Almassora en Blanc i Negre

La Cordà

Aquesta festa no és més que el regust que ens queda d’aquells moros tan amics de l’espetec i del esclat de pólvora. És l’instint que busca a temperaments ardents motius per gaudir de sensacions brusques i violentes. L’horrorós ziga-zagues dels coets i l’espetec de la pólvora enardeix els sentits de la massa, sentint-se entre breus silencis les riallades diabòliques amb sons metàl·lics i fantasmals de la nit. I espanta veure com alguns homes que transiten entre el laberint de fogonades i explosions, amb el sac a l’espatlla ple de provisions i els camals dels pantalons lligats a les cames per sobre dels peus, passen com ombres imponents i tranquil·les entre el parpellejar de tantes llums sinistres de clarors intenses i efectes malignes. Passen sense sobresalt, sent uns i altres el blanc recíproc i constant al que dirigeixen els voluminosos coets, tractant d’atemorir-se uns als altres sense aconseguir-ho mai. N’hi ha que no li agrada de tirar coets per ser car festeig, però travessen la cordà recollint impàvids els coets que aferrats a la paret o contra el rastrell de la vorera els tornen als seus propietaris. I també n’hi ha que atrets per l’olor de la pólvora, sent perseguits pel fatídic fantasma de foc al fugir veloços, moguts com pel ressort de la por. En honor a la veritat, cal traduir en aquestes pàgines el menyspreu amb què aquesta faceta festiva ha estat ja vista en els últims temps. Durant molts anys i encara en els moments presents, no es fa la cordà doncs a part de ser molt cara distracció, sol ser de resultats nefastos. I no hi ha hagut cap protesta; no podria afirmar-se el mateix si es suprimiren les vaquetes a la plaça o al carrer. El que ens prova que el bon gust va imposant entre els que per fills del Sol de Llevant estem obligats a traçar la norma, repudiant aquells actes que no patrocina l’art en el seu aspecte plàcid i bondadós, no en la seva visualitat tràgica i més grollera.

Focs artificial: Els castell de foc

Espectacle que, a força de pólvora i espetecs, ofereix una viva i dolça recreació estètica. Sempre els pirotècnics del regne valencià van tenir fama a la preparació d’aquests castells de foc, algun dels quals causa veritable admiració entre els mateixos del regne, tan acostumats a focs i lluminàries. Tals celebracions s’han estés ja fins a més enllà dels límits nacionals. Bé pot dir-se, que l’art de la pirotècnia és gairebé un privilegi exclusiu dels valencians que van dedicar les seves activitats i el seu enginy a tan característica indústria. Un coet, que llançat a l’espai és en la foscor del cel com pinzellada que dibuixa els adorns més capritxosos i les figures més encantadores amb llums de colors, no pot per menys que captivar l’atenció del que ho presència. Després d’aquest reguitzell de llum intensa cal entretenir a l’espectador amb les lluminàries combinades i els focs d’artifici, que no poden durar molt de temps, ja que la festa és summament cara, gravant de manera alarmant el pressupost si es vol realitzar un castell lluït. Per això, sens dubte, és pel que ha anat perdent-se el costum, fins al punt d’haver quedat ja relegat a l’oblit. Per la resta, com a part integrant del programa de festes, a presenciar el castell de foc acudia tot el poble, congregant-se en el Raval de la Trinitat, on es van celebrar gairebé sempre.

L’alegria popular

L’alegria popular en dies de festa envaeix l’ambient fins a la saturació. Des que en la vigília de festes es van llançar a tot vol les campanes, van deixar les feines els almassorins, dedicant-se a la festa durant els dia d’execució del programa. Com les feines del camp no tenen espera, els treballadors de la terra es posaven un parell d’hores abans de la fixada per als jornalers per tal de fer les mateixes hores d’abans. L’ambient del poble en festes és una cosa que es recorda en la llunyania amb suaus clarors d’aurora. La gent s’arregla amb les vestimentes reservades per als dies de gala; l’alegria inunda el lloc qual torrent que es desborda del seu llit habitual; els xiquets que no han d’assistir a l’escola envaeixen la pau vilatana amb els seus aldarulls contents; les notes de l’Esmeralda, sempre en moviment, són com injeccions de vida que fan reaccionar a les animetes adormides en l’espera; les xiques que tancades a casa rarament es van deixar veure durant tot un any pel poble, surten ara de continu il·lusionades … .; els casinos abarrotats de gent; el mateix els carrers convertits en passejos al capvespre … Els estudiants que van arribar per a les festes, així com les primogènites que van tornar del col·legi als seus casalots …. Estudiants i col.legiales …, joves del meu lloc … .En un llibre de memòries, que és per qui això escriu el seu gran i més estimat tresor, hi ha unes pàgines que no seran mai publicades, perquè són essència de la seva vida privada, on es canta entre rialles i llàgrimes la millor hora d’una vida en flor, en una de aquelles vesprades de tardor de les festes del lloc …

