Futbol almassorí
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 3 de juliol de 1923 ( partit jugat el 29 de juny)
Red Star, 1- C.B. Millars (reserves), 1
A les ordres del senyor Serrano, es van alinear els equips contendents, donant començament el partit a les 5′30. Efectuat el servei pels del Red Star, comença enorme lluita pels dos bàndols, dominant els locals. El Millars és castigat per càrrega a un contrari, i efectuat per Ordònyez, és introduït la pilota a la xarxa per l’interior dreta, estant en ple offside, el tant va donar per vàlid el senyor Serrano, finalitzant als pocs minuts el primer temps. Posat de nou l’esfèric en joc, vam poder apreciar bonics avenços del Red Star, anul·lant-los els braus xicots del Millars, sobresortint de la línia mitjana que va demostrar, encara que mancats de domini, serenitat i valentia incomparables. Una melée davant de la porta del Red Star, és allunyada pel porter, rematant Colera de bonic cop de cap, aconseguint l’empat. Pels del Red Star sobresortiren Ramos, Fabra, Vaquero i el migcentre Ordònyez, i pels del Millars el porter Ismael, Clausell, Domínguez i A Ballester. Felicitem als braus xicots del C.B. Millars per la seva decisió i valentia, demostrant-nos per primera vegada prosperar en tan bonic sport.
Partit jugat l’1 de juliol
C.B. Castellonenc, 3 - C.B. Millars, 3
En el camp del Millars i amb un ple a vessar, es va celebrar aquesta trobada. Es van alinear els equips sota les ordres del senyor Agramunt. En el primer temps el domini és dels locals, aconseguint el primer gol el Millars de forta Schot de l’extrem esquerre Usó. Finalitza aquest primer temps sense que cap dels dos equips aconsegueixi fer variar el score. Principia el segon temps, desenvolupant els castellonencs un joc bastant brut, sense que l’àrbitre fes res per evitar-ho, demostrant la seva parcialitat en defensa dels forasters. Durant aquesta part es marca un penal contra els castellonencs, sent tirat fora intencionadament pels del Millars. Els locals van aconseguir dos gols més per mediació de Salmerón i Escrig. Pels forasters es van distingir el davanter centre, el medi dreta i l’extrem esquerra.
El cronista signa Molaña
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 24 de juliol de 1923
C.E.Vila-real (reserves) 1, - C.E.Millars (reserves) 4
En el camp del Millars i a les ordres del senyor Climent, se celebra aquesta trobada, es veuen molts vilarealeros, majoritàriament belles senyoretes. Posat la pilota en joc pels del Vila-real, fan un bonic avanç sense conseqüències, per tallar valentament la defensa local. Durant els deu primers minuts de joc, el domini correspon als forasters ocasionant durant aquest temps un ensurt majúscul al porter millarenc que amb serenitat i valentia salva amb seguretat. A partir d’aquest moment els de casa es creixen, veient bones jugades del trio davanter, el qual dóna per resultat el que Colera, de col·locat eschot aconsegueix el primer gol de la vesprà. Continua el domini per part dels locals, donant fi el primer temps als pocs minuts. Durant aquest temps, el Vila-real ha estat castigat amb dos penals, sent tirats fora pels blanquinegres. En el segon temps, els del Millars han tingut completament embotellats als contraris, aconseguint tres gols més, cosa que no impedeix que, es marque unes mans contra el Millars i que efectuat el càstig deixa el porter local que passe la pilota sense fer res per aturar-la. Es marca de nou un penal contra els forasters, sent tirat fora, i finalitzant a continuació el partit. Pels de casa es van alinear així: Ismael, Claramonte, Serra, Monferrer, Escrig, Vila, Cubertorer, Colera, Casals II, Clausell i Català. Reina gran entusiasme per presenciar el partit que es celebrarà el proper dia 25 al camp del Vila-real entre els primers equips de Borriana F.E. i C. E. Millars
Signa la crònica MOULARIA
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 23 de setembre de 1923
Cervantes F.C. 2 (reserva) C.B. Millars, 5
De esdeveniment futbolístic es pot qualificar aquesta trobada, doncs a més de ser un dels millors que s’ha celebrat ací, va tenir l’al·licient de ser passat per aigua, havent de suspendre’s als 20 minuts de joc. A les 4 en punt s’alineen els equips, efectuant el servei els del Millars que després bonica combinació, aconsegueixen apuntar-se el primer goal de la vesprà d’un fort schot del seu interior esquerra. Posat de nou en joc la pilota es nota un accentuat domini dels locals que juguen com a veritables asos, aconseguint als pocs minuts el davanter centre el segon gol per al seu equip. En un avanç dels xicots cervantins, incorren els de casa en penal que s’encarrega de convertir-lo en goal el centre mitjà dels de Castelló. Segueix el domini dels blanquinegres quan va començar a plovisquejar, cosa que no impedeix que s’apunten els del Millars a un tercer goal, afinant-se la pluja que va suspendre el partit per uns moments. Després dels seus bons vint minuts de fort aiguat va cessar aquest i continuant el partit. Es van apuntar dos goals més els del Millars per un els del Cervantes. L’àrbitre imparcial i el públic molest per la pluja en haver de donar les carreres de rigor. Dels locals els millors: Serrano, Llop, Climent, Hernández i Ismael; i dels forasters, el defensa dreta, mig centre i interior dreta. Pel Millars es van alinear: Ismael, Clausell, Viñes, Llop, Serrano, Limonge, Gimeno, Quiles, Climent, Escrig i Hernàndez.
Crònica de MONLARIA
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 20 de novembre de 1923
U. E. Grau 0, C.B. Millars 6
Amb un ple a vessar es va celebrar aquesta trobada que va resultar més interessant pel molt i bé que van jugar els locals. A la primera part el domini va correspondre a uns i altres, aconseguint els locals introduir la pilota a la meta contrària per dues vegades. En el segon temps s’accentua el domini per part dels locals arribant en diverses ocasions a embotellar als seus contraris. Els goals van ser marcats dos per Climent, un per Hernàndez, un per Casals II, un per Escrig i l’últim per Llop en marcar un penalty que el porter unionista no va fer res per aturar-ho. Dels forasters es van distingir la línia de mitjans i el porter i pels locals tots sense excepció. Pels vencedors es van alinear: Casals I; Clausell, Santolaria; Claramonte, Llop, Perales; Gimeno, Casals II, Climent, Escrig i Hernàndez. MONLARIA
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 22 gener de 1924
C. E. Espanyol, 2 – C.B. Millars, 4
En el camp del Millars es va celebrar aquest partit, que per la rivalitat que regna entre els dos equips tenia dit partit caràcter de veritable esdeveniment, com ho demostra trobar-se el camp ple de públic. En dues ocasions ha aconseguit vèncer l’Espanyol als de casa per presentar-se aquests amb la manca d’alguns titulars del primer onze, però ahir van alinear el seu primer equip complet, i d’ací la expectació que va despertar aquest matx. Trien camp els de Castelló a favor de sol. Es van alinear els equips a les ordres del senyor Navarro qui dóna principi el partit a les tres trenta. Efectuat el servei pels de casa, després de bonica combinació arriben als dominis contraris, obligant al porta espanyolista a entra en joc. Es nota un lleuger domini per part dels locals, fent que el trio defensiu dels forasters s’empren a fons, doncs la seua porta perilla constantment. En un avanç dels millarencs, l’interior esquerra passa al centre, qui al seu torn ho fa a l’extrem oposat, efectuant Perales un centre bombejat sobre goal que es cola per l’angle per pifiar el porter al rebutjar amb el puny. S’efectua un córner contra els forasters que Climent, de fort cop de cap, s’encarrega de convertir-lo en el segon goal per al seu equip. Segueixen dominant els locals, ja que la seua línia mitjana juga molt capacitada, servint el seu centre a l’atac i els ales a la defensa, estavellant els contraris en quantes temptatives d’avanç efectuen. Es tira un penal contra el Millars que per excés de picardia va kik. Els de Castelló aconsegueixen, per fi, escapar de l’assetjament de què són objecte pels mitjans contraris, arribant davant la meta que defensa Ismael, aconseguint el seu primer goal per excés de confiança del porter local, ja que la pilota s’introdueix a la xarxa fregant el pal. Poc després Casals II s’encarrega de marcar el tercer per als de casa, finalitzant el primer temps. Als pocs minuts de començar el segon temps, l’interior esquerra espanyoliste és carregat il·legalment per un mitjà contrari, encarregant-se de tirar el càstig i obtenint així el segon assaig. Els locals s’encoragínen, efectuant un avanç preciós que dóna per resultat un nou goal, protestat pels espanyolistes, per creure que és offside, i amenaçant a l’àrbitre amb retirar-se del camp si el dóna per vàlid, per la qual cosa el senyor Navarro, molt encertadament, va donar per finalitzat el partit. MONLARIA
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 29 gener de 1924
C.E. Castelló (terceres) 3 – C.B. Millars 3
En el camp del C.E. Castelló es va celebrar diumenge al matí un partit entre el tercer equip del club propietari i el C.B. Millars d’Almassora. A la primera part els castellonencs van aconseguir apuntar-tres gols per zero els contraris. En el segon temps els del Millars després renyida obstinació van aconseguir dominar als esportius aconseguint l’empat per mediació de Climent i Gimeno. Durant aquest temps es va castigar al Millars amb un penal imaginari donant la pilota al travesser i aclarint amb molt d’encert la defensa. Pel Millars es van alinear: Ismael, Casals I, Clausell, Santolaria, Llop, Escrig, Gimeno, Casals II, Climent, Escribà i Hernàndez.
A la vesprà es va jugar un partit al camp del Millars entre el seu equip reserva i el Red-Star de Castelló, sortint vencedors els locals per sis a cinc. MONLARIA.
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 5 de febrer de 1924
C.E. Ibèria(reserva), 1 – C.B. Millars, 8
Aquest partit estava concertat entre els primers equips dels clubs dalt indicats, però l’Ibèria no va poder desplaçar el seu primer equip i va enviar el reserva que, per cert, és un equip bastant ajustat a les seues línies defensives, però en l’atac es nota la falta de cohesió i decisió en les rematades. A les tres quaranta-cinc va donar principi el partit a les ordres del senyor Manén que ens va obsequiar amb un arbitratge imparcial, demostrant, un cop més, que sap complir la seua comesa com pocs. El partit va transcórrer en la seua major part amb marcat domini dels locals, afirmant-se aquest concepte amb els setze corners que es van tirar contra els forasters. Els goals del Millars van ser marcats quatre per Colera, dos per Climent, un per Escrig i un per Llop; aconseguint els de l’Ibèria el goal de l’honor pel seu centre davanter en rematar un refús fluix del porter local. Pels de casa es van distingir Ismael, Llop i Colera, i pels forasters el defensa dret, el mig centre i el centre davanter. El Millars va alinear: Ismael, Casals I, Clausell, Ventura, Llop, Escrig, Gimeno, Casals II, Climent, Colera i Hernàndez. MONLARIA.
Resum del partit publicat al Correu de Tortosa del 12 febrer de 1924
Colón F.C. 0 – C.B. Millars, 6
A les tres quaranta-cinc de la vesprà va donar el senyor Manen el senyal de començar el partit, es van alinear els equips i efectuant el servei els de Castelló. En el primer temps el domini va estar bastant anivellat, aconseguint els locals marcar dues vegades per mediació de Climent i Salmerón. A la segona part els de casa aconsegueixen dominar els seus contraris arribant en moltes ocasions aquest domini a tenir molt d’embotellament. Durant aquest temps Climent s’encarrega d’obtenir tres gols més per als de casa apuntant-se el sisè pel defensa dret del Colón. Pels de casa es van distingir Casals, Gimeno, Climent i Llop que se li veu progressar en el seu lloc de mig centre a passos de gegant. Del Colón l’únic el porter que va ser la seua providència perquè l’escore no es multipliqués per dos o més. El Millars va alinear a Ismael, Casals I, Clausell, Ventura, Llop, Martí II, Gimeno, Salmerón, Climent, Colera i Hernández. MONLARIA.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 27 d’octubre de 1930
Almassora 2- Borriana 1
Diumenge de vesprà al camp de la Garrofera van contendre el Borriana i l’equip local. El partit va quedar reduït a un insuls piloteig entre els dos equips, demostrant mes entusiasme per la victòria l’equip foraster que van dominar la primera part marcant el seu únic goal per mediació de l’interior esquerra Turc. De futbol poca cosa vam veure ja que els avenços d’un i altre bàndol eren molt desordenats sense aquesta lligam que ha d’existir entre la línia mitjana i els davanters, ja que no sabien recollir-los ni lligar jugades. Mundina i Ripollès molt mal col·locats i imprecisos en la passada: Garcia voluntariós. A la segona part, si fa no fa es va desenvolupar de la mateixa manera, encara que a l‘Almassora es van veure les ganes de guanyar, i a causa d’una poca pressió dels mitjans, van aconseguir dominar una mica i en una meleé a la porta de Saborit , Casanova va marcar el primer gol per als seus. A partir d‘aleshores l’Almassora domina una mica més i poc després recull Aguilar una passada corrent per la línia, passant a Segon, qui de magnífic de puntera marca el gol de la victòria. Acaba el partit amb aquest resultat. De l’equip foraster tots van estar força bé. Dels de casa, a la primera part catastròfics, molt desentrenats i completament descol·locats, sense marcar a ningú. A la segona part, tot i que es van esmenar alguna cosa, no ens va demostrar la davantera aquest joc tan brillant a què ens té acostumats. Es van distingir el debutant Prades, Antoniet, Aguilar i els mitjans, a última hora. L’àrbitre senyor Forcada, regular, ha de ser més enèrgic en les seues decisions. Els equips van formar:
BORRIANA: Saborit; Cabanilles, Caudet; Tomàs, Font, Martí I; Ripollés, Garcia, Martí II, Turc y Vilar. ALMASSORA: Agustí; Prades, Gomez; Mundina, Garcia, Ripollés; Aguilar, Casanova, Segundo, Antoniet i Hilari.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 17 de novembre de 1930
Torneig Copa Idubeda
Amb regular entrada es va jugar el segon partit d’aquest torneig entre el titular i l’Atlètic Club de Castelló. El partit va defraudar al públic, ja que tots dos equips encara van posar una mica de voluntat, per la victòria, ens van donar una vesprà de futbol bastant mediocre. A la primera part l’Almassora va marcar un tant per mediació de Costa i per veritable miracle no es van marcar dos gols més, producte de dues rematades de Segundo que van donar en el pal. A la segona part el titular va marcar un penal, que va tirar Aguilar. Tots dos equips han realitzat un futbol de molt poca qualitat, notant-se a l’Almassora una mica més de conjunt però molt desorientats. La defensa molt bé, sempre oportuna i guardant precisa col·locació, es va entendre perfectament per desfer les situacions de perill per al seu marc, i Agustí com sempre en el poc joc que va tenir. La línia medul·lar va ser potser la causant del poc futbol realitzat, ja que Garcia i Mundina no donaven peu amb bola, desbordant-los contínuament el triplet central de l’atac atlètic, brillant únicament l’incansable Ripollès, que va estar tot el partit oportú de vista i col·locació, ocupant tots els llocs en què fallaven els seus companys. A la davantera, Costa i Hilari, regulars; Casanova i Segundo regulars en la passada, però sempre mancats de decisió. El millor de davant va ser Aguilar ràpid en la passada i percepció de la jugada, repartiment joc, portant la davantera bastant bé durant tot el partit i ajudant els mitjans. Així és com ha de jugar sempre Aguilar. En l’Atlètic van estar força bé gairebé tots, distingint els defenses i dels mitjans el centre Dols, que va estar tota la tarda molt ben col·locat i repartint joc, sent el veritable eix de l’equip. La davantera va agradar tota per la seua acusada rapidesa encara que una mica lents en la rematada. Aconsellem l’Almassora s’entrene amb més freqüència, doncs en cas contrari s’esfumarà la copa que molts creuen fàcil i a més ha de correspondre al favor del públic que cada dia sent més afició al viril esport. L’arbitratge a càrrec del senyor Blanco va estar bé. Els equips es van alinear:
