Nostre poble. Anys 1971-80
Francesc Agut i Josep Sorribes
1971
S’acabà la pavimentació de gran part del poble. També, les obres del clavegueram públic i les del Polígon Industrial “Mijares”.
El Sindicat de Sant Josep, sota la direcció de l’actiu En Josep Galí i Sancho, estrenà un acte cultural, preparatori de les Festes de Santa Quitèria: la Resvista Parlada “Entendámonos”. Tingué una periodicitat anual. Per ella hi desfilaren la major part de les persones representatives de la cultura local i forània. Podem destacar, com a figures més populars, el torero almassorí Raul Aranda i el periodista José María García. L’any 1979 havia d’intervenir el Ministre d’Agricultura, el Sr. Lamo de Espinosa; però, a última hora, el substituí el President del FORPA, En Lluís García. El que sí hi intervingué fou el Conseller d’Agriculura, N’Enric Monsonís; i el també borrianenc, el Cardenal Enrique i Tarancon.
Les festes de Santa Quitèria foren unes de les més infortunades de la nostra recent història: un bou causà la mort del conegut jove En Vicent Aguilar i Falcó.
L’empresa “Aumar” s’adjudicà la construcció de l’autopista que serviria per apropar-nos més i millor a Europa.
1972
El camí del Cementeri canvià el seu tradicional aspecte, amb la supressió dels xiprers que li donaven una configuració molt peculiar.
L’equip de bàsquet femení del “Cardenal Cisneros” es proclamà campió nacional de la seua categoria.
1973
Començà a funcionar l’estació depuradora. Fou la primera de la província.
El cens laboral ens parlava de 4.700 treballadors: 2.330 en l’agricultura; 1.070 en la indústria i 1.300 en servicis.
Hi havia 89 indústries: 8 de taullellets, 4 de maquinària, 19 de la fusta, 27 de la construcció, 2 de derivats de la taronja, 21 de la metal·lúrgia, 5 de la pedra i el marbre, 1 de conserves de peix i 2 de filatures.
Es produí una gran decepció quan s’anuncià que la Ford no s’instal·laria a la nostra província, com ens ho havien fet creure. Però, alló es compensà amb la bona notícia de la construcció del canal Cherta-Càlig, que, en el seu dia, podia fer-nos arribar l’aigua de l’Ebre.
Al setembre, En Vicent Claramonte i Cantavella, després de presidir la Corporació Municipal durant un grapat d’anys (des d’octubre del 58), va deixar l’Alcaldia. Li fou concedida la “Cruz Oficial de la Orden del Mérito Civil”.
I a títol personal: En Vicent Claramoste és “un home bo”, just, ple de seny, competent, treballador, obert, prudent, servicial… amant de la seua família i del seu poble i conseqüent amb les seues idees. Per això fou, és i sera sempre una persona molt ben considerada entre els seus conciutadans, els quals hauríem d’oferir-li ja, sense esperar a qui sap què, el testimoni tangible de la nostra estima (…I qui vulga o dega entendre, que entenga!).
El seu successor va ser En Manuel Claramonte i Serra, a qui cal atribuir una intel·ligent i equilibrada actuació, enmig d’una etapa un poc especial, la pre-democràtica, en què resultava difícil “torejar”, sense ferir la sensibilitat dels dirigents dels reapareguts o recentment creats partits polítics de la transició. 
1974
En l’acte de la Presentació de la Reina de les Festes, es cantà, per primera vegada, l’himne dedicat a Almassora, compost i musicat pel gran organista Mossén Juli Burdeus.
Tot i que la Dictadura estava a punt d’extingir-se, l’Ajuntament encara acordà dedicar-li un carrer al “14 de junio de 1938”, per tal de recordar la ja llunyana entrada dels “nacionals” a Almassora.
I continuant amb la rotulació de carrers, al juny, el Sindicat de Sant Josep, per als vials del Grup Pius XII, proposà noms de destacades personalitats, relacionades amb l’entitat: En Joaquim Gallego i Mossén Joaquim Balaguer, co-fundadors; En Joaquim Esteve, primer President i N’Adrià Esteller, President assassinat pels rojos.
