Batlle Jaume Pesudo 1879
Publicat al programa de festes del 1978
Previ : Qui açò escriu, descendent aquest metge almassorí , ho fa sol i no més, a petició molt reiterada de les autoritats municipals. Davant el motiu esgrimit: que sa vida siga coneguda per les noves generacions i els piga ser un mestratge. Sols per això i no més que per això. Gràcies.
En Jaume Pesudo Oliver, va néixer el 3 d’agost de 1829 a Almassora. Fill de Jaume Pesudo Armany i de Maria Oliver Arenós, llauradors de mitjana hisenda i atès que era el més gran de molts germans, va ser un sacrifici per a la família el rellevar-lo del cultiu de la terra: Gest que va fer d’ell, agraït al llarg de tota la seua existència, rendir compte entranyable a la pinya familiar. Va mostrar des de la seua infància decidida vocació a l’estudi, cursant amb notable profit la Filosofia de llavors, Batxillerat d’avui, i graduant-se a València el 18 d’octubre de 1849, amb qualificació de nomine discrepant. Va seguir amb gran aprofitament els seus estudis a la Facultat de Medicina d‘aquesta ciutat i es va llicenciar el 27 juny 1855; sent el primer metge-cirurgià fill d’Almassora. Va exercir per primera vegada la medicina a Ares del Maestre i posteriorment a Llucena. Va contreure matrimoni amb Na Francesca Bernad Ochando, nascuda en aquesta vila. Després de cert temps va poder tornar a Almassora com a metge titular on va provar que la medicina era per a ell un veritable sacerdoci. Poc va durar la seua ditxa ja que el 1857 va morir la seua dona, víctima del primer còlera, quedant vidu i amb un fill, Enric, de pocs mesos. Guardant el seu dolor en el més profund per no minvar la seua dedicació en moments tan crítics. La major satisfacció del Doloret, Jaume o Pesudet com familiarment se’l coneixia, donada la seua poca alçada, va ser exercir la professió en el seu mateix poble, entre els seus conveïns, moltes vegades desinteressadament i sense discriminar les famílies amb dret, per ser pobres de solemnitat, ja que altres no ho eren oficialment per pagar una mica de contribució, en realitat ho eren, donat el minso del seu patrimoni. Renunciant al més suculent i fàcil exercici de la medicina a la contigua capital i a la que per amistat o compromís havia d’acudir com metge de capçalera de famílies rellevants de la societat castellonenca.
Per evadir-se de la seua dissort, destrossada la seua llar, sense la calor i ànims que infon la companya, adquireix amb els seus estalvis l’anomenat Xopar d’Escrig, hort d’unes sis fanecades al costat del Riu Millars, partida del Molí de Baix; lloc entranyable per a ell ja que era on de jovenet anava freqüentment a estudiar amb tranquil·litat i sense entrebancs: lloc idoni per a acudir prestament als pacients durant les seues hores lliures. Cap a 1862 va casar-se amb N’Encarnació Sangüesa Bonarrés de Llucena. Els van néixer un xiquet Daniel (1864) i una xiqueta, Dolors. S’havia redreçat la vida. Amb els seus estalvis i l’import de la venda dels béns de la seua esposa va engrandir hortet a hortet el primitiu Xopar. Va ser l’època de la seua plenitud, intuint la gran transformació agrícola que començava en aquests moments, tot això possible a la majoria d’edat de la navegació a vapor. És el pioner de la plantació comercial del taronger, arrossegant amb el seu exemple als seus paisans i amb això, alhora que es millorava econòmicament, acabava amb el pestilent cultiu del cànem, l’insà arròs i així erradicar per sempre el fort focus de paludisme, endèmic a Almassora. Va convertir la seua finca del riu en un veritable camp d’experimentació, sense afany de lucre i obert a tothom. Va sobreixir pels seus treballs teòrics i pràctics en exposicions de diverses Cambres de Foment Agrícoles; construint el Paretò, veritable obra de romans d’aleshores, que ha beneficiat la llarga franja de terreny del terme municipal de la riba del riu fins a la mar. Estudis per escurçar dates de viatges en l’exportació. Furor del cultiu del mandarí amb els seus inconvenients per a l’exportació. Va col·laborar al costat d’altres conveïns, els noms lamente ignorar, amb el benemèrit almassorí adoptiu Excel·lentíssim En Manuel Vivanco, demanant de la llavors totpoderosa Companyia del Nord una estació que ajuntaments anteriors havien refusat per no contribuir econòmicament a la seua construcció. Intenten la construcció de la carretera al Grau de Castelló sense èxit; però si la modernització del camí de Borriana.
