Almassora en Blanc i Negre

Article publicat al periòdic Llibertat el 9 de gener de 1931

Per al senyor Alcalde

Hem rebut infinitat de queixes dels passatgers dels cotxes Lacorte d’Almassora a Castelló, referent al gran perill que representa per a aquests cotxes i viatgers l’encreuament de la via pel carrer de Gasset, davant mateix del carrer de sant Ramon i que qualsevol dia per imprudència d’algun dels xofers pogués succeir una gran desgràcia, encara que fins a la data, tots els conductors moderen la marxa en passar per allà. Això és a causa del gran desnivell entre el terreny del carrer i la via del T.O.G.C. No sabem si l’esmena d’això puga ser de la jurisdicció del senyor alcalde o del senyor enginyer d’Obres Públiques o que siga una de les més arbitrarietats d’aquesta Companyia per no estar els rails de la via al nivell del terreny del carrer. Cosa és aquesta que s’ha d’aclarir per qui li siga competent. Vam traslladar aquest prec al senyor alcalde En Rodolf Beltran, sempre atent al benestar i millora d’Almassora per haver d’evitar aquesta deficiència que pogués donar un dia de dol al poble.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 19 de maig de 1954 per Josep Galí Sanxo

Al meu país no hi ha llum

No, no hi ha prou per les nits, és clar. Notificat estava que jugarem a la gallineta cega quan era aquell romanç de les restriccions però no ara i menys trobant-nos quatre passes de tan rutilant capital de província que arriba a il·luminar fins a les mateixes carreteres. És per ruboritzar-se. El cas és que posseeix Almassora una de les més profuses i completes instal·lacions suplementàries de llum públiques difícilment igualades per altres poblacions. Bé perquè falten bombetes o es troben excessivament separades entre si o posseeixen insuficient voltatge; el cas és que de no comptar certs carrers cèntrics amb alguna il·luminació particular de cases i aparadors, s’hauria d‘anar donant tombs com passa sense remissió en carrerons allunyats o sense establiments comercials. Ja no vivim en aquelles tenebroses èpoques de capa i espasa. D’altra banda els nuvis no s’enfadaran amb que desapareguen les actuals penombres.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 26 d’agost de 1954 per Josep Galí Sanxo

D’obres públiques

Era l’any de la cançó de bressol. Diem malament, no siguem exagerats. Era simple i exactament el 31 d’octubre de 1952. Amb alegria indescriptible anunciàvem aquell dia, des d’aquestes mateixes pàgines el començament de les obres d’empedrar un trosset de carretera que era i és l’enllaç entre Castelló i Borriana, circumdant una part de la nostra ínclita Vila. Doncs bé, avui ens cal de nou el plaer d’anunciar als quatre, i si hi ha més, vents que donarà fi un dia d’aquests la reparació de les voreres que voregen la carretereta en qüestió. Com que no hi ha plaers sense espines, hem de lamentar que amb això s’hagen hagut d’arrencar els arbrets silvestres que havien anat creixent en les voreres esmentades. Molt monos que eren els pobres! que venien a suplir aquests jardins que tenen altres poblacions menys pràctiques i efectives que la nostra. Octubre de 1952 - Agost de 1954, dates cimeres en la història urbanística almassorina. Quasi res!

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 20 d’octubre de 1954 per Josep Galí Sanxo

Ordre i il·luminació

Per motius del ball es va traslladar el jovenívol passeig nocturn durant les últimes festes a lloc diferent al que se sol celebrar. Allò donava gust. Llum suficient per conèixer-nos (almenys exteriorment, és clar), camí pla i net que no embruta els vestits dels diumenges, ordre en l’anar i tornar que ens anem i tornem sense anar i tornar a enlloc. Passejar simplement. Però ja hem tornat de nou a l’habitual passeig. Plens de roques i clots polsegosos, fosc i amb un desordre inenarrable. No pretenem es canvie de lloc, ni ens fem il·lusions sobre la ràpida desaparició de roques, clots i pols. Tan sols creiem resultaria molt fàcil organitzar allò de tal manera que cadascú passegés lògicament per la seua dreta. Que les tremoloses bombetes actuals fossen substituïdes per altres de suficient voltatge. Que no anem a aconseguir el que proposem? Doncs no cal preocupar-se. Seria les dues mil i escaig de vegades (tantes com proposicions hem fet en aquesta vida) en que la nostra veu es perd entre el més indiferent buit. I el món segueix.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 27 d’octubre de 1954 per Josep Galí Sanxo

