Eixides
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterrani el 25 d‘octubre de 1953
Viatge a Madrid
En què tant hem somiat un dia si i un altre també. Ara el realitzarem sense traves de cap mena. Difícils d’aconseguir els permisos conjugals i paterns en altres ocasions han aixecat la mà en aquesta. Eixiran de la nostra vila un autobús complet amb prop de 50 places. Que tinguem bon viatge i sapiguem aprofitar l’escapatòria.
Publicat per Josep Galí Sanxo al Periòdic Mediterrani el 26 de setembre de 1956
HI HA QUE VIATJAR
La nostra sacsejada generació, ja de tornada gairebé de totes les experiències hagudes i per haver mancava d’una que ara, en aquests moments, està experimentant. La marxa temporal dels seus treballadors a França. Succés que fins ara només coneixiem per referències que dataven de la guerra europea -o mundial- del 14. No creguen. Pareix que realment és una ganga això d’anar a treballar més enllà dels Pirineus i tornar després aquende per gastar-se els petits estalvis allà guanyats amb la suor, la molta suor de les jornaleres fronts. Almassora no anava a constituir una excepció a les modernes corrents emigratorias. Encara que siguen de temporada. Allà que han marxat aquestes últimes setmanes força il·lusionats veïns. Enlluernats uns per tants milers i milers de francs promesos. Altres per haver sentit que per guanyar-los no hauran de deixar transcórrer precisament el temps que allà romanguen, tombats a la fresca. De tota manera, com de tot hi ha a la vinya del senyor i en les vinyes de França, a tots desitgem tinguen molta sort. Als que encara creuen -o els convé creure-ho- que existeixen jaujes on es lliguen els gossos d’aquelles maneres. Als que amb cap ferm es van anar sabent al que anaven. A treballar, menjar i dormir. Ni més ni menys. Com tots, de grau o per força faran de carregar amb això últim, obtindran, a no dubtar-ho, sanejats ingressos. Que podrà oferir-los un país d’elevat nivell de vida perquè és ric i industrialitzat; perquè malgrat la seua frivolitat ningú es xucla allà els dits, vol viure encara com a potència colonialista, segueix gaudint la sopa babau dels dòlars americans, cobra sanejades reparacions dels països vençuts en l’última contesa mundial. Amb aquell ferotge i conegut egoisme d’un sol fill -o cap- a les famílies, per no disgregar herències o repartir beneficis. Ah !, que per molt socialistes o radicals-socialistes que siguen allà -a part els comunistes que en tot el món posseeixen una borreguil mentalitat rusófila anteposen a les seues idees polítiques un pur patriotisme. Ai! Mentre que no molt lluny d’ací per a qualsevol esquerrà que es preï en alguna cosa, la seua primera norma és de menysprear totalment el país d’origen i idolatrar tot el que face olor a estranger. Total. Que per dir que mig centenar de almassorins s’han anat a França a treballar en la verema, i que els desitgem sort, ens hem ficat en un embolic de trenta mil dimonis. Encara que no ens negaran vostès que avui hem estat una miqueta diplomàtics. Tots els viatgers s’entendran els encasellats entre els que saben on els estreny la sabata. Creuran són els altres els il·lusos. El conte del mirall. Que a tots ens reflecteix bé semblants. Els lletjos són sempre els altres.