Veinat
Publicat al periòdic Llibertat del 22 de gener de 1931
Senyor governador
Sense por de ser titllats de sicofants, amb aquesta clarividència que donen als informadors de premsa les versions recollides vox populi i en el transcurs dels dies durant la seva ímproba tasca de reportatge, volem sotmetre a la consideració de V.E. un cas sui generis que a dues passes de la nostra capital a la veïna població d’Almassora, es diu ve passant, i del que són protagonistes tres precioses senyoretes que nosaltres anem a trucar amb noms celebèrrims en els anals de l’ocultisme i de la saviesa: Eritrea, Cumea i Sigea. Morenasses, gatxones, d’ulls profunds i mirada assassina, el pèl a l’estil garçon, les celles depilades i perllongades fins a les témpores, morrets pintats intensament amb la capa de carmí acabant en aguda punta, vestides a la dernier xic … Eritrea i Cumea, han sabut atresorar els misteriosos arcans del present per predir el futur, han arrencat del que ultra terreny el omnímode poder d’invocar els morts que van sol · lícits a sostenir converses, a donar consells, a fer advertències, als seus parents mortals entabanats per tant prodigi i més tard espremuts per la interessantíssima ciència pitonística de les nostres vidents demoiselles. El súmmum de tals monades està a càrrec de Sigea, le petite brune, els 12 o 13 anys de peregrinació atzarosa per aquest beneït vall de llàgrimes, no li han impedit atresorar la gràcia per tones; una gràcia oriünda del cel, omnímodament miraculosa, de esplendoroses virtuts, ja que pel sol contacte de les seves mans virginals amb ungles felinament retallades i brillants de matís rosaci per l’ús del polisoir, és suficient per a l’alleujament momentani de les més terribles malalties i per a la seva curació per l’ús continuat de íntims contactes; arribant el seu tresor d’inesgotables gràcies, fins i tot a permetre’s diagnosticar amb noms pelegrins, gairebé sempre oposat al diagnòstic previ donat per algun desgraciadot i ignorant facultatiu, les malalties dels espavilats clients que a ella acudeixen. No estem en aquells temps en què aquests dons de les nostres protagonistes, segons creença del vulgo i dels senyors, zafiots i ignorants, eren adquirits en les elucubracions eròtiques de l’aquelarre presidit pel diable i que donaven a principi als seus posseïdores el matís d’intangibles , per acabar més tard en l’emplomament i en la foguera. Però ens trobem en el final del primer terç del segle XX, tenim un codi que assenyala i castiga certs affaires, hi ha per tots els racons varietat d’autoritats obligades a reprimir l’exercici il.legal de professions facultatives i per això, els brindem aquestes quartilles , no creient siga necessari la llanterna de Diògenes ni el poder d’un Cras, per trobar el fil, donar amb el cabdell i que aquestes coses no tornen a passar.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 30 d’abril de 1952
Solta de coloms
Amb gran afluència de forasters va celebrar diumenge passat la Societat d’Almassora el seu concurs oficial de coloms esportius que va donar un excel·lent resultat, per les bones condicions de la solta i per la vàlua dels vint coloms concursants. La coloma de solta va ser brava, extremada i summament noble, aconseguint en el seu primer vol dues hores. Transcorregudes les quals va parar a terra un breu instant amb tots els coloms que l’assetjaven i va continuar tot seguit la brega fins ja fosc fent tres vols extremats que van arribar fins d’ací a Castelló. Exceptuant dos o tres coloms tots els altres van aguantar la baralla. El jurat va emetre la següent fallada: Primer Trencapinyols del senyor Manuel Martinavarro; segon Dràcula del mateix amo; tercer Millars del senyor Josep Comins; quart Wambo de senyor Vicent Ferrada; cinquè Sultà del senyor Manuel Nicolau; sisè Rabadán del senyor Enric Ramos; i setè Ligeroso del senyor Josep Colomer. La solta va persistir engelosit i amb ella alguns coloms i entre ells cinc de Castelló no participants que es van unir al pilot al seu pas per Castelló. Castelló té anunciat el seu concurs anual per al proper diumenge, existint gran expectació per presenciar-ho.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 18 de setembre de 1952
Incendi
L’administrador de la finca propietat de la senyora Carme Ballester Cantavella va denunciar a la Guàrdia Civil que s’havia produït un incendi en una alqueria situada a les proximitats d’Almassora. Després de les degudes gestions, la benemèrita va detindre Manuel Soler García, de 25 anys, el qual va declarar que dies passats s’havia fugat de casa dels seus pares i va entrar en aquesta alqueria on va pernoctar encenent una foguera però com estava una mica embriagat no va poder donar-se compte del resultat del que podia succeir. Els danys causats es calculen en 4500 pessetes.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 28 de setembre de 1952