ATHLETIC: Sales, Puron, Max, Valls, Dols, Roca, Edo, Antolí, Querol, Agut i Aragó. ALMASSORA: Agustí; Prades, Gomez; Mundina, Garcia, Ripollés; Costa, Aguilar, Casanova, Segundo, i Hilari.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 2 de gener de 1931
Almassora 4 - Regional 0
Amb escàs públic es va jugar aquest partit que va resultar una victòria molt fàcil per a l’equip local. Durant tot el partit va dominar a plaer, però tot i això el partit va ser insuls, realitzant-se molt poques jugades dignes de menció; algunes boniques es van veure en la segona part, però totes van emmalaltir del mateix defecte, imprecisió en la passada més que res al remat doncs en cas contrari hagués estat més copiós el resultat; aquesta manca de cohesió de la davantera és causa de l’afany personal del gol i si en un equip fluix com el Regional procuren només el lluïment personal, quan es tracte d’un equip de més potència no podran trobar-se facilitat de passe, per efecte de manca de conjunt i es desorientaran com ja s’ha vist alguna vegada. En la línia medul·lar es va notar la falta del veterà Garcia, tot i que Segundo va complir prou bé el seu lloc. Encertat Ripollès, i Mundina imprecís en la passada i deixant desmarcat sempre a l’extrem. A Mundina hem d’advertir-li que des de molt temps ençà només procurant arriba a ell la pilota de passar-la siga com siga de fort cop de peu, i no lliura als davanters com cal. Els davanters, després dels defectes apuntats, Aguilar a la segona part passava molt malament i és una llàstima, ja que ell sap i pot fer-ho bé, i a causa d’això no es va marcar més, i Martí molt desentrenat. Els defenses com sempre, i Agustí sense ocasió d’emprar com té per costum. Del Regional van agradar tots i van estar molt voluntariosos, jugant molt noblement. L’àrbitre regular, però el segon gol de l’Almassora va ser un claríssim offside d’Hilari i ha de mirar als jutges de línia, ja que un d’ells ho va assenyalar.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 9 de gener de 1931
En Borriana van contendre en partit amistós l’equip local i el Club Esportiu Almassora. El partit més que d’amistós va donar l’efecte d’una batalla campestre els combatents van vestir la samarreta de futbol. En els primers moments va dominar l’equip local; notant-se en ells gran briossitat i interès de guanyar el partit de manera que fos, i als deu minuts de joc aconsegueixen el primer goal d’un hàbil joc de mans que el mateix jugador es va sorprendre de com va sortir, i l’àrbitre que va veure la trampa, sense veure el joc va donar per vàlid el punt. S’encorajinàren els forasters arribant a dominar intensament, aconseguint l’empat, obra de Segundo, en recollir una bona passada de Casanovas. En aquest primer temps el Borriana aconsegueix un altre punt aconseguit més legalment que el primer, no trigant l’Almassora en fer l’empat. Durant el descans el públic es va armar de sengles pals i objectes diversos que van ser llançant al camp durant el transcurs de la segona part. En aquest segon temps és quan va prendre mal aspecte, doncs va ser quan més van abundar les travetes, empentes i cops, aconseguint d’aquesta manera el goal que va donar la victòria al Borriana. Dels equips diré que l’Almassora va començar jugant bé però donada el coratge i brusquedat dels seus contraris va haver d’emprar-se a fons. Del Borriana, exceptuant a Marquès i a Calvet, tots molt bruts. L’arbitratge molt malament, sent això la causa dels incidents ocorreguts. Preguem a la Junta del Borriana que quan hi haja de celebrar alguna trobada que netege les ribes del camp d’objectes inservibles i llancívols, doncs evitant l’ocasió es tallarà el perill.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 10 de març de 1931
Onda 0 – Almassora 0
En el camp de la Garrofera i amb escàs públic es va celebrar aquesta trobada que va defraudar als aficionats. Un matx de domini altern de tots dos i mancat de bon futbol, en particular d’equip local. Les millors jugades del partit van anar a càrrec dels onders, els quals posseeixen un bon equip i molt atlètic, dominant molt bé el joc alt i sobretot molt ràpids en passar-se la pilota. De posseir una davantera més xutadora hagueren marcat, ja que van tenir ocasió d’això. Es van distingir la línia medul·lar i el trio defensiu, en particular el defensa dret. Llopis va realitzar algunes bones parades amb molta vista i estil. Dels de casa només mereixen aplaudiments Ripollès i Garcia, pels mitjans; Mundina lent i indecís tota la vesprà, el porter bé; de la línia davantera gairebé no val la pena esmentar-la ja que pateix dels mateixos errors de sempre excepte Antoniet i Segarra que van estar molt voluntariosos tot el partit. El que no comprenem de la junta tècnica de l’Almassora perquè inclou a la davantera a Agustí, sent així que en el seu lloc de porter és indiscutible i de davanter no pot donar el rendiment necessari ja que no és el joc que practica i al qual està entrenat. L’àrbitre senyor Monferrer no va estar molt encertat, a la primera part se li van escapar dos penals claríssims en què va incórrer l’Onda. Per l‘Onda es van alinear: Llopis, Castelló, Roca M., Roca J., Garcia F., Piquer, Insa, Matamoros, Gaia V., Corella i Garcia. Per l’Almassora: Ismael, Prades, Gómez, Mundina, Garcia, Ripollés, Antoniet, Segundo, Agustí, Aguilar i Segarra.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 24 de març de 1931
Iale de València 2- Almassora 4
En el camp de la Garrofera van contendre en partit amistós el Club Esportiu Iale de València i el titular d’aquesta. A la primera part els valencians ens van obsequiar amb un futbol molt ràpid i científic, i dominant durant tota ella, més que res, no a la vàlua de l’equip foraster, sinó a la deficient alineació dels locals incloent de mig centre a Domínguez el qual no té condicions per a això, ja que ni té col·locació ni domini de la pilota i encara que tinga molt bona voluntat no podrà mai donar de si més que el que té, molt entusiasme per defensar els colors del seu equip, però això no és prou per ocupar el lloc d’eix de l’equip. A causa d’això, en aquesta primera part, el triplet central dels merengues es va desenvolupar a plaer, fent recaure sobre ells a les mitjanes ales locals que es veien negres per contenir-los i com d’aquesta forma no podien subjectar als dos extrems contraris, aquests es van aprofitar d’aquesta fallada i van tenir ocasió de marcar un gol per cada extrem. A la segona part va canviar la decoració en incloure Garcia de mig centre, el qual va començar a desbaratar les combinacions del trio davanter valencià i els mitjans ales de l’Almassora comencen a subjectar als extrems del Iale i poc a poc van imposant-se fins arribar a embotellar als seus contraris. Aquesta segona part va ser la més bonica del matx i en què es van realitzar les jugades més meritòries, sent tota ella de domini local, volent els valencians assegurar els seus dos gols, però era impossible resistir l’empenta de la davantera local, la qual ben servida pels mitjans, brodava primoroses jugades sobre el terreny de joc. A causa de tan forta pressió van marcar un gol Aguilar i tres Segundo. L’equip visitant és bastant fluix, va agradar molt la davantera, en la primera part, i els mitjans, defenses i porter a la segona; practiquen millor el joc ras que l’alt i es van portar molt nobles i correctes durant tot el partit. Dels de casa van estar bé tots els davanters, excepte Hilari, que semblava ressentir-se una mica de la recent malaltia. Sobresortint la tasca Antoniet, Segundo, Aguilar i Segarra. Els mitjans en la segona part insuperables, sent els veritables artífexs de la victòria, sobresortint la tasca de Ripollès. Trobem molt desencertat haver tret a la segona part de mig a Mundina. Els defenses, Gómez com sempre i Prades va ser un colós jugant tot el partit amb un empenta i seguretat que encara no havíem vist en ell. Agustí, els dos gols que li van ficar, van ser deguts a la seua mala col·locació i inseguretat al blocar, però després, immens. L’àrbitre Vives molt bé. El públic molt correcte animant amb els seus aplaudiments als dos equips.
Publicat per l’Heraldo de Castelló el 28 d’abril de 1931
Vila-Vella F.C. 2 – C.E. Raio d’Almassora 1
Al camp dels Fornets jugaren els propietaris del terreny i el Raio d’Almassora. Des del primer moment es va observar que els forasters posseïts de gran entusiasme feien tot el possible per guanyar el partit però no per aquesta els locals es van deixar dominar, marxant el partit amb domini altern. Als 30 minuts va marcar l’Almassora el primer goal de penal. A la segona part els locals van eixir molt forts però amb joc noble mentre els forasters van contestar amb joc molt violent, més els de casa no es van acovardir i van començar a atacar fortament, veient-se obligat el porter contrari a parar diversos trets. Gòmez II centra i en voler aclarir el defensa ho fa amb tan mala fortuna que introdueix la pilota en la seua mateixa porteria i és l’empat. Dins d’aquest domini, l’extrem esquerre foraster fa una escapada perillosa però Gòmez I salva el perill llançant-se als peus. El partit s’iguala i el mateix extrem després de driblar mitjans i defenses a dos metres de la porteria, Gòmez torna a llançar-se als seus peus però aquesta vegada amb tal mala fortuna que va rebre un cop que va caure commocionat a terra, però la pilota no se li va escapar, el moment va ser de gran emoció, el partit es va suspendre uns moments i els mateix jugadors el van treure del camp. En reaparèixer al cap d’uns instants, el públic l’ovaciona llargament. Els minuts finals són de domini complet local que busca la victòria. Un centre temperat de Gòmez II, el recull Molins que estrella la pilota al pal, torna a recollir Arnau que lliura a Roglà i aquest a Ferrando que en un xut imparable marca el goal de la victòria. El partit ha estat molt dur i emocionant, el millor que s’ha fet ací. Pels forasters es van distingir el porter, els defenses i l’extrem esquerra. Pels locals, el porter per la seua valentia, Roglà, Molins i Ferrando. L’àrbitre senyor Peirats va estar regular.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 16 de maig de 1931
Gimnàstica Llevantina 3 – Almassora 0
Un bonic partit celebrat dijous al camp d’esports del Club Esportiu Almassora. Amb regular entrada i a les ordres del senyor àrbitre Vives, va començar el partit, traient els locals, els quals arriben als dominis de Bono sense conseqüències. Els dos equips juguen amb una mica de nerviosisme en què porten la pitjor part els locals, encara que les seues jugades són sempre més perilloses que les dels gimnàstics. Els mitjans locals subjecten molt malament als extrems contraris que juguen a plaer. Al centre hi ha el veterà Garcia, que desfà totes les combinacions de la tripleta central gimnàstica. El matx va entrant a poc a poc en una fase de brillantor, els dos equips juguen molt bé, brodant sobre el terreny de joc precioses jugades. Els forasters van jugant serenament i dominen una mica més que els locals, però aquests donen sempre sensació de perill. Un centre fluix de Font, davant l’estupefacció de tots, se li cola al marc a Agustí, suposem que els defenses li taparien la vista de la pilota. Els locals busquen afanyosos l’empat, però la defensa contrària, especialment Sapinya, no deixa passar la pilota i a més el petit Bono que cobreix molt bé la seua porteria. El segon gol una mica més lluït que el primer va ser marcat per Ferri i el tercer va ser el resultat d’una incomprensible sortida de l’Agustí.
Comentaris: Un equip regular la Gimnàstica Llevantina, posseeix una línia mitjana força bona i una defensa i porta molt bons. Es va destacar el esquerra Sapinya que amb el seu joc elegant i net de murrieries es va emportar els aplaudiments del públic. El partit es va jugar per tots dos contendents amb molta noblesa. Tot i que la victòria és justa, no és el veritable resultat, ja que l’equip local va tenir infinitat d’ocasions de marcar i la fatalitat i desgràcia en les rematades ho va impedir. El partit ha agradat a tots els aficionats. Però és una llàstima que el públic no corresponga als sacrificis de la junta directiva, acudint al camp. Dels de casa, va agradar molt la davantera, els mitjans ales catastròfics i el mig centre, Garcia, imponderable cobrint ell només tota la línia davantera contrària. La defensa regular i Agustí molt insegur. L’àrbitre senyor Vives regular. Ens manifesta el delegat de la Gimnàstica Llevantina que marxen molt satisfets de les atencions que han tingut amb ells i de la bona acollida al seu equip i en particular satisfets del bon tracte i esportivisme del públic almassorí.
es van alinear: Gimnàstica Llevantina: Bono, Alfonso, Sapiña, Folc, Monjan, Vicent, Font, Monjardí, Ferri, Porcal i Torres. L’Almassora: Agustí, Prades, Gómez, Mundina, Garcia, Ripollés, Segarra, Aguilar, Segundo, Antoniet i Pages; i en la segon part Hilari.
28 de maig de 1931 publicat a l’Heraldo de Castelló
Almassora-Borriana
En el camp la Garrofera, es van enfrontar l’equip local i el de la Societat Esportiva Borriana per jugar el primer partit del campionat regional, tercera categoria. El partit va començar dominant el Borriana pel seu millor joc, responent l’Almassora amb un joc brut que dóna lloc a protestes contra l’àrbitre per no tallar-lo; en un avanç de l’Almassora, Antoni Martí marca l’únic goal de la vesprà, en clar offside; respon el Borriana avançant per l’ala esquerra centrant Cabanilles, entrant la pilota en la porteria contrària. El treu el porter que se li escapa de les mans, aclarint un defensa amb una clàssica samorana. En començar la segona part, el jugador de l’Almassora Lescano agredeix al porter del Borriana. El públic envaeix el camp i equipiers i públic comencen a agredir-se, resultant ferits de la refrega un xiquet de Borriana i tres jugadors. Com és de suposar el referee va suspendre el partit als deu minuts de joc. L’acta va ser protestada pel Borriana.
30 de maig de 1931 publicat a l’Heraldo de Castelló
Altra opinió
Almassora-Borriana
Des Borriana, sobre el partit, per al corresponsal a Almassora del Diari de Castelló.
Al número corresponent al 27 de l’actual, Diari de Castelló, ressenya el partit de futbol del campionat de tercera categoria entre els equips Almassora i Borriana, verificat en la vila Almassorina el diumenge 24 del corrent i en la qual vostè senyor corresponsal, portat sense dubte pel seu amor a l’equip de la seua localitat, ha falsejat la veritat sense tindre en compte que tot reporter esportiu s’ha d’oblidar de partidisme i picabaralles (si és que les té) per fer un reportatge dins de la major imparcialitat, dient sempre la mes pura veritat, amb la sinceritat que ha de posseir tot esportista i reporter. Vostè ha faltat completament a la veritat de tot el que va ocórrer en el camp de la Garrofera, i en el seu escrit que ha produït la natural indignació entre l’afició borrianera, ha invertit conceptes que el nostre deure ens obliga a desmentir rotundament i sense passió alguna posar-li els punts sobre les is que bona falta li fan. Afirma que el partit va ser un complet domini de l’Almassora i no obstant això passa vostè per alt les escandaloses brusquedats que amb enorme freqüència gastaven a els almassorins per evitar que el marcador patís una alteració que no fos molt grata als seus partidistes. No recorda pel que es veu, les vegades que l’extrem esquerra borrianero va rodar per terra, per les travetes i empentes que li prodigava la defensa quan es disposava a xutar a goal; i també se li ha oblidat (vaja memòria) les vegades que altres equipiers de Borriana van rebre el mateix tracte les tres vegades i les tres vegades consecutives que l’extrem dreta va ser travetat pel mateix jugador sense que l’àrbitre li amonestés.