Festes de l’Horta

Res més pintoresc i de més sabor local que les petites festes de l’horta celebrades en honor del sant que es venera en l’ermita de la partida. La vespra de la festa, el camí que condueix a l’ermita és un formiguer de gent que van a passar la nit en les seves respectives alqueries o les de familiars o amics. Els xics del poble avancen a la recerca de gresca amb que es festeja el sant, en tots els racons de la contornada. Creuant horts i saltant séquies per escurçar distància van sempre, allà on l’acordió deixa sentir les seus cridaneres i ensucrades veus per entre els apinyats tarongers, anunciant el ball que baix l’emparrat d’una coneguda i fins famosa alqueria té lloc. En arribar després dels fruiters que adornen el rústic habitatge s’aturen de moment, uns per respecte, altres per vergonya, abans de saludar la reunió i prendre part en l’aldarull. Algú, el més atrevit, inicia la salutació “bona nit, cavallers”, “bona nit”, “passen a dins”, és l’amable contestació de benvinguda. Immediatament són tots uns. La major part de xics i xiques es coneixen de sempre, tot i que no amb intimitat. Els vells pregunten de tant en tant: “Qui és eixe fadrí?”, El fill o la nora solen contestar: “el fill del Geroni” …. L’avi es fa creus de veure el templat xicot que és el fill gran de el seu bon amic Geroni. “Patxo !, tu ets fill de Geroniet?” “El mateixet, si, senyor.”. Comenten breument la trobada i continua el ball de xics i xiques sota l’emparrat adornat amb banderoles i fanalets, passant-se entre els comensals el conegut plat o font de faves cuites, tramussos i cacaus en els descansos del balls. Així en una alqueria, és l’acordió qui amenitza la festa; en altres la bandúrria i guitarra i en les de major atractiu i renom solen reunir-se uns quants músics de la banda del poble que formaran el quintet o sextet per al ball del porrat. Així i tot el camp de la partida és lloc d‘alegria. A la blanca llum de la lluna s’escampa un alè de vida i molta alegria que impregna l’ambient d’estrofes poètiques sense rimar. Oh nits del sant de l‘horta, quantes dolçors portareu en els seus records a la gent vella !. De totes aquestes fires campestres, la més clàssica de totes és la de Sant Antoni. Aquella vella i tradicional ermita està vorejant el camí que condueix de la Vila a la platja. Àmplia façana sempre pintada en blanc o blau, descansant sobre dos arcs que inicien a manera de porxades un estret vestíbul on s’obren dues portes: la de l’ermita, a l’esquerra, i la de la taverna i casa de l’ermità, a la dreta . Com a rematada la petita espadanya que guarda la campaneta més famosa del terme municipal. El diumenge de la festa es reuneix a la cruïlla dels dos camins, el del Mar i el del Caminàs, que és on s’alça l’ermita, una immensa gentada que es concentra venint bé del poble o de les múltiples alqueries de la contornada, per assistir a la missa solemne i cantada i a la processó del sant venerat de l’Horta. És allò una confusa cridòria de venedors que exposen les seves llaminadures, de gent que criden, de venedors que pregonen les seves mercaderies diverses i crits del bon humor i entusiasme. Carros i carruatges que traginen, instruments que sonen en confusa cridòria; xiulets, flautes, cops dels tambors de xicuelos del firal; coets que anuncien la sortida del sant en processó; boig voltejar de la campaneta amb la seva ensordidora i insistent llengua …. Silenci devotíssim quan ja fora de l’ermita el sant, entonen els sacerdots la litúrgia del cas i sona sobtadament la marxa reial …. A ple sol i a cel obert és la major i més fervent exaltació de les ànimes camperoles i devotes. Tot el dia és un confús anar i tornar de gent curiosa que van a l’ermitori, després a fira i continuar d’aquesta manera la tradició que van llegar la gent gran. En aquella simfonia de llum, pols i calor es van iniciar molts amors hortolans, i qui sap si algun jove estudiant va passar els estatges veient la indiferència amb que les seves mirades eren acollides per aquella bellesa del lloc. Per contra, la bellesa disputada pels més trist en la plenitud de l’alegria, per no haver arribat a la fira aquell estudiant idealitzat pel seu coret virginal. Roda de passions i molí de felicitats, per als més, és la festa de l’horta el millor blasó de la vida del lloc, perquè allà no hi ha res fictici i tot això és real, perquè neix d’entre els terrossos de la terra i ” no hi ha res millor, res més digne, res més ubèrrim ni més fidel que el ple camp per als homes lliures “…. segons el dictat de Ciceró. …. De nit, tot aquell enrenou que envaïa la serenitat dels camps va disminuint poc a poc amb la marxa del sol cap a l’ocàs fins que al brillar de nou la llum del pleniluni torna el misteri silenci habitual, l’encantadora placidesa dels horts de tarongers. Fins el nou any reposarà el sant beneït en la seva fornícula modesta, tancat amb pany i clau en l’ermita que pocs visitaran, però protegint sempre des del seu setial als laboriosos i honrats llauradors …. També se celebra la festa de l’ermita de Sant Josep, però no cal repetir el que abans es va dir ja que la festa és la mateixa, els comensals gairebé idèntics i només canvia el lloc de l’enclavament en què la festa és celebrada ….