Ara va de bò

En efecte. Perquè hem llegit que es treu a subhasta el camí local de la carretera de Cadis i Gibraltar a Barcelona al Grau de Castelló, travessia d’Almassora, quilòmetre 2. Consistent en reparació del ferm amb formigó mosaic, el pressupost s’acosta al milió de pessetes. Tot aquest galimaties de noms traduït a l‘almassorí vol dir segons sembla que va a adoquinar-se el nostre carrer del General Mola i, segons se’ns diu, comprenent també el tros de carretera davant del cinema Modern. Vaja, home, vaja. Això és magnífic. La perspectiva doncs, cap a la total reparació de les entrades -o eixides, com es vulga- de la nostra població, resulta en aquests moments immillorables. Cal que segueixi la ratxa.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 28 de juliol de 1955 per Josep Galí Sanxo

Rialletes que humilien

És veritablement admirable la tenacitat que en l’actualitat s’està posant a tot arreu per acabar d’una vegada per sempre amb l’analfabetisme. En el qual tots hem de col·laborar. Ja que així pensem enllà va el nostre granet de sorra. Perquè ens volem referir a tota aquesta sèrie de cartells, avisos, propaganda mural, etc … que de continu ens és donat contemplar ací i allà i en qualsevol direcció que girem el cap. Pissarres pintades o garabatejades a mà, també. No anem a sol·licitar, no, el que exigeixen un pintor més o menys surrealista (ho entendríem menys) per cada un d’aquests modestíssims cartells, no. Amb que es llegeixca el que es vulga dir prou i sobra. Però una cosa és la pintura i la cal·ligrafia, i una altra molt diferent l’ortografia. Aquesta no admet llibertats. Apanyats queden els pobres estrangers que vulguen lletrejar el nostre idioma per tot el que van llegint per ací ?. Per això nosaltres proposem el que a cada poble, en cada vila, a cada ciutat es nomenés una comissió o determinat càrrec a qui hagueren d’acudir obligatòriament i gratuïtament en actitud de consulta quants vulguen col·locar en llocs tan visibles els anuncis en qüestió. Hora és que acabem amb aquestes naturals rialletes que provoquen les inefables “es guarden vicicletas”, “biba la Gunta”, “proyvido arrogar va-sura”, i altres més extensos i importants on els punts i les comes, les majúscules i les minúscules , les h, les b y les v, la j i la g. En descomunal orgia estan oferint el més jocós i divertit espectacle que no milloraria, posem per exemple, la més desequilibrada cinta de Cantinfles.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 22 de juliol de 1955 per Josep Galí Sanxo

Notícia amb acudit

Marxen ara a bon ritme les obres de pavimentació del nostre magnífic carrer (mig avinguda) del General Mola. Es diu que la quasi paralització anterior va ser deguda a la falta de llambordes. No resistim, doncs, el fàcil acudit de congratular-nos per no tindre a Almassora sobra de llambordes.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 24 de maig de 1955 per Josep Galí Sanxo

Bon començament

En veritat animat començament, van tindre les nostres patronals festes de Santa Quitèria dissabte últim. Al matí d’aquest dia va tindre lloc el trasllat de la santa des de l‘ermitori al convent de les clarisses. Sobra diguem, referent a això, que va tindre com sempre aquest acte, l’acostumat gust folklòric religiós propi de cada poble espanyol. A la vesprà ens va visitar l’excelentísim senyor governador civil de la província i cap provincial del Moviment, camarada Josep Antoni García-Noblejas i García-Noblejas, a qui acompanyaven l’il.lustrísim senyor president de la diputació i conseller nacional senyor Carles Fabra Andrés; l’il·lustríssim procurador en corts i alcalde de Castelló senyor Josep Ferrer Forés, i el primer tinent d’alcalde d’aquesta capital en Rafel Fabra Compte. Rebuts tots ells per les nostres autoritats i jerarquies, clergat i representacions destacades en tots els aspectes de la vida en aquesta població.Van procedir a continuació a visitar els següents: Van passar en primer terme per alguns dels diferents carrers que es projecta pavimentar. A continuació es van traslladar al grup escolar, on es va interessar, sobre manera, la nostra primera autoritat provincial, pel cens escolar i els xiquets que encara puguen quedar sense assistir a les escoles. Inspeccionant tot seguit les obres que s’estan realitzant actualment en la pavimentació del carrer General Mola; per seguir després fins al solar adquirit pel nostre ajuntament i destinat a la construcció d’un segon grup escolar i habitatges per als senyors mestres.