Es va fer passar per policia
Carme Cebrià Cubertorer amb domicili al carrer sant Ildefons, va denunciar a la Guàrdia Civil que l’altra nit es va presentar al seu domicili un individu amb accent andalús, dient que era agent de policia de la brigada criminal i que si no obria la porta li dispararia un tret. Un cop dins del domicili va entrar a l’habitació del seu fill al que va despertar i li va fer presentar la documentació. Després de les indagacions pertinents la Guàrdia Civil va detindre a Llucià Dénia Giner, de 25 anys, cambrer, natural de Jaén, el qual va declarar que havia estat en una taverna bevent i ballant i que en estat d’embriaguesa havia anat a aquell domicili però que no recordava més. Es va saber que havia estat en altres domicilis fent-se passar també per policia.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 18 de novembre de 1952
Viatgers
Prediquem al desert. No hi ha remei. Un altre hivern tenim a sobre amb totes les seues inclemències i les sales d’espera de la Panderola i dels autobusos brillen per la seua absència. El sofert viatger segueix sense explicar-se que això passe precisament en una població on és més intensa la proporció d’usuaris per a ambdues línies.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 30 de desembre de 1952
Tir de colom
Va tindre efecte també el diumenge l’anunciat campionat local de tir de colom a braç, que va ser realment el major èxit dels celebrats d’algun temps ençà. De concurrència de tiradors almassorins i resultats assolits per ells mateixos en el tiratge. Empatats els senyors Agustí i Ramos a 7-0, va quedar classificat campió el primer d’ells en el desempat. Per als següent llocs també van haver de desempatar els senyors González, Gimeno i Pardo amb 6-0. I igualment tots els altres van estar en gran manera encertats. Enhorabona.
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 21 de febrer de 1953
Ja han estat proclamades la reina i la seua cort d’honor, les padrines, i imposades les bandes corresponents. Amb les pròximes festes de la Magdalena torna a la seua més palpitant actualitat l’eterna i segons sembla irremeiable qüestió de les comunicacions fàcils i oportunes entre la capital i el nostre poble. A preus d’«haiga» ara els mitjans de transport amb què es compta, esperem que almenys com l’any anterior, un solitari autobús faça servei a les nits durant la setmana de festes. Encara que, com l’any anterior també, la companyia propietària davant «Possibles i quantioses pèrdues» s’assegure un mínim d’ingressos anticipats pel sistema d’abonaments. Així té cobrat per davant el viatge d’un autobús que «no sap si completarà», quan és el cert que s’omplen a vessar, en apinyaments èpics, les unitats que després tenen a bé afegir. Però menys dóna una pedra. Suposem a més, tenint en compte la bona disposició que en favor del públic ve mostrant la direcció de la Panderola que posarà un tren de tornada, si més no, en acabar la processó del dia de la Magdalena. No és molt demanar. Quan any rere any ens veiem obligats a aquests forcejaments en petició d’esporàdiques facilitats en un transport caríssim i amb tota classe de estretors i incomoditats, no podem menys que sentir enveja cap a aquest privilegiat cinturó de pobles que envolten València on per al seu trasllat a la mateixa tot és baratura, oportunitat i confort. Qui es beneficia en primer i últim lloc amb tot això? … Per sabut ho callem.
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 26 de febrer de 1953
No anem d’acord
No, no anem ni molt menys d’acord a Almassora entre el portentós creixement de la població i certs antiquíssims vestigis, patents i massa públic que més ens equiparen a una insignificant llogaret. Així per exemple, mentre llegim a la magnífica i oficial “Ressenya Estadística de la Província de Castelló” que som el segon poble en augment d’habitants durant el decenni 1940-1950 - la primera és la industrial Vall d’Uixó, a la qual seguim amb només una diferència de 248 habitants, mentre deixem molt enrere a tots els altres si exceptuem Nules i Onda, als quals no obstant superem en més que la Vall d’Uixò a nosaltres -; mentre Almassora, diem, va augmentar en deu anys el seu cens de població ni més ni menys que el de 1834 veïns, tenim en el més cèntric i visible lloc de la vila un ruïnós lletjot que pomposament anomenem “quiosc” i que a part de la seua insuficiència i vellesa actuals, alletja per antiestètic el lloc que està emplaçat i diu molt poc sobre la prestància i decòrum d’un poble que en altres aspectes, com estem veient en el de població i abans vam veure en la seua religiositat, aconsegueix nivells difícilment superats per altres d’idèntiques possibilitats. És una llàstima.