Per què no consigna el gol que va marcar el Borriana i que va ser tret pel defensa amb el braç quan ja havia traspassat el marc? I és que vostè comprèn que això posa de manifest les arbitrarietats que l’àrbitre cometia contra el Borriana. Serà veritat que el tal va ser convidad de l’Almassora ?. I sàpiga senyor corresponsal que del públic de Borriana no té vostè que dir, ni ningú absolutament; trenta tants equips l’han visitat aquesta temporada i ni una sola vegada si més no ha passat res que desdiga de la seua esportivitat. Ací està el Castelló, el València, l’Iale i altres equips que han vençut el borrianero i ells són els que podran donar el millor testimoni de com és el públic de Borriana. Es pot dir un altre igual de l’Almassora? Com massa bé sap, l’incident ocorregut va ser obra d’Aguilera (Lescano) en copejar brutalment al porter borrianero i que els invasors del terreny de joc van ser els seus conciutadans. I si els del Borriana van penetrar va ser per protegir els seus equipiers de les mans dels apassionats almassorins. I si vostè hagués estat reporter sincer després d’haver consignat lleialment tot el que va passar en aquest partit no ens cap el menor dubte que el que de dolent i censurable va haver l’hagués atribuït a l’àrbitre que només ell va ser el culpable del que ha passat. Esperem, doncs, que en endavant siga més veraç en els seus escrits que l’hi agrairan els seus lectors i nosaltres perquè ens evitarà el prendre la ploma per aclarir uns conceptes que perjudiquen a un públic que té donades bones proves d’esportivitat i civisme. - JOFOR
Comentari del partit publicat al diari Llibertat el 2 de juny de 1931
Envers el partit Club Esportiu Almassora – Societat Esportiva Borriana
Ja em figurava que el corresponsalet a Almassora del Diari de Castelló sorgiria novament a manera de xerraire mentider, publicant altra “obra” literària per a satisfacció i content, únicament, dels seus conveïns admiradors de l’equip de futbol, en què ressaltaria, a la seua manera , els fets ocorreguts en el camp del Club Esportiu Almassora el dia 24 de l’actual, a motiu d’haver-se celebrat el partit de competició de tercera categoria entre el titular i la Societat Esportiva Borriana. Meravellant-se la “franquesa i qualitat” amb què relata que ha passat, doncs se sol dir que “cada oller alaba la seua olla”, i aquesta vegada l’al·ludit corresponsal, en la seua crònica de partit, no lloa només el que havia de retreure sinó que amb manifesta hipocresia, s’enemista amb la veritat d’una manera grollera i incorrecta. Clarament es demostra la manera de procedir del públic de Borriana, quan tots els equips que han visitat el camp d’Hortolans, han tornat a les seues respectives residències un tant sorpresos per la forma, excepcional en tots els públics, de tractar-los en tot moment, sent objecte de caloroses ovacions abans, mentre i després dels partits; i fins i tot ha hagut alguns que han volgut demostrar el seu agraïment per mitjà de la premsa valenciana en cròniques escrites per ells mateixos, en les que omplen de lloances al públic de Borriana, per haver demostrat tenir consideració i educació envers els seus hostes. No és públic borrianer com el descriu el meu “Amigot” no; els borrianers tenim molt d’amor propi, i quan els nostres drets són ignominiosament trepitjats, sabem defensar-los. Per desvirtuar totes les mentides que va publicar el corresponsal en qüestió, n’hi ha prou explicar clarament la veritat del que ha passat; advertint que ací es diu la “veritat” i res més que la veritat, ja que no sóc amic de murrieries, ni tampoc lloar el que no mereix lloança. Diu l’al·ludit escrit en un dels seus paràgrafs, al fet que la primera part del partit va estar bastant anivellada, encara que amb lleuger domini de l’Almassora, que aconsegueix en aquest temps el seu únic tant; però no diu que el goal que van ficar va ser en complet offside, que els seus van abusar del joc brut, jugant molt més amb els braços que amb els peus, que l’àrbitre no es preocupava d’això, i que el Borriana va ficar un goal que va ser tret de dins de la porteria per un defensa d’estupenda samorana i que el réfere no va xiular res perquè no va voler veure-ho. Jo crec que, en ficar el Borriana el goal que el réfere no va donar, si hi hagués hagut conveni previ entre el públic borrianer per envair el camp i agredir els jugadors de l’Almassora, ho hagués efectuat de seguida de no haver xiulat l’àrbitre el goal al·ludit; pres encara tenint en compte el molt que significava aquell goal per al Borriana, el públic es va mantenir en el seu lloc sense intentar si més no assaltar el camp. Tenim molta dignitat i ni tan sols estava en l’ànim de ningú promoure escàndol. Segueix dient: “A la segona part s’accentua el domini dels locals, veient els de Borriana molt apurats per contrarestar l’encert dels seus contraris” I dic: Ni van aconseguir dominar en cap moment, i si es van veure apurats els del Borriana; però no per contrarestar l’encert dels seus contraris sinó per evitar que se’ls lesionés. Segurament, pel que es veu, a Almassora esportiva, la paraula “encert” vol dir joc brut, abusiu i perillós per als contraris. El provocador de la invasió del camp, el veritable culpable d’ella va ser el “rabiós” Aguilar de malnom “mossos” que en una jugada en què el porter borrianer li va prendre la pilota tirant-se als seus peus, covardament, li va clavar una sèrie de puntades; però no va ser el públic de Borriana el que va envair primer el camp, no; va ser un grup d’Almassora en notar que un defensa del Borriana eixia de l‘idem del porta trepitjat; i llavors, creient-se que a casa poden fer el que la seua voluntat vulga, es van abalançar sobre els jugadors del Borriana agredint i lesionant-ne tres d’ells. Es comprèn que els borrianers no havien de mantenir-se en completa indiferència veient com es maltractava als seus, i van fer el que devien fer, i per això van sortir esquilats els que a per llana van ser. No es va lesionar a cap guàrdia com al·ludeix l’escrit, ans al contrari: un guàrdia municipal, de brutal garrotada, va lesionar de prou consideració a un del Borriana, i per la qual cosa se li va conduir i va denunciar davant la Guàrdia Civil perquè aquesta formulara el corresponent atestat a l’autoritat competent. Ja es veu quan diferent això del que es publica al Diari de Castelló pel corresponsal d’Almassora referent al desenvolupament del partit, i altres incidents ocorreguts en el mateix, ja que com anteriorment es diu, no som amics de la mentida ni de lloar el que no mereix lloança, les circumstàncies no concorren en el “corresponsalet en qüestió”.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 8 de juny de 1931
Almassora 4 – Club Esportiu Castelló (reserva) 2
Un bonic matx el jugat entre l’equip propietari i el reserva del Castelló. Comença el partit a gran tren per ambdues parts, desenvolupant un joc rapidíssim, pressionant una mica més els locals que són els que porten la iniciativa del joc, però el seu domini és nul a causa de la intervenció dels defenses del Castelló ja que la davantera local no encerta bé les rematades. Als 25 minuts de joc comença a reaccionar el Castelló i els seus davanters ben servits per la línia mitjana, en particular Sama, comencen a brodar belles jugades i passen de dominats a dominadors. En un aldarull davant de la porta d’Agustí, Miravet aprofita una fallada de Morro i marca el primer gol per al seu equip. Els de casa s’encoragínen a la recerca de l’empat, presenciant un futbol brillantíssim per ambdós equips, els quals juguen amb gran cobdícia i entusiasme, acabant així el primer temps. La segona part va ser tota ella pròdiga en belles jugades; rivalitzant els dos onzes en rapidesa i precisió en les jugades, sent un dels 45 minuts de futbol més depurat que hem presenciat en el camp de la Garrofera. La davantera local, estupendament servida pels seus mitjans, atacava furiosament a la recerca de l’empat, però Bomboí tallava tots els seus intents i darrere el gran Roqueta que no deixava entrar el cuir a la seua porteria. El partit entra en la seua millor fase. Casanova, que tota la vesprà va estar sense poder compenetrar-se amb els seus companys de línia, comença a lligar bé les jugades i els mitjans locals comencen a subjectar més a la davantera castellonenca, venint un forta pressió local que es tradueix amb el primer gol per l ‘ Almassora per mediació de Casanova. Els mitjans del Castelló flaquegen una miqueta i la seua davantera, encara que realitza magnífics avenços ja no pot desbordar la defensa local. Es castiga al Castelló amb un penal que el tradueix en gol Aguilar. Poc després a causa del fort domini de l’Almassora marquen dos gols més per mediació de Segundo i Casanova. Acabant així el partit, sent ovacionats els dos equips, ja que tot i perdre el Castelló ha jugat un magnífic partit. Va arbitrar el senyor Castelló, excel·lentment, tot i que se li van escapar algunes faltes, però en general va realitzar un bon arbitratge. Pel Castelló es van distingir gairebé tots, però va sobresortir l’enorme tasca de Roqueta i Bomboí. Gonell va marcar el segon gol per al Castelló. Dels de casa tots van posar la seua bona voluntat i entusiasme en la lluita, sobresortint una mica els mitjans ala, els defenses, Agustí i la davantera en la segona part.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 30 de juny de 1931
En el camp de la Garrofera es va jugar el diumenge una trobada entre els equips locals Millars Futbol Club contra el Club Esportiu Almassora, vencent el Millars per tres a dos. Els equips es van alinear de la següent manera: Millars F.C. : Ortiz; Villaverde, Calderó; Pagés, Mundina, Ramon; Galindo, Hilari, Sanxo, Picolín i Pinyana. Almassora C.E. : Agustí; Morro, Prades; Carlitos, Ondero, Mulet; Segarra, Antoniet, Casanova, Lascanito i Prades.
Tot i que ja se sap la superioritat de joc de l’Almassora sobre el Millars, no ho va demostrar; en canvi els del Millars que són inferiors físicament que els de l’Almassora, van demostrar un entusiasme exemplar que va ser el que va influir per assolir un resultat que ningú esperava. Arbitratge bo excepte el segon goal de l’Almassora, que va fingir l’àrbitre no veure un clar offside. X.
Resum del partit publicat al diari Llibertat el 13 de juliol de 1931
Campionat Infantil
C.D. Cicló 1- U.S. Bugatti 0
A dos quarts de cinc, al camp de la Garrofera, el senyor Mas dóna començament a aquest emocionant partit final del campionat. En tot el primer temps els del Ciclò només es van emprar en contenir l’allau de la davantera contrària, fent algunes arrencades que posaven en perill la meta bugattera. En el segon temps els de Bugatti van començar a realitzar unes combinacions i passades matemàtiques que ens donaven la sensació d’una trobada de primera categoria. Un avanç dels cicloners ho recull Benet que d’un xut potentíssim envia la pilota a les xàrxies, sense que el porter se n’adonés. Des d’aquest moment els cicloners, en veure que el marcador marcava al seu favor, es posen a la defensiva havent-hi un moment en què pareixia que anava a aconseguir l’empat, ja que una eixida en fals del porter Farina deixa la meta desemparada i el xut de Ferrer, molt creuat, dóna al pal. La trobada va acabar amb la victòria del C.D. Ciclò per la mínima diferència, guanyant el títol de campió i la valuosa copa que disputaven en aquest torneig infantil. Es van distingir pel Ciclò, els defenses Armengot i Villaverde, i la Linera davantera especialment Benet que va demostrar ser un gran conductor de línia. Pels contraris, Ferrer que va fer un gran partit. El Ciclò va alinear: Farina; Armengot, Villaverde; Villena, Miquel, Costa; Plantés, Mas, Benet, Carles i Jesús. L’arbitre, imparcial. A. Barrachina.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 18 de desembre de 1951
Nules 1- Almassora 2
El Nules ha perdut el seu últim partit en aquesta competició. En honor a la veritat hem de posar de manifest que l’Almassora va ser inferior en tot moment al Nules, però una vegada més la sort ens va ser adversa i un partit que es va poder guanyar amb comoditat, es va perdre quan assenyalant el marcador empat a un gol va ser desaprofitat aquell penal que hagués posat un tant per davant i la consegüent serenitat i moral a les files nuleres. Després d’aquesta jugada que no dubtem a qualificar com a clau de la trobada va vindre el gol de l’Almassora quan els jugadors nuleros bolcats materialment a l’àrea enemiga no van encertar a anul·lar una arrencada solta de la davantera forastera que va acabar amb un gol que els donava avantatge en el marcador. Així doncs l’equip local, quallant el millor partit de la temporada al nostre camp, no ha pogut recollir el fruit de l’entusiasme malbaratat en nom d’una victòria que bé mereixia. Però bona part de culpa del resultat advers l’hem de carregar al col·legiat senyor Horts, que va perjudicar notablement a l’equip local. El partit en si va tindre dues fases ben diferents: una primera part en la qual es va jugar un bon futbol, amb el domini intens del Nules, arribant a forçar 4 còrners contra un l’Almassora que va rematar primer amb rematada a boca de canó que el porter local no va poder interceptar. Anaven onze minuts de joc i tot i anar per davant l’Almassora en el marcador, dóna el Nules la impressió que el partit és seu, ja que domina als seus contraris, apropant-se contínuament a la seua porteria i l’empat no triga a arribar per obra de Marc que remata imparable a les malles un córner molt ben tret per García. La defensa forastera empra tota classe de recursos davant la passivitat de l’àrbitre que no encerta a imposar la seua autoritat. Amb empat a un va acabar la primera part.
En el segon temps va ser ben diferent a l’anterior, pel que fa a les observances elementals de les regles de joc es refereix. Culpable per tots conceptes: l’àrbitre que va permetre s’espatllés en la trobada. Domina el Nules i després de fallar el penal al qual ja ferem al·lusió, es produeix un aldarull davant de la porta de l‘Almassora, amb el porter a terra, que no és gol per veritable miracle. Als 30 minuts, en ple domini del Nules, un rebuig llarg de la defensa, és aprofitat per la davantera de l‘Almassora per marcar el gol que li donava la victòria. Encara va tindre el Nules algunes ocasions de marcar però la sort no el va acompanyar, finalitzant el partit amb la victòria forastera per 2 a 1. El Nules com hem dit, va fer un bon partit. Els seus homes més destacats van ser el seu defensa central Sorribes, Marc i l’interior dreta; jugant bé la resta de la davantera. El més fluix dels mitjans volants. El porter, excepte en una sortida, va estar bé. L’Almassora, no va demostrar gran cosa, i de no ser per la gran actuació del seu porter, s’haguera deixat els punts a Nules. La seua defensa molt brusca, abusant molt del joc brut. L’àrbitre senyor Horts es va complicar el partit ja que encara que es va posar molt d’amor … propi al joc, aquest es va desenvolupar bé fins que per la seua falta d’autoritat es va endurir per ambdues parts.
NULES.- González, Adsuara, Daniel, Sorribes; Llanes , Marmaneu, Gavara, Benlloc, Marc, Abreu i Garcia. ALMASSORA.- Ballester, Gil, Martínez, Andreu, Monfort, Torreblanca, Soria, …Garcia, Lillo y Bovea.
Selom.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 29 d’abril de 1952
Ascens
Els elements futbolístics locals que com a tot arreu formen ací legió, senten en l’actualitat la natural eufòria de tindre al seu titular en magnífiques condicions d’aconseguir el títol del campionat. També nosaltres desitgem es converteixen en realitat aquestes il·lusions.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 24 de maig de 1952
Ascens a segona categoria regional
Almassora 3; Borriana 1
A excepció dels primers minuts en què la nerviositat de tots dos contendents va restar vistositat al joc que es practicava, va anar en general el partit jugat dijous a la Garrofera, d’emocionant estil. Sempre va alternar el domini en la primera part, lligant molt bones jugades l’equip foraster. Era el local qui avançava més perillosament degut en bona part a l’eficaç tasca de la seua mitjana servint pilotes sense parar, justes i mesurades. Als 25 minuts es va produir la primera conseqüència al afusellar García des de prop el primer gol de l’Almassora. No obstant això lluny de desmoralitzar-se per això els borrianeros, va ser a partir d’aquest gol advers quan més empenta i brio van demostrar apropant-se en diferents ocasions amb eficàcia a la meta de Ballester però no va arribar a funcionar el marcador de nou en aquesta primera part que va finalitzar amb l’un a zero favorable als blanquinegres. Va ser immediatament de començar el segon temps quan Melià de la mateixa manera que abans Garcia, aconseguia l’empat per a l’equip. Es va accentuar des d’aquest instant el tren ràpid d’un joc brillant i viril que no va arribar mai a fregar la brusquedat fins que als 20 minuts Ramon desfeia l’empat amb una pilota creuada i per l’angle, tan perfecte i espectacular com poques vegades hem vist en la nostra categoria. A partir d’ací es pot afirmar que deixà el Borriana d’existir pràcticament al camp. Desmoralitzat, va caminar a mercè dels seus enemics que es van apuntar el tercer gol per mitjà de Grifo quan faltaven 7 minuts per al final. El Borriana fins aquest tercer gol, va oferir batalla a tot instant, malgrat mancat d’alguns dels seus millors elements i sobretot amb una falta de moral que es va exterioritzar en diferents fases del partit, no va arribar mai a ser l’onze que tan bona campanya ha portat a la present temporada. Desitgem de cor la seua immediata recuperació i que de nou els colors blaus llueixen victoriosos per tots els terrenys de joc. El seu millor home del diumenge, va ser sens dubte el veterà Asensi, artífex real i veritable a més, de l’anomenat gol de l’honor aconseguit pel Borriana. El més batallador Perelló, complint Piles. La brillant victòria de l’Almassora es deu, al nostre parer, íntegre al ininterromput encert dels seus mitjans volants principalment Monfort que rassetjà el joc en tot instant, servint pilotes que eren mig gols. Després vam veure a la davantera un Súria en una vesprà d’encerts que va ser llàstima no arrodonís amb gols ben merescuts. Bé Garcia i igualment Ballester. L’arbitratge del senyor Martin que va ser meticulós el podríem qualificar, a més de magnífic, amb la sola excepció de no sancionar el Borriana amb un penal més clar que la llum del sol.
