Almassora en Blanc i Negre

Francesc Agut i Josep Sorribes.

Almassora, a efectes electorals, estava dividida en tres districtes, cadascun dels quals tenia dues seccions.

A través del B.O.P. del 11/9/18, 8/12/20 i 10/12/20, respectivament, hem sabut els noms dels Presidents de les Taules [denominació biennal), la ubicació dels locals on s’havia de votar, i la relació d’Adjunts:

* Districte n.° 1: “Casa Capitular”

— Sec. 1.a: Escola Elemental de Xiquetes (Major, 45); 286 electors.
Pres.: Manuel Bernat Ochando; Pasqual Usó Mundina (Supl.)
Adj.: Baptista i Joaquim Machordom; (S.) Josep i Baptista Safont Manrique.

— Sec. 2.a: Escola Elemental de Xiquets (Major, 45); 258 electors.
Pres.: Joaquim Árenos Cabedo; (S.) Enríe Miralles Gallen.
Adj.: Josep Manrique Vilar, Josep Martinavarro Cantavella; (S.), Josep Molla Soler, Baptista Monferrer Guinot.

* Districte n.° 2: “Hospital”

— Sec. 1.a: Escola de Párvuls (Colon, 1); 287 electors.
Pres.: Josep Cabedo Bernat; (S.) Vicent García Adriá
Adj.: Josep Martinavarro Albert, Josep MachordomClaramente; (S.), Manuel Martinavarro Llácer, Alfred Mulet Calí

— Sec. 2.a: Escola de l’Hospital (C./ Cervantes); 333 electors.
Pres.: Tomás Calpe Fauró; (S.) Valentí Segarra Melchor.
Adj.: Remigi Martí Galí, Faust Martí Vila; (S.) Enric Ortiz Aguilar, Vicent Peris Bernat.

* Districte n.° 3: “Calvan”

— Sec. 1.a: Casa del Sagristá del Calvan (C./ Roser); 381 electors.
Pres.: Baltasar Capitán Segovia; (S.) Josep Agramunt Fon fría.
Adj.: Elias Marco Sancho; Pasqual Ochando Damiá;(S.) Josep Pons Gimeno, Vicent Reboll Escura.

— Sec. 2.a: Casa de l’infermer de l’Hospital (P. Convent);407 electors.

Pres.: Enric Corell Wiergo; (S.) Josep Nicolau Selusi.
Adj.: Llorenç Martinavarro Pesudo, Vicent Mundina Soler; (S.), Àngel Pesudo Escuder, Emili Solsona Sorribes.

Tot este amaniment preparava un parell d’eleccions: 19/12/1920 (Diputats a Corts) i el 2/1/1921 (Senadors)

Incidències i resultats 

L’any 1920, en general, va discòrrer prou mogut:

GENER. Arran de certes dissensions entre els membres de la Corporació Municipal, l’Alcalde, En Joaquim Grifo Martinavarro, va dimitir del càrrec. El va substituir En Facund Beltran Beltran.

FEBRER. Se celebren eleccions municipals, per tal de re­novar una part del Consistori almassorí, de les quals resulta­ren quatre Consellers conservadors (els del “cossi”), dos republicans i dos liberals.

MAIG. Les festes de Santa Quitèria van estar accidentades. El “Heraldo de Castellón” del 24/5/20, porta una noti­cia luctuosa: el dia de la Patrona hi hagué dos morts i díuit ferits, a causa d’haver-se afonat una part de la plaça de bous (construida a base de carros i taulons), ubicada a la Placa d’En Pere Cornell.

JULIOL. L’Ajuntament Constitucional d’Almassora, obrí una subscripció en favor dels damnificats. S’acorda consti­tuir una “Junta de Reparto de Socorros”, l’administració de la qual queda al front de Facund Martinavarro Beltran.

