Almassora en Blanc i Negre

Aproximació a la localització industrial a Almassora

per Hernan Canós Beltrán, publicat a la Revista del Museu Municipal d’Almassora l’any 1997

- 1ª fase: Artesania i proto-indústria. (ss. XIII-p.XX)

La privilegiada situació a la vora del Millars va suposar, ja des de temps medievals i al de l’època moderna (malgrat que Cavanilles en cap moment parla de molins hidràulics a Almassora i remarca “ parece imposible que la agricultura de tan corto recinto haya sido capaz de sostener y fomentar el aumento de nuestra especie hasta el punto asombroso en que la vemos, mayormente no habiendo en Almazora fábricas ni más industria que la agraria”, considerem obvia l’existència de molins transformadors a les acaballes del segle XVIII), l’existència d’una ampla xarxa de molins hidràulics destinats a l’elaboració de productes d’autoconsum. Ja a l’edat contemporània ens trobem amb un bon nombre de molins, tant per abatanar teixits (molí Batà), com per a fabricar pasta de paper, com per a l’obtenció de tatxes (Molí les Tatxes), com per a l’elaboració de vernís (Molí Vernís), com, sobre tot per a la molta de cereals (Molí del carrer Pilar, Molí Serra, etc.). Aquestos vells molins d’aigua ( Madoz ens parla de “cinco molinos harineros y una fábrica de papel de estraza…Tiene telares de lienzos ordinarios y poca espartería”. Mundina constata la presencia de set molins fariners, mentre que Sarthou assisteix al primer desenvolupament industrial d’Almassora: “ La industria y comercio han despertado estos últimos años, a base de productos agrarios, confección y exportación de naranjas; fabricaciones de harinas, jabones y de licoresalcohólicos, pequeñas industrias y comercios para el consumo de la localidad. Hay una serrería mecánica y dos molinos de papel.) tindran un important paper en el neixement de la indústria, ja que, a partir de principis del present segle, molts d’ells canviaran les seues originàries activitats per altres més complexes i amb una major i decidida vocació industrial. Els exemples més clars seran els del Molí del carrer Pilar i el del Molí Montserrat, en convertir-se respectivament en Fàbrica de Borres i Sedes S.A. ( El molí del carrer Pilar, construït al principi de segle per a moldre blat, va desempenyar aquesta tasca fins l’any 1935 en que la família Peralta, d’Alcoi, el va adquirir per a la fabricació de filatures a partir de borres de cotó i llana. Després de passar per diferents propietaris, va ser cap a l’any 1948 quan començaren les primeres modificacions en la conformació de l’edifici originari, alhora que va modificar la maquinària i la força motriu tot i introduint l’electricitat. L’edifici malgrat que arrassat recenment per un calamitòs incendit , encara s’alça amb la seua majestuosa presència a la marge esquerra del Millars.) i en Asserrador de Marbres Antoni Mas (L’anomenat Molí de Montserrat, (construït l’any 1776 pel doctor Berthomeu Montserrat per a la molta de cereals i destinat posteriorment a la fabricació de tatxes per a embalatges, es va covertir en Asserradors de Marbres Antoni Mas l’any 1918, en aprofitar la força de l’aigua per a serrar marbres i altres pedres per a la seua utilització en la construcció. A les primeries dels anys vuitanta l’empresa va tancar les seues portes, amb la qual cosa es va iniciar el deteriorament, destrucció i expoli de tot el complexe fins arribar al lamentable estat actual. ).

La dependència energètica ( dictadura de l’aigua) d’aquestes primeres activitats industrials determina que la seua ubicació es situe a les mateixes marges del Millars o bé en el curs de les principals séquies (Séquia dels Molins) del terme municipal ( proximitat a les font d’energia).

-2 fase: Arrancada industrial ( 1920-1975)