Seguidament, van visitar els tres carrers en què es projecta donar-los una eixida que no tenen en l’actualitat: són els de Sant Lluís, sant Enric i Jesús i Maria. Més tard es va procedir a la inauguració de la nova peixateria, recentment construïda. Rebuts, ací, entre traques, música i aplaudiments, va tallar la simbòlica cinta el camarada García-Noblejas que va inspeccionar tot seguit les dependències de la nova construcció, les de l’anterior mercat de proveïments, les del garatge de l’ajuntament, etc. Després van visitar els salons i dependències de la cooperativa agrícola de Sant Josep, detenint-se especialment en l’exposició de premis que aquesta entitat concedeix amb motiu de la seua festa anual dedicada a l’estalvi i al seu patró Sant Josep. Finalment, van presidir aquestes autoritats provincials i locals el trasllat processional de Santa Quitèria des del convent fins a l’església parroquial que amb aquest motiu posà solemnitat i presència desacostumats. No sabem fins a quin punt va arribar a l’ànim dels nostres il·lustres visitants l’hàlit de calor i simpatia que anava despertant la seua presència allà per on passaven. Creiem que van arribar a percebre en tota la seua intensitat. Destaquem, però, nosaltres, aquesta cordialitat, i fins i tot afecte cap a les seues persones, sentit per tots els almassorins cap als qui ens consta aprecien la nostra població i ho estan demostrant amb obres, des del primer moment de la seua actuació en el comandament que ostenten. Aquest agraïment popular es va fer sensible des del primer moment fins al final de la visita que relatem.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 27 d’abril de 1955 per Josep Galí Sanxo

Per fi

No, no han repicat les campanes però haurien d’haver-ho fet. El cas no és per menys. Imagineu-vos que dilluns d’aquesta setmana van donar començament, ni més ni menys, que les obres d’excavació per pavimentar nostre carrer del General Mola. Ja recordaran. Si. Són aquelles obres la subhasta es va anunciar, si no recordem malament, l’octubre del passat any. Doncs res, res, que prenguen un ritme més accelerat, ara, com obres, és el que desitgem. No segueixca passant ací com en molts restaurants. Perquè el comensal vaja fent boca li col·loquen primer els plats buits, mitja hora després les culleres i ganivets, una estona més tard l’aigua, deu minuts després el pa. Res diguem de l’eternitat que transcorre entre plat i plat amb alguna cosa dins. Com per anar amb gana i presses. En aquestes obres de pavimentació que comentem, es pot dir que ens trobem ara en el període ja, d’un a un altre plat amb alguna cosa dins. El preàmbul d’anar mesurant les cases i el carrer, pagant els veïns (això es va fer molt ràpid, que conste), adjudicant la subhasta, amuntegant les llambordes, emplaçant el material de treball, etc. Ja va passar el mateix que en els restaurants aquells de molta clientela o poc servei. Veurem, doncs, el que passa i si el menú (llegiu material i forma), valia la pena esperar tan anhelant com pacientment.

Publicat per Josep Galí Sanxo al diari Mediterràneo el 29 de març de 1955

Diuen que no hi ha restriccions

I en canvi no desapareixen mai al nostre poble. Anem a la recerca de la claredat per les nits. Heus ací un botó de mostra. Hem vingut el diumenge últim, els almassorins, a passejar on ho feiem des de fa molts anys. Que perquè motiu ho havíem abandonat?. Doncs per haver emigrat seguint on s’havien instal·lat un lloc de xurros i dos barracons de fira. I, no, per Déu. Ningú pensa prematurament que som tan ignorants com per arribar a aquests extrems. El secret està en que en els barracons i en la xurreria havia llum. Llum suficient. Llum que no existeix al passeig. I, si, si. Ja sabem des de sempre que arribarà un dia en què l’actual passeig es convertirà en esplèndida avinguda circumdada amb potents focus, amb tot el que es vulga. La il·lusió és lliure. Però tan difícil i costós seria instal·lar mentrestant unes peres que il·luminaren prou?. Perquè almenys ens veiem les cares.