Necrològica
Víctima de penosa malaltia i confortat amb els auxilis espirituals, va deixar d’existir en aquesta població el 24 de l’actual el que durant tants anys va ser el nostre administrador de correus, En Josep Baiarri Cervera. Celebrat el sepeli el mateix dia a la vesprà va constituir una sentida i nombrosa manifestació de dol. Descanse en pau.
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 19 de maig de 1953
Predicar en el desert
Com en tantes altres ocasions potser els autobusos que diumenge a la vesprà van funcionar entre Almassora i Castelló, van fer al maig el seu agost. I cansats de tant enrenou es van ficar com sempre en els garatges amb la llum del sol. Que la serena de la nit no faja malbé els seus preciosos tendals. I el que va passar després va ser també el de sempre que a la sortida dels espectacles de les set van ser ocupats tots, absolutament tots els taxis disponibles a la capital per la tornada al poble. I si algú ho posa en dubte pot indagar-ho dels mateixos taxistes. Som testimonis a més de la caravana de bicicletes i «peonatge» que va tindre de valer-se de tan retrògrads mitjans de locomoció, en plena era atòmica. Més … com diu el cèlebre conte, es veu que encara estan verds.
Publicat al Periòdic Mediterràneo per R. del 20 de setembre de 1953
L’estiu que, segons els càlculs dels que van tornant d’alqueries i masets, hauria d’estar acabant, va tindre al nostre modest entendre dues tòniques a Almassora en certa manera destacables. D’una banda la desmesurada set dels camps existent en la realitat tan sols en les resseques goles dels seus propietaris. Les terres de l’horta ni han patit a la mínima part ni podien agostar-se per falta d’aigua encara que el Millars no hagués experimentat aquestes periòdiques crescudes que ha tingut. Però, així és la vida. Davant d’una inevitable escassetat, l’acaparament a canvi aquesta vegada d’arruïnar els arbres per excessiu reg. Al secà varia la cosa i hi ha el problema entre l’esgotament de cabals i les restriccions elèctriques. L’altra nota que s’ha donat ací durant aquest estiu ha estat la de reparar-se en una casa i en l’altra també, tots aquells interiors desperfectes que no s’havien tocat per falta de mitjans des de 1931 en l’economia tarongera que va començar a donar tombs. Que segueixen les no tan ruïnoses temporades últimes i sorgeixen per fi edificis de nova planta que solucionen el insoluble problema de tants nuvis a l’espera d’una llar en què aixoplugar.
No hi ha dret!
Ens estan repartint els carnets d’identitat cal reconèixer que són una preciositat. Les fotografies són un veritable dissort, a les d’aquest poble ens referim. Si es reuniren totes juntes semblarien, per elles Almassora, un immens camp de concentració només habitat per depauperats veïns. I aquests els que van sortir afavorits. En els altres no escassegen les bruixes, els cadàvers i fins als monstres. Home no hi ha dret !. És que l’equip fotogràfic que ens va visitar en el seu dia ho va fer en pla de saldo? O potser els diners que desemborsem estava encunyat en diferent fàbrica que el de la resta d’Espanya? I que recordem no hi va haver rebaixa en el preu.
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 27 de setembre de 1953
A la mateixa hora en què indicàvem diumenge últim des d’aquestes mateixes pàgines perquè les bones temporades tarongeres permeteren edificar a Almassora edificis de nova planta on acollir els nombrosos nous matrimonis que ací es celebren, es publicaven en la nostra parròquia ni més ni menys que 14 amonestacions. I com per falta de llar, la solució de moment és anar-se’n a viure amb la sogra, ve a resultar pitjor el remei que la malaltia dels festejos eterns. El temps serà testimoni .R
Publicat al Periòdic Mediterràneo del 25 d‘octubre de 1953
Perquè contagiats per la febre espeleològica actual, ha pres aquesta entre un grup de joves aventurers entre els quals es troba aquest corresponsal. Fa algun temps van realitzar la seua primera exploració. En el dia d’avui es farà la segona. Moltes en projecte a qual més arriscada i que quede ací la cosa. Per galeries subterrànies també es pot arribar a Reus.
Justícia abans de tot
I es mereix li la fem al nostre servei d’autobusos, moltes vegades blanc d’anteriors crítiques. Hem de pregonar que ja arriben els seus vehicles fins a l’Estadi els diumenges a la vesprà en què juga el Castelló. Agraïm -i paguem, és clar- el gest en lo que val.
Publicat per R. al Periòdic Mediterràneo del 29 de desembre de 1953
Aquella de la Parrala. Recorden? … Doncs així està succeint a Almassora amb la Grossa de Nadal. El cas és que diuen que diuen que hi ha qui va dir que posseïa 24 pessetes del dos mil aquest que malauradament no teníem nosaltres. I és l’afortunat mortal el senyor Lluís Espí Bolinches del consell de vigilància de l’entitat tabaquera valenciana agraciada amb la sort més gran. I vénen a compte els dubtes d’alguns perquè no han vist la participació. No tenen perquè veure-la. Tampoc potser van contemplar mai París i creuen que existeix perquè altres han estat allà. Doncs no hi ha més que parlar si ho diu l’interessat. A anar amb incredulitats ?. Homes de poca fe …
Quines coses !