Un grup d’almassorins posa en pràctica una iniciativa de caràcter humanitari: la nit del 7 de juliol, a benefici de les famílies perjudicades pel desastre, interpreten “La Casa de la Troya”. Manuel Company, Rodolf Beltran i Enric Marti­navarro, eren els encarregats de l’organització; la direcció ar­tística, a càrree del metge En Julià Garí (que venia a Almas­sora a estiuejar).

DESEMBRE. Eleccions a Diputats a Corts (19/12/1920).

Temps abans, hi ha una serie de conflictes laborals; per exemple, el periòdic “La Provincia Nueva”, va estar nou dies sense aparèixer. El mateix dia de les eleccions va fer un fred que pelava; inclús va nevar.

Pel Districte (Partit Judicial) de Caslelló, hi havia sis can-didats proclamats. Pel que respecta a Almassora, el repúbli­ca Gasset va conseguir una victòria contundent: 843 vots. El seu oponent principal, Andreu Ovejero Bustamanle (del P.S.O.E.) només en va traure un.

La nota dominant va ser l’abstenció (56 %), propiciada -pareix ser- per l’actitut dels Conservadors, que no es presentaven en la demarcació de la capital. No obstant, el 23/12/20, el precitat diari descriu detalladameni el banquet que van celebrar els “cossiers” d’Almassora, al “Hotel Sui­zo” de Castelló, honorant els triomfadors del partit que van comparèxer en uns altres districles electorals de la provincia.

Fa la impressió que el República era un partit de forta implantació en el nostre poblé. Per exemple, es ben significatiu el fet que Gasset hi tinguera un carrer dedicatl (Trinitat), in­clús abans que a la seua villa natal.

Darrerament, pensem que una victòria tan rotunda, be mereix que en donem unes dades biogràfiques:

En Ferran Gasset i Lacasaña, fill d’un carabiner, va nàixer a Castelló el 2/7/1861. Era Doctor en Lleis i Cap del Partlit República Provincial.
Va ser Conseller en vàries ocasions, Diputat Provincial i Diputat a Corts. Al 1917, fou elegit Alcalde de la capital.
El 26/6/1920, el van nomenar Fill Predilecte de Castelló i donaren el seu nom a un carrer (el del Casino Antic); nom que va estar substituit pel de “José Antonio”, i recuperat, fa poc, per un Ajuntament democràtic.

Pel que fa al seu programa polític, en línies generals, seguia el desiderándum que ja, al 1891, manifestara a la premsa el seu correligionari Ruiz Zorrilla: “que el distrito de Castellón aumente en riqueza y bienestar; acabando en él, para siempre, la inmoralidad y el caciquismo”. No res, m’has dit.

Sectors urbans, professions i cultura

Evidentment, si diem que durant el primer quart de la vintena centúria, Almassora era una població eminentment agrí­cola; o que el proletariat era la classe numéricament dominant, no descobrim res de nou: de tots es sabut a través de la simple observació, sense necessitat d’estadístiques ni de llibrots.

Però encara que només fora per contrastar això que sabem intuítivament, o per deixar constància escrita d’uns fets histórico-socials, val la pena de tabular unes dades, i vore de traure algunes “conclusions verificables”, que no salten tan fácilment a la vista. Al cap i a la fi, la vertadera Història entén més de suors col.lectives, que de batalletes i vistosos personatges.

De moment, hem elaborat la taula que ve a continuació, a la vista de la qual, hem recapitulat algunes deduccions:

1.- La superficie urbana no arribava ni a la mitat de l’ac­tual: 55 carrers; i encara alguns, a jutjar pel número de ca­ses, eren més un projecte que una realitat.