Aquesta primera etapa que hem anomenat proto-industrial, caracteritzada per unes activitats de transformació dedicades principalment a l’autosubsistència, es vorà alterada, com ja hem dit, en les primeres dècades del segle amb l’expansió del taronger per totes les hortes i planes del País Valencià. El taronger suposarà un canvi econòmic, alhora que sociocultural, espectacular en funció de les noves necessitats que comportarà tant el seu conreu com la posterior comercialització. En el cas d’Almassora vorem com alguns capitals obtinguts de les rendes agràries o d’operacions comercials i creditícies es decantaran cap a la creació de magatzems de manipulació i transformació de la taronja, la ubicació dels quals es donarà primerament prop de les hortes productores (proximitat a la matèria primera), concretament a les afores del poble en direcció cap a l’horta i la mar.( Els comerços d’Almassora també exportaven taronges a través de la platja del Pla de la Torre mitjançant barcasses que la portaven als vaixells ancorats front a la desembocadura del Millars. Aquest tràfec marítim explica en bona part l’existència d’aquest antic nucli urbà a la platja d’Almassora.) Com podem observar, la font d’energia ja no és el factor determinant a l’hora de situar les indústries, ja que la difusió de l’electricitat permet una major autonomia en la ubicació. Poc a poc, i a mesura que creixerà el fenomen exportador, observarem que la proximitat a les matèries primeres perd importància en favor de la facilitat de transport, sorgint aleshores magatzems com el d’E. Beltran (Carretera del Grau de Castelló) i els del carrer sant Ferran ( popularment conegut com l’Estacioneta per trobar-se allí una estació de càrrega de la Panderola en el seu trajecte des d’Onda cap el Grau de Castelló ( Sarthou Carreres ja se’n fa ressò d’aquesta circunstància: Prop de l’estació del tramvia de Castelló, es construeixen nombrosos i amples magatzems de confecció de taronges). Pel que respecta a aquest apartat dels transport, es de destacar el fet curiós de que no es va instalar cap magatzem de taronges prop de l’estació de ferrocarril de la línia València-Barcelona, tot i la modernitat de la seua estació (clar és que per l’època en que va ser construïda) i l’amplitud i poca vàlua dels terrenys del voltants. La comercialització de la taronja durà també aparellada l’aparició de una sèrie d’indústries anexes i complementàries com ara la d’embalatges. (Cal assenyalar que a Almassora. A diferència de Vila-real o Nules, no sorgiran indústries mecàniques de fabricació de maquinària agrícola). Aquesta indústria d’embalatges es trobarà representada per les fusteries d’Arxela i d’Arnau al carrer la Trinitat (Carretera cap a Castelló) i les de Gumbau ( a partir dels anys cinquanta de Constantí Bou), Antoni Tomàs Sans (podríem qualificar, sense cap tipus de dubtes, a Antoni Tomàs Sans com l’empresari més decidit de tot aquest gran periode que abarca des dels anys trenta als vuitanta. Propietari d’un asserrador de pedra, d’una foneria de metalls, d’un taller de maquinària i d’aquesta fusteria d’embalatges, la seua trajectòria empresarial, com veurem després, fou tan activa com peculiar) i Jorques al carrer l’Alcora ( via natural d’arribada de la fusta des de les comarques interiors) ( El futur d’aquestes indústries resulta actualment prou compromés per l’irrupció de noves formes d’embalatge: els sacs de malla de plàstic i els box-palets metal.lics que simplifiquen les operacions de manipulació.) També podem considerar dins d’aquest apartat la indústria d’impressió de paper de seda per als embalatges d’exportació, concretitzada a Almassora en la menuda fàbrica familiar de Manuel Llop Usó situada igualment al carrer Trinitat (Aquesta activitat està també avui en dia en recessió degut a la pròpia crisi del comerç d’exportació, així com a la competència de les noves etiquetes autoadhesives.) En el gran capítol d’indústries agro-alimentàries cal fer esment de les tres experiències induptablement més novedoses i decidides de les dutes a terme en aquesta segona etapa de la indústria almassorina com són les fàbriques de sucs, concentrats i derivats de fruites de Manuel Agustí Hidalgo (MAGUSA) creada a inicis dels anys trenta al carrer de l’Alcora, ( L’empresa fou creada a principis dels anys trenta a partir del capital procedent de la comercialització d’adobs químics per a l’agricultura i els coneiximents tècnics d’un estudiant hongarés de químiques refugiat de la primera guerra mundial. La producció va anar diversificant-se des de la inicial fabricació d’essència de taronja per a ús alimentari o farmacèutic, fins a l’elaboració de sucs i concentrats de taronja, tomata, bresquilla, albercoc i raïm. Paralel.lament es va modernitzar la maquinària i es va augmentar l’àmbit exportador gràcies a l’existència de factors comercials a Anglaterra, Alemanya, Dinamarca i Holanda. Al igual que a altres indústries de transformació de cítrics, els problemes van començar a inicis dels anys seixanta en canviar la legislació alimentària a Anglaterra i Alemanya, i permetre, paradòjicament, un menor percentatge de suc natural en els suc preparats i begudes refrescants de fruites i una major quantitat d’aigua i colorants.) així com la General Exportadora d’Agris S.A. (GEASA) i la Garrofera Industrial SA (GISA) creada en 1953 a la partida de la Foia en la intersecció de la N-340 i el camó cap a l’Alcora. ( L’experiència d’aquesta societat creada l’any 1953, pot considerar-se alhora important i sorprenent, tant pel que respecta al seu cost econòmic (més de 10 milions de pessetes de l’època), com a la seua efímera existència. La tasca fonamental per a la qual va ser creada era la transformació del garrofí en farina o goma de garrofí per a usos industrials, així com per a l’alimentació humana i animal. Podríem dir que la fàbrica a penes va entrar en funcionament, ja que va tancar al poc d’iniciar l’activitat.) Deixant a banda els nous magatzems de taronja que aniran sorgint en aquestos anys, així com a alguns menuts tallers mecànics, l’altra gran empresa industrial d’aquesta etapa serà la Fundició Santa Emilia propietat d’Antoni Tomàs Sans (Natural de Múrcia, on posseia una fàbrica de fil d’aram, es va decidir l’any 1949 a construir en Almassora l’empresa Indústries Pètries per a l’elaboració de peces per a la construcció. Cap a l’any cinquanta, en guanyar un quantiòs premi de loteria, va instalar un taller mecànic junt l’asserrador de pedra i just a l’any següent va inaugurar la Fundició

