Apotecari Manuel Calduc
-Somni d’una vesprada d’estiu per Manuel Calduc.
-Requiem a l’apotecari Calduch per Enric Beltran.
-L’apotecari del Raval per E.N.P.
El somni d’una vesprada d’estiu fou publicat pel Butlletí Cultural la Vila-roja en maig de 1981
En fa ja prou d’açò que vaig a contar. Deuria ser per l’agost…….Pels carrers encesos de sol, no es veïa passar ni una rata. El poble estava desert. Ben dinat, la feixuga calitja i el silenci em tenien aclaparat. Un poc absent, més enllà que ací. Romania assegut darrere del taulell de la tendeta. Amb un ull mig obert i l’altre mig tancat. Satisfet el cos i el cor adormit. La imaginació em volava pel núvols i en fea de les seues……..
No se com havia anat la cosa………Però era el cas que jo – jo que, ja d’anys, era per força, soldat d’a peu- em veïa al volant d’un autet d’esport. Anava pel camí vell de Borriana, a cel obert, gojant del ventet suau d’una moderada velocitat. Havia ja depassat la Molineta. Ans d’arribar al bau del Secanet, la carretera, ben asfaltada, trencava a l’esquerra, cara al Pont Nou. El meu camí el travessava per baix: per un dels arcs laterals. En passar-lo, el ressò dels murs va multiplicar escandalosament la discreta remor del veïcle. Darrere d’aquesta arcada- alta i de línies sòbriament romanes, com una portalada monumental bastida aposta per augmentar la magestuositat i l’encant d’una graciosa i cuidada perspectiva- els ulls parpellejaven davant de l’esplendor d’un paisatge ple de joia i harmonia. El camí, fins a perdre’s de vista, s’allargava cap a la blavor entelada i verdosa de la nostra mar. Per la dreta, la feridora blancor del llit resec del Millars li donava un caire més somrient i acollidor a la llarga ratlla dels tarongerals que, per dalt de la minvada cantera ressaltava en fort contra la claretat del cel. Entre riu i carretera, un baixet ribàs d’obra era, ademés que muret de seguritat pel tràfic, amable seien i mirant al servei del filosòfic vianant que no du pressa. Al temps feia de coronament de l’ample talús- d’arena i codols, refermats per una atapeïda gespa de piteres- que defensava l’obra del frec inusitat de les aigües. La monotonia lineal de la vora riu era, sovint, trencada pels airosos pals d’aquestes atzavares. A l’esquerra mà, un gran embalum vegetal , vibrant remoròs a l’impuls del lleu ventijol, deixava escolar, no més, entre el fullat ramam, la justeta mitja llum que en calia per donar animació a l’humit ombratge dels centenars de milers de frondosos xops, geometricament arrenglerats i escairats. Entre la carretera i les amples voravies, enmig de les cunetes, uns plantons de pins donzells, eren promesa certa- a llarg terme, això si- de dos rencs de les més elegants ombrel.les que la generositat de la Naturalesa ha sabut donar-li al home.
Absort i pres en la facisnació del moment i del lloc, anava, poc a poc, fent camí cara avall. Era una delícia respirar, a plé pulmó, l’oreig, tan fi, de la mar propera.
A poc la carretera es feia en dos. Una anava dreta a la mar; a morir contra l’espigó de l’escullera de la costa. Al seu costat, per la banda d’Almassora, una pregona faixa d’estiregassats eucalyptus oferia agradós acolliment dins de l’extranya lluminositat assoletjada del sec i saludable sotabosc. U es veia tentat a tombar-se damunt del cruixent fullam caigut i ensumar fort el flaire, penetrant i balsàmic, de l’exòtica arbreda. L’altra carretera, vorejada de datileres- encara de cria- , se n’anava de gairell pel Bosc, cercant al dret el pla i la platja de la Torre. L’hermosa partida tan ficada en l’ànima de tots els almassorins!.
Aquests dos braços es distanciaven prou i anaven a morir, cada un per la seua i ja a vora mar. En la gran ruta de turisme que, sempre per la costa, ha d’anar de Benicarló fins el Port de Canet.
Havia aturat el cotxe prop de la bifurcació. Estava indecís davant dels dos camins. Amb ulls distrets albirava la dilatada panoràmica. I seguia dubtant neguitós….Nervioset- una mà al canvi i l’embrague enfonsat- donava menuts copets a l’acelerador….M’agradava fer roncar el motor. Però, aleshores no l’escoltava. No les tenia totes. Alguna cosa hi havia que em posava….no se com. Fins i tot em semblava oir al lluny….molt al lluny, com unes veus desacordades i angoixoses…
-Amooooo….!