El carrer Cànovas (ara i sempre, Major) era, sense dubte, el bres de l’aristocràcia local. Li seguía el de Canalejas (d’Amunt). Colon (de la Balma), havia trencat, definitivament, una part del cinturó amurat que constrenyia “La Vi-la”. El carrer Gasset (Trinitat), d’indiscutible concepció mo­derna, comença a ser -”El Raval” el centre social i material de la comunitat almassorenca, fora de “la volta de la processó”: Teatre Serra, Sindical, Casinos…

Pel que fa als noms, inspirats en els dels polítics en el po­der (deplorable costum que mai desplaçarà els topònims populars), dotze carrers han perdut el que portaven l’any 20, o han passat a denominar-ne uns altres. També hem oblidat un titular -En Jaume Pesudo- que havia d’haver perdurat, en me­mòria del procer almassorí.

El “terme” encara estava ben poblat: 94 electors; un 4′81% del conjunt referencial.

Finalment, a la vista dels esdeveniments -¿qui ho havia de dir?- destacaríem el fet que si mes de quatre d’aquells elec­tors alçaren hui el cap, i veren, per exemple, la Placa d’En Pere Cornell, segur que fent-se creus, dirien que ja es cert i veritat que el món roda.

2.- Pel que fa a les classes socials, per una part, trobem 36 persones que s’autodefineixen “propietaris” (llegim llauradors i ramaders rícs; dels que només solen “estar a la mi­ra”, i tenen llogats -”criats” de caràcter permanent). Això suposa un 1′84% de l’electorat (en el nostre cas, podríem dir, prácticament, de la població real).

Son “l’aristocràcia de la terra”, els caps de les famílies de la soca, la cúspide hereditària de la piràmide social. No més cal vore on viuen: repartits per la Vila (sobretot al carrer Cánovas); o comencen a tindre cases de nova factura al ca­rrer Gasset i Sant Marc. No en vorás cap pels dominis del tercer districte… No obstant, la quarta part, no saben llegir ni escriure!

3.- El capítol dels “comerciants” (1′89%) és difícil d’acometre globalment: entre un propietari-exportador i un ten­der -tots dos del gremi- hi ha unes diferències considerables. De tota manera, pocs n’acampaven pel tercer districte; senyal que no es mala cosa, això de menejar diners.

4.- Al costat, tenim 757 “llauradors” (terratinents entre mitjana/baixa capacitat; dels que treballen personalment les seues propietats i llogen -o inclús van llogats- de forma espo­ràdica); 38′78% dels electors. Viuen preferentment, per la Vila i els Ravals (Trinitat i Sant Marc); però s’estenen també pels afores -segons la quantitat de portells que destapen- o inclús, en trobem de disseminats pel terme.

Hi apareixen alguns llinatges de curta freqüència, que sonen a forasters.

Un 55’74% del sector (21’61% del total referèncial) no sap llegir ni escriure.

5.- El dels jornalers formava el grup social mes nombrós (43’79%); la base de la piràmide, la molt honrosa confraria del lligó ben llussiat i lluent.

Habitaven arreu del poble, i omplien majoritáriament certs carrers (S. Pere, Puríssima. Roser, S. Lluís, Vivanco, Animes, Churruca, S. Felipe, Manina…); o en exclusiva (Castelar, Sagasta, Caritat, Lepanto, Sol…)

Una bona part del sector solia ocupar “cases-pati” (més de pati que de casa), on poder criar animals, per vore d’estirar un poc les possibilitats del trist jornal; o de substituir-lo, si venia al cas. L’home pessigava el jornal que es posara a tir. La dona no perdia ocasió de portar a casa un afegit; i la col.la­boració infantil, suposava el quinzet que completava la pesseta; els fills, des de ben menuts, en eixir d’escola -si assistien-ja tenien marcat el programa diari: les xiquetes, a “fer de passejadora”; els xiquets, a fer recapte, a plegar rastres , a espolsar ramulla… Per això no es d’estranyar que entre els jor­nalers i els pastors donàren l’índex més alt d’analfabetisme (78′07%). I és que, certament, en tals circumstàncies, haver d’omplir el cap i el pap, no són coses massa compatibles.