BORRIANA.- Vilar (Martí) Piles, Fortea, Escrig; Pérez, González; Beltran, Perelló, Gallego, Meliá y Asensio. ALMASSORA.- Ballester, Angel, Martínez, Moreno; Montfort , Lillo; Súria, Garcia, Ramón, Grifo y Penya-Roja. – R.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 18 de juliol de 1952
Nova junta
Esperàvem poder donar en una sola nota la composició de la nova Junta Directiva d’aquest club i la llista completa dels jugadors fitxats. Més sent això últim alguna cosa difícil i retardant-se amb excés, ens vam decidir a publicar la primera, deixant per més endavant la que a tota l’afició porta de cap. Va ser el diumenge últim quan va fer la presentació davant la junta general de socis del club esportiu Almassora el nou president, elegit en anterior reunió quinze dies abans, qui alhora ho va fer de la seua directiva, exposant tot seguit a la consideració i discussió dels reunits tot un extens programa de previsibles normes a seguir en la temporada que s’aproxima. Programa en què destacava la solemne promesa de no satisfer cap prima per fitxatge de jugador, més o menys encimbellat i que fins a la data ve complint-se a peu de la lletra, no desvirtuant així la veritable finalitat d’aquests modestos clubs d’aficionats que caminaran d’una altra manera a la seua inevitable i propera descomposició. Programa que aprovat en la seua totalitat obliga ja, al mateix temps que ratifica, un mandat que vol portar la genuïna representació de tots els aficionats almassorins. Lloable propòsit demostrable en el moment mateix d’iniciada la seua tasca amb la nombrosa i heterogènia composició de la junta directiva que recollint quatre elements de l’anterior, abasta tots els sectors futbolístics que hi ha la població i que va quedar constituïda de la següent manera: President, Joaquim Clausell Agut; vice-president: Vicent Felip; secretari: Pasqual Martí; Vice-secretari: Rodolf Agut; Tresorer: Virgili Aparici; Vice-tresorer: Robert Comins; Secretari Tècnic: Joan Serra; Vocals: Jesús Milián, Manuel Beltran, Vicent García, Alfons Agustí, Alfons Mulet, Manuel Manrique, Josep Perales, Vicent Claramonte, Francesc Nicolau, Manuel Rovira i Manuel Claramonte. Que el major encert i sobretot la sort els acompanye.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 28 de setembre de 1952
Com un signe dels temps segueix creixent ací com a tot arreu l’afició a aquest multitudinari esport. Tenint en compte, l’especial ambient que enguany envolta al almassorí caldrà sortejar amb pinces el corresponsal si no vol caure en anatema bé pels detractors sistemàtics o pels intransigents defensors. Demanem a tots concòrdia i sobretot evitem personalismes que no tenen raó de ser en la lliure manera d’enfocar cadascú els esdeveniments segons la pròpia inclinació.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 30 de setembre de 1952
Almassora 5 - Quart 1
Per aquesta vegada almenys no és recurs fàcil la socorreguda frase que ni tan sols el voluminós tempteig reflecteix la realitat del que ha passat diumenge a la Garrofera. Perquè l’equip local va ser en tot moment aclaparadorament superior al visitant tant en concepció i execució com en profunditat de joc. Més en unes ocasions el travesser, en altres la injustificada apatia i excessiu reservar-se sense motiu d’alguns davanters almassorins, i, finalment, que el porter del Quart també jugava, el resultat és que la cosa només va quedar en un quintet de gols locals quan la desena hagués estat el just exponent del partit. Va ser, però, sobre la mitja hora de la primera part, el davanter centre foraster qui va inaugurar el marcador en potentíssim i perfecte xut des de fora de l’àrea. Va vindre l’empat immediatament per obra de l’oportú cap de Montero, encarregant-se Fernández de desfer d‘encertada punterada. Així va acabar la primera part. Només començar la segona va ser Súria qui va aconseguir el tercer en potent tret que va rebotar abans en defensa contrari. Ja ben avançat aquest segon temps, Teodoro es va apuntar el quart en jugada personal, sent Fernández l’encarregat de l’últim al incrustar a la xarxa una pilota que per si sol ja li qualifica com a indiscutible ariet. En ordre de distingits hauríem de col·locar en una mateixa línia de mèrits a Súria que va a més d’un temps ençà, i a Fernández i Montero la inclusió en l’equip va fer possible el clar triomf. Batallador Agustinet i valent Almela. Ramírez va tindre tres intervencions: una fallada el gol va evitar Almela, una parada inversemblant i magnífica, i el tant que li van fer que era imparable. El públic en diverses ocasions va premiar a tots aquests jugadors, i a Teodoro quan va voler, amb nodrides salves d’aplaudiments. A part el encomiable entusiasme que tots els de Quart van malbaratar sense lliurar-se en cap moment, cal destacar els dos interiors el nombre deu encara es va créixer més en el segon temps en passar a ocupar el lloc de defensa central. El porter es va lluir en algunes parades de qualitat. Molt bo l’arbitratge del col·legiat senyor Sanchís. A les seves ordres aquestes van ser les alineacions teòriques puix que en el transcurs de la trobada es van dur a terme molts canvis en els dos conjunts:
ALMASSORA.- Ramírez, Almela, Martínez, Ximet, Monfort, Agustinet, Teodoro, Montero, Fernández, Monfort y Suria. QUART.- Jordà, Queralt, Pérez, Bosch, Gaspar, Gaspar II, Arnal, Soriano, Ferrer, Baiona y Tapia. -R.
Publicat al periòdic Mediterràneo del 18 de novembre de 1952
Cap del grup
Després de l’àmplia i última victòria del titular futbolístic a Quart, segueix al capdavant de la classificació del seu Grup i ha quedat refermat encara més l’ambient d’optimisme aspirant al títol d’aquesta primera fase del campionat. Esperances que cal procurar no malmeten.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 24 de març de 1953
Almassora 3 -Construcció 1
Almenys sobre el paper té el nostre equip un quadre de jugadors immillorables dins de la categoria en què milita. A que es deu, doncs, el que ha passat contra un dels cuers farà bé poques dates i que al fer avui repàs de jugadors que es van destacar diumenge últim, no podem trobar un només digne d‘exceptuar-lo entre la vulgaritat general? … Vaja per davant la nostra convicció primera que són aquestes coses pròpies del futbol. Però potser hi haja una segona causa de manca de moral. La crisi caldrà superar-la ràpidament si de veritat s’aspira a una classificació a to amb l’esforç realitzat fins a la data. Després d’això, podem parlar de la mala sort en les rematades, de l’estat del camp, l’àrbitre, etc Es pot parlar de tot ja que si ens callem tots … adéu futbol. Sense comentaris i com més apassionats millor, no pot existir aquest popular esport que si és popular ho és precisament perquè tots podem prendre part en ell: Uns jugant i uns altre discutint. Amb l’excepció és clar, de no insultar que ja no seria aleshores futbol sinó una altra cosa ben diferent que per sabuda callem. El cas és que a la primera part els nostres jugadors corrien pel camp com si allò no anés amb ells. Després, en els començaments de la segona, va tornar a passar el mateix, lliurant la nostra porta de miracle i per alguna cosa que després direm de no ser perforada en diferents ocasions. Va ser en l’últim quart d’hora quan els nostres van reaccionar bolcant-se materialment sobre l’àrea contrària i no trobant ningú el camí dels gols que reflectiren l’aclaparador domini. Llàstima de veritat. El Construcció francament, no sabem com va jugar. És cert que les úniques, encara que poques, bones jugades, a aquest equip es van deure. Però no és menys cert que mentre alguns jugadors posaven tota la carn a la graella, altres en canvi, principalment en la seua davantera, prenien com a broma la cosa i entre rialles i menyspreus desaprofitaven ocasions i moments clars d’anotar tants i més gols. Ells sabran el per què. Destaquem unes magnífiques parades d‘ Estrades i tota l’actuació del defensa Tena. Els gols “vàlids” es van aconseguir així. El primer per Teodor, immediatament de començar la trobada en jugada personal. El segon aprofitant el mateix jugador una oportunitat quan finalitzava la primera part. El va marcar el Construcció de penal gairebé de seguida de començar el segon temps. Faltant poc per al final, el “fantasma de Monfort” - perquè fa molt temps que no veiem en el camp a aquest extrem - va aconseguir el tercer d’una manera que va sorprendre el mateix autor. Què li passa a aquest home? . Diem “gols vàlids” perquè segons qui estaven ben col·locats per poder-los bé apreciar no haver d’anul·lar el gol que li va anul·lar a l’Almassora i en canvi va haver de concedir l’altre que tampoc ho va ser a efectes legals. Nosaltres sincers com sempre, no vam poder apreciar des d’on estàvem ni una cosa ni l’altra. El col·legiat senyor Sanchís va xiular coses que … Vaja coses! Complicar-se la vida es diu a aquesta figura. La seua actuació es va desenvolupar entre una bronca contínua de les escasses però ben afinades goles del públic als qui devem lloar pel que fa a la seua insistent manera d’aplaudir animant als seus.
ALMASSORA.- Ramírez, Ximet, Martínez, Penya-roja; Monfort, Navarro; Teodor, Montero, Agustinet, Molina i Monfort. CONSTRUCCIÓ.- Estrades, Tena, Torralba, Soler Delgado, Navarro; Carbó, Gallén, Grifo, López i Almela.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 19 de maig de 1953
Futboleries
És molt curta aquesta vida nostra per amargar-la. Renunciem per això a l’habitual ressenya que hauríem de fer del partit Almassora-Reserva del Nules, jugat al Sequiol diumenge passat. Poc importa al món un torneu de consolació més o menys. Correm, doncs, un vel tot l’atapeït que el lector desitge, sobre el que van veure aquests miserables ulls que la terra ha de consumir. Descorrem-los si de cas una mica per dir que el gol de la victòria almassorina va vindre als vuitanta minuts de joc en jugada personal de Xirri. -R.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 27 de setembre de 1953
Agraïts
I molt que ho estem encara sense deure res a ningú, els qui ens traslladem a Nules dijous passat a presenciar el partit de les nostres mútues representacions futbolístiques, vam poder comprovar de seguida d’arribar, que no tenien fonament les prevencions. Hi va haver correcció i bones maneres a tot pastura i … ací no ha passat res !. Que dure doncs la concòrdia. I estem a Almassora a la recíproca.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 27 d’octubre de 1953
Almassora 4, Alaquàs 0
El 4-0 que assenyalava el marcador al finalitzar aquesta trobada és un resultat que no admet comentaris ja que és un fidel reflex de la superioritat del conjunt albinegre, manifestada durant tot el transcurs del partit. Però nosaltres, encara que siga per una sola vegada, no ens sembla un resultat lògic, pel que ens fem una mica exigents, que conste que no va contra els jugadors locals, però si supliquem a aquest repetidíssim factor “mala sort” que ens deixa d’una vegada per sempre, ja que si diumenge no arriba a fer acte de presència a la Garrofera, el resultat de la trobada hagués estat dels que fan època. L’Almassora ens va tornar a oferir amb aquest futbol tan meravellós i pràctic com ja fa molts diumenges està practicant però, penós és dir-ho, l’afició almassorina encara no s’ha adonat d’això, doncs diumenge érem quatre al camp per culpa de un imprudent nuvolet. Encara que suposem que en la pròxima els aficionats es bolcaran al camp ja que el nostre equip mereix les nostres atencions i ajudes que no siguen aquests petits inconvenients els que resten la calor i ànim cap als nostres colors, així siga. La nota característica del partit va ser el net domini i superioritat absoluta dels locals, atribuint un tant per cent molt elevat d’aquest domini a la grandíssima tasca desenvolupada pel mig volant Navarro. Aquest jugador va ser al nostre entendre, la peça clau del constant domini que van exercir els locals sobre el marc contrari. La seua actuació va ser completa, ja que si encertadament va complir defensant, millor va estar ajudant de forma perfecta als seus companys d’atac. També mereix menció especial la magnífica actuació de López en aquesta vesprà. Aquest no va brillar solament pels tres magnífics gols que va fer a la porta contrària, la qual cosa ja seria digne de tot elogi, sinó també per l’encert que va estar en totes les actuacions que va intervenir. Tria terreny l’Alaquàs a favor de vent i abans de començar el partit el capità de l’Almassora fa lliurament a l’equip visitant un artístic banderí com a record d’aquesta primera trobada entre tots dos. Treu l’Almassora que aviat s’apodera de la situació, assetjant sense parar la meta contrària, però el gol no va arribar fins als 17 minuts, el seu autor va ser López, empalmant de tir impressionant un servei de Montero. Els visitants fan algunes internades pels seus extrems però aquestes són ben neutralitzades pels nostres defenses que actuen amb molt d’encert, especialment per la seua part dreta. Als 35 minuts el davanter centre visitant es lesiona en un genoll en trepitjar casualment la pilota, ha de passar d’extrem, restant més l’eficàcia de l’equip matalasser. Dominen els locals, rematant diverses vegades a porta sense conseqüències, però en el minut 41, Xirri es fa amb la pilota i li la cedeix a López, el qual, solament ha de tocar per introduir-la en la porteria. Arriben de nou els locals davant el marc contrari, Xirri dispara fort, el porter deté, però se li escapa la pilota introduint-la a la porteria. El linier assenyala gol però el porter ho treu ràpid, aclareix i el senyor Miquel no dóna el tant com a vàlid. La segona part té el mateix color que la primera, el domini local és intens i als 14 minuts López s’interna a l’àrea i quan ix el porter envia un xut creuat anotant d’aquesta manera el tercer per als seus colors. Minuts més tard després d’una bona combinació de la tripleta central, finalitza amb passe de Xirri a Gallén, el qual eleva el marcador a 4, sent aquest l’últim de la vesprà. A la porteria local, Ballester va haver d’actuar poques vegades, però en totes va estar bé. Els tres defenses van tenir una bona actuació, sobreixint Jordi seguit de Martínez. Penya-roja va marcar una mica a distància al seu extrem el qual li va ser en més d’una ocasió. Els dos mitjans completament diferents l’un de l’altre, Monfort va tindre una actuació grisa. No obstant això Navarro va estar magnífic tot el partit. En la línia davantera va destacar la tripleta central, López molt bé, Gallén va ser el que més va córrer dels tres, per tant el que més aviat va acusar el cansament, Xirri va tindre algun desencert per retenir amb excés la pilota però la seua tasca va ser molt eficaç, Baldaio i Montero van desentonar una mica amb els seus companys de línia, sobretot aquest últim en la segona part. Per l’Alaquàs cal distingir la gran actuació del seu porter Cortés, evitant aquest que el tempteig fos major. Van destacar també el trio de defenses i l’extrem esquerre Sánchez. Va arbitrar el partit el senyor Miquel, el qual va tindre molts errors a causa de no seguir el joc de prop. A les seues ordres van formar els equips de la manera:
ALMASSORA.- Ballester; Jordi, Martínez, Penya-roja; Monfort, Navarro; Montero, Gallén, Xirri, López i Baldaio. ALAQUÀS.- Cortés; Simó, Ortega, Simón; Ferrer, López; Damaso, Alós, Martínez, Vila i Sánchez.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 24 de desembre de 1953
Festival a porta
Ja se sap. Quant arriben aquestes evocadores dates tornen als seus lars des dels quatre punts cardinals, i fins i tot més enllà, que el dia de demà, amb els seus títols universitaris, faran brillar i nombrar al poble que els va veure néixer. Bonica frase. Amb la seua vinguda esvaloten desordenadament els delicats cors femenins que rebutjaven i als prínceps encantats i es conformen amb l’estudiant simpàtic i xerraire que tantes coses sap comptar de la més o menys llunyana capital. Sense que falte ací, naturalment, la complaguda presència de la progenitora de la xica que al seu torn no deixa de formar els seus plans de futura mare política de la lluminària en potència. Deixem-nos de disquisicions que no sabem si vénen molt al cas, diguem de seguida que ja tenim entre nosaltres la corresponent quota estudiantil que correspon a Almassora. Reunits tots els seus components en sessió i conciliàbuls permanents, tot es torna a preparar i forjar plans canó que els faci passar bàrbar les vacances en qüestió. Terrible. Un dels seus projectes que cristal·litzarà en realitat sensacional dissabte dia 26 a la vesprà sobre la pelada gespa (es contradiu, és clar) del nostre vermellós camp de la Garrofera, serà un sensacional partit de futbol entre una selecció de futurs advocats, metges, apotecaris, enginyers, estudiants eterns, etc … contra un altre grup, també seleccionat, d’aquells quixotescos restauradors del futbol contemporani almassorí que es van agrupar en el seu dia amb l‘enyorat títol de Penya Bassora. Heus ací les alineacions amb suplents i tot. És obligada aquesta relació per molts motius. El principal perquè més tard a la universitat es posen monyos entre els seus companys d’estudis, els ací anotats. Coneixem la tela.