Article publicat al periòdic Mediterràneo el 21 d’abril de 1957 per Josep Galí Sancho

Els nostres lectors coneixen de temps el que nosaltres hem batallat des d’aquestes columnes perquè arribés un dia que la nostra Almassora tingués els seus carrers modernitzats i pavimentats. Amb nosaltres i abans de nosaltres. Almassora sencera amb les seues autoritats al capdavant. Que no anem a posar-nos menys que vam ser nosaltres els primers a l’anhel general. Doncs bé, ja gairebé hi som tots penedits que la pavimentació siga un fet en molts carrers. Perquè últimament ho han estat molts d’aquells que són al mateix temps carreteres més o menys generals: com el del General Mola, Plaça del Rei En Jaume, Darremurs creem, carrer del Riu … Per això, les nostres desgràcies. Que en quedar netes, rectes i sense clots poden donar-li gust al peu de l’accelerador els automobilistes, particularment els motoristes i fins i tot prémer la marxa els ciclistes. Res diguem dels camionistes: tots a una confonen sabent carrers - carreteres amb veritables pistes de carreres, llançant-se a uns excessos de velocitat que el dia menys pensat, i repensat, esdevindran veritable duel alguna llar almassorina. Principalment pel que als xiquets es refereix. Quan és la veritat que a l’entrada de la nostra població uns discs prou visibles, ordenen amainar la marxa fins als 15 quilòmetres per hora. Pel que som del parer que hora és, ja que els agents de l’autoritat prenguen cartes en l’assumpte i imposen les sancions que els imprudents s’estan fent creditors. No descobriria ací la Mediterrània. Perquè precisament en aquest mateix diari va aparèixer diumenge una nota del Govern Civil en què s’imposaven 500 pessetes d’atenció a qui va prendre Castelló de la Plana pel mateix que prenen tants i tants nostres carrers pavimentats. Ens decidim …. i conste que nosaltres vivim en un carrer d’abans de la guerra i encara no tenim fills xicotets. Per lo tant, no som sospitosos de procurar avantatges personals.

Articles publicats al periòdic Mediterràneo per Josep Galí Sancho

30 d’abril 1959

Una altra nota palpitant a Almassora, i segurament universal, és el de les motocicletes que augmenten, es multipliquen. No ha de transcórrer un dia sense que una nova moto faça la seva entrada en una llar del nostre poble. Comprovada aquesta realitat que de tant actualitzar-se ha perdut tota actualitat, no podem menys de recordar el que encara no fa mitja dotzena d’anys, aquell que s’avançava a adquirir un motoritzat vehicle d’aquests, era poc menys que assenyalat amb el dit. Ara en canvi, el rar, sobretot entre la joventut, és trobar a qui encara no posseeix una moto. El que va d’ahir a avui, senyors!.

22 de juliol 1959

L’estiu a Almassora d’alguns anys ençà -des que dels tarongers no es perd diners- es distingeix per un desplegament general de reparacions en obres d’aquells edificis que gairebé queien de vells. A altres edificis no tan envellits se’ls s’addicionen finestrals o lavabos, o ambdues coses alhora. Finalment, comencen a construir també, que falta feien, algunes edificacions de nova planta.Amb miradors i tot. Que no s’interrompisca durant molts anys. És menester què la taronja segueixca donant diners a aquells que la produeixen perquè ells i els seus fills puguen començar a habitar llars dignes i confortables. Llars que fins ara ben pocs posseïen. A la realitat, encara present, ens remetem.