Van ocórrer el dissabte dia 26 a la nit a l’eixida de les funcions de nit dels nostres cinemes. Pancartes, aclamacions i eixides a coll, amb pèrdua de sabates i tot, de l’empresari d’aquests cinemes. Merescut el tenia el popular senyor Blai. La programació a les seues sales en aquests dies nadalencs ha estat realment desconeguda per aquestes latituds. Calia ressaltar l’esdeveniment i consignar-ho. Ja està.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 21 de gener de 1954
L’espeleologia. Si, senyors. Ho estem llegint tots els dies a la premsa nacional. Almassora que en alguns aspectes queda més enrere que l’edat de pedra: avança en canvi en altres d’una manera portentosa. Pel que fa a aquesta ramificació de l’excursionisme subterrani, s’ha desbocat. Ja a la tardor insinuavem alguna cosa a això referit des d’aquestes mateixes columnes. Si bé l’entitat juvenil creada a l’efecte ha pres en certa manera la cosa des d’un angle humorístic, no ho és menys que pas a pas es segueix la finalitat determinada en rude competència amb els tradicionals talpons. Ara el fred i l’època obliguen els components de l’entitat a un repòs d’activitats externes. Mes no per això ha mort el seu desenvolupament interior que segueix puixant mantenint el sagrat foc de l’espeleologia. Així s’han fet periòdiques reunions en un abandonat refugi antiaeri. S’adapten aquests conciliàbuls entre cordes, destrals i bugies. Presideix el significatiu emblema del ratpenat, etc … Per cert que hi ha hagut un lamentable confusionisme al voltant d’aquests arriscats exploradors dels mes profunts avencs. Així s’ha donat el cas d’haver rebut proposicions els seus directius perquè l’entitat es fes càrrec de la neteja dels pous cegos, etc. Esbalaïdor. No s’han desanimat per això. Són les incomprensions de sempre que serveixen d‘aurèola final als precursors. Hi ha hagut més. S’ha arribat a dubtar de l’equilibri mental dels components de la societat acabada de néixer. Intolerable. El que passa (i al que li pique que es rasque) és que ja que les amargors vénen elles soles sense necessitat d’anar al seu encontre i l’alegria sana i inofensiva si cal buscar-la i crear-li ambient propici a això tendeix entre altres coses, l’entitat que ens ocupa. I res més. I els aprenents espeleòlegs almassorins han aconseguit crear aquest ambient i desenvolupar-se tan meravellosament en ell com els conills als seus caus. Ja els estatuts assenyalen taxativament la prohibició de prendre res seriosament i amenacen de manera furibunda als desertors d’aquesta norma ja que no siguen capaços de fer o riure un acudit per dolent que siga. És clar. Amb tot això es trepitja els més dolorosos galindons d’aquells elements agres i desabrits les somriures solen semblar horripilants ganyotes. Però els bussos de terra endins, no tenen la culpa si no han arribat a contagiar-se de les fúnebres idees que alimenten les febroses ments dels seus detractors. I … en això estem. Aclarides, doncs ambdues postures quedem a l’espera de l’anhelada primavera per submergir-nos en les més inexplorades profunditats amb l’ànim alegre i esportiu. I hem dit vam quedar perquè ens honrem amb pertànyer ocupant un alt càrrec, que conste! A aquesta entitat s’encarrega de fer la llum on començaran les tenebres. Les companyies elèctriques que no es consideren al·ludides.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 27 de gener de 1954
Molt bé però…
Quarta i última nota del diumenge. Ens sembla encertadíssima la decisió de l’empresa de les sales d’espectacles de celebrar com diumenge dues sessions vespertines. Única manera de descongestionar una mica el perillosíssim amuntegament que es produïa a les sis de la vesprà. Ja només falten ara dues coses més. Primera, que es mantinguen en tot moment encesos els fanalets vermells que independentment del fluid elèctric s’han d’instal·lar en tots els cinemes. S’evitarien amb això escàndols com l’ocorregut dies passats en un dels ara constants apagades de llum. I segona, que es retiren completament i definitivament totes aquestes cadires soltes que taponen els passadissos laterals i centrals, els anteriors i posteriors a les butaques … Sense saber-ho i segurament sense voler-ho, s’està incorrent en una responsabilitat tal de tipus civil i criminal (coneixem l’abast de les nostres paraules) el risc és ara evident. Perquè no caldria cap sinistre perquè la catàstrofe es produís. Una simple alarma n’hi hauria prou perquè no sortís un espectador viu en sessions on abunden dones i xiquets. Vegeu ara, sinó, l’eternitat que costa desallotjar les sales sortejant l’obstacle que suposen les terribles cadires. El mal que podria implicar per Almassora un dia de dol, s’està fent crònic. No dramatitzem a ximples i a loques.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 19 de maig de 1954