ESTUDIANTS: J. Pesudo, Gazulla, J. Antoni, Martinavaro, Molina, Javier, Mulet, Safont, RODI, Granés, M. Pesudo, Vilache, Meseguer, i E. Beltran. Bassora. Martínez, V. Pesudo, Bovea, Marcos II, Juanito, Reboll, Seder, Grifo II, Ximet, Aguilar, Pitarch, Grifo I, Canós, Font, Sifre i Manrique. És clar que al lector estranger no li diran res aquests noms però si als lectors indígenes (compte amb les interpretacions indígenes!) Aturen la seua atenció en aquesta matèria primera, comprovaran a l’instant els al·licients que ja només per això ofereix la batalla campal que s’acosta. Hi haurà emoció, sensació i hilaritat a tota pastura al llarg dels minuts que cadascú puga resistir després la pilota i els barbs dels seus contraris. Hi ha més encara perquè es deixaran anar globets al camp, traques i coets. Servei d’honor. Obsequi de clavells per a totes les senyoretes. Fins regals. No faltarà detalls i tot per una mòdica entrada. Hi ha qui done més ?. Si això afegim que els fabulosos ingressos que s’obtinguen (que ve de faula) passaran a engrossir determinada caixa de cabals que en l’actualitat només hi ha esquelètiques teranyines, veurem que no falta perquè l’èxit no tinga precedents. Com també serà sense precedents la recaptació després de les farmàcies i establiments similars per venda de esparadraps, liniments, etc … que componguen els malmesos físics dels qui van a jugar-se a una sola carta el seu prometedor futur esportiu. Que aprofite a tots.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 29 de desembre de 1953
Ho lamentem, si. Nosaltres els primers. Però ja es faran càrrec els simpàtics protagonistes de la humorada futbolística celebrada dissabte últim que no disposem de tot l’espai que voldríem per assenyalar qual mereixen les gestes que vam ser testimonis en la Garrofera. No obstant això, no ens resistim a deixar de consignar que encara que els vencedors van ser els de l’ex-penya Bàssora per l’injust 2-1, això es va deure a aquell pal traïdor, subornat pels triomfadors, ells sabran a costa de què important desemborsament . La grey estudiantil es va defensar aferrissadament, tenint de passar els seus enemics sobre els seus cadavèrics cadàvers per arribar a la xarxa per ells defensada. Ni més ni menys. Un fenomen cal destacar: Mulet. Va ser un extrem la mar de extremat, corrent la línia millor que la Renfe. I dos xicots que prometen: Aguilar i Agustí amb el menyspreable handicap de sumar entre els dos vuitanta anys repartits equitativament. I fins la propera que esperem trobar més equilibrat al rabassut M. Pesudo. Aquestes caigudes a rereguarda que actualment pateix poden resultar fatals.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 26 de gener de 1954
En un partit meravellós l’Almassora derrota el Sagunt (4-0)
Sense cap dubte, i tal com ja previnguérem en el nostre anterior comentari de dissabte, l’equip que aquesta vegada ens ha visitat és un dels millors conjunts que integren aquesta primera lliga regional. Però a tal senyor tal honor. Efectivament, el conjunt local va saber donar-li al seu oponent tots els honors que era mereixedor i aquests van ser, com tots vam veure, un curs de bé jugar al costat d’un entusiasme i ganes de victòria molt dignes de ser destacats. L’Almassora de diumenge és l’equip que a tots convenç, a propis, a estranys i fins i tot als més exigents. El nostre conjunt va fer una trobada, en totes les seues línies, de les millors que li hem presenciat, destacant-hi el magnífic primer temps en què, en un pla perfectament preconcebut, van saber avantatjar de manera clara, però no són abans haver exposat i forçat un joc rapidíssim per aconseguir el 3-0 amb què es va arribar al final del primer temps. Amb tot això no és que vulguem dir que els del Sagunt van ser elements que es van prestar perquè aquests tants es reflectiran en el marcador, sinó tot el contrari, ens va causar molt bona impressió aquest conjunt pel que fa a qualitat de joc i fortalesa física dels seus homes es refereix. Però el que va succeir és que els onze albinegres amb la seua gran rapidesa i precisió en les jugades i la gran efectivitat en la rematada, van saber apropiar-se d’una situació que, des d’un principi a la fi, va ser sempre compromesa a causa, com ja hem assenyalat, a la gran qualitat dels seus contrincants. Pel que sens dubte és aquesta trobada la millor de totes que hem presenciat en la Garrofera aquesta temporada.
El primer dels gols ve quan tot just havien transcorregut tres minuts de joc. És una de les més belles jugades de la vesprà, López es fa amb la pilota des de gairebé mig camp i quan va a internar-se en l’àrea envia un fort xut, ras i col·locat que fa inútil la gran estirada de Blanc. Segueix el joc amb domini altern encara que s’aprecia certa superioritat i decisió en les rematades, per part dels locals, de manera que el porter visitant es llueix en algunes parades en què ha d’intervindre molt estretament. Monfort i Navarro estan jugant molt bé lliurant perfectament als nostres davanters i en una internada d’aquests, Gallén és agafat clarament dins de l’àrea per un defensa quan aquell es disposava a xutar en immillorables condicions. L’àrbitre assenyala el penal corresponent que López ho transforma en el segon de la vesprà. A partir d’aquest moment l’equip visitant obre més les seues línies per aprofundir més en les seues incursions per tal d’escurçar distàncies, però amb això donen més facilitats als nostres davanters en el seu desenvolupament, produint llavors el tercer dels gols i últim d’aquest primer temps. Novament López, l’heroi de l’atac, es fa amb la pilota i s’endinsa en l’àrea assetjat per un defensa i quan tots crèiem que anava a xutar a porta li cedeix a Xirri que va seguint la jugada de prop completament desmarcat, empalmant aquest molt bé, portant la pilota a la xarxa. Faltaven llavors deu minuts per finalitzar el primer període i en ell veiem un lleuger domini dels forasters, degut, principalment, a les lesions que pateixen Calitxi i Navarro, perdent aleshores Barona una ocasió molt clara per marcar.
A la segona part es va notar l’esforç dut a terme en l’anterior part de manera que el joc perd en rapidesa, però no en emoció i bellesa, ja que per ambdues parts, s’aprecien jugades molt bones. En l’atac visitant hi ha alguna variació, Navarro ocupa el lloc d’extrem dret i Barona passa al centre de l’atac encara que amb això no aconsegueixen una major efectivitat en aquesta línia, ja que les parts defensives del nostre conjunt actuen amb molta seguretat. Es juga amb domini altern, apreciant dues parades de Ballester i en una d’elles evitant un gol segur al tirar-se als peus de Beaus. Quan falten pocs minuts per finalitzar el partit, Montero treu un córner que Baldaio remata valent, amb això el quart i últim de la vesprà, finalitzant poc després aquesta gran trobada. Per l’Almassora tots van realitzar un gran partit, Ballester va tindre poca feina tot i que sempre que va intervenir ho va fer amb molta seguretat, realitzant entre altres, dues parades magnífiques jugant-se el físic i evitant sengles gols. Els tres defenses, a qual millor, marcant molt bé als seus atacants. Els mig-volants fantàstics tant en el tall com en la entrega, sobretot a la primera meitat. A la davantera potser es veiés alguna coseta però tan petita que no val la pena assenyalar-la, ja que això queda esborrat pel gran entusiasme que van demostrar posseir durant tot el partit tots els seus integrants, encara que tampoc no seria just no destacar la gran actuació de López, aquest magnífic interior, que en aquesta trobada va sobreeixir entre els 22 jugadors. El Sagunt, ja hem dit anteriorment, va ser equip que ens va agradar molt, els seus elements juguen i deixen jugar, de manera que tots mereixen ser elogiats encara sobreixint la gran actuació de l’incansable mig volant Piquer, el va seguir en mèrits Beaus, Barona i Blanc, el qual res va poder fer per evitar els gols. Va arbitrar bé el senyor Sapinya, encara que el partit es va prestar per a això. A les seues ordres van formar així els equips.
ALMASSORA.- Ballester; Calitxi, Martínez, Penya-roja; Monfort, Navarro; Montero, Gallén, Xirri; López y Baldaio. SAGUNT.- Blanc; Casany, Farinós, Leandro; Piquer, Barón; Calvo, Beaus, Navarro, Barona y Rojo.
Publicat per Josep Galí Sancho al periòdic Mediterràneo del 27 de gener de 1954
De futbol
Dues coses el diumenge, una, la primera, va ser la simpàtica impressió que va produir l’equip infantil Roger de Llúria en l’ànim dels qui presenciem el que ens atrevim a qualificar de veritable exhibició. Augurem veritable i general atenció i interès dels aficionats cap a aquest conjunt inverosímil de xiquets tan estupendament preparats, sobretot si, com diumenge, juguen abans de les trobades de l’Almassora. La perfecta intuïció futbolística que van demostrar posseir els xavals va causar veritable sorpresa. Una altra. Segona i última, la campanya de revaloració de les llotges de la Garrofera que seriosament s’ha emprès ara. La recolzem sense reserves. Hora era ja que poguerem utilitzar-les els seus propietaris que s’entenga bé, no són dels més benestants. D’altra banda queda lloc de sobres a disposició dels qui vulguen utilitzar-los construint noves llotges. Hora era també que quedés aclarit que els seients no són per romandre de peu sobre ells i els respatllers no es van construir per seure sobre els mateixos.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 23 de febrer de 1954
L’Almassora guanya a l’Olimpic de Xàtiva
En partit matinal van contendre en la Garrofera l’Almassora i l’Olímpic de Xàtiva, vencent els locals per dos gols a zero. Encara que l’Almassora no quallés en aquesta trobada, aquest és el seu joc de conjunt que tant el caracteritza i tan bé sap practicar durant el transcurs d’una trobada, si es van veure algunes jugades aïllades plenes d’emoció i també de certa bellesa, per la qual cosa no podem dir que la trobada estigués mancada de coses dignes de ser destacades. Per exemple, totes les intervencions d’aquests dos grans defenses que són Martínez i Penyarroja i la gran actuació del nostre ariet Xirri, van ser motius més que suficients per donar a un partit cert al·licient que no es trobava en el joc de conjunt, degut principalment a la no molt brillant actuació de la nostra línia de volants. De principi ataca l’Almassora per el que aviat passa la meta contrària per seriosos perills que es resolen sense conseqüències. Per aquest motiu es desplaça el davanter centre blanc cap a la zona defensiva, posició que gairebé no abandonaria en el transcurs de la trobada. Un cop ordenat el forrellat, es juga més pel centre del camp ja que les possibilitats d’acostar-se a la porta enemiga són cada vegada més grans. Però als 24 minuts d’aquest primer temps, Xirri empalma un fort xut dins de l’àrea, que el porter contrari no el pot ni veure. Amb domini altern finalitza aquesta primera part. A la segona meitat i amb prou feines, iniciat la trobada, avança l’ala dreta de la nostra davantera, intervé un defensa contrari havent de cedir córner. El treu Montero i Baldaio molt oportú, remata la pilota i la introdueix en el marc enemic. Segueix el joc amb les mateixes característiques, perdent nostres davanters ocasions immillorables per marcar novament, però el marcador no s’altera i amb el 2-0 finalitza la trobada. Per l’Almassora, Ballester en les comptades intervencions va estar sempre encertat. Extraordinaris Martínez i Penyarroja, encara que Calitxi va estar molt fluix. Els mitjans volants van estar molt irregulars, Monfort va fer una primera part molt acceptable però en la segona no sabia on estaven els seus companys, i Navarro va tallar molt però no va lliurar mai. A la davantera va ser Xirri, amb les seues arrencades desconcertants i bons serveis als seus companys, el que més ha destacat, Gallén va arrossegar molt de joc tot i que els mitjans no van ajudar gaire a favor seu, molt bullidors Baldaio i Montoro, i Molina va notar certa falta de partits. Ens va causar molt bona impressió el visitant de torn, va jugar a la contra perquè no hi havia una altra solució ja que van veure molta solidesa a la nostra defensa i també no menys perillositat en la nostra ràpida davantera. El que més ens va agradar va ser el número 6, formant amb Giner la millor línia; els van seguir en mèrits Nadal, Camps i Martín. El senyor Espinosa, àrbitre de la trobada, va tindre una actuació que no va satisfer a ningú, tot que la trobada no va tindre dificultats de cap classe. A les bandes van actuar bé els senyors Ribelles i Estellés.
ALMASSORA.- Ballester; Calitxi, Martínez, Penyarroja; Monfort, Navarro; Montero, Gallén, Xirri, Baldaio i Molina. OLIMPIC.- Nadal; Estrela, Alba, Camps; Giner, Calataiut; Marc, Pérez, Martín, Torres i Vaia.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 23 de febrer de 1954
Per la mínima va vèncer l’Almassora
Com un fidel abonat a l‘1-0, l’Almassora ha vençut, un cop més, al seu oponent en un partit matinal en què no només van faltar els gols sinó també altres coses no menys importants, com són el nombre d’espectadors, el bon joc, el bon arbitratge, … en fi, tots aquests factors que formen el veritable ambient en un partit. La trobada de diumenge va tindre una fase de veritable qualitat, però això només va durar uns pocs minuts i aquests van ser els 15 primers inicials en els quals els nostres davanters van saber arribar amb gran facilitat a la meta contrària. Fruit d’això va ser el magnífic punt aconseguit quan anaven transcorreguts 14 minuts d’aquest primer temps. El seu autor va ser Xirri que va empalmar un gran xut a la mitja volta sense que res pogués veure el porter contrari. Seguidament és Gallén el que perd una ocasió immillorable al trobar-se sol davant el porter. Va seguir el joc amb domini altern i amb una calamitosa actuació arbitral de les que ja ens estem acostumats, però en aquesta ocasió no crèiem que anava a succeir ja que el col·legiat que corre per la Garrofera és de categoria nacional (sol·licitat per l’equip visitant) , però res està clarament demostrat que a tot arreu couen faves i la seua calamitosa actuació segur que perdurarà. En el segon temps van dominar més els visitants, però vam veure en ells certa apatia quan se’ls presentava el moment del tret. En aquest període es va jugar amb certa desgana encara que sempre es destacava la briositat d’alguns dels nostres homes que van fer amb el seu gran esforç que els punts es quedaren on tocava. Per l’Almassora, Jordi va ser el que majorment va destacar en la defensa seguit de Martínez, Calitxi que estava per sota de les seues possibilitats. Ballester va tindre poca feina, va donar el pas en fals en alguna sortida, però en general va tindre una bona actuació. La millor línia va ser la de volants, ressaltant Torreblanca que sembla trobar-se en un gran moment. En la línia d’atac només hi va haver un home, Xirri, i per tant un sol gol, els altres van començar bé però anaren apagant-se. A Monfort no se li pot atribuir gran cosa ja que no jugava en el seu lloc habitual encara que va demostrar saber el lloc que ocupava, no ens va fer oblidar a López. Arbitrà molt malament el senyor Gausí i als seus ordres van formar els equips de la manera:
ALMASSORA.- Ballester, Jordi, Martínez, Calitxi; Navarro, Torreblanca; Montero, Gallén, Xirri, Monfort i Baldaio.
BURJASSOT.- Escribà; Llopis, Martínez, cifuentes; Balaguer, Cabedo; Hueso, Simarro, Rubio, Hernàndez II y Hernàndez I.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 22 de juliol de 1954
Crisi resolta
Després de la seua miqueta de drama i tot arran d’haver dimitit en la junta general el president i directiu del CE Almassora de futbol, sembla tornen les aigües al seu curs normal seguint al capdavant de les destinacions del club els mateixos elements -o si més no la majoria- que ho venien regint fins ara. Ens congratulem que la cosa no haja passat de simple enrenou. Vaja des d’aquestes línies la nostra simpatia cap a tots aquells que porten o van portar la direcció del nostre titular futbolístic. Ah! És res! Dirigir un club de poble, d’un poble com el nostre amb unes aspiracions fins allà i una base econòmica més falsa que la pau d’Indoxina i Corea. Res diguem d’altres aspectes com haver de suportar la sèrie d’estrelles que cada equip sol tindre i tractar de contindre la desbordada passió dels seguidors que quan se’ls deixa anar la llengua ningú és capaç de parar-los. El nostre particular punt de vista en aquestes qüestions arriba molt lluny. Tant, que sincerament, declarem ser els elements directius com els màrtirs sense glòria del futbol modest. L’afició personifica la ingenuïtat, els jugadors són els únics aprofitats amb excepcions, naturalment. En les tres classificacions: directius, aficionats i equipiers. Per tant, els qui consideren trobar-se inclosos en aquestes excepcions que no es donen per aludits en aquesta nostra classificació. Pau entre els homes de bona voluntat que és al cap i a la fi l’única eficaç en el futbol i en tots els aspectes de la vida: la bona voluntat.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 26 d’agost de 1954
De futbol
No, no. Si no volen llegir tanquen el diari. No anem a publicar la situació, entrenador ni fitxats del C.E. Almassora. No ens correspon a nosaltres fer-ho. Simplement cridar l’atenció dels nostres aficionats perquè presten el degut suport cap als qui carreguen amb el sanbenet d’aquests treballs preliminars que cal tindre una vocació a prova de desaires i desenganys. Nosaltres, de veritat, admirem a aquests abnegats directius. Siguen els que siguen cada temporada. Aplanen dificultats que semblen insalvables. Llimen històriques aspiracions i suporten urgències dels qui haurien de pagar per jugar. Després de tot això no se’ls sol apreciar a la majoria de les ocasions el treball i els esforços realitzats. Fem, almenys nosaltres, la justícia que els correspon que apreciem en la seua mesura, per això d’aquesta nota sincera i lleial, com creiem estan inspirades les que escrivim.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 22 de setembre de 1954
Reacció
Ens van donar en la mateixa testa l’últim diumenge. Un cop com per atontar al seguidor més incondicional, comprenga que estem parlant de futbol. Perdre dos punts a casa és per morir-se. Reacciona cada aficionat segons els seus nervis i altres aglutinants (?) Que constitueixen per a ell la medul·la apassionada del generalitzat esport. El que són les coses almenys per a nosaltres i potser contra l’opinió general, no hi ha problema aquesta temporada. De tindre humor i temps per a això prometem ocupar-nos més extensament de l’assumpte. Avancem tan sols que si del revés sofert extraguerem, tots, lliçons amb ímpetu constructiva, en lloc del que sol succeir gairebé sempre, segurs estem que el panorama no ho veuríem tan negre perquè caldria recordar ací, ara, allò de que: Per a les pujades vull el meu burro que les baixades jo me les puge.