Festes de Santa Quitèria

És una de les dues patrones de la localitat al costat de la Mare de Déu del Roser. Per donar començament a la festa es transporta l‘imatge des de la seva ermita a l’església parroquial del poble. L’Ajuntament patrocina naturalment les celebracions que solen tenir lloc la segona meitat del mes de maig, són tan lúcides com les de la Mare de Déu del Roser, celebrades el primer diumenge d’octubre. Vaquetes, serenates, focs artificials, curses de cavalls a la Cossa, pollastres a corda, revetlles, … .però hi ha un festeig clàssic, digne de ser narrat amb alguna detenció. Diumenge en què se celebra la missa, un cop acabada aquesta, l’Ajuntament en ple es dirigeix ​​cap al que va ser un temps Calvari, on acudeix igualment el poble, sense la seua presència no hi ha alegria popular, veient tots com es fa el repartiment d’arròs en caldera als pobres de solemnitat. És una gran fila de calderes sobre fogates esplèndides, les que en els meus anys jovents se situaven entre els passos de Via Crucis, constituint l’admiració de tots els presents i les delícies dels comensals. Bullint totes elles i llançant una oloreta de bon condimentat arròs, només s’espera l’arribada del Consell per donar començament a la repartició. És l’alcalde major qui prova primer l’arròs i serveix el primer plat iniciador del reparto que, a continuació, s’ha de verificar entre els pobres que esperen amb delit l’hora del opípar dinar. Sembla ser que les calderes van perdent el seu encant i haja una tendència a suprimir-les totalment, el que seria de doldre, ja que constitueix tan rància tradició entre els almassorins, que tot i que només fos com un símbol del passat, haurien de fer tots els esforços possibles per que sempre siga una realitat i una festa benèfica, tan modesta i popular com bella. No, no han de desaparèixer les Calderes, que en el dia de demà serà sempre un record viu d’avui i d‘ahir. Repetim que són les festes de Santa Quitèria tan lluïdes com les d’octubre; però, a més, hi ha en elles un altre aspecte poètic que les diferencia de les altres, ja que un cop acabats els festejos i després de la festa de Corpus Christi cal tornar la santa moreneta a la seva ermita, acompanyada de l’Ajuntament en ple i el poble en massa, de la mateixa manera que van anar a portar-la abans de començar les festes. A acomiadar-la van, quedant-se els més vells als afores del poble i seguint els altres en romeria després de la santa fins a l’ermita. Carrer de Vivanco dalt, la Cossa, encreuament de la Rambla de la Viuda i vorejant després el riu Millars, és el trajecte que segueixen els romers. Des l’Assut d’Almassora i Castelló fins a la pròpia ermita de la santa, el pintoresc tros de cantera, és lloc on es reuneixen en grups els acompanyants per degustar les seves riques paelles a l’aire lliure, un cop s’han cantat els goigs de la santa dins de la reduïda església. És curiós fer ressaltar l’enclavament de l’ermita de Santa Quitèria, ja que a la seva dreta hi ha el pont de la calçada romana i a la seva esquerra, una mica més distant, l’altre pont igualment romà que dominava la Rambla de Algonder. Era, doncs, el lloc obligat de pas de les legions romanes que es menejaven dins de l’Espanya Romana. No direm que l’emplaçament es de l’antiguitat romana, d’aquestes obres, sinó a la importància en tot moment, fins i tot molt després de la dominació àrab, va tindre sempre aquest capdamunt i, segurament lloc de parada dels viatgers que passaven pel camí ral que perdurà fins a gairebé finals del segle XVIII, sense que hàgem pogut obtenir ninguna dada relativa a l’antiguitat de l’ermita. Totes les colles que a la tornada del romiatge han de creuar la rambla i vorejar abans el riu, s’apropen als canyars i als oms de la ribera, tallant rams com a mostra que acredita l’estada de xics i xiques a la popular romeria . En aquest pintoresc camí que condueix a l’ermita, de la mateixa manera que en els dies de festa de l’horta quantes afirmacions amoroses es van fer entre les parelles amistoses que esperaven potser el clàssic dia de la Tornà per convertir l’amistat en festeig …. D’alguns xics pinxos i xiques rumboses i templades, es que hi ha molta certesa en les meves paraules, ja que més d’un ho ha referit emocionat o emocionada, ja que sempre vaig saber guardar els vostres secrets, més per aquesta vegada m’heu de perdonar que falte a la paraula donada. Per l’afecte i devoció que a tots us guarde i perquè considere la millor pàgina i la més dolça i poètica de la festa, he narrat vostres secrets. Tot siga per bé vostre; és petició que faig la santa venerada perquè us protegeixca sempre i a mi no m’abandone!.