La casa amb el corral inclòs. Quin rebombori es porta la gent d’ací i d’arreu amb les primeres comunions d’ara!. Al nostre poble es van celebrar l’últim diumenge. El de sempre …. d’un temps ençà. Convidats a granel, regals costosos, amaniments i sumptuositats sense taxa ni mesura. Vanitat de vanitats en una paraula. Perquè, a part els innocents protagonistes, no diguem res de com es vesteix i pentina aquest dia la mare de la criatura, sense que el pare vaja a la saga ni tampoc els germanets. Es blanqueja la casa. Es banqueteja als més propers. Sense oblidar, és clar, la coneguda sèrie de discos a través de tota una cadena d’emissores, amb dedicatòries inefables de l’àvia, cosinets i altres familiar. Tots censurem tals excessos, tots arribat el cas, caiem en els mateixos malbarataments. Com que no cal fer el ridícul!. Qualsevol sap de quina manera es fa pitjor. Per nosaltres pot continuar la desorbitada cursa. Ens agafa de lluny. En definitiva a mal de molts consol de tots. Ja veurem qui s’estavella abans.
Bell, bonic i barat
Difícil de trobar però real i veritable com veurem perquè es tracta de registrar la commemoració el dia 14 per determinada entitat provincial amb la central a Almassora del Dia de l’Assegurança. Entre els actes celebrats amb aquest motiu figurava un que es va tindre la feliç idea de situar-los en els incomparables paratges que embelleixen l’ermitori de la patrona de la localitat. Afortunada iniciativa i molt almassorina. Sobretot havent-se de concentrar una selecta representació de personalitats de tota la província. És la millor manera de donar a conèixer algunes de les moltes coses bones que tenim sense pagar entrada a la porta que és dues vegades agradable. Doncs que s’estenga l’exemple, tot és començar. Per poc que se segueixen millorant les comunicacions, serveis i altres instal·lacions complementàries, dia arribarà en què siga obligat orgull local el mostrar al visitant el que és en aquest cas com la matèria primera que tan pròdigament i gratis ens ofereix la natura.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 29 de juliol de 1954
D’ahir a avui
Perquè si. Tenim moto. La menys moto que es puga tindre. Però cavalquem ja sobre un motor sense força de sang, quan menys ho esperàvem. Hem hagut de rendir-nos al corrent actual. Precisament quan no més enllà de la setmana última ens donàvem importància des d’aquestes mateixes columnes per ser dels pocs que encara utilitzaven la bicicleta. No som ningú en aquest murri món. És el cas que ja podem demanar per al nostre poble una associació d’aquestes que ens faça establir contacte o els que estem en idèntiques condicions per organitzar excursions, etc. Però, compte, hem dit els que estiguem en la mateixa condició i la nostra condició és la moto individual. Les poques motos que hi ha pertanyen a la societat matrimonial. Cosa justa d’altra banda i de la qual ens fem càrrec. Són guanys com l’habitatge o l’hort que s’adquireix. El gaudi del gairebé joguina ha de ser doncs, en plena lògica, per a tots dos cònjuges. Però no divaguem més, llançada queda la idea. Que la repleguen els que posseeixen aquestes envejables dots d’organització. Ja sabrà on trobarà un número. Hi ha una part que van adquirir moto amb dona darrere (molt agarradeta del marit, per cert) i en diferent lloc, els que la vam comprar perquè no vam poder portar núvia a l’església.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 26 d’agost de 1954
De cine
Miren, tot i tindre certa fama de criticaires i altres coses que no anomenem perquè ja ens ho esmenten els altres, molt sovint, després no havíem volgut dir res per si perjudicàvem interessos particulars, sagrats per a nosaltres mentre no perjudiquen de consideració els generals i públics que estem obligats a defensar en primer terme. Però és el cas que estem a Almassora moltes sessions de cinema sense que es projectés el noticiari del que som gairebé fanàtics admiradors com creiem ho són legió entre els assidus concurrents al que han anomenat setè art. Ja es projecta de nou el NO-DO. Tots ens congratulem d’això, pregant a l’empresa no deixe de fer-ho com en els últims temps. Si, perquè a part de que ens agrada el noticiari cinematogràfic, ens desagraden a la majoria aquests substitutius anomenats documentals en què veiem aparèixer aigua, cudols i arbrat que no dubtem siguen paisatges bellíssims en la seua original naturalesa, però que maleïda la gràcia que ens fan a la majoria contemplats en conserva des -ai !, això si! - unes torturants cadires o incòmodes butaques de les nostres sales de cinema.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 27 d’octubre de 1954
Sempre més