El Polígon Industrial estava sense acabar, però ja hi estaven instal·lades la “Central Lechera” i “La Estación de Avisos del Servicio de Defensa contra Plagas”, on anys després s’instal·laria el Centre Meteorològic de la Plana.
1975
Este any, un poble poc entusiasmat, en general, com ho és el nostre (i que ens perdone qui no hi estiga d’acord), es llançà al carrer per protestar ruidosament pel canal projectat per a endur-se l’aigua del Millars a Sagunt.
Quedaren concloses les obres del tram de l’autopista entre València i Castelló.
El 20 de novembre, es produí la mort del general Franco; fou, sense cap mena de dubte, un esdeveniment històric i trascendental, capaç de dividir l’opinió pública: una esdevinença esperada per molts, i lamentada per molts altres.
1976
La Corporació Municipal aprovà com a Himne Oficial d’Almassora, el composat per mossén Juli Burdeus.
Per fí, el Ministeri d’Obres Públiques conclogué la urbanització del Polígon Industrial. Peró, només es va poder posar a la venda un terç dels terrenys, a 700 pessetes el metre quadrat. La resta era propietat de la Caixa Rural Provincial i de la “Cámara Oficial Sindical Agraria”.
1978
L’Ajuntament desafectà els llavadors de l’Avinguda José Ortiz, per a poder enderrocar-los i vendre els terrenys.
El Polígon Industrial anava omplint-se; cosa que va fer pensar a les autoritats que, en molt pocs anys, la població arribaria als 20.000 habitants.
Però alló només fou una il·lusió; ja que, després de 25 anys, encara estem ben lluny d’aquella xifra.
Al desembre, se celebrá el Referèndum per a l’aprovació de la Constitució Espanyola.
Començaren a constituir-se les “Penyes”; una institució popular que ha contribuït a una major participació de la gent en les festes.
1979
El dia 3 d’abril, se celebraren les primeres eleccions democràtiques de la postguerra, a fi d’elegir els futurs membres dels Ajuntaments.
Almassora va presentar els següents resultats: deu regidors, per a la UCD; sis, per al PSOE; i un, per al PC. En conseqüència, fou elegit Alcalde el primer candidat de la llista de la UCD, En Vicent Vilar i Morellà, el qual presidí la Corporació Municipal fins l’any 1999, amb un parèntesi de tres anys (88-91), durant els quals fou Alcalde En Josep Manuel Escuriola i Serra, del PSOE. 
A l’octubre, l’Agrupació Cultural “La Vila-roja” tragué al carrer el primer número de la seua combativa revista, que exercí d’oposició político-cultural.
Eixí a exposició pública el Pla General d’Ordinació Urbana, que fou molt controvertit: es presentaren 1.087 al·legacions.
1980
Ja hi erem 16.000 habitants!
S’incoà l’expedient de declaració del pont de Santa Quitèria com a Monument Històric. Però, de moment, i segons les nostres notícies, encara no ha estat resolt pels corresponents òrgans de decisió.
L’Ajuntament acordà concedir-li la Medalla d’Or al Rei Joan Carles I.
Mossén Manuel Granell plantejà el projecte de construcció d’una Residència per a la Tercera Edat, al solar de les Antonianes, amb una capacitat per a 52 persones.
Divendres, 16 de maig, dins la Setmana Cultural de les Festes de Santa Quitèria, s’inaugurà la “I Mostra de Teatre Escolar”, organitzada pels Professors dels Col·legis de la localitat i patrocinada per l’Associació de Pares del C.N. “Cardenal Cisneros”. Se celebrà al Teatre Windsor i participaren alumnes de diferents centres i de vàries localitats. La iniciativa fou un encert; i la seua realització, tot un èxit. Prova d’això, n’és el fet que l’experiència es va repetir durant una sèrie d’anys. A destacar: des del punt de mira formatiu, tant la preparació com l’execució d’aquest tipus de representacions, activa tota una bateria d’efectes positius per a l’alumnat: des de la creació de lligams de participació i d’amistat, fins a l’exercici de l’autocontrol i de l’afirmació de la propia personalitat, passant pel reforç de l’autoestimació… i un llarg etcétera.
