat amb dues turbines de 25 cavalls cadascuna. Aquestes donen força a cinc serres, una polidora i una talladora. Aleshores se li coneix com a molí de Pedra.

A principis dels anys 80 l’empresa tanca les portes, amb la qual cosaVorariuMoli Montserrat40VicentLlop2.jpg s’inicia el deteriorament, la destrucció i l’espoli de tot el complex fins arribar al ruïnós estat actual. De l’antic molí només queden en peu algunes parets recolzades al marge escarpat del riu. Altres restes de cons­trucció mes visibles corresponen a les activitats fabrils posteriors a les quals es destina.