Menut sortit! Vaig fregar-me els ulls amb força. No acabava de comprendre el que hem passava…Al davant meu, un crio, pesseta en mà i els colzes damunt del taulell, em mirava estorat. Potser que encara fora major l’astorament amb que vaig mirar-lo jo!. Res no quedava del meu somni plaenter. S’havia desvanit, conjurat pels crits del menut que em demanava una nimietat. Vaig servir-lo remugant entre dents. I remugant entre dents i amb avinagrada cortesia vaig acompanyar-lo a la porta. En la boca, seca i empastada, tenia com un amarg regust de frustació. Restava plantat…un foc fora del món….mirant….Déu sap que!…El taulell?… Els encristallats armaris plens de la llum del carrer?. El meu somni….! Llàstima no ser tot veritat! Perque ben pensat- i ara sense somniar- era cosa de molta bonicura. I ademés una gran riquesa…Un fum de fanecades….A primeries fusta a bondo…I més endavant….Qui ho sap?….Hortes, melonars, tarongers, alquerietes….I un racó de molta fresca, molt bo per sojornar en la rigor de l’estiu. I quina llàstima. Déu meu, quina llàstima….que tot haja estat, no més producte d’una imaginació acalorada!. Ara que lo que més em va fer… la col de tota aquella comèdia….és que també lo de l’auto havia estat….enganyosa ficció imaginativa. I en tan rebé- Senyor!- que anem els peatons…quan, ben escarxofats, anem damunt de quatre rodes.
Manuel Calduch
Requiem a l’apotecari Calduch és un escrit d’ Enric Beltran recollit al programa de festes de santa Quitèria de l’any 1981
¡Se’ns ha mort l’apotecari! ¡Se’ns ha anat eix amic de tots i de sempre, eix home bonàs, que va ser En Manuel Calduch i Almela!
Penúltim d’una generació entranyable, nascuda acavallada entre dos segles, deixa un quasi místic record en qui, mes recents que ell en el temps, varem tindre la sort de tractar-lo de prop i de coneixer-lo bé.
Deixeu-me, per això, que ací i amb el motiu de dates tan importants per a Almassora i tan properes al seu òbit, el rememore enquadrat en el més adequat marc que pot orlar la seua fecunda vida: la seua rebotiga que, amb honors de casinet, va ser durant tan de temps, centre vital del parloteig comunal, i en la que, el comentat, l’invenció, el comareig tal vegada, i la veritat no poques voltes, afloravent quan la tertúlia era començada.
Allí ell, cercant sempre la xanxa, a tots esperava per a parlar i parlar, mentre aguaitava, com si aixó fora el seu principal ofici, a través d’eixe mirador en estrategia, que era el finestral obert ambdues bandes del “Raval”.
Allí ell, com si d’un director d’orquestra es tractara, dúia la batuta del col.loqui, bé assegut en el seu dislocat sellonet, quan la xarrada era sòbria, o bé de dreçat, descarregant el pes del cos amb un sol peu, mentre recolzava l’esquena en l’escudeller d’apòzemes medicinals, quan pujava de to.
Allí la seua lluenta inteligència, rebel des del bres, va fer del diàleg, constant eternal, prodigant sempre la seua reconeguda ciència pels quatre costats, junt a, no poques voltes, algún savi concell.
Allí ell, ancorat, i sense majors apetències a les que ben bé haguera pogut aspirar, tal vegada per la seua idiosincràsia o, pot ser, per la seua modèstia d’home senzill, fugint del mundanal soroll i deixant córrer el temps, va saver traure-li a la vida, eixe suc que tan sols els ha segut donat libar als pocs savis que en el mon ha hagut.
Allí va demostrar que mai li varen importar les formes, puig per a ell, sols el fons de les coses i de les obres, havía de tindre mèrit. Per això, sense ser malfargat, va estar abandonat en el vestir, encara que, a vegades, i en dies molt senyalats, al posar-se d’elegant, causara l’admiració de propis i d’extranys.
Allí ell, guanyava els diners que després gastava a totes mans, perqué el seu imperatiu va ser riure’s del mon i de les seues pompes i vanitats. “La riquea —diría a sovint— no resideix en el tindre, sino en el valer”, i en eixe sentit, ell va ser un home ric.
Allí ell, per les seues llums d’home massís i veraç, va causar en qui varem tindre l’honor de ser els seus amics — ¡i en som tants!— encara que hi haguera diferències d’edats, la devota admiració cap a la seua personalitat.
¡Que la llum perpètua lluisca per a ell, mentre embolca el seu cos la terra, coberta de les brossetes que ell tan amava!
E. Beltran
València, març de 1981
L’apotecari del Raval per E.N.P. . recollit al programa de festes de santa Quitèria de l’any 1988
Manuel Calduch i Almela Farmacèutic i Botànic nat a Vila-real a primers de segle (1901) i establert a Almassora des del 1925, morí a Castelló el 21 de març del 1981.