Santa Emília i els tallers de Maquinària i Carpinteria Tomàs Sans front l’edifici que ja posseia abans. Malgrat la clara vocació empresarial dels seus negocis, creant inclús després una fàbrica d’embalatges per a cítrics, la seua fundició, una de les tres més importants de Castelló, juntament amb la de Basco i la de Garcia Petit, va tancar per tal de no modernitzar-se. Després de gestions i estudis duts a terme per tècnics catalans per a canviar la maquinària, i quan tot semblava ja clar per a procedir a la modernització, el seu

vell, i possiblement ja cansat propietari va decidir tancar definitivament la fundició.)

-3ª Fase:

Consolidació industrial (1975-1997)

La última gran fase de la indústria a Almassora podríem començar-la cap a la meitat dels anys setanta, i vindrà determinada per la creació del Polígon Industrial del Millars i per la revitalització de la zona de la Partida de Ramonet (Polígon Ramonet) constituint tots dos un dels principals nuclis d’activitat transformadora de la Plana. Si en etapes anteriors la localització de les indústries havia estat determinada, o bé per la proximitat a la font d’energia o bé a les matèries primeres, o bé a les facilitats de transport, ara s’aprofitaran sobre tot els diversos i variats avantatges proporcionats per qualsevol polígon industrial, tal com poden ser: Una adequada imfraestructura energètica i viària, una bona localització estratègica respecte a les principals vies de comunicació, una gran oferta de terrenys extensos i a bon preu, unes certes rebaixes i exempcions tributàries, unes bones economies d’escala tant en l’aprovisionament de matèries primeres com de maquinària. Aquesta dècada dels setanta, i sobre tot a partir de la crisi de 1973-75, suposarà, ja no sols per a Almassora, sinó també per a tot el món, l’aparició d’un nou tipus d’indústria molt diferent de l’anterior, tant en organització i estructures, com inclús en les relaciones humanes i culturals inherents a tot sistema econòmic. Paralelament també contribuirà a fer crèixer el poble cap a l’Oest, cap al polígon. La revitalització de la partida Ramonet amb el desenvolupament d’importants indústries ceràmiques (Cotanda ( tancada des de meitat de la dècada passada, i amb un estat actual lamentable) Alcorense, Terracota o Pamesa) o de mecàniques i químiques (Ferro Enamel), trobarà la complementarietat en el nou polígon industrial (Polígon del Millars) construït a l’altra banda de la N-340, en el qual predominaran: La indústria agroalimentària: Taronges: E Ballester actualment és l’únic comerç d’exportació de taronja que ha traslladat el seu magatzem de transformació al Polígon Industrial el Millars. Avícola: Ous Casavi i Florida. Càrnica: Juvisa. Làctea: Lletera de Castelló. De licors: Licors Vidal i alcools Amat dedicada a l’elaboració d’aiguardents i d’alcohol sanitari, va tancar les seues portes fa uns pocs anys. Mel: Mielso, Payma. Oleícola: oli d’or. De mecànica: Màcer i altres de rectificats de matriceria ceràmica. Riefe, Tacalma fabricació i reparació de maquinària diversa. La de materials per a la construcció i la llar: Formigons Millars, Permasa (contraxapats de fusta per a mobiliaris), Ferros Llaneza. La d’automoció: Opel Aubasa, Mercedes.