Sempre en el camí ascendent. És lo dolent per a nosaltres que ja no sabem realment com ni de quina manera dir-ho. Perquè diumenge últim va celebrar Almassora la seua peregrinació mariana a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real. Tot lo realitzat va repassar amb escreix els càlculs optimistes. Les comunions del matí a la parròquia. La riuada cap a Vila-real d’homes, dones i xiquets. Entusiasme sense límits, perfecta organització i ordre. Ens faríem interminables d’haver de redactar els mil detalls apreciats. N’hi ha prou que consignem perquè el lector es faci una idea aproximada que es va formar una caravana de més de 500 esforçats pelegrins que van fer el trajecte a peu passant per l’ermita de Santa Quitèria. Hi va haver dos trens especials de 25 unitats cadascun, abarrotats de viatgers. Més els que es van traslladar amb bicicletes, motos, cotxes … Potser sobrepassés els 2500 pelegrins que des de Vila-real o Sta. Quitèria -segons van ser en tren o caminant - arribaren a l’ermita de la Mare de Déu cantant i resant el sant rosari per guanyar després les indulgències de l’any sant. Amb el que queda al haver una altra triomfal jornada religiosa almassorina en què la parròquia, autoritats, jerarquies, Front de Joventuts, mestres, col·legi de la Consolació i poble que en molt més d’un vint per cent col·laborarem.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 24 de novembre de 1954
Res de literatura i invencions del corresponsal, perquè de sempre és norma nostra o reflectir sense embuts la realitat o callar per les bones. Diumenge a Almassora es va viure una jornada electoral intensa i moguda, com la que més. Sense incidents desagradables ni lluites aferrissades que és lo bo. Però és que els candidats encara que sense rancúnies entre si, ni propagandes de mala llei, l’havien pres a pit i amb amor propi. Això va moure al seu torn de tal manera al cos electoral que pot dir-se es va bolcar en les urnes de manera total. El mateix diem sobre que a l’hora de l’escrutini apareixien plens la majoria dels col·legis, seguint els assistents amb interès el resultat de l’elecció. Van resultar elegits Vicent Mingol Claramonte, Josep Rosell Agustí i Vicent Simó Clausell. Que la seua futura gestió municipal siga tota fructífera que Almassora necessita. Que vaja si hi ha feina per fer!
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 21 de desembre de 1955
L’època millor
La veritat és que aquestes dates, es miren per on es miren, resulten les més simpàtiques de l’any, a part de la seua profunda emotivitat cristiana. Perquè ja tenim a Almassora una altra vegada aquest simpàtic esdeveniment esportiu, entre humorístic i heroic, del partit de futbol entre l’element estudiantil i les velles glòries de la penya Bassora que encara estan en condicions de donar alguna carrereta darrere l’esfèrica pilota. És clar que vivint en una era en què el cafè no és de tot cafè, el vi brolla en la seua major part espontàniament de les fonts i el pa no és del tot blat, hem d’admetre sense moltes carantoines que entre els estudiants hi ha qui estudien , altres que van estudiar i d’altres que són dignes d’estudi. Entre les velles glòries existeixen algunes figures que efectivament van destacar, altres que van ser del munt i algunes d’aquestes figures que ni van destacar ni es van amuntegar: únicament són velles. Però això si, uns i altres, estudiants efectius, honoraris i simpatitzants per una part. Per l’altra, els que van ser jugadors amb classe, els que van vestir alguna vegada la samarreta per pura influència amb l’entrenador i els que ja només poden presumir de greixos, calvície o cabell blanc. Tots, absolutament tots estan sotmesos actualment a un intens entrenament d’hores i més hores de seient en el cafè o bar i moltes altres de repòs al llit. Les agulletes i cansament en general apareixeran després de celebrar la trobada. A tot això se’ns oblidava dir que la fenomenal batalla futbolística es renyerà dilluns que ve segon dia de Nadal a la vesprà a l’objecte que els protagonistes puguen fer convenientment la digestió dels tiberis pròpies d’aquests dies. En pasquins i programes de mà s’anunciarà tot l‘anunciable. La resta pot pensar-ho del seu compte i risc l’espavilat lector. A nosaltres només ens resta dir que la recaptació es destinarà a aquesta caritativa campanya de Nadal i Reis. Amb el que assistint a l’esdeveniment en qüestió, matarem dos pardals d’un tret: divertir-se a mandíbula batent i contribuir a engrossir el que no és menester glossar ací perquè per sabut es calla.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 30 de novembre de 1955
Per fi
Per fi ha d’haver comprès l’empresa dels cinemes d’aquesta població que pot aconseguir èxits artístics i guanyar diners fent desfilar pels seus escenaris espectacles d’altura. Nosaltres ho venim demanant des de temps de Mari Castanyes sense haver-ho aconseguit mai. El més que aconseguíem era atreure cap a nosaltres disgustos, males cares i disgustos ridículs i infantils de les successives empreses -sobretot del seu personal subalterno- que hem suportat els almassorins. Empreses per als que era dogma de fe creure que a Almassora només podien tenir èxit les pel·lícules barates i de l’oest americà o les varietés de la més baixa estopa. Dissabte últim al Teatre Modern un espectacle que sense ser res de l’altre, portava almenys una primera figura de renom i categoria en la seua classe. Ja es va veure. Només faltava públic penjat de les llums i el sostre. Tots els demés espais vitals apareixien envaïts. No és petita la cabuda del Modern, ni les entrades van regalades. Servirà per a alguna cosa l’experiència d’ara? Creiem que si.
Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo del 22 de setembre de 1955
Espanya i els espanyols
Perquè diem que el que hi ha a Espanya és dels espanyols. Conseqüentment, salvant les distàncies, el que tenim a Almassora hauria de ser per als almassorins. Almenys en la seua major part. Doncs no ho és. Ni tan sols en la seua més mínima expressió. Van vostès a comprovar-ho. Més afanyem-nos a declarar que no es tracta que tinguem riques mines d’urani o fabulosos jaciments petrolífers que ens estiguen expropiant gent de fora. No és això. El que tenim igual que a tot arreu del globus, són bons, i consegüentment apetitosos partits matrimonials que des de l’any de la nana, és a dir des de sempre, ens estan pispant els forasters i les forasteres. No hi ha dret. Perquè bé està que el desgavell hagués una, deu, vint vegades. Concedim fins i tot que el cinquanta per cent de les ocasions. Però no, no. És que el frau succeeix en un noranta-vuit per cent dels casos. Les riques hisendes, les pròsperes dots matrimonials van a parar irremeiablement a mà de xics i xiques no almassorins. Aquest any, en què la febre matrimonial ací, ha adquirit caràcters de cursa contra-rellotge, pot apreciar-se encara més com, de una manera o altra, es van evaporant per als indígenes en estat de merèixer, el que les espavilades mares consideren bons partits. I que ho són realment. Almenys de moment. Amb el que podem concloure assegurant, que per caçadors de dots, no valem els i les almassorines, ni una miqueta aixina.
No fastidien
Si us plau, senyors de l‘empresa dels cinemes de Castelló, o els qui corresponga, no segueixin aixína. Que amb aquesta nova modalitat de no anotar a Mediterràneo l’hora de les sessions en què se celebren els espectacles, ens l’estan donant amb formatge als d’Almassora complicant-nos innecessàriament l’existència, ja de si prou embolicada. Que no és cosa d’anar indagant per ací, els que hagin anat a la capital, i si aquests es van donar una volta llegint cartelleres, i si es van fixar en l’horari de cadascuna, etc. Que és -era- el nostre millor mitjà d’informació el diari. No arribem a comprendre que avantatges tan importants pot reportar l’ometre diàriament l’hora de les sessions. Pel que creiem que en benefici dels possibles espectadors -fins i tot de la mateixa ciutat- i de la pròpia empresa ha de tornar al d’abans. A consignar juntament amb la programació, l’hora en què es portés a efecte. És el lògic i el corrent. I tutti contenti.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 25 d’octubre de 1956
No indaguen, si us plau, pel corresponsal
Que no val la pena. A més ens perjudiquen. Perquè ens expliquem fins a cert punt aquesta curiositat que desperten les estrelles de cinema o els ídols esportius. Però, guardant les enormes distàncies, és clar, no arribem a calar l’interès que puga tindre per a un lector de la secció provincial d’un diari, el saber la vida i miracles d’un fosc corresponsal de poble. Cada vegada que un paisà nostre ens comunica que un amic o conegut seu, foraster, li ha preguntat que qui és el corresponsal d’Almassora (això ve succeint amb molta freqüència), ens hem posat a tremolar. No per la pregunta, és clar. Per la resposta, que ja no ens diu el confident. Perquè ningú és profeta a la seua terra. Ací tenen com a suprema i màxima negació la dels jueus cap al seu Diví paisà com a home. El més que haurà de treure en net el desconegut que indague sobre qui subscriu, és que no hem estudiat a Salamanca i que no som un model de perfeccions, precisament. Dues veritats com dues catedrals, és cert. Sobretot si aquest objecte és un ésser humà. I paisà. Doncs apa, apa. Que ja saben els nostres lectors àmpliament de quin peu coixeja a través dels nostres escrits. Perquè més? … Si la curiositat, diuen que perd al curiós, en aquest cas, a qui perd, és al motiu de tal, per a nosaltres incomprensible curiositat….