Publicat per Josep Galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 29 de setembre de 1954
Si no ho veiem no ho creiem!
Si no ho diem rebentem!. Com no volem morir de tan mala manera, anem a deixar anar el rotllo almenys telegràficament. Va passar la cosa l’últim diumenge al desplaçament a Albalat del nostre equip de futbol. L’eixida d’ací ja era a hora força urgent. L’autobús es va presentar a Almassora deixant a Castelló dos jugadors. Hi va haver d’anar a buscar-los amb motos que els van recollir a meitat del camí a ells i les bicicletes en què ja es traslladaven a la nostra població. Només emprendre la marxa, l’autobús maleït se li ocorre trencar-se sense possible reparació i no es va trobar per enlloc vehicle similar que el substituís. Es va haver de recórrer a contractar tres taxis de Castelló. A un dels quals i precisament el condicionat per portar al sostre el material, se li va rebentar una roda a meitat del camí. Es va trigar una eternitat en comunicar amb Albalat per telèfon perquè no es va aclarir en el seu degut temps que la central d’aquest poble era Foios. Dos jugadors de Borriana que havien d’esperar a les Alqueries no es van presentar i encara que se’ls va buscar, fins pel subsòl de la primera població, no se’ls va poder localitzar. Va començar per fi el partit amb més d’una hora de retard però l’Almassora no tenia entrenador a la banqueta, ni tan sols va comptar amb porter suplent. El defensa central va tindre d’alinear-se tenint un peu intervingut de poc quirúrgicament. En iniciar-se el partit ens van col·locar un gol més fred que una nevera freda. Gairebé de seguida l’altre. Creuen vostès que davant tal acumulació de dificultats i desgràcies entre les que cal comptar amb l’àrbitre. Es van desanimar els nostres xicots? … Tot el contrari. Van fer un partit que serà memorable per als que vam tindre la sort de presenciar. Conclusió. Que cadascú la extrega pel seu compte. Nosaltres hem complert.
Publicat per R. al periòdic Mediterràneo del 19 d’octubre de 1954
Tercera victòria consecutiva de l’Almassora.
Com a dada per a la història -si és que la història s’ha d’ocupar d’aquestes coses- consignem en primer lloc que no va assistir a la Garrofera, el diumenge, el públic local que es podia esperar després de les immillorables actuacions del nostre equip. En canvi, vam veure un apreciable percentatge de seguidors de l’equip visitant. Va tindre el partit dues fases completament diferents. Per temps. El primer insípid i avorrit en què tots dos contendents ens van oferir sense proposar-s’ho, la més acabada mostra de com es juga un partit d’entrenament. D’entrenament deficient, per descomptat. Amb lentitud, amb desgana, evitant el trobar-se, tornant l’esquena a cada pas. Si bé en descàrrec dels qui practicaven allò, hem d’insistir que ho van fer per aquestes inexplicables raons que té el futbol: premeditablement. Va vindre la segona meitat amb canvi radical. On abans era lentitud es va veure ara rapidesa. On abans desgana, ara cobdícia. On abans avorriment, ara interès i emoció a dojo. Menos mal. El primer gol de l’Almassora aparegué als 26 minuts de la primera part per un servei magnífic de Molina que lliura a Beltran i aquest serveix en safata a Celestino que des de molt a prop bat irremissiblement al porter foraster. El segon ho aconsegueix Martín als 19 minuts del segon temps, a l‘eixida del càstig indirecte prop de l’àrea saguntina després de driblar-se a un contrari i rasejant intel·ligentment la pilota entre la barrera de contraris que encara es trobava formada. El tercer de la vesprà i únic del Saguntí, el va marcar Iborra des de l’àrea local en xut directe per haver-se sancionat amb mans una sortida excessiva del nostre porter.
Quatre corners es van forçar en total. Dos en cada part i repartits equitativament per equips. El domini va ser sempre altern. El saguntí ens va semblar bé acoblat. Lligant bones jugades en aquella segona meitat. Però va tindre sempre un gran handicap en aquella davantera indecisa i poc profunditzadora. La mitjana i quartet defensiu, però, van actuar sempre bé i amb eficàcia. L’Almassora va ser el de sempre. Encara sense formar aquest conjunt que només podria aconseguir sense les alineacions de circumstàncies que en cada trobada cal improvisar i que aquest any hem d’acceptar com a inevitables. Però malbaratar com sempre els nostres xicots aquest entusiasme que a nosaltres i a molts aficionats ha contagiat i que preferim a tota la resta. En el segon temps també, s’entén. Per línies, vam veure una defensa decidida fluixejant alguna vegada per la seua banda dreta. La mitja no va existir realment com a tal. I la davantera, desconnectada per aquesta causa, no va rendir el que cap esperar la voluntat de la majoria dels seus components. Per homes van destacar el porter saguntí, Gimeno que entre altres coses bones va fer un refús inverosímil davant impressionant xut de Beltran. Incansable el defensa dret Martín i el gran jugador el medi Iborra. Quant a l’extrem esquerre Hernández, el que diguérem d’ell seria poc. Va jugar de tot i bé a la davantera però estava sol. Per l’Almassora, veiem afermar-se l’interior Celestino que va realitzar jugades immillorables.
El porter Pesudo va tindre intervencions decisives. El defensa Arenós segueix millorant en cada partit: Tres joves jugadors, tres promeses que demanen a crits un bon entrenador encapritxat amb el seu ofici que faja d’ells el que ja es veu amb tan bons auspicis. El mateix diem de Font i de tot el nostre equip aquesta temporada. Van tindre diumenge encertades intervencions: Martínez, Martín, Molina i Caliu que alineat aquest últim de mig circumstancial va jugar en diverses fases del partit com un formidable defensa i és extrem. L’àrbitre senyor David no va ser casolà en cap moment, és veritat. No va concedir res al nostre equip. El va perjudicar sancionant aquella eixida del nostre porter, uns centímetres dels seus dominis que ens va costar un gol. Potser contra l’opinió general, nosaltres hem de confessar sincerament que ens va agradar la seua forma de dirigir el partit.
Almassora: Pesudo; Font, Martínez, Arenós; Conde, Caliu; Gómez, Celestino, Molina, Martín y Beltran. Saguntino: Gimeno; Martín, Gimeno, Gil; Iborra, Lleó; Candel, Rubicós, Penyarroja, Segura i Hernández.
I ara, en el nostre ànim de col·laborar, un prec a qui corresponga o una amistosa indicació, com es vulga. Són, com sabem, molt especialíssimes les circumstàncies que concorren aquest any a la formació del nostre titular. No tenim gairebé reserves, tres com a màxim. Resulta incomprensible que havent de necessitar els seus serveis un diumenge si i l’altre també, com s’està demostrant, se’ls tinga durant la setmana immobilitzats, sense entrenar degudament, humiliats a la grada durant aquells partits amistosos i d’entrenament que s’han realitzat fins a la data quan són tots xicots de la localitat i posats a disposició del club d’una manera com mai ningú pot esperar; només per això no mereixen el tracte que estan rebent. Però és que fins i tot sense pensar en gratitud de cap classe, es troba l’egoisme del mateix equip que necessita tindre’ls en forma perquè, ja s’està veient, ha de recórrer a ells a la primera incidència. D’altra banda tots els nostres jugadors han de saber jugar de tot aquesta temporada i ja s’ha vist com obligats canvis de lloc han portat al seu veritable lloc als que mai el van trobar. No hi ha per què reforçar per a aquests partits amistosos amb jugadors que mai podrem utilitzar en les competicions oficials. No condueix a res pràctic per que l’afició, la veritable, la que es fa càrrec de les coses, desitja el que diem i li importa un rave el resultat més o menys favorable d’un intranscendent partit amistós o d’entrenament. Que ningú prenga com crítica el que diem ja que ens consta que tot s’ha fet fins ara amb la millor bona fe. Tots ens podem equivocar.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 27 de Setembre de 1955
L’Almassora i el Sagunt es repartiren els punts
El partit va resultar emocionant per l‘incertesa del resultat final ja que aquest semblava ser modificat i resolt favorable o desfavorablement en cada instant. Com que no som dels més exigents i tractem de veure les coses sempre sota un bon punt de vista, és pel que el resultat el trobem normal i lògic, supòsit que l’Almassora va merèixer el triomf a la segona meitat, a causa del gran coratge i entusiasme que tots els albinegres van posar en les seues jugades i que per mala fortuna no es va introduir l’esfèric a la meta contrària, també és just reconèixer el gran conjunt que tenia davant, el filial del Mestalla que en aquesta ocasió ens ha demostrat, un vegada més, que segueix sent un dels millors, per no dir el millor, dels conjunts de Primera Regional. Com en temporades anteriors en aquesta trobada, l’equip valencià està integrat per onze veritables atletes que al mateix temps juguen molt bé la pilota. Tenen també, com és lògic, els seus lunars, com les excessives brusquedats del mig volant Soler. Sobresurt el gran joc del ros Montané i de l’extrem Edo que van ser en aquesta ocasió els elements més destacats del bàndol visitant. En el conjunt albinegre va fallar l’anomenat quadre màgic, sobretot a la primera part, en què Beltrán va trobar certa estranyesa en el lloc de volant, i Grifo no trobava el lloc per dur a terme la seua missió. Tampoc Martí va tindre la seua vesprà i només Comte havia d’anar multiplicant per organitzar una mica aquell desconcert.
Amb tot això la línia d’atac gairebé no es va veure, ja que a més a més els dos extrems donaven la impressió d’inexistència. La cosa va canviar en el segon temps en què es va posar més entusiasme en les jugades, sent d’aquesta manera el domini creat i en el qual, repetim, s’hagués pogut aconseguir la victòria amb una mica de sort que s’hagués tingut en les rematades . El més excel·lent dels locals van ser els tres defenses que van actuar amb molta seguretat, destacant, en aquesta ocasió, la tasca de Caliu. A la porta, el debutant Emilio va estar superb en totes les seues actuacions, decidit, àgil i sempre col·locat, va fer aturades de veritable mèrit salvant més d’un gol, no podent evitar en res el gol que va encaixar. Els primers a marcar van ser els visitants que van dominar en aquesta primera meitat l’autor del gol va ser Montané que a passada de David va aprofitar un aldarull davant la meta i va enviar un fort xut creuat, això va succeir als 16 minuts de joc i amb aquest avantatge es va arribar al descans. En el segon temps sembla que canviaren les coses i els locals, imprimint un gran entusiasme en les seues jugades, passen a dominar la situació, arribant en moltíssimes ocasions als dominis de Mario. Tot just iniciat el joc, Gómez desaprofita una ocasió immillorable, però als 7 minuts seria Molina qui de formidable xut va establir l’empat que seria definitiu, ja que la resta de les ocasions no van saber aprofitar els nostres davanters.
Arbitrà el senyor Torrent, que pel que estem acostumats a veure arbitratges en aquesta categoria, l’esmentat senyor ens va semblar molt bo, aquesta és la veritat. A les seues ordres van formar així els equips:
Almassora.- Emilio; Font, Martínez, Caliu; Beltrán, Comte; Alfred, Grifo, Molina, Martí i Gómez.
Sagunt.- Mario; Madrid, Sánchez, Perpiñà; Gómez, Sol; Edo, Domenech, Torres, Montané i David.
Publicat per Manuel de los Santos al periòdic Mediterràneo del 24 de maig de 1955
L’Almassora guanyà per 2-0 al Vila-real
Partit d’eterns rivals en el qual va brillar més l’entusiasme i el nerviosisme que la bona qualitat del joc, cosa molt vista en aquesta classe de trobades. Amb això no volem dir que la bona classe estigués absent per complet, ni de bon tros, hi va haver ràfegues de bon joc per ambdós bàndols i sobretot individualitats molt notables en les seues intervencions. El Vila-real fa sensació d’equip conjuntat encara es va notar en molt l’absència d’algun dels seus millors elements, com ara Font de Mora, Jordi i Casinos; els substituts van ser, potser, la part més feble del conjunt groc. Els elements més destacats foren López, Mesquita, Safont, Català i Bachero, per aquest ordre. Si l’Almassora no va realitzar un joc més o menys lligat és cosa comprensible i fàcil d’analitzar, ja que en no formar una alineació estable, sobretot pel que fa a la línia d’atac es refereix, no es pot arribar a aquest joc de conjunt que tots desitjaríem es realitzés. Nosaltres vam veure diumenge, com venim apreciant en actuacions anteriors, uns errors terribles que haurien d’estar esmenats, per exemple, les constants i desafortunades actuacions de Celestino, el qual no falla per la seua situació al camp sinó per la seua manera de jugar la pilota. El mateix li passa a Rubert, jugador inadequat per ocupar un lloc de volant en els partits de casa.
Juanito Beltran que va tindre una actuació molt bona, quan més ens va agradar va ser en les jugades que va ocupar el seu lloc veritable, és a dir a l’extrem, però l’eix de l’atac no li va, malgrat tota la bona voluntat que va posar en les seues intervencions , però llavors la davantera no tenia ni ariet ni extrems, almenys quan aquest jugador ocupava una de les ales de l’atac es veia més mobilitat i d’aquesta forma va ser quan va portar la pilota perquè els seus companys remataren els gols que es van marcar en aquesta vesprà en la qual, malgrat tot, no es va convertir el resultat en veritable golejada per allò de la mala sort, doncs motius de gols creats van haver en diverses ocasions. Novament Pesudo va tindre una actuació lluïda en què va reflectir, sobretot, la seua magnífica col·locació, fruit de la qual cosa va saber mantenir la seua meta imbatuda, obra a la qual va col·laborar notablement la línia defensiva formada per aquests tres grans jugadors que són Font, Martínez i Caliu que juntament amb Comte van saber contrarestar l’acció de la millor línia dels visitants que va ser la dels cinc atacants. En la línia davantera local, els interiors Martí i Torreblanca van ser la base de l’atac que juntament amb Beltran, van formar el més destacable d’aquesta línia. Els gols es van produir un a cada part, el primer va arribar als 16 minuts de joc quan Beltran, en posició d’extrem dret, es fa amb la pilota, lliura l’entrada de dos contraris, enviant un centre mesurat que Torreblanca envia a la xarxa rematant de prop i molt col·locat.
A la segona meitat i quan anaven transcorreguts 20 minuts, realitzà la davantera local una gran jugada amb xut final de Beltran, sense que Bachero puga fer res per evitar el gol, però l’àrbitre, que després ens ocuparem d’ell, se li ocorre anul·lar-lo, per descomptat fora de joc que no va existir, doncs vam veure clarament la posició dels jugadors en aquell moment. El 2-0 es va produir al minut final a conseqüència d’una altra gran jugada de Beltran, que cedeix la pilota avançada a Gómez, qui de potent xut introdueix la pilota a la meta. El senyor Recatalà, àrbitre de la trobada, va ser de lo roïnet que hem vist en aquesta matèria, mancat d’autoritat, no va seguir el joc de prop, no va fer cas a les indicacions dels auxiliars i si això unim al gol que va anul·lar als locals injustament i l’expulsió de López i Caliu, sens dubte excessiva, ja que l’expulsió es l‘havia d’haver fet el mateix, tindrem la resultant que reflecteix l’actuació d’aquest senyor. A les seues ordres van formar així els equips:
ALMASSORA: Pesudo; Font, Martínez, Caliu; Conde, Rubert; Celestino, Torreblanca, Beltran, Martí y Gómez.
VILA-REAL: Bachero; Figueroles, Almazán, Anglés; Edo, Catalán; González, Mezquita, Safont, López y Segarra.