Una nova fase de creixement industrial pot estar gestant-se actualment si tenim en compte les expectatives de creació de més sol industrial a la Partida Ramonet dins de la nova revisió que està duent-se a terme del PGOU d’Almassora.

CONCLUSIONS

1ª La indústria, com a sector econòmic i com a activitat vertebradora d’unes noves relacions soci-laborals, ha desenvolupat a Almassora uns lligams culturals molt més rics i importants del que sovint pensem.

2ª Cal acometre una catalogació seriosa i amb rigor científic del nostre passat (quan parlem de rigor científic ens referim a la utilització d’una metodologia de treball i investigació suficientment contrastada i validada, així com a una exposició ordenada i racional dels resultats obtesos. Al llar dels darrers anys s’han dut a terme loables intents (Associació Cultural La Vila-roja i La Tertúlia del Portal) d’aconseguir crear un arxiu fotogràfic de l’Almassora d’abans. No obstant d’això, i reconeixent sincerament la tasca duta a terme, considerem que cal superar la visió merament costumista i anecdòdica per a donar pas a una vertadera història explicada i raonada. Una història que de veritat serveixca per a ensenyar (no sols mostrar) a les generacions futures d’almassorins/ines com era Almassora en altres temps. Si generalment s’afirma que el nivell de maduresa d’un poble es mesura pel grau d’interés que mostra per tot allò que el conforma i que l’ajuda a definir la seua identitat, creiem que, indubtablement cal considerar també com a matèria d’investigació totes aquelles restes, materials o immaterials, resultants d’aquest procés industrialitzador que, encara tardà i incomplet en molts aspectes, va determinar, i continua determinant, la vida de molts almassorins. Es per això que considerem imprescindible i improrrogable la realització d’un autèntic catàleg d’arqueologia industrial (L’ arqueologia industrial com a disciplina històrica apareix a Anglaterra cap al 1962 com a moviment de concienciació i resposta front a les nombroses destruccions d’edificis industrials.) (patrimoni arquitectònic, maquinària, procés productiu, espais de treballs, relacions laborals..) que contemplen totes aquestes manifestacions derivades de la indústria a Almassora (defensar avui en dia la realització d’un catàleg patrimonial pot semblar per a molts una cosa paradògica en pensar que a les acaballes del segle XX poques coses resten per ser inventariables, quantificades o seriades. La realitat és, malhauradament, molt distinta i, tanmateix, es precisament aquesta creença de que tot està fet, el principal obstacle que cal superar. Som conscients de que tota aquesta tasca de catalogació d’aquest patrimoni industrial, logicament insertat dins d’un més ample i general catàleg de patrimoni arquitectònic, cultural i etnològic almassorí, pot resultar llarga i penosa, ja que si en molts casos la documentació conservada es escassa i fragmentària, en altres la desaparició física dels elements patrimonials dificulta, més si cal, aquestes investigacions. No obstant això creiem que, malgrat els grans danys i les grans perdudes sofertes, encara estem a temps de refer el nostre passat mitjançant un minuciós estudi arxivistic i un seriós treball de camp i d’historial oral (En aquest sentit cal fer esment de la tasca duta a terme des de 1989 per l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial (AVAI) per tal de catalogar el patrimoni industrial de les diferents comarques valencianes (s’han fet ja els de l’eix Alcoi-Ontinyent i la Ribera de Xúquer amb l’ajuda de la Direcció General de Patrimoni), al temps que fomentar i difondre aquesta disciplina mitjançant jornades, congressos i l’edició periòdica d’un butlletí.

A més a més d’aquestos problemes inherents a la pròpia realitat del patrimoni industrial, cal fer front a una altra sèrie d’entrebancs derivats de la poca valoració que se li dona al patrimoni industrial i que podem sintetitzar en: La visió un tant curta i simplista que sobre el treball arqueològic tenen molts arqueòlegs i que els porta, a desdenyar l’Arqueologia Industrial. Menyspreu total de l’actual legislació vigent i en concret de la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Absència actual d’una Llei del Patrimoni Cultural Valencià, encara en estudi.