6.-Hi trobem 22 pastors; una prova evident de la importància de la ramaderia local, hui en franca decadència a causa de la profunda transformació de l’agre almassorí, adaptat, majoritàriament, al conreu de la taronja.

7.- Un altre detall que també parla de la metamorfosi soferta pel nostre terme: 11 moliners. Quantes fanecades devien estar dedicades al cultiu del blat?… Quantes corbelles no hauran dentat els 10 ferrers almassorins!… Quantes marjals, vinyes, morerals, garroferals, olivars, etc., hauran desaparegut com a tals?

8.— Almassora, al 1920, devia estar en plena febra d’expansió: 42 obrers, 23 fusters, 4 manyans, 3 electricistes, 2 llanders, 6 pintors… en són una prova prou clara.

9.— A les societats recreatives (algunes fundades pels partits polítics), cal afegir 11 taverners: 3, al terme i 8, al poble. Oportunitat de matar les penes, no devia faltar-ne.

10.— Tres “fabricants” -la família Canet- consten en l’inventari, com a prova d’una mínima indústria artesanal. Caldria afegir els 11 moliners, 3 pastissers i 2 mecànics.

11.— Quant a la Sanitat: de metges, n’apareixen 6; ara bé, segons les nostres notícies, només n’exercien 4 (Joaquim Arenos Cabedo, Enric Beltran Monferrer, Josep Castell Vidal i Manuel de los Santos Vivanco); els altres 2 (Joaquim Agut Árenos i Tomás García Vila), devia fer poc de temps que havien acabat la carrera.

A banda, 2 farmacèutics (Manuel Doménech Marín i En­ric Miralles Gallen); 3 practicants (Josep Bellido Bonet, Vicent Mañanós Ortiz i Francesc Rochera Llácer); i 1 veterinari (Enric Mulet Garí).

12.— D’altres professions: 1 enginyer (Joaquim García Petit); 5 advocats (Enric Beltran Manrique, Antoni Castell Amiguet, Alvar i Josep Gimeno Oleína, i Andreu Gómez Begué); 1 pèrit mercantil (Josep V. Galí Monferrer); 1 escultor (Enric Serra Pons) i 1 professor de música (Frederic Agut Manrique).

13.— Per capellans, no es podrien queixar: 12; un per ca­da 606 ànimes.

14.— Entre el funcionariat: secretari de l’Ajuntament (Joa­quim Gallego Tena), secretari del Jutjat (Enric Ballester Arenos), Correus (Josep Bayarri Cervera) i Telègrafs (Jaume Her­nández Escalona).

De mestres, en trobem 2 (Manuel Bernat Ochando i En­ric Corell Wiergo); però sabem (Mostra de Divulgació Almassorenca; Maig del 1981) que n’hi havia un altre (Enric Vallés Navarro), que encara no havia adquirit el dret a votar (possesió: 1/4/20). A banda, ens consta que hi havien dues mestres (dones): 1 de xiquetes i 1 de pàrvuls.

15.— Cinc estudiants majors de 25 anys: Josep Agramunt Riera, Ricard Agut Árenos, Josep Almela Ferrer, Josep Ca­nos Ramos i Robert Serra Pons. Destacaríem la seua extracció social: el fet que alguns siguen fills d’un obrer o d’un llaurador, comença a parlar molt bé de l’interés de la societat almassorina per la cultura.

16.— Diu un antic refrany, que quan ix el sol, ix per a tots. I es ben cert. Com també ho es, que per les nostres latituds, “eixir el sol” es sinònim de “bones collites”: quan el mitològic Apol.lo, fill del senyor de l’Olimp, deitat benefactora de la Natura, prenya la terra de bens, propiciant l’alegria dels seus protegits,. guanya el propietari, el llaurador, el jornaler, el pastor, el mariner., però goja també del guany el comerciant, l’obrer, el pintor, el taverner… Tots, en defini­tiva: qui no depén un poc de la promiscuïtat de la terra?