Cap a 1869, nova epidèmia de còlera, en la que perd a la seua segona esposa i la filla. Donada la seua personalitat no va poder sostreure’s a la política i va militar en el Partit Liberal Històric (Sagasta). Va ser alcalde i diverses vegades diputat provincial. La seua actuació va ser sempre honrada, oberta, lleial i conciliadora que li va valer ser nomenat Cavaller de la Reial i distingida Ordre de Carles III. Donat la seua manera de pensar mai va lluir en vida, cap de les seues condecoracions. Va fundar l’Hospital Municipal, avui desaparegut, i sobre el solar s’aixeca la Casa de la Vila i l’edifici de Correus i telègrafs. Vetllant per la higiene, va regalar un solar, avui abandonat, a la part posterior de la seua finca del Paretò, al costat de la séquia dels Molins, en el qual es va construir el primer safareig públic que va tindre Almassora perquè no es contaminessen les aigües de les séquies que llavors discorrien descobertes per dins de la població i amb la què rentaven la quasi totalitat del veïnat amb els consegüents focus d’infecció latents. Durant la segona guerra carlina va haver d’amagar-se quan les tropes del pretendent van entrar a Almassora, doncs era buscat insistentment. Això no va ser obstacle per a rebre amb els braços oberts a l’esposa del seu fill Daniel, Na Júlia Pavia Llàcer, filla i néta de fervoroses famílies carlines. Els dos consogres van tindre entre si un harmònic tracte. Com a creient fou un bon cristià sense manies, pràctic: Pels seus cristianíssims pares, per les circumstàncies en què va exercir la seua carrera i sobretot pel gresol en què es varen cremar les dues tragèdies de la seua vida familiar. Però on més va demostrar tindre un gran cor va ser en el si de la seua família les efemèrides pròsperes o adverses sublimaven la seua exquisida sensibilitat moral amb escrits, especialment els que van descobrint l’interior de la seua ànima. Afligit de reumatisme que li fa cada dia més penosa les visites a domicili, va recollir del seu amic el doctor Josep Clarà, un possible substitut ja que no hi havia aleshores cap metge fill del poble o estudiant. Va presentar a un jove i competent metge que treballava en el seu hospital provincial, N’Enric Beltran Monferrer que va vindre a substituir-lo, arribant a estar tan compenetrats fins a la seua mort, que si Enric i Daniel eren fills de sang, Enric Beltran ho era espiritual i de qui és el paràgraf anterior, així com el que segueix, en una necrològica que va imprimir a la seua mort: Apartat per la seua senectut de la vida activa, va merèixer sempre el respecte fins a la veneració de tots, sense distinció de classes ni de partits, com va quedar plenament demostrat en la sessió del Cabildo Municipal en què per unanimitat va ser declarat fill predilecte. L’Excel·lentíssim senyor En Jaume Pesudo Oliver va morir cristianament el 21 de febrer de 1916 a la seua alqueria del Paretò al costat del riu Millars i el seu cos descansa en la sepultura familiar d’aquest cementiri municipal d’Almassora.
Publicat al periòdic Segle Futur el 19 d’abril de l’any 1879
Dilluns es va verificar en la important població d’Almassora la inauguració oficial de l’embarcament de la taronja a la platja recentment habilitada com embarcador de les fruites d’aquell país. L‘acte que va revestir gran solemnitat ha omplert d’alegria als veïns d’Almassora que en nombre de 4000 es van traslladar a la platja, distant cinc quilòmetres, amb l’Ajuntament, és clar, autoritats provincials i de marina que presidien la festa i gran nombre de convidats de Castelló i pobles veins. A l’ermita de Sant Antoni es va celebrar una missa a la qual van assistir els convidats i una gran gentada del poble. A les nou del matí, la sempre solitària platja d’Almassora semblava un extens campament; dos magnífics vapors el Cervantes i el Colón de la matrícula de Barcelona es distingien aviat a curta distància, esperant rebre en els seus extenses cellers el daurat fruit, que al seu torn era conduït des dels magatzems del poble en adornats carros de verd fullatge i banderoles. També era de la seua compte la cura de colocar les caixes amb el nom de l’objecte i el nom i domicili de l’expositor amb les altres indicacions que s’estimen oportunes per a coneixement del públic. En arribar a la platja, les autoritats van ser rebudes per la ben dirigida banda de Borriana, que ens va saludar amb un pasdoble, trencant amb un altre la no menys intel·ligent d’Almassora; i aquests acords i els vitols de la multitud i el sorolls de centenars de morterets i traques disparades, causaven en l’ànim un efecte d’entusiasme indescriptible. L’element oficial, clergat i convidats van ser instal·lats a la casa quarter dels carrabiners on va ser llegida l’acta d’inauguració pel secretari de l’Ajuntament i tot seguit la Real Ordre de concessió per l’alcalde En Jaume Pesudo. Seguidament l’Ajuntament i altres autoritats es van traslladar al lloc d’embarcament i van ser botades a l’aigua moltes barques preparades i carregades amb caixes de taronges que enmig de la cridòria de la multitud van lliscar cap al Cervantes i el Colom amb el que va acabar el cerimonial d’ofici . La humanitat desvalguda, que mai falta en pobles de crescut veïnat com Almassora, no va ser oblidada per l’Ajuntament que els va preparar vuit grans i ben condimentades calderes amb arròs i abundant carn que van ser equitativament distribuides entre els pobres al són de les músiques i en presència de les autoritats i nombrós veïnat. Aquest es va escampar després per assaborir suculentes paelles per aquells contorns, poblats de blanques alqueries o bé formant rotgles a la platja.