27 de novembre 1959
Vam dir l’altre dia que va a començar la pavimentació del que pot anomenar-se avinguda del Generalíssim de la nostra població. Hem dit molt abans, no sabem quantes vegades, que resulta una veritable aberració la forma actual de córrer i embassar-se les aigües producte de les pluges. Per aquest carrer principal i per la del General Mola que igualment ho és. Per la primera discorren les aigües per gairebé tota la seva extensió, en la fondalada dels rails del tramvia que es converteix en un riu natural dividint en dos la calçada d’aquest carrer. La anormalitat arriba ja al seu súmmum quan totes aquestes aigües i altres més, convergeixen en el carrer del General Mola. Que no queda ja dividida en dues com l’anterior, sinó que s’inunda totalment i absolutament, convertint-se en un cabalós riu cent vegades més gran que l’anterior. Total : que el poble d’Almassora, amb quatre gotes que caiguen i fins molt després d’haver acabat la pluja queda fragmentat en dos o tres zones aïllades. Sense que valguen les actuals botes d’aigua per molt altes que aquestes siguen perquè la força del corrent al carrer General Mola i una esvarada al ocult i relliscós fang del carrer Generalíssim, farien que caigués el desgraciat que s’aventurés a passar-les. L’última i escandalosa mostra del que diem va tindre lloc dissabte últim. Hi va haver hores senceres - fins a dos seguides : de vuit a deu i escaig del matí- en què va ser impossible creuar d’ un a un altre sector sense l’auxili d’algun vehicle. És l’hora de la rectificació. Es té l’oportunitat ara d’arreglar el trastorn. Ara quan comence la pavimentació del carrer Generalíssim. Encara que no siguem nosaltres els que haguem d’assenyalar les possibles solucions del problema, si podem en canvi fer-nos ressò del comentari general referent a això. Que no és altre que el que assenyala els carrers secundaris de sant Ramon i santa Anna, ara gairebé taponats perquè per ells es desallotge i s’aboque el cabal d’aigües que els corresponga. Amb només això, diuen, s’aconseguiria fer desaparèixer l’absurd actual que tanta aigua reunida quant plou converteix en rius impracticables els dos més importants carrers de la nostra població. Però doctors té l’església. Ah , que conste. Nosaltres no vivim ni pensem fer-ho en cap d’aquests dos carrers.

26 de desembre 1959
Diuen que a l’Amèrica del Nord, els empleats, per modestos que siguen, tenen a la seva empresa una bústia per dipositar per escrit les seves idees i les seves iniciatives en pro de millora de les mateixes. Es premia als obrers i es porten a la pràctica les que siguen factibles. És el que passa allà. Ací, a part no conèixer aquesta classe de bústies, sol ocórrer que si un subordinat es decideix a exposar un suggeriment per molt genial que siga, es rebutja fulminantment pels seus caps, si és que s’escolta. O , si es porta a la pràctica, és perquè se l‘apropien els capitostos i es fa creure ser descoberta per ells. Una cosa semblant passa quan algú massa ingenu se li ocorre demanar als diaris, a qui corresponga, el redreçament d’algun greuge o insinuar alguna reforma. Per regla general, aquests a qui correspon realitzar el sol·licitat, com no ha estat idea seva, corresponen amb el més olímpic dels menyspreus, o, el que és pitjor, deixant anar algun renec contra el tafaner que no sap altra cosa que criticar. Sort que, tant en les empreses privades com en la cosa pública, sol haver honroses excepcions. Excepcions que honoren precisament els que, per no estar deïficats, saben discriminar entre l’advertència constructiva i responsable, i l’anònima i despietada censura. A Almassora precisament, s’està donant una d’aquestes merles blanques. El nostre municipi, amb el seu senyor alcalde al capdavant lluny de sentir-se omnipotents i infal·libles admeten el diàleg i tot el que vinga a significar millora dels serveis que li estan encomanats. N’hi va haver prou el que nosaltres diguérem l’altre dia allò dels clots oblidats en el paviment d’alguns dels nostres carrers, per a què l’omissió i els clots foren reparats. I tutti contenti.