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterràneo del 27 de juliol de 1957
Advocat
Al Butlletí Oficial de l’Estat del dia 17 de l’actual va aparegué l’ordre del ministeri de hisenda per la que es transcriu la relació d’opositors declarats aptes per al seu ingrés en el cós d’advocats de l’Estat. En la citada relació dels vint nous advocats de l’Estat apareix amb el número vuit, el nostre distingit i podem dir veí En Joaquim Tomàs Villarroya qui ja ha pres possessió del seu càrrec precisament a Castelló. Notícies com aquesta, metes com la aconseguida per el bo amic En Joaquim Tomàs, no necessiten comentaris.
Publicat al Periòdic Mediterràneo el 31 de desembre de 1960 per Josep Galí Sancho.
N’Enric Beltran i Manrique
Dolorosa sorpresa la d’ahir quan vam conèixer la notícia de la sobtada mort a Almassora del Exm . Sr N’Enric Beltran i Manrique, actual ambaixador d’Espanya a Nicaragua, il·lustre diplomàtic espanyol, persona destacadíssima a la província i amic entranyable de molts anys. N’Enric Beltran havia vingut a passar en el seu Almassora i entre els seus, la festa de Nadal. Si més no podia esperar-se, en uns dies de vida normal, sense cap malaltia assenyalada, sense sentir-se afligit per la menor indisposició, ahir una embòlia va segar la seva vida. L’il·lustre ambaixador d’Espanya va néixer a Almassora el 19 de juny de 1892. Ingressà a la carrera diplomàtica amb gran brillantor, va exercir una sèrie de càrrecs rellevants a partir de 1920 , va passar per les principals capitals europees i americanes.
El 1936 va figurar a la Secretaria General del Ministeri d’Afers Exteriors a Salamanca . El 1937 va estar adscrit a la Secretària del Cap d’Estat. El 1939, passà al càrrec de Cònsol d’Espanya a Bordeus i el 1948 va exercir el Consolat General d’Espanya a Manila, sent després Conseller d’ Ambaixada a la legació de Manila i més tard director General adjunt de Política econòmica del Ministeri. Va estar com Cònsul General a Istanbul on N’Enric Beltran va acollir els repatriats de la Divisió Blava en el moment d’iniciar el seu retorn a la Pàtria al vaixell Semiramis. Ara venia exercint a l’ Ambaixada de Nicaragua on la seva capacitat i la seva vàlua s’ha posat novament en relleu. A part aquest brillant historial en una brillantíssima carrera diplomàtica N’Enric Beltran era sobretot un home típic de la nostra terra, senzill cordial , planer i agradable. Conqueria amistats per tot arreu, les conservava i reforçava amb el seu caràcter i qualitats immillorables. A Almassora, malgrat les absències i dels viatges, les seues arrels eren cada vegada més profundes. La història, peculiaritats i costums del seu poble, moltes hores d’estudi i molt brillants pàgines que Almassora va premiar amb afecte, amb el càrrec de cronista oficial i amb el títol de fill predilecte. Però encara desbordava d’Almassora la seua activitat i atractiu. A tot arreu de la província tenia amics entranyables, relacions cordials, admiradors sincers. A tots regalava amb el seu tracte afectuós, amb la seua comunicació fecunda, amb el seu magisteri no poques vegades. No fa massa, entre nosaltres va donar una inoblidable conferència Repetidament, a Castelló i a Espanya arribaven ecos de la seua activitat i tasca exemplar. Per a nosaltres, N’Enric, constituïa una d’aquestes periòdicament esperades visites que fan agradables certes hores de la vida L’any passat per aquestes festes, gaudíem de la seua conversa i de la seua precisa interpretació de fets i esdeveniments que ell podia distingir amb visió de primera mà Ara mateix, segons ens diuen, estava buscant hora i data per venir a la casa del periòdic Mediterrànea a passar aquests moments que nosaltres també esperem amb il·lusió. Aquests plans i tants altres que ell feia abans-d’ahir només, potser en el fons amb alguna intuïció de la seva fi , han quedat truncats per la mort que a tants i tants amics sincers ens ha produït veritable i profund dolor. A la seua esposa, fill, nebots, germans polítics i família, els expressem de tot cor el nostre més sentit condol por aquesta irreparable pèrdua que poden tenir la seguretat sentim veritablement com a pròpia .
