Almassora en Blanc i Negre

 Ildefons Mundina. Publicat al programa de festes de l’any 1984

S’inicien aquests per transmissió oral dels meus pares, i es refereixen a l’últim terç del segle passat i primers anys de l’actual, quan el meu progenitor, igual que molts altres, es van llançar amb il · lusió i tocats amb la clàssica brusa de la Plana, a l’obertura i conquesta dels mercats europeus, on situar la ja creixent collita de taronges de l’horta d’Almassora. Homes com els Soler, Mundina, Garcia Petit, Serra, Gonzalez i un llarg etc … constituiren l’avançada dels intrèpids comerciants actuals. Vaja, per a tots ells, el meu primer record i l’homenatge del qual són mereixedors.

Durant molts anys vaig conservar el falçó, característica corbella que s’utilitzava per segar el cànem, plantació aquesta que gradualment substituïda, a gran escala, per la del taronger. Els treballs de substitució d’aquells palúdiques cultius, pel nou arbre, la plantació sanejava l’horta, i producia daurats fruits, tot això explicat pel meu pare, significava per a mi com la gran batalla guanyada per l’home, com a forjador d’una nova Almassora .

Record la llarga temporada de la meva residència a aquesta bonica vil.la, pels anys 1933-1934. Era un xiquet que acompanyava la seva mare, la qual intentava recuperar la seua malmesa salut. La meua assistència al Col · legi de les Monges de la Consolació, ja que la nostra casa estava situada a l’actual avda. sant Jaume, des d’on contemplava els nous trens moguts per mitjà del petroli, que van constituir una revolució en el transport, però que, poc després, van ser eliminats, tornant a la clàssica Panderola, accionada amb màquines de vapor.

A l’eixida del col · legi, els nostres jocs es desenvolupaven per les places de l’església i la del vell Ajuntament, com a punts neuràlgics dels estrets carrers de la Vila, relíquia d’Almassora, bressol de la seva antiga història, lloc de somni pau i assossec. Per a mi entre la viles existents en la nostra regió, destaquen la de Vilajoiosa i la nostra . Marinera l’alacantina. Pagesa i tranquila la castellonera. Les dues van estar envoltades de les clàssiques muralles, fins que l’empenta urbanística les va anar enderrocant, naixent noves construccions pel Darremur. Per la part nord, la Vila era recorreguda en els nostres jocs, fins arribar al Raval, pujant al brocal de l’antic pou allí existent.

Després, transcorreguts bastants anys, em reflecteix en el record, l’ample Raval, ple de persones, de tota condició, que hi anaven a les primeres hores del vespre, per a formalitzar els seus contractes de treball, principalment en tasques agrícoles o als magatzems de la localitat.
La puixança del comerç taronger em fa recordar la importància que van aconseguir en les principals poblacions de la Plana, i a la província de València, els Cercles Fruiters, així com la massiva assistència, tots els dissabtes, dels comerciants del ram a Cafè Royalty de la capital valenciana.

Especial record hem de fer de la construcció del nou mercat municipal l’any 1934, amb la prèvia desaparició del bonic Calvari, i del tracte que es van donar a algunes de les seves figures que embellien les capelletes. Amb especial satisfacció recorde el transport de viatgers, en tartana, des de l’estació de Ferrocarril del Nord fins a la farmàcia del senyor Calduc, que era el final del viatge, amb el transportista al pescant, ja que a l’interior no cabien el gran nombre de persones amb els seus estris, donat l’escàs espai del carruatge.

Aquesta forma de transport es completava amb l’ordinari, que transmitia encàrrecs, entre Almassora i València, tenint la seva parada a la capital pels carrers de Pelai i Bailen. Finalment, en matèria de transport, hem de fer especial esment del taxi de Simeó, que per menys de deu duros, portava des de l’estació del nord fins a la platja al doble número de persones autoritzades inclòs l’equipatge estiuenc.

Durant els primers anys de la guerra civil, la nostra casa a Montcada va ser meta i allotjament de nombroses dones que havien de desplaçar-se a diversos centres de València on tenien reclosos seus parents, refugi permanent dels que no van poder tornar a casa fins al termini de la contesa. Les peripècies mes inversemblants que van haver de superar aquelles dones d’Almassora com Maria Antònia Sivera, Maria Soler, Ángeles Peris,, … en setmanal peregrinar, van deixar en mi gran empremta.

La meua mare allunyada d’Almassora igual que el meu pare per motius comercials utilitzava sempre la frase: la terra que neixqué per pàtria la conegué. Era el record i l’amor al poble natal que van aconseguir gravar en la meua ment i augmentar en el futur.
De les meves visites esporàdiques destaque les dels temps de Pasqua i Sant Vicent. Els berenars i jocs en les Reballadores o als masets amb grups festius i alegres de joves d’ambdós sexes.

Les famoses vil.les de la platja d’Almassora, on els meus pares em portaven de xicotet, al costat de les meues cosines Regina i Maria Soler Mundina, grans banyistes, es vestien amb aquells clàssics vestits de l’època, que ara reben el nom de vestits de bany de l’antigor.

El mur inicial, que es va construir per a la defensa de la platja i hortetes, malauradament no va poder sofrir els embats de la mar, quedant completament destruït, igual que la quasi totalitat de les vil.les. D’entre les poques que es van salvar recorde la de Josep Soler, Enric Fonfria i part dels magatzems de la família Serra .

Els grans temporals marins arramblaren fins a la mateixa ermita de Sant Joan, salvant-se únicament del fort onatge la campana de l’ermita que des de llavors se la coneix com la Naufraga. Els continuats temporals de la mar van destruir fins els fonaments de les restes de la famosa Torre que dóna nom a la partida del Pla, quedant sepultada i servint com base al nou mur construït fa bastants anys, i com a testimoni solemne del seu passat esplendor, com guaita des d’on veure l’horitzó marí i defensa de la platja d’Almassora.