de l’11 de maig 1960
Per quatre llocs s’entra en la nostra població. No fa molts anys s’endevinava amb els ulls tancats, quan es començava a donar horripilants tombs pareixent que anàvem a enfonsar-nos en aquells precipicis d’uns clots que pareixien cràters. És que havíem arribat a una d’aquestes entrades: Estàvem a Almassora. A la tornada de poc temps, la truita s’ha tornat afortunadament l’inrevés. Ara, a Déu gràcies, i als homes que van prendre sobre les seues espatlles la cosa pública local, passa tot el contrari. Ja està passant en tres de les quatre entrades al·ludides. D’ací a uns mesos, uns pocs, quedarà a punt la quarta, l’última, la més complicada de les entrades. La de la llarga, ampla i difícil carrer -millor avinguda- del Generalíssim Franco, on s’està treballant ja de ferm perquè quede acabada en els propers terminis assenyalats.
Per cert que dues de les complicacions o dificultats que tindran de resoldre -o millor que no es resoldran- amb l’empedrat del carrer en qüestió, les produirà aquesta ja indefensable d’Onda al Grau de Castelló - passant , ai ! per Almassora - que ni veiem es modernitza ni albirem, de moment, tendeixca a desaparèixer. Aquest tramvia, que perquè no servís per a una altra cosa que per produir al·lucinants dèficits a l’Estat i enyorances anacròniques als defensors d‘inservibles tipismes, va deixar fins i tot de ser necessari per a les úniques dates de l’any - les de la Madalena de Castelló- en què pareixia imprescindible per als almassorins. Altres serveis de transport, com es va veure aquest any, van absorbir per complet el servei extraordinari amb eficiència i suficientment. Ningú es va enrecordar, per aquells dies, de la prehistòrica Panderola. Heus ací que ara, a Almassora per a colmo, produirà al carrer Generalíssim idèntiques molèsties que les d’una palla a l’ull humà. Ja és destorbar!. Per moltes raons, però principalment per l‘inoportú enclavament de l’estacioneta que no pot trobar-se en lloc pitjor, i després perquè l’inservible trasto fantasmea, trontolla i fumeja per tot el llarg del referit carrer. Des del principi fins al final. Fins quan?.

Del 29 de juliol 1960

Estem al cap del carrer que els cementiris són per als morts (vostès perdonen per treure a col · lació aquest tema en ple estiu). Les carreteres, avingudes o carrers que al camp sant condueixen són per als vius. En el millor sentit de la paraula. Per això no ens expliquem com es manté durant tant de temps i en tan incòmodes condicions la carretera que va al cementiri almassorí. El que ens estranya també és que en les nostres periòdiques entrevistes per al públic amb el nostre Senyor alcalde no hagem abordat el tema, indagant quines són les dificultats d’ordre tècnic o econòmic que s’oposa que l’estat de la carretera en qüestió - flanquejada als dos costats per altres per al trànsit rodat- es trobe en un estat més transitable. Prometem esmenar l’omissió en l’ocasió més propera.

Ha estat adjudicada la subhasta de les obres per a la pavimentació del nostre carrer de Josep Antoni. Gran carrer. Tan tremendo que admetrà dues calçades de direcció única separades per un allargat jardinet. Després de tot això, de carrers tremendos només quedarà per pavimentar el del General Aranda. No és tan llarg ni tan ample com el de Josep Antoni però també és dels que donaran mal de caps als que hagen de solucionar els seus problemes de modernització i condicionament. El carrer Generalíssim es troba en aquests dies en plena febre de pavimentació i de comentaris. Perquè a l’expectació que nosaltres ja vam dir, ha passat la discussió que també anunciàvem. És molt complicat i important el referit carrer. Hi viu molta gent i hi ha moltes pegues per resoldre. Sense poder donar humanament el gust a tots. Que si la calçada, que si el tramvia, els desnivells, les voreres on hi haurà sector en què no quedaran molt més amples que un fil de cosir …. Complicaeta complicaeta!. Segons el gust o l’estat particular del consumidor, van sorgint els comentaris i fins i tot les discussions. Hi ha beneficiats i perjudicats, optimistes i derrotistes, apassionats i indiferents, ociosos i preocupats …. En quin apartat estem classificats nosaltres ?. En el dels que els molesta extraordinariamente l’inútil tramvia.Ni més ni menys!.
Ja que ens hem ficat en obres, seguim amb elles. S’han publicat les bases perquè aquells socis de la Cooperativa Agrícola de Sant Josep d’Almassora del primer bloc de cases barates que aquesta Entitat projecta construir. Setze primers habitatges que hauran d’estar acabats el 31 de gener pròxim. Curt termini ens pareix. Però si un obrer construeix en cent dies una casa, cent obrers la construiran en un dia. Les matemàtiques no fallen en els números d’aquesta entitat.