Publicat per Josep galí Sanxo al periòdic Mediterràneo del 27 d’abril de 1955
Mala cosa
Molt dolenta, si senyor, és això de la indiferència. Fins i tot la crítica i la censura vénen en definitiva a demostrar cert interès i atenció. Però és trist estimats lectors, molt trist, això de no interessar ni per bé ni per mal. Passar desapercebuts. I en aquest lamentable estat ha caigut a Almassora el futbol local. Ningú, o gairebé ningú, parla del nostre equip. A tots, o gairebé tots, els té sense cura guanye, perga o empate nostre titular futbolístic. Mal símptoma. Tan dolent, que d’ací a la seua completa desaparició només hi ha un pas i caldria evitar-ho. Com? Oh! … Doctors té la cosa. Nosaltres, la veritat, lamentaríem la mort de la criatura per moltes raons que no anem a esmicolar perquè les creiem de sobres conegudes. Però amb tots els seus defectes, omple el futbol local i modest un buit que de veritat sentirem tots, o gairebé tots, si arriba a desaparèixer. El temps serà testimoni.
Publicat per J. Baiarri al periòdic Mediterràneo del 29 de maig de 1956
Per aquesta vegada no rés això de mai segones parts van ser bones, ja que quan els jugadors d’ambdós equips Onda i Almassora, es van retirar a les casetes en finalitzar la primera part, el marcador assenyalava un empat a tres gols. Sabiem per endavant que hauria lluita fins al final, com així va ocórrer, i per fi Guillén, en una tarda ple d’encerts, marcava el gol de la victòria quan faltaven escassament dos minuts per acabar el partit. Si quan el marcador assenyalava un 3-1 favorable a l’Almassora, al senyor Espinosa no li passa el mateix, per les bones, anul·lar un formidable gol de Trilles, amb quatre gols a favor dels locals, el partit haguera pres altres camins , però no va ocórrer així i de més a més, Josep Maria no va fer res per aturar una pilota que li va costar el segon gol a l’Almassora. Això va animar als onderos que en pocs minuts van canviar el caire del partit, en aconseguir López un oportú remat per baix i que deixava el partit en taules. Lògicament això va animar els forasters que buscaven en la segona meitat aconseguir la victòria, esperant potser un decaïment moral dels albinegres, però no va ser així i es van trobar amb un Almassora amb ànsies de guanyar el partit, tot i el revés sofert en la primera part. Això va fer que la trobada prengués auge de veritable emoció, però com la davantera local sempre estava al peu del canó, Trilles va aconseguir avançar-se al marcador als 15 minuts en un xut molt oportú. Això va donar confiança als locals que jugaven més reposats i es va mantenir així fins als 30 minuts, fins que Guillén (que aquesta tarda ha estat el millor home de l‘Onda) aconseguia el quart gol foraster. Ja estava en l’ànim de tots que el partit anava a acabar en empat, però faltant dos minuts, Guillén (aquest cop el de l’Almassora) aprofitant la sortida de Ballester, va bombar per sobre d’aquest, amb molt tremp el gol de la victòria. Encara va poder l’Almassora en els últims segons marcar un nou gol que Beltrán va rematar molt bé, però que Peris molt oportú va treure in extremis de baix dels pals.
L’Onda té un bon conjunt, prova evident del lloc que ha acabat en la competició. Avui han fet el que han pogut, ja que es van trobar amb un equip davant molt jove i que van a totes. D’ells, la millor línia la davantera, doncs malgrat l’estret marcatge a Sergio i Pastor, López, Sanahuja i Guillén han batallat molt bé. Pels mitjans només Ribalta ha jugat bé mitja part, la primera, i en la defensa el millor Peris. González no ha pogut gairebé mai amb Trilles, doncs si li ha tret pilotes de cap, aquest per cames l’hi ha deixat enrere. Ballester insegur. En el quart gol va poder fer alguna cosa més per aturar-lo.
L’Almassora segueix una línia ascendent. Si l’any que ve tingués el mateix equip, donaria molt que parlar. Molts jugadors del Sequiol han anat incorporant-se cada diumenge fins a formar un bon conjunt. Són joves i amb ganes de córrer, el que cal és que no es materialitzen, que juguen per afició, la resta ja arribarà. Com els va arribar a Ramírez, Pesudo i ara Font. Avui han sabut guanyar un partit que se’ls va posar molt difícil, i a tots, absolutament a tots correspon l’èxit de la victòria. Arbitrà el senyor Espinosa. La gent li va xiular a l‘eixir al camp perque estava perenne en la ment de tots un cèlebre partit que l’Almassora va jugar a Vila-real, hi va xiular tres penals contra el nostre equip. Avui, excepte la jugada del gol anul·lat ha estat força bé. Potser consentís alguna brusquedat a Grifo (en la tasca de secant a Sergio) però la veritat és que no ha influït en el resultat de la trobada. Els gols van ser marcats: a la primera part als 13 minuts per Guillén, als 17 minuts empatava Guillén I, als 20 minuts Trilles marcava el segon, i als 29 minuts el mateix jugador el tercer, als 35 minuts Sergio i als 37 minuts López que aconseguia l’empat a tres. A la segona meitat, Guillén va marcar el de l’Onda, i Trilles i Guillén II els de l’Almassora.
ONDA.- Ballester, Vilar, González, Peris; Gozalbo, Ribalta; Guillén, López, Sanahuja, Sergio i Pastor. ALMASSORA.- José María, Villanueva, Bernat, Martí; Grifo, Lozano; Beltran, Gómez, Trilles Guillén II i Guillén I.
Publicat al diari Mediterràneo del 27 de febrer de 1957 pel croniste Guerrero
Alineació del Saguntí: Molina, Gómez, Sanchís, Hervás; Husar, Andrés; Sancho, Martí, Gómez, Martínez y Salafranda. Per l’Almassora: Josep María, Villanueva, Beltrán, Arias; Eliseu, Bernat; Rafa, Grifo, Trilles, Guillén y Claramonte.
Als vint minuts del segon temps va resultar lesionat Eliseu, com a conseqüència d’entrada duríssima de Husar. Als vint-i-cinc minuts és lesiona Josep Maria, en blocar una pilota a terra que li vol arrabassar Gómez, no aconseguint el seu objectiu; però si el de deixar completament inútil el meta de l’Almassora, que té d’abandonar el camp, sent substituït per Balaguer. Amb bona entrada i temps primaveral va començar aquest partit, envoltat d’un gran ambient, ja que el públic sabia que els dos equips (amb permís dels altres) són seriosos aspirants al títol. A les 4′30, el senyor Sanchís Soler ajudat a les bandes pels senyors Villaroya i Rubio, va xiular la iniciació de la trobada, dominant de sortida el Saguntí fins passats 15 minuts, que de la banqueta de l’entrenador de l’Almassora va eixir l’ordre clau d’assecar al contrari i va ser senzillament aquesta: que Aixeta es dediqués a Hervàs que era el cervell conductor de l’equip. Com que Grifo va complir a la perfecció la seua comesa amb aquest marcatge, va provocar també la desesperació d’Hervàs que fins i tot en una ocasió, sense motiu ni causa que ho justifiqués, va agredir personalment a l’interior almassorí, falta que no va ser sancionada per l‘àrbitre com hauria de ser . La línia de mitjans va anar afermant-se i la defensa seguríssima en totes les seues actuacions, no deixava trenar jugades dins de l’àrea, si arribava alguna pilota a la nostra porteria era tenallada per Josep Maria que va donar mostres d’una seguretat absoluta. L’enemic es va adonar que era gairebé impossible aconseguir alguna cosa positiva davant aquell obstacle. Mentrestant, noble és confessar-ho, la nostra davantera es va dedicar durant el primer temps en fer cadascú la seua jugada personal, sense comptar per a res amb la col·laboració del company millor desmarcat. Un parell de vegades de Claramonte apurant la jugada fins a la col·locació dels contraris, i una de Trilles a un minut del final del primer temps, que assetjat per dos contraris no va veure que passant-li la pilota al seu extrem esquerre, aquest hagués afusellat el tant, doncs estava completament desmarcat. Iniciada la segona part, amb el zero a zero corresponent, el joc era altern, fins que al minut 29, crec que Husar en fer-li una entrada duríssima a Eliseu, no sancionada per l’àrbitre, quedant el Almassora amb deu homes útils ja que Eliseu va quedar com a figura decorativa. Cinc minuts més tard en una entrada brutal de Gómez a Josep Maria quan aquest tenia la pilota tenallada a terra li va trepitjar en una mà, deixant-lo fora de combat davant la desesperació dels seus companys i seguidors que no s’adonen que allò, davant tantes adversitats , estava gairebé perdut. No obstant, deu minuts més tard Guillén va estavellar un potent xut a la fusta i poc després Rafa, que havia baixat a defensar, va rebutjar una pilota, patint una gran planxa de Salafranda i davant la sorpresa de tots, l’àrbitre va xiular falta contra l’Almassora . Tirada aquesta per Hervás, va anar directament a la xarxa almassorina, sense que el nostre meta s’immutara ni fes res per parar el tir, ja que ningú li molestava. En el seu descàrrec he de dir que quatre minuts més tard va desviar una pilota a córner que l’haguera signat qualsevol porter consagrat. Quan faltaven cinc minuts per al final, Arias, en una jugada desgraciada, li va botar la pilota amb efecte i li va donar a la mà. L’àrbitre va xiular penal, encarregant Salafranda de convertir-lo en el segon gol de la vesprà. Als dos minuts en una gran combinació Rafa-Trilles, aquest d’un gran xut creuat va aconseguir el tant de l’Almassora i en una altra combinació Trilles-Rafa-Guillén, aquest va tornar a tirar imponentment llepant la pilota al pal. Ací es va perdre l’oportunitat d’aconseguir l’empat, que almenys és el que es va merèixer el nostre equip que va jugar moltíssim més que l’equip local, al criteri del públic de Sagunt em remet, que va donar mostres de simpatia al aplaudir les jugades de l ‘Almassora. Al Sagunt va destacar l’entusiasme de tots, només criticables els abusos d’Hervàs. De l’Almassora, si Grifo hagués aguantat els 90 minuts, hagués estat el millor. Es va esgotar molt quan precisament es va lesionar Eliseu. Josep Maria va tindre la vesprà més completa, llàstima que pel contratemps no completara la seua actuació. En la defensa tots van formar una barrera gairebé infranquejable i de la resta dels davanters si hagueren jugat tot el partit amb el talent dels deu minuts finals, els dos punts hagueren vingut a engrossir els positius del nostre quadre. Del senyor Sanchís Soler, he de dir que durant 60 minuts (llevant la falta a Grifo d’Hervàs que no va sancionar) va ser un bon àrbitre; enèrgic, amb molta mobilitat a la pista i tallant els brots de joc dur. Després, en els 30 minuts finals, va accedir a xiular el que el públic demanava i ja se sap el que és un públic que observa que falta un quart d’hora i el partit es va. Perquè per desgràcia de tots i en aquestes modestes categories, més, el públic va al camp no per veure jugar sinó per veure guanyar el seu equip siga com siga, i els àrbitres, sinó es revesteixen d’una gran força moral (la material no els falta , perquè les autoritats, tant a Sagunt, com allà on ha anat el Almassora, sempre han estat a l’aguait per reprendre qualsevol incident que es produís), xiulen el que no deuen i falsegen el valor dels equips participants, d’acord amb el públic que més exigeix.
Publicat al butlletí cultural la Vila-roja. Maig 1980
L’entrenador de l’Almassora.
No és molt pròsper que diguem la situació actual de l’equip que porta el nom de la nostra localitat. De les diverses opinions polsades, apunten com a causes més rellevants: La manca de planificació des de la base a l’equip, una directiva molt poc eficaç, llevat d’excepcions; dIficultats econòmiques, el suport problemàtic de l’afició, l’ambient dins l’equip i el llastimós estat del mateix camp.
És fonamental que l’equip funcione i per això s’imposa una planificació des de la base i una preparació física adequada i un ambient dins l’equip de veritable companyerisme, això existeix en altres equips locals i funcionen. És molt important que la directiva s’actue i això no es dóna en la major part dels seus membres. Les dificultats econòmiques són importants, però si l’equip estiguera a primera regional els desplaçaments principals se situarien en una àrea reduïda i això facilitaria una major afluència de gent. La afició en altres equips locals si funciona. La situació del camp fa pena, els mateixos directius han de anivellar el camp quan plou lligant una malla d’uns cent quilos a la part posterior d’un citroën dos cavalls, així com regar el camp. És que no hi ha una persona responsable de la seva cura?.
Segons l’aficionat, a l’equip li falta gent al centre del camp. L’equip té el gran defecte d’amarrar als jugadors en lloc de facilitar-los la baixa quan vulguen, tal com fan altres equips locals. L’ambient dins l’equip no és el més adequat.
Per contrastar aquestes impressions, l’equip mòbil de la Vila-roja ha entrevistat Josep Lluís Casas entrenador actual del CE Almassora.
- Quina és la situació actual de l‘equip?
-
Al Club Esportiu Almassora li falta planificació, és a dir, cal haver fet un pla tècnic i físic per a la temporada. Els resultats ens estan acompanyant a estones. Fem partits bons i dolents. Avui en dia anem amb 27 punts i un positiu i ocupem el 6è lloc en la taula.
-
Respon la gent d’Almassora? Influeix la proximitat de Castelló o hi ha altres factors?
Estic des d’octubre passat i excepte un parell de partits en què han vingut els gallets del grup, he vist poca afició. La gent és molt freda i li costa animar l’equip. Crec que l’important és tenir una gran afició per poder planificar un gran equip de futbol. -
Com funciona l’aspecte econòmic del club?
L’Almassora econòmicament és un club nul. L’economia en aquest club no existeix perquè ningú es preocupa que n’hi haja. És un problema molt llarg d’analitzar. D’una banda aquesta l’afició que no ve al camp. L’altra, una directiva que té molta afició però que no treballa tot el que hauria treballar per al club. El club té moltes despeses, té un equip amateur en segona regional, un altre juvenil i un altre infantil a regional. Això són moltes despeses, per treure’ls cal fer loteries, rifes, … L’important seria que la gent es conscienciés i vingués al camp. Aquí no cobrem ningú. -
Hi ha subvencions?
Jo sóc entrenador, no directiu. Crec que aquí ens mantenim per nosaltres mateixos (segons un directiu present ens diu que l’ajuntament va prometre cent mil pessetes que encara no han rebut). Crec que la subvenció dels organismes oficials seria interessant ja que en altres pobles si ho solen fer. -
Un altre problema és el camp. Hi ha dificultats per al seu ús?
Respecte al camp simplement he tingut un frec amb aquest senyor que mana aquí que no tinc el gust de conèixer-ni dialogar amb ell, però jo crec que el camp hauria de ser dels clubs dels pobles. El club C.E. Almassora és un club representatiu del poble. Hauria disposar lliurement del camp, de fet tenim alguns dies d’entrenament. Però, per exemple, l’altre dia em va prohibir un senyor entrenar infantils perquè s’espatllava el camp. Aquest camp no el cuida ningú (els directius han de regar-lo i passar la malla amb el Citroën per anivellar). Són unes instal · lacions que estan ahi que el temps les va tirant. Em prohibeixen entrenar infantils!. Si jo no entrene infantils i ací hi ha un bon planter. Si no els entrenem en aquest camp, on ho faig?. -
Aleshores, hi ha bona pedrera local?.
Pedrera si n’hi ha. Tinc un equip infantil a regional, 27 juvenils que formen un club en segona regional i un d’aficionat que els components són gairebé tots d’Almassora. Pedrera n’hi ha però cal una directiva que treballe, una afició que done suport i un entrenador que planifique el treball per aquests clubs. Per descomptat, si no hi ha una coordinació entre tots els estaments del club, aquest no existeix. -
Com són les relacions entre el club i l’Ajuntament?. A nivell d’estaments oficials, comercials, hi ha interès d’ajudar al club?
-
En aquest moment no sé quines són les relacions amb l’Ajuntament. El que està clar és que l’aficionat, l’home del carrer d’Almassora, hauria de donar suport al club. L’Ajuntament podria ajudar en molts aspectes sobretot en el camp i subvencions. Si volem un equip a Primera Regional però no ens posem a lluitar en equip, no tindrem club ni a Primera ni a Tercera. Caldria conscienciar l’aficionat des del punt de vista d’aficionat, dir-los: Senyors, ací cal una directiva forta i sòlida. Un cop es tinga, parlarem amb els estaments oficials i comerços perquè ens ajuden. Amb el poble pla. Buscarem un entrenador adequat que ens faça la planificació. Ací hi ha segon entrenador i tres entrenadors. Cal conscienciar-se. El problema és espinós.
Que motivacions tenen els jugadors?
Tenen dos tipus de motivacions: una és l afició que tenen per jugar a futbol i aquest afany de guanyar. Però perquè això actue ha d’haver darrere un altre factor molt important: l’econòmic. Si no hi ha la segona motivació, la primera es mor. -
Vols afegir alguna cosa?
