Pescar un peix tan gran!
Cèsar Guillamón. Publicat al programa de festes de 1982
Els pescadors esportius, que per pròpia experiència d’això de marques i rècords sabem una estona , som conscients del que reiteratius i fins i tot pesats que , de vegades , resultem , explicant una vegada i una altra com aconseguim aquell llobarro de gairebé tres quilos que va batre la nostra pròpia marca o aquella orà que de gran que era no cabia al cabàs . Se’ns acusa també , igual que als nostres cosins-germans els caçadors , d’exagerar la mida i pes de les captures . No és la meua intenció d‘erigir-me en advocat defensor dels pescadors esportius , però si assenyalaré que moltes vegades la reiteració que fem gala es podria perdonar a la vista de la gran dificultat i satisfacció que ens produeix la captura de certes espècies i mides de peixos. Sobretot per la gran afició que ens caracteritza , juntament amb la paciència i esperança és l’últim que perdem o intentem que aixina siga.
Vull assenyalar en descàrrec dels soferts pescadors que de les exageracions de pesos i mides de les captures , la majoria de les vegades no som nosaltres els culpables . De tots és sabut que les notícies orals corren de boca en boca , tendeix a deformar de tal manera que al final de la cadena poc queda de veritat.
No és aquest el cas de David Sivera Gual veí d’Almassora que sempre serà el protagonista d’un rècord que amb tota seguretat ningú pot superar i que no cal exagerar ni afegir-li res perquè ja de per si resulta increïble .
Gràcies al gran invent que ha estat la fotografia i amb el testimoni d’una d’elles m’atrevisc a relatar un fet .
El dia 20 d’octubre de 1954, David Sivera va aconseguir pujar el nom de la seua ciutat natal amb el diploma que penja d’una paret de casa en què es llegeix :
La Federació Espanyola de Pesca a en David Sivera Gual de la Societat Esport de Castelló per la captura extraordinària , fora de concurs,d’ un peix de 65 quilos en pesca marítima amb canya, 1954 .
Aquest simpàtic i amable almassorí que als seus 79 anys no ha abandonat la seua afició per la pesca , em va relatar amb tota la gràcia i sornegueria com capturà aquell tauró de 65 quilos amb una simple canya de carret pla que per un temps el va elevar a rang de celebritat a la festiva ciutat d’Almassora .
Era un matí del mes d’octubre , en la qual David Sivera , amb la il · lusió que caracteritza tots els pescadors , es trobava pescant en una escullera del Port del Grau de Castelló . Després de capturar tres peixos que no havia vist mai i no sabia que collons eren , després va saber que eren peixos pilot , companys dels taurons , va enganxar una cosa de gran pes que l’obligava a emprar-se amb totes les seues forces , doblegant al màxim la canya amb perill de trencar-la. De sobte davant la seua sorpresa i estupor , va veure un peix ( després va saber que era un tauró ) de 2,7 metres i 65 quilos de pes . Amb una sang freda i una serenitat envejables va ser capaç de treballar donant fil de rodet quan aquest tirava i recollint-lo quan cedia , de tal manera que al poc temps el tenia cansat i immòbil al costat de les roques de l’escullera . Sense pensar-ho dues vegades va pujar els pantalons per baixar a les primeres pedres cobertes per l’aigua . Li vaig fotre una rafià entre els ulls amb el gantxo per a matar pops, deixant - lo sec !. Als crits demanant ajuda van acudir Manuel Sorrís , ja mort i Manuel el Canyero els quals no donaven crèdit als seus ulls . Sorrís es va prestar voluntari d’anar fins al Grau perquè li deixàren un carro de mà i poder transportar aquell peix tan gran !. Després de suportar tota mena de burles, va aconseguir el que es proposava i li van deixar el carro per carregar un peix de més de 2 metres i que no el podem portar !. Entre Sorrís, Manuel El Canyero i David Sivera van carregar el trofeu i el van portar a la Llotja on, enmig de l’estupor general, el van descarregar. Els comentaris van ser de tots els gustos. Les felicitacions innombrables. L’arribada a Almassora en olor de multituds. La dona de Sivera anonadada per la sobtada fama adquirida pel seu marit va estar uns dies sense sortir de casa, cansada de sentir sempre el mateix comentari: Mira, Eixa és la dóna del qui va pescar el peix!. Avui, tant ell com ella, es riuen en recordar aquell fet que, per un temps, va transformar la seua quotidiana vida i es dediquen a preparar les pastes que en aquests dies festius van a menjar amb els seus néts a l’habitació on penja la foto de l’avi amb el peix-trofeu.
A tot el poble d’Almassora on viu el que un dia va establir una fita que es mantindrà al llarg del temps us desitge unes bones festes: Cèsar Guillamón