Del 30 d’agost 1960

El més desacreditat de l’univers món solen ser, sens dubte, les promeses. Les que es juren els nuvis, les que es creuen entre els esposos, les que s’ofereixen als fills, les que airegen els governants …. Si es compleixen, mai arriben a la magnitud de l’oferta, ni arriben amb la rapidesa assegurada. Però hi ha excepcions. Com que hi ha merles blanques. Tenim del primer un exemple a Almassora. Cada vegada que oficial i públicament entrevistem al nostre senyor alcalde i aquest expressa projectes i desitjos de la Corporació Municipal, sabem per endavant que allò, si humanament possible, serà portat a la pràctica amb extremada rapidesa. Ací queda una vegada més el Butlletí Oficial de l’Estat del 21 del corrent mes. En ell apareix l’anunci de subhasta de pavimentació del carrer Josep Antoni. Un altre projecte, una altra promesa que serà convertida en palpable realitat.
Es troben en període més avançat que el carrer Josep Antoni. Ja ha entrat en servei el primer trosset del tros gran de la carretera d’Almassora-Castelló, l’empedrat queda comprès en la pavimentació general del carrer del Generalíssim. Per cert que la gent d’ací espera amb impaciència s’entre en els treballs del que és aquest carrer pròpiament, per veure com es resolen tots els problemes que l’estructura actual de la mateixa plantejarà.

Del 8 de setembre 1960
El nostre -I per què no serà d’altres, senyor?- Ínclit tramvia d’Onda a Grau de Castelló, s’ha escabellat. Com si foren les últimes alenades, ha establert fa uns dies un servei de trens “tan extraordinari” pel vell material que veiem es disposa que cal fer-ho ressaltar. Perque en un trosset de paper -quasi bé invisible- enganxat a la paret de la taquilla del baixador d’Almassora i escrit manualment (quanta misèria, Sant Déu!) pot llegir-se textualment “trens per a Castelló: A les 8′30, 9′05 i 9′30 matí. 1′55, 3′30, 4′25 vesprà. 8 nit. Res més, model d’estalvi de paper i de concisió. Tanta d’aquesta última que ni sabem aquest servei quan va començar ni els trens que tindrem de Castelló al nostre poble. Anirem a la capital a assabentar-nos. Repetim, a l’edat del material de la Panderola, voler fer aquests passos podria resultar molt perillós per a la vida mateixa de l‘interfecta. Molt d’ull.

Del 18 de setembre 1960

Vespres de res dies agobiats. No pot ser-ho major, ací, durant aquests dies amb tanta pavimentació, rases, enderrocs i construccions alhora. Quan tants anys hem estat braç sobre braç . Advertits queden amics i coneguts forasters que han d’abstenir-se de visitar el nostre poble durant una temporada. Ja que tal és el maremàgnum de obligades modificacions en la circulació dels nostres carrers, que a qualsevol li serà difícil entendre’s . Espereu una poquet, res més, i veuran el planet i net que quedarà tot això.
La gent és aficionada als rumors. Volen vostès saber quin és el que circula ara mateix per ací de boca en boca ?. El que es refereix al fet que les obres d’un d’aquests importants carrers -el més important- hauran de quedar interrompudes per falta d’uns metres de rails que faran falta per desviar aquests escassos metres al tramvia panderoler i carbonífer. ( S’han donat vostès compte la carbonilla que va escampant allà per on passa?. No és creïble, és clar. Encara que tampoc resultaria estrany. Lògic és que hagen desaparegut fa molts anys les factories on es fabricaven aquesta mena de rails que sobre ells circulava. Han quedat fa ja tant de temps,en aquest actual i modernitzat univers, arraconats als museus d’antiguitats . Amb alguna excepció, naturalment.