L’únic que vull és que recalcar que el primer a voler guanyar els partits és l’entrenador i també el primer que té il · lusió en què el club marxe com ha de ser. Si un entrenador va a un club on tot funciona, on té la seua part de responsabilitat i de planificació puja com l’escuma. Per últim, si he fet alguna cosa malament que em perdone l’afició.
Breu història de l’Almassora
Publicat al butlletí del club almassorí dels anys vuitanta
És difícil demanar informació dels primers anys d’història del club esportiu Almassora, l’absència d’un seguiment especialitzat per part dels mitjans de comunicació impossibilita aquesta tasca. No obstant això els testimonis vivencials d’aquells homes que van contribuir a l’aparició del club ens remunten als anys 1912 i 1913 com l’inici de la pràctica del futbol a la nostra localitat. Els xicuelos de l’època utilitzaven uns terrenys situats en el que llavors eren els afores del poble i que en l’actualitat estarien situats entre els carrers Sant Lluís i Mare de Déu del Lledó, era el conegut pati de la vídua de Serra. En aquests terrenys es va construir una pista velòdrom i al seu interior es va seguir jugant a futbol, un cop instal·lades les oportunes porteries. Aquesta bestreta de complex esportiu era regentat per l’avi Xato que també posseïa un taller de bicicletes. Seria l’any 1914 quan un grup d’aficionats, sense que s’haja pogut conèixer més detalls sobre la identitat dels mateixos, van decidir fundar el club esportiu Almassora. Les trobades es disputaven en l’esmentat velòdrom i s’utilitzava elàstica blanca i pantalons negres. Després, amb el pas del temps, els esmentats terrenys van ser aprofitats per edificar, sent els notables aficionats germans Pesudo qui cedirien una esplanada vorejada per garrofers servint per donar el nom popular que en l’actualitat encara conserva: La Garrofera.
L’Almassora, com tot club provincial, ha patit molt al llarg de la seua existència. La Guerra Civil va suposar el lògic estancament de tot tipus d’activitats esportives i el futbol no era una excepció. Al final de la mateixa es van revifar els interessos de la població per comptar amb un equip de futbol. Eren els primers temps gloriosos del futbol blanquinegre i precisament quan van començar a utilitzar les samarretes llistades que persisteixen en l’actualitat. Van ser jugadors d’aquella època el porter Batiste Agustí Miqueta, Lescano, Gonell, Xato Prades, Nano Agost, Mili, etc. Eren populars els serveis de porteria de Miqueta, utilitzant el puny però mai el peu, un home que ho ha estat tot en el futbol almassorí que encara no ha rebut el merescut homenatge, com tants altres que estan en el pensament de l’afició i que lògicament no recollim íntegrament.
En aquests anys es va iniciar un polèmica al voltant de la propietat del camp de futbol. Les lleis de l’època van expropiar tot aquest tipus de solars i finques d’utilització més o menys popular, encara que sembla ser que finalment es va abonar una quantitat als germans Pesudo. Amb el Front de Joventuts de per mig, sota el lideratge de Jesús Milián de Gómez, es van construir noves porteries i va començar a voltar-se el recinte de la Garrofera. No obstant això, aquests anys d’eufòria van acabar aviat per falta de pagament a la federació, va haver de desaparèixer per segona vegada en la seua història el club esportiu Almassora. Lluny del desànim, els aficionats de la localitat van constituir la popular Penya Bassora que va passar a ser l’equip representatiu de l’Almassora durant dues temporades. Jugaven en aquell temps, els Martínez, Martinavarro, Pesudo, Gumbau, Grifo, Agustí, Seder, Mira, Marc, Bobi, Gómez, Peris, Molina, Ximet, Arenós, Villanueva, López, Esteller, Ortells, i mes d’un que ens haurà quedat al tinter.
En aquells temps, exactament el 6 de juny de 1950, data un partit històric, ja que amb motiu de l’homenatge al gran jugador Lescano, es va vèncer per 3-0 al tot poderós Borriana. Poc després, el 23 d’agost, es tornava a inagurar el camp de la Garrofera després de la remodelació realitzada, sobretot a l’hora de voltar les instal·lacions. L’acte el recollim en una de les fotografies, amb la presència de les màximes autoritats civils i militars, tal com se solia apuntar en els populars noticiaris de l’època.
La penya Bassora va adquirir renom a nivell provincial i només per recordar una de les seues moltes formacions, assenyalem la que va empatar a Onda a un tant el 26 de setembre de 1950; van jugar: Arenós, Martinavarro, Pesudo, Gumbau, Agustí, Vicente, Villanueva, López, Marc, Bovea i Esteller. Una altra data història seria el 4 de novembre de 1950. Un grup d’aficionats recull el testimoni de la penya Bassora, paga els deutes contrets amb la federació i tornen a fundar el club esportiu Almassora. El nou debut dels blanquinegres no va ser gaire encoratjador ja que tres dies després eren golejats en terreny del Vila-real per set gols a zero. El Vila-real va formar amb Bachero, Arzo, Colom, Rubert, Callergues, Blanc, Cubero, Gonzàlez, Gòmez, Penya-roja i Mallén. La històrica formació de l’Almassora la componien Sánchez, Martinavarro, Pesudo, Villanueva, Estrada, Grifo, Gòmez, Lòpez, Vicent, Bovea i Marc.
Una anècdota curiosa de l’època seria quan el 7 de desembre, Joan Baptiste Porcar, conegut com el Milionari, nomenat fill predilecte de la vila, regalava dotze parells de botes per al club esportiu Almassora. En aquelles dates era entrenador Lescano, un home que va rebre ofertes per jugar fora de l’Almassora però que sempre les va refusar. Ara com a tècnic de l’equip, seguia destacant pel seu mal geni com ho demostrà el 5 juny 1951 quan l’Almassora perdia per 5-0 contra el potent Construcció, i agredia al col·legiat de la trobada que va suspendre el partit a 16 minuts del final i amb tres expulsats.
Recordem la plantilla que tenia l’Almassora per preparar la temporada 1951-1952. Com porters Ballester i Esteller; defensa Alejandro, Martínez, Bovea, Gil i García; mitjans, Pallarés, Monfort i Penya-roja; i davanters, Vicent, Gòmez, Peris, Prades, Fernàndez, Grifo, Lillo, Moreno, Beltran, Llop i Josep Gòmez.
Amb el pas del temps aquest equip va anar fent les delícies del nombrós públic que es congregava a la Garrofera. Era una època feliç per al futbol blanquinegre, arribant a ser veritablement popular aquell onze format per Canuto, Jordi, Martínez, Penya.roja, Monfort, Torreblanca, Teodoro, López, Xirri, Jaimito i Baldaio. Algun d’ells arribaria a militar a les files del Castelló quan l’equip de la capital era a la tercera divisió. Després d’aquestes temporades més o menys glorioses i sense poder assenyalar l’any exacte, es van contraure nous deutes amb la federació que no estava disposada a ser permissible l’Almassora. Es calcula que era als finals de la dècada dels cinquanta, essent president del Castelló el senyor Navarro, que va contractar als millors jugadors i va deixat l’Almassora practicament desballestada, veient-se obligada a desapareixer mentre el senyor Navarro pagava els deutes que teniem amb la federació. Però el futbol contuniava despertant passions i el poble d’Almassora no era una excepció. El Front de Joventuts organitzà un campionat local on destacaven els equips d’Acció Catòlica, Roger de Llúria, Simancas, Juventus i Imperial. Anaren passant els anys i es va veure que existien individualitats notables en la localitat; seria Joan Batiste Dols Agustí qui començaria a impusar la idea de tornar a fundar per tercera i definitiva vegada en la seua història el club esportiu Almassora. Així es constituïa l’acta fundacional: En la Vila d’Almassora, sent les vint-i-dos hores de dia onze d’abril de mil nou-cents seixanta vuit es reuniren els senyors Francesc Manrique Galí, Joan Dols Agustí, Joan Batiste Serra, Joan Guzman Fernàndez, Vicent Gimeno Cano, Batiste Xabrera Tormo, Ernest Montoliu Moliner, Vicent Ibanyez Francisco, Manuel Beltran Renau i Pasqual Torres Ortiz per a tractar de fundar novament el club esportiu Almassora, assumeix la presidència En Francesc Manrique Galí per ser l’últim president de la última temporada. El president actuant exposa als assistents que el motiu de la reunió era la nova creació del club, el qual ho exposava a la consideració dels assistents per demanar dels mateixos l’ajuda moral necessària a aquest efecte i si estaven disposats a ajudar-lo en aquesta comesa.Per majoria s’acorda el suport al referit president en la missió imposada, pregant els mateixos assistents que continués com a president actual, comprometent-se a ajudar-lo en la mesura i possibilitats que a cadascú li fos possible. De tot això com a secretari anterior i accidentalment en funcions, done fe.
Tres dies després es constituïa la nova junta directiva amb els següents components: president Francesc Manrique Galí, Vicepresident Ernest Montoliu Moliner, secretari Pasqual Torres Ortiz, vicesecretari Vicent Martinavarro Martinavarro, dipositari Manuel Serra Forcada, comptador Josep Beltran Mundina, vocals Vicent Gimeno Cano, Batiste Dols Agustí, Manuel Beltran Renau, Batiste Martinavarro Artero, Joan Guzman Fernàndez, Vicent Ibànyez Francisco, Batiste Xabrera Tormo, Manuel Claramonte Serra i Joan Aparici Monferrer. Poc després, el 23 d’abril, signava el primer entrenador d’aquesta darrera etapa de l’Almassora, Albert Felip.
Com a anècdota, i tal com podem ratificar a través de la fotografia per aquell temps s’utilitzaven samarretes amb el llistat horitzontal, encara que aviat es tornaria al tradicional que sempre ha distingit a l’Almassora. En aquesta formació distingim de peu a Castellet, Calp, Camolo, Boix, Artero i Escura, i ajupits a Ramon, Dols, Pinyana, Bueno i Cesáreo. En aquesta temporada, igual que en la següent, l’Almassora es proclamaria subcampió, únicament superat per l’amateur del Castelló que per aquell temps comptaria amb Tonín, Leandro, Ferrer, etc. que majoritàriament es convertirien en pocs anys jugadors indiscutibles de primera divisió.
Els preus que regien eren de 500 pessetes per als socis protectors, 250 per a home i 150 infantil i senyores. Un altre apunt curiós és l’aparició de l’aigua calenta als vestidors de la Garrofera que daten del 4 de gener de 1971. Precisament en aquest mateix any es creava l’equip juvenil que en un principi havia de ser entrenat pel llegendari Xato Guineu, però de immediat es faria càrrec del mateix Joan Cantavella, veritable impulsor del futbol base a Almassora, era el 25 d’octubre. Poc després, el 13 de desembre, dimitia Albert Felip i ocupava el lloc Josep Claramonte. Seguint amb l’anecdotari del club, val la pena recordar aquella data de 18 d’abril de 1972, en el qual l’Almassora recusava a perpetuïtat a tots els àrbitres de Castelló. La mesura tampoc serviria de gran cosa. Al poc temps tornava tot a la normalitat. Els anys anaven passant però l’Almassora no deixava de ser un equip comparsa en la segona regional. En el terreny econòmic van començar a flaquejar les coses, així, el primer dèficit que es té constància en aquesta nova època, és de 334 pessetes sobre un pressupost de poc menys de 600.000 pessetes. Era després de la temporada 1976-77 i l’Almassora comptava amb 220 socis. Una nova data històrica és la del 4 de març de 1974, ja que la soci Carme Forcada Beltran donaria la nova bandera del club. Així arribem fins a juny de 1976, data en què presenta la seva dimissió un home que ho ha estat tot per l’Almassora, el seu president per excel·lència, Francesc Manrique Galí el Puro. Recordem que des de feia un parell de temporades, Francesc Flores havia hagut d’ocupar el càrrec de president en funcions davant la impossibilitat de donar continuïtat al mandat de Francesc Manrique. Després de la dimissió d’aquest i momentàniament, es faria càrrec del club Josep Francesc Garcia, però el 4 d’octubre ocuparia la presidència Vicent Renau Adsuara que estaria en el càrrec durant quatre temporades. Per la seva banda Eugeni Olaria es mantindria com a president durant una sola temporada 1980-81.
Arribem a hores d’ara una altra etapa brillant de l’Almassora i la que tots tenen més en la ment. Agustí Poiatos es faria càrrec de la presidència i contractava com a entrenador a Lluís Moreno que va confeccionar un equip amb garanties i s’aconseguia l’ascens a la primera regional. La Garrofera s’omplia tots els diumenges. L’Almassora va sortir de la taula. No només guanyava.
Ja que també convencia i golejava. La següent temporada, també amb Moreno a la banqueta, s’aconseguia una campanya molt bona, prevalent el futbol espectacle encara que no es van assolir les primeres posicions. De tota manera, el fet més significatiu va ser la reconstrucció del camp de futbol, dotant-lo de millors accessos, grades i terreny de joc amb gespa. La inauguració va ser a principis de temporada 1982-83 i va coincidir amb la victòria d’un a zero contra l’ Albalat.
Però Poiatos no es conformava i volia ascendir a preferent. L’entrenador escollit per a la missió era Ramon Villapum però la veritat és que l’ascens no es va consumar fins a l’arribada d’Osman Bendezu a la banqueta. L’Almassora ja estava entre els grans i més per mèrits propis, rivalitzant també en potencial econòmic amb els principals equips de la província. De fet, es presumia una gran campanya amb la contractació de destacades individualitats i amb la presència del mític Albert Felip com a entrenador però la veritat és que va ser una temporada anòmala i novament Osman Bendezu va ser contractat per substituir Felip, aconseguint salvar la categoria. Cansat de moltes coses, de les que mai ha volgut parlar, Agustí Poiatos abandona el futbol després de quatre temporades d’exitosa gestió, deixant l’equip en preferent i sense cap deute. Aquell estiu serviria per despertar tota mena de rumors sobre el nou president, càrrec que ocuparia finalment Josep Francesc Garcia. Tornava Lluís Moreno a la banqueta i es va aconseguir una brillant trajectòria esportiva. Eren els temps de Josep Lluís, Soler, Manolo, Ramon, Joanra, Miqui, Ricard, Flors, Garcia, Honori, Boixader, Gales, etc.
Però ni tan sols això va servir perquè s’iniciés una profunda crisi. Josep Francesc Garcia dimitia, el club havia contret deutes i ningú volia ser president. En aquest sentit i malgrat haver coincidit en el temps amb la crisi esportiva i econòmica de l’Almassora, mai s’agrairà prou a Josep Gandia el fet de convertir-se en president. No oblidem que aquest estiu va arribar a perillar fins i tot l’existència de l’entitat i només el treball de Gandia va evitar que això succeís. Qüestió al marge és que l’equip baixés i els deutes començaren a fer efecte. En qualsevol cas, el sol fet d’aguantar el timó mereix tots els elogis per Gandia. En l’ordre cronològic direm que durant les seves dues temporades com a president van ser entrenadors Esteban Linares i Josep Palatsí. La greu situació de l’entitat va portar a un important grup d’aficionats a la decisió d’unir esforços per salvar l’Almassora, era gent vinculada a l’equip però que mai havien pres part activa en el mateix. Capitanejats pel doctor Vicent Cabrera es van plantejar un doble repte: la salvaguarda econòmica de l’entitat i retornar l’equip entre els grans del futbol provincial. En dues temporades s’ha aconseguit dos títols de campió consecutius, deixen a l’Almassora en tercera divisió i més havent esmenat el deficit que arrossegava. L’Almassora per primera vegada en la seva història militarà la temporada que ve a tercera.
Aquests breus apunts no han pretès més que reflectir alguns instants més destacats de la vida del club, pot ser que no haja estat massa rigorós amb l’exactitud històrica però l’important era avançar el que ha de ser un compromís per a tots a l’hora de treballar per aconseguir la documentació necessària i escriure una exhaustiva història de l’equip.
Tampoc podem finalitzar aquest comentari sense deixar constància de la gran quantitat de personatges històrics que han deixat d’existir al llarg de la vida de l’equip i als qui brindem aquest escrit. En qualsevol cas, hem omès dos noms per reflectir al final de l’exposició, sobretot per que eren difícil situar-los cronològicament en la història de l’Almassora ja que sense ella hauria estat entendre-la i comprendre-la. El primer homenatge ha de ser per a Joaquim Pesudo, el tio Ximet, que va arribar fins a límits insospitats per defensar el seu club esportiu Almassora. El segon és Joan Batiste Serra, l’auelo Serra el Corretger, vinculat a la història de l’entitat des de la seva condició de secretari tècnic i treballant amb i per al futbol des de sempre fins que es va produir la seva mort. Els dos haurien desitjat viure aquests instants feliços de veure l’Almassora en tercera divisió. Els dos estan en la història del futbol almassorí.