De l’11 d’octubre 1960

Per tot arreu, girem el cap i hi trobem un idèntic afany: embellir Almassora. Ací queda el sumptuós saló de descans de la Cooperativa, de la inauguració ens vam fer ressò l’altre dia. L’agradable marquesina construïda per l’empresa del Cinema Niça. El modern mobiliari instal·lat a la Llar d’Educació i Descans. L’arrebossat massiu de tantes façanes. La construcció de tants noves llars amb certa ambició estètica. La demolició pel nostre Ajuntament de l’edificació que, en desaparèixer, deixa ara el cèntric enclavament amb àmplia perspectiva. En fi, tot l’ambiciós projecte municipal en marxa accelerada de realitzacions per col·locar al nostre poble al capdavant de les poblacions més i més bellament urbanitzades. Amb aquest progressiu marc, van transcórrer aquest any les nostres festes de tardor. Amb sempre una mica de pluja. Una calor de renovació i embelliment total en l’aspecte consignat que alegra l’esperit dels que pensen en alguna cosa mes que en emmagatzemar bitllets. Encara que per consol d’aquests cal recordar que, en el món d’avui, el modernitzar i embellir una població és capital que produeix renda. Ací està el turisme.

El lector habitual del Mediterràneo haurà pogut llegir aquestes dues notícies separades per la data respectiva: El dia 9 de setembre últim el preu del bitllet en autobús d’Almassora a Castelló ha estat augmentat en trenta cèntims. El dia 14 de l’actual el preu de bitllet en autobús de Castelló al Grau ha estat reduït a la meitat. No, res. El nostre únic propòsit és que les dues distanciades notes queden unides.

Del 16 d’octubre 1960

Fa molt de temps, que els carrers de la Vila d’Almassora s’empedraren. Magníficament. Tant, que a part la seua indubtable consistència, pel que fa a nivells per a l‘escorrent, passa que quan plou, immediatament després d’haver cessat de caure 4 gotes, no queda una sola gota en tot el llarg i ample dels esmentats carrers. Cal suposar ara que en els molts carrers que es projecta pavimentar com, naturalment, en les què està en l’actualitat en aquests feines, passe lo mateix que a la calçada de la Vila. Suposar el contrari en aquests temps i a aquestes hores seria una imperdonable lleugeresa. És clar, és clar.

Del 5 de novembre 1960

Tindre un solar o una casa en un cap de carrer, en una cantonada , sobretot si es tractava d’un cèntric emplaçament, ja sabem de sempre que resultava un bon negoci. Sempre hi havia l‘esperança que el propietari es veiés sol·licitat per un establiment bancari per instal·lar -hi les seues oficines, previ pagament a preu d’or del terreny en qüestió. Per ara, amb aquesta moda dels miradors, i altres que ha imposat la moderna arquitectura (el que sabem, senyor! ) ha fet que aquesta classe d’espais urbans adquireixen, encara si cap, més apreci.Tenim que a Almassora , en construcció important , o adquirits per emprendre -hi obra d’envergadura hi ha actualment un allargat nombre d’aquests solars o vells edificis, sobre els quals en dia molt proper s’elevaran colossals edificacions que engrossiran, és clar, el panorama urbanístic del nostre poble, avui dia tremenda ebullició constructiva. Havent fet el seu agost els que van tindre la sort de posseir tals terrenys. Enhorabona. De res.

Del 10 de novembre 1960

Estem veient que a la nostra població s’estan col · locant aquests dies indicadors per a la circulació rodada. Alguns són només això: per indicar, per orientar. D’altres, en canvi, són per ordenar. A aquests últims ens volem referir. Perque, com hem dit altres vegades, no n’hi ha prou dictar, cal vigilar després el seu exacte i permanent compliment. En cas contrari millor hauria estat no ordenar res. Si, perque el seu incompliment, en …. de la circulació, porta obligadament, el perill de la desgràcia. Confiat el que segueix un carrer de direcció única que ningú se li enfrontarà ….. Que conste que no diem això a la babalà. L’escrivim perquè som testimonis quotidians que en un sol carrer que a Almassora tenim això de la direcció única -ja ho hem denunciat una altra vegada - es burla la direcció prohibida amb massa assiduïtat , tant pels ciclistes com pels carros. Els automòbils ni els camions no hem vist cap vegada hagen fet el mateix. La veritat abans de res. No volem tenyir de literatura negra les perspectives que això puga produir perquè és la negra realitat de les cròniques de successos a què diàriament recolza la